dilluns, 27 de juny del 2022

“Un bon bisbe s’encarna en la terra on va” (Vilaweb/Ontinyent, 25/06/2022)

Aquestes van ser les paraules del nou bisbe de Solsona, l’il·licità Francesc Conesa, en una entrevista tres mesos després de la seua entrada en aquesta diòcesi, un bisbat amb més de 400 anys d’història.

Bisbe de Menorca durant cinc anys, el papa Francesc el va nomenar bisbe de Solsona el 3 de gener passat.

En aquella entrevista, Conesa parlava de Solsona, “un bisbat menut però divers”, i del seu desig de fer realitat una Església “més acollidora, més oberta, més comprensiva, oberta a totes les realitats de la nostra societat, no tancada en ella mateixa”. El bisbe deia també que “des del Vaticà II s’ha avançat molt, però queden moltes coses per fer”.

En un primer moment, el seu nomenament com a nou bisbe de Solsona va ser acollit amb recel pels sectors més progressistes del bisbat. Però en els tres mesos que porta a Solsona s’ha guanyat la confiança dels qui el van rebre amb suspicàcies, perquè havia estat qualificat de conservador. Home pròxim, senzill i dialogant, el bisbe Conesa defensa d’una manera ferma el laïcat en les comunitats cristianes, a més de remarcar que “la missió de l’Església és promoure el diàleg i la reconciliació”.

Però el que m’agradaria subratllar de l’entrevista és quan el bisbe de Solsona diu: “Crec que l’Església ha d’encarnar-se en un territori, en la cultura d’un poble”. És el mateix que va fer el bisbe Vicent Enrique i Tarancon quan arribà a Solsona el 1946. El bisbe Francesc Conesa, amb molt bon criteri i sentit comú, afegia encara: “L’Església ha d’assumir aquesta cultura per anunciar l’Evangeli”, que és el contrari del que fan els bisbes valencians i la majoria dels preveres del País Valencià.

El valencià bisbe de Solsona deia també: “És bo que l’Església i el bisbe coneguen la cultura del poble on està. Quan he estat a Menorca, he intentat fer-me un menorquí més. Això és fonamental per poder anunciar Jesucrist”. I deia també: “Els bisbes hem de fer-ho, encarnar l’Evangeli en la cultura. Jesucrist es va fer home, es va inculturar”. I per això afegia encara: “Crec que l’Església de Catalunya està encarnada en aquest poble”.

I l’Església del País Valencià? Evidentment, no. Els bisbes valencians, amb l’excepció del bisbe de Tortosa, continuen menyspreant, marginant i excloent la nostra llengua de la litúrgia, la catequesi i els estudis als seminaris. Són bisbes que ni coneixen la nostra cultura, ni tenen cap sensibilitat pel valencià, ni fan possible l’encarnació de la nostra Església en la cultura del nostre poble. Són bisbes castellanistes i castellanitzadors, que a diferència del bisbe de Solsona (i també dels bisbes valencians de Tortosa, Lleida i Sant Feliu), ni coneixen la cultura del poble que els acull, ni encarnen l’Evangeli en la nostra cultura, ni tampoc s’han fet valencians amb els valencians, com el bisbe Francesc Conesa que es va fer menorquí a Menorca i ara s’ha fet català a Catalunya.

Les paraules del bisbe de Solsona són una bona lliçó per a aquells membres de la jerarquia valenciana que viuen en una bombolla, menyspreant la llengua i la cultura del País Valencià. Per això, els bisbes i els preveres valencians haurien de tindre molt en compte què ens diu el papa Francesc: “No hi ha diàleg amb l’altre sense identitat personal, de la mateixa manera que no hi ha obertura entre pobles, si no és des de l’amor a la terra, al poble, als propis trets culturals. Només és possible acollir el diferent, si estic arrelat en el meu poble, amb la seua cultura” (Fratelli tutti nº 143).



El clergat valencià també hauria de fer cas de les paraules que el papa Francesc adreçà als participants del congrés de la Confederació Llatinoamericana de Religiosos, l’agost de l’any passat. El papa els deia: “Entreu amb respecte en les seues cultures, les seues tradicions, tractant de portar endavant la missió d’inculturar la fe i d’evangelitzar la cultura” (Religión Digital, 13 d’agost de 2021).

Però és evident que els bisbes i la majoria dels preveres valencians, sense fer cas del que ens diu el papa, continuen menyspreant la llengua i la cultura dels valencians.


L’Any del “falangista” Joan Fuster (20/06/2022)

 No em podia creure què sentia i per això ho vaig haver de fer unes quantes vegades: aquella pregunta-afirmació em va semblar surrealista i sectàriaI és que un amic meu s’havia quedat sorprés i perplex per la pregunta d’un periodista (que em va enviar) en la roda de premsa de la vice-presidenta de la Generalitat del País Valencià, Mónica Oltra.

Aquest amic m’ha tramés el fragment de la roda de premsa del 17 de juny, quan el periodista (que no va dir ni el seu nom ni el del mitjà que representava) preguntà “quina és la quantitat de diners que la Comunitat Valenciana destina a l’Any del falangista Joan Fuster” i els fons per a l’Any Benlliure i l’Any Blasco Ibáñez i “la raó de la discriminació entre les tres commemoracions.

Qualificar Joan Fuster de “falangista” és esperpèntic, ni que en l’adolescència l’intel·lectual valencià més important del segle XX haguera format part de la Falange, com la gran majoria dels xiquets i adolescents de l’època. Tot i això, ni les meues germanes ni jo no vam entrar mai en aquell entramat feixista.

Segurament, el periodista que qualificà Fuster de falangista intentant denigrar-lo, no haurà llegit ni un sol llibre de l’assagista de Sueca i gran amic de mon pare. Segurament, el periodista que va preguntar per “la quantitat de diners que la Comunitat Valenciana destina a l’Any del falangista Joan Fuster” s’ha quedat ancorat en l’any 1941, amb un Fuster amb carnet de FET y de las JONS, sí, però més pel fet de tindre un pare dirigent de la Falange que no per conviccions pròpies. De fet, en una entrevista, Fuster reconeixia que havia estat a la Falange, “tot i que en el sentit ideològic, jo no he estat mai falangista”. Fuster ho explicava així en aquella entrevista: “Després de la guerra vaig entrar a l’organització juvenil perquè a mon pare el nomenaren Jefe de Falange”.

Aquest periodista, que no ha passat de l’any 1941, desconeix la trajectòria del Fuster assagista, crític literari, historiador, compromés amb la llibertat del País Valencià i escriptor prolix (reconegut a dins i a fora del País Valencià) i atacat (amb bombes incloses) per la dreta més cavernícola del nostre país. I atacat també amb les mentides, les falsedats i la manipulació d’un diari de València. Només cal llegir el magnífic llibre Matar Joan Fuster de Francesc Bayarri per a saber-ho.

I és que, els qui no tenien arguments contra Fuster (ni estaven a la seua alçada intel·lectual) li posaven bombes a casa, al carrer Sant Josep, 10 de Sueca. I ara, en aquest any del centenari del seu naixement, en el trenté aniversari de la seua mort que commemorem aquest 21 de juny, i dels seixanta anys de la publicació de Nosaltres els valencians, un periodista no té cap més enginy que parlar del falangista Joan Fuster amb una pregunta insidiosa i kafkiana.

Quina llàstima de pregunta. I de fal·làcia. Jo li recomanaria que comence a llegir l’obra de Fuster: assaig, poesia i articles periodístics, i després, a veure si s’atreveix a qualificar Fuster de falangista.

Amb la seua afirmaciódel tot sectària i totalment esbiaixada, aquest periodista volia denigrar, ofendre i humiliar la memòria de Fuster. Però hauria de recordar que no ofèn qui vol sinó qui pot. I que amb la seua pregunta, no ha insultat l’intel·lectual valencià més gran del segle XX, sinó que s’ha retratat ell mateixJa voldria aquest periodista arribar a la sola de la sabata del gran Fuster.

La dreta valenciana (política, mediàtica i econòmica) sempre ha vist amb recel la cultura, és a dir, la llibertat, i per això els cavernícoles valencians, davant la manca d’arguments, posaven bombes als intel·lectuals com Fuster o Sanchis Guarner. El “blaverisme” valencià, amb la benedicció, abans de la UCD i ara del PP, Ciutadans i VOX, sempre ha tingut problemes amb la cultura i, per tant, amb la llibertat.

Això mateix passa amb l’Església valenciana. O millor dit, amb la jerarquia valenciana. El maridatge de la cúpula de l’Església amb el PP ha estat escandalós. Ni hi ha hagut mai cap retret dels arquebisbes de València (ni dels altres bisbes) envers un partit polític condemnat per corrupció, amb uns dirigents que s’enriquien mentre retallaven drets socials i ajudes a la dependència. Aquest maridatge, gens dissimulat, s’ha vist (de nou) molt recentment amb el pregó del Corpus a la catedral de València. Qui ha estat l’encarregat de fer el pregó? El prestigiós professor Joan Francesc Mira, l’intel·lectual més important que tenim entre nosaltres? O el professor Vicent Baydal? No. L’encarregat de fer el pregó ha estat l’eurodiputat del PP (de quin partit si no?) Esteban González Pons. I és que la jerarquia del País Valencià (amb l’excepció del bisbe de Tortosa) mentre menysprea la nostra llengua, viu seduïda pel PP.

Cal que recordem que hui els valencians som el que som, malgrat els anys de corrupció del PP i malgrat la jerarquia botiflera que patim, gràcies a intel·lectuals com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Enric Valor o Francesc Ferrer Pastor entre més, que van treballar tota la vida per la vertebració nacional del País Valencià. I mentrestant, la jerarquia valenciana continua obstinada a perpetrar el genocidi contra el valencià.

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT