dimecres, 28 d’abril de 2021

'Di estrema dresta' (CASTELLÓ NOTÍCIES, 28/04/2021

 D’aquesta manera definia l’Osservatore Romano el partit espanyol Vox per la seua política xenòfoba, situada a les antípodes de l’Evangeli. I és que l’actitud arrogant dels representants de Vox a les institucions democràtiques i el seu discurs d’odi, revela clarament la prepotència, la falta de cultura democràtica i el menyspreu d’aquest partit envers els refugiats i els immigrants de la nostra societat.

El darrer episodi on Vox ha mostrat el seu odi pels immigrants, la gent més vulnerable (i per això mateix els més estimats per Jesús), ha estat amb els cartells de Vox, al metro de Madrid, tot contraposant la pensió d’una senyora jubilada amb els diners destinats als menors no acompanyats. A més de la mentida de les xifres que mostra el cartell, la contínua criminalització que fa Vox dels immigrants, situa aquest partit a les antípodes del missatge de Jesús. Només cal recordar el llibre de l’Èxode que afirma: “No oprimiràs el foraster” (Ex 23:9). I el llibre del Levític: “El foraster que resideix entre vosaltres vos serà com un dels vostres nadius, l’estimaràs com a tu mateix” (Lv 19:34). I encara, el llibre del Deuteronomi diu: “No faces injustícia als forasters” (Dt 24:17).

Abans Pablo Iglesias li reia les gracietes a Espinosa de los Monteros

Les mentides i la manipulació de Vox criminalitzant els menors no acompanyats i en general tots els immigrants, és del tot immoral. En el polèmic cartell que Vox ha posat en la campanya electoral de Madrid, tot és fals: les xifres són falses i el menor del cartell no és cap menor. A més, no es tracta d’una persona estrangera i la foto no s’ha fet a Espanya (El Nacional, 23 d’abril de 2021). De fet, el jove d’aquesta foto, amb una caputxa i un mocador que amaga la meitat de la seua cara, Vox l’ha tret d’un banc d’imatges i l’autor d’aquesta imatge és Ahnaf Piash. A més, el jove de la foto és un amic d’Ahnaf Piash.

Les mentides i les manipulacions de Vox

I malgrat aquestes falsedats, una vegada més, un jutge ha actuat (de nou) afavorint aquesta campanya indecent de Vox, ja que ha rebutjat que el partit d’Abascal retire els cartells contra els menors col·locats al metro de Madrid (La Vanguardia, 23 d’abril de 2021).

El jove del cartell, que ni és menor no acompanyat ni es troba a l’estat espanyol

També ha estat molt comentat el debat polític a la cadena SER, en el qual el Sr. Pablo Iglesias abandonà la taula, davant l’actitud xulesca i desafiant de la Sra. Monasterio. Però perquè el Sr. Iglesias el desembre de 2019 reia les gracietes de Vox? El que ha passat amb l’actitud desafiant de la Sra. Monasterio en el debat de la SER, ja havia passat fa temps, quan la Sra. Monasterio va muntar el seu numeret (Vicent Partal, Vilaweb, 24 d’abril de 2021), en una conferència del president Puigdemont. Però com que era contra un líder independentista, ningú no es va escandalitzar. Ara recollim els fruits del que va sembrar Vox, mentre diversos partits miraven cap a una altra banda.

Les amenaces que reben els immigrants i les que rep Sor Lucía Caram a Manresa per part dels ultres més primaris, és intolerable, no només pel que fa a l’Evangeli, sinó també pel que fa als Drets Humans.

VOX, partit d’extremadreta, com diu l’Osservatore Romano

Per això no em va sorprendre la nota de l’Osservatore Romano del 4 de desembre de 2019, quan, amb motiu de les eleccions del 10 de novembre de 2019, el diari del Vaticà deia que havia estat elegit com a vicepresident quart de la mesa del Congrés, “Ignacio Gil Lázaro della formazione política di estrema destra Vox”.

Els cristians no podem mirar cap a un altre costat davant la prepotència i el “cristofeixisme” d’alguns polítics, que ens mostren rosaris i creus, o acaben el seu discurs amb un: “Que Déu vos beneïsca” i després (com sepulcres emblanquinats), menyspreen la dignitat humana dels més desvalguts, que com ha dit el papa Francesc, son “la carn de Crist”. I encara que mirar cap a un altre costat és més còmode, no podem fer-ho. Com Jesús, que tampoc no mirà cap a un altre costat, ni es mostrà “neutral”, sinó que, amb valentia, denuncià la hipocresia dels fariseus i dels mestres de la Llei, anomenant-los sepulcres emblanquinats. Perquè com ha dit l’arquebisbe Desmond Tutu, “Si eres neutral en situacions d’injustícia, has triat el costat de l’opressor”.

Quan Iglesias i Vox reien junts

Davant actituds antievangèliques, no podem restar en silenci, sinó que hem de seguir l’exemple del teòleg Johan-Baptist Mezt, que era crític amb un cristianisme aburgesat. Per això Mezt instava “el cristianisme a ser decididament un agent de canvi davant la injustícia que impera en el món”.

Finalment, quan Vox criminalitza els immigrants il·legals, ¿pensa també en els espanyols que van arribar (sense papers) a Mèxic, Argentina, Cuba, el Sàhara o Guinea Equatorial, per “descobrir” aquelles terres? ¿O és que Vox pensa que els conqueridors tenien els papers en regla per arribar a aquells llocs?

No és estrany que l’ultradreta espanyola haja qualificat el papa Francesc de comunista. El que sí que queden ben retratats són els dirigents de Vox, que hauran d’escoltar de Jesús: “Era foraster i no em vau acollir” (Mt 25:43).

Afortunadament els bisbes espanyols, encara que d’una manera molt tímida, han lamentat el cartell de Vox. El portantveu de la Conferència Episcopal Espanyola i bisbe auxiliar de Valladolid, Luis Argüello, ha dit que li sembla “dolorós que es posen en conflicte dues realitats problemàtiques de la nostra societat” com són els pensionistes i la immigració (Religión Digital, 23 d’abril de 2021). Amb tot, crec que la CEE hauria d’haver denunciat amb més contundència (com fa altres vegades en relació al govern de l’estat), la manipulació que fa Vox i la seua política basada en l’odi, totalment allunyada del missatge de pau i de fraternitat de l’Evangeli.

Josep Miquel Bausset

dilluns, 26 d’abril de 2021

El Manifest del Grup Cristià del Dissabte (18/04/2021)

 Aquests dies (56 anys després del manifest de 1965 signat per més de 20.000 valencians), el Grup Cristià del Dissabte ha donat a conèixer un nou Manifest per a reivindicar el valencià a l’Església del País Valencià. Aquest Manifest demana als bisbes valencians un dret tan bàsic com poder celebrar la nostra fe en la nostra llengua.

Promogut pel Grup Cristià del Dissabte, el Manifest ens recorda que el 1756 l’arquebisbe de València Andrés Mayoral prohibí l’ús del valencià a l’Església i per això, des d’aleshores “no podem parlar amb Déu amb la llengua dels nostres pares”. Per això, “fa 265 anys d’una anomalia esquizofrènica que ens obliga a deixar la llengua per parlar amb Déu”.

El text recorda el Vaticà II, un esdeveniment que obrí “una esperança d’introduir l’ús del valencià a la litúrgia”, per mitjà de la Constitució Sacrosanctum Concillium, un text que els bisbes valencians han ignorat.

El Manifest del Grup Cristià del Dissabte, amb aquests cinc punts, demana:

  1. Que siguen editats els llibres litúrgics, catecismes i altres textos, en valencià segons les normes de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  2. 2. Que s’introduïsquen als seminaris i casses de formació religioses, cursets per a coneixement de la història, cultura i llengua valencianes.
  3. 3. Que es promoga l’aprenentatge del valencià per a l’adquisició de la competència lingüística  per a tots els preveres de les diòcesis valencianes.
  4. 4. Que els bisbes valencians facen una pastoral col·lectiva per a promulgar, en un temps prudencial, celebrar almenys una Eucaristia en valencià en cada parròquia i altres llocs de culte de les comarques valencianoparlants, els diumenges i festes.
  5. 5. Que els bisbes facen suggeriment a les comarques castellanoparlants, com a signe d’unió o pertinença d’utilitzar el valencià en alguna pregària, cant o monició.

Demanar el valencià a l’Església Valenciana (un fet tan natural que no hauríem de fer si els bisbes estimaren la nostra llengua), ens manté en comunió amb la fidelitat dels mossens Miguel Díaz, Vicent Faus, Francesc Gil, Vicent Micó, Vicent Ribes, José Enrique Sala, Antoni Sanchis i Vicent Sorribes, preveres capdavanters en la defensa del valencià a la litúrgia, amb el jesuïta Francesc de Borja Banyuls i amb els laics Cristòfor Aguado, Andreu Alfaro, Francesc Burguera, Martí Domínguez, Francesc Ferrer Pastor, Robert Moròder, Nicolau Primitiu, Joan Reglà, Matilde Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor o Vicent Ventura, que ja ens han deixat.

Aquest nou manifest, adreçat als nostres bisbes, està obert perquè milers i milers de valencians el puguem signar, per demanar que Pentecostes arribe a la nostra Església i d’una vegada per totes l’Església valenciana utilitze la nostra llengua, per a passar així d’una Església colonitzadora a una Església inculturada i encarnada en la realitat del poble que serveix. I és que a la catedral de València, ni el dia de Sant Vicent Ferrer la missa, presidida per l’arquebisbe Cañizares va ser tota en valencià. L’arquebisbe de València només va dir en la llengua de Sant Vicent: “En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant” i la introducció, la col·lecta i la introducció i la conclusió a les pregàries dels fidels. Per part de l’arquebisbe, la resta de la missa va ser tot en castellà: el Credo, el prefaci i la pregària eucarística, el parenostre, la postcomunió i la benedicció final. Sí que es van proclamar en valencià les lectures i el salm i l’Evangeli, molt ben llegit pel capellà que també llegí molt bé les pregàries dels fidels. Com també va ser en valencià l’homilia que va fer un dominic, que tot i no ser nascut al País Valencià, la va fer en la nostra llengua. Per això fa falta, i molt, que demanem la nostra llengua a l’Església, reduïda fins a l’anècdota, fins i tot el dia de Sant Vicent Ferrer.

És preocupant l’animadversió de la majoria del clergat valencià a la nostra llengua. Per això aquest odi pel valencià, quan molts dels preveres són valencianoparlants, és digne de ser psicoanalitzat. Els capellans valencianoparlants que celebren la missa en castellà haurien d’aprendre i imitar l’esforç d’un capellà llatinoamericà que, a Albalat de la Ribera deia missa en valencià.

Ara és important que molts valencians (cristians, agnòstics i també ateus) signem aquest manifest en defensa de la nostra llengua, ja que com més adhesions tinga aquest document, més força tindrem per demanar als nostres bisbes el valencià a l’Església. Els valencians (perquè en lliurar el manifest puguem dir com fa 56 anys: Més de… valencians), podeu signar-lo ací.

Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions (VILAWEB/ONTINYENT, 24/04/2021)

 Un nou any, en aquest quart diumenge de Pasqua, l’anomenat diumenge del Bon Pastor, el papa ens convida a celebrar la 58a Jornada Mundial de Pregària per les vocacions. El papa aprofita el lema d’enguany “Sant Josep: el somni de la vocació”, per a recordar-nos (en aquest any dedicat a aquest Sant Patriarca), que Sant Josep va ser un home que “no impactava, ni posseïa carismes particulars, ni apareixia important a la vista dels altres”. I és que “Déu veu el cor, i en Sant Josep reconegué un cor de pare, capaç de donar i regenerar vida en les coses quotidianes”. El papa ens recorda que, precisament, “les vocacions tendeixen a generar i regenerar la vida cada dia”. Per això “el Senyor vol forjar cors oberts, capaços de grans impulsos, generosos en l’entrega, compassius en el consol de l’angoixa i ferms en l’enfortiment de l’esperança”. Com ens diu Francesc, “això és el que el sacerdoci i la vida consagrada necessiten especialment hui, en temps marcats per la fragilitat i els sofriments causats per la pandèmia”.

En el missatge amb motiu d’aquesta jornada, el papa ens recorda que “Sant Josep ens suggereix tres paraules claus per a la nostra vocació”.

La primera paraula que el papa destaca en la vida de Sant Josep és el somni. Com ens diu Francesc, “tots somiem a realitzar-nos”. Però per a arribar a això, només ho podrem fer amb l’amor, que és “el que dóna sentit a la vida, perquè revela el seu misteri”.

Els evangelis, com ens diu el papa, “narren quatre somnis de Sant Josep (Mt 1:20; 2:13,19,22)”, uns somnis que “eren crides divines no fàcils d’acollir”. Per això, “després de cada somni, Josep va haver de canviar els seus plans i arriscar-se, sacrificant els seus projectes per seguir els projectes de Déu”.  I és que Sant Josep “es deixà guiar pels somnis sense vacil·lar, perquè el seu cor estava orientat cap a Déu”.

Com tots els qui hem acollit la crida del Senyor a seguir-lo, “Déu no es mostra de forma espectacular, forçant la nostra llibertat. Ell ens dóna a conèixer els seus plans amb suavitat”. I és per això que “els somnis conduïren Sant Josep a una aventura que no hauria imaginat mai”, com ens ha conduït als qui hem optat per seguir el Senyor.

El primer somni de Sant Josep “desestabilitzà el seu nuviatge, però el convertí en pare del Messies”. El segon “el va portar a fugir a Egipte, però salvà la vida de la seua família”. El tercer somni de Sant Josep “anunciava el retorn a la seua pàtria i el quart, el va fe canviar novament de plans i el portà a Natzaret”.

Com ens diu el papa, “en totes eixes vicissituds, la valentia de seguir la voluntat de Déu resultà victoriosa”. I és que “no hi ha fe sense risc”, perquè “només abandonant-se confiadament a la gràcia, deixant de banda els propis interessos i comoditats, es diu ‘sí’ veritablement a Déu”.

Per això en aquesta Jornada Mundial de pregària per les Vocacions, “Sant Josep representa una icona exemplar de l’acollida dels projectes de Déu”. Una acollida que és activa, perquè “no renuncia ni es rendeix mai”, ja que Sant Josep no és un “home que es resigna passivament”. Al contrari, Sant Josep “és un protagonista valent i fort”.

Després del somni, la segona actitud que ens proposa el sant pare i “que marca l’itinerari de Josep i de la seua vocació, és el servei”, tal com ho narren als Evangelis. Sant Josep “va viure totalment per als altres i mai per a si mateix”. Així, Sant Josep, “alliberant l’amor del seu instint de possessió, s’obrí a un servei encara més fecund”, com els qui hem seguit Jesús. I és que per a Sant Josep, “el servei no va ser només un ideal elevat, sinó que es convertí en regla de vida”.

Hi ha un tercer aspecte que caracteritza Sant Josep i la vocació cristiana i que marca el ritme de la quotidianitat, i és “la fidelitat”. Josep, com ens diu el papa, va ser “l’home just (Mt 1:19), que en el silenci de cada dia perseverà en l’adhesió a Déu i als seus plans”. Sant Josep sabia que “l’existència es construeix només amb la contínua adhesió a les grans opcions”. A la pregunta del papa sobre com s’alimenta la fidelitat, Francesc ens diu que només es pot fer a “la llum de la fidelitat a Déu”. I aquesta fidelitat és, com ens diu el papa, “el secret de l’alegria”. Cal recordar que “a la casa de Natzaret, diu un himne litúrgic, hi havia ‘una alegria límpida’ que era l’alegria quotidiana i transparent de la senzillesa, l’alegria  que té el qui està custodiant allò que és important” i que és “la proximitat fidel a Déu i al proïsme”.

El papa pensa com seria de bonic “si la mateixa atmosfera senzilla i radiant, sòbria i esperançadora, impregnara els nostres seminaris, els nostres instituts religiosos, les nostres llars parroquials”.

El papa acaba el seu missatge amb motiu d’aquesta jornada, desitjant el do de l’alegria als “qui generosament heu fet de Déu el somni de les vostres vides, per servir-lo en els germans, mitjançant una fidelitat que és testimoni, en una època marcada per opcions passatgeres i emocions que s’esvaeixen sense deixar alegria”.

D’aquesta manera ho viuen les Dominiques de Borriana i de Paterna, les Agustines de Sant Mateu i de Benigànim, els Escolapis de Gandia, les Cistercenques de Benaguasil, les Germanes de la Consolació de Borriana, els Franciscans del Sant Esperit de Gilet, les Cartoixanes de Benifassà, les Carmelites Descalces de Puçol i de Serra, els Jesuïtes de Gandia, les Obreres de la Creu de Montcada i de València, les Vedrunes de Vinalesa, les religioses dels Ancians Desemparats d’Elx, els Cartoixans de Portaceli, les Clarisses de Vila-real, Canals i Gandia o les religioses de Iesu Communio de Godella, entre més.

Com molt encertadament ha declarat Luis Manuel Suárez, responsable de l’àrea de pastoral juvenil i vocacional de Confer, la Jornada Mundial de Pregària per les vocacions té tres objectius: “suscitar en els jóvens la pregunta per la seua vocació; convidar tota la comunitat a pregar i acompanyar els jóvens; i sostenir les vocacions d’especial consagració que sorgeixen en altres països”.

La hipocresia del PP valencià (VILAWEB/ONTINYENT, 21/04/2021)

 Des de la fundació del PP del País Valencià, els valencians patim una plaga pitjor que totes les d’Egipte: la seua hipocresia pel que fa a la unitat de la nostra llengua.

Fa només uns dies, el PP valencià la va mostrar de nou (amb un ridícul espantós), amb motiu de l’exposició “La luz de la Edad Media en la literatura catalana”. Aquesta mostra, organitzada per la Biblioteca Nacional de España, inclou escriptors valencians com Joanot Martorell, Jordi de Sant Jordi o Jaume Roig, com a integrants de la literatura catalana medieval. Els parlamentaris valencians del PP s’han sentit ofesos i indignats i s’han esquinçat les vestidures, perquè (tan erudits com són ells) no accepten que aquests autors formen part de la literatura catalana. Per això aquests parlamentaris (tan entesos en literatura medieval) han exigit a la Biblioteca Nacional de España una rectificació i un respecte pels símbols d’identitat dels valencians.

Segurament aquests parlamentaris tan indignats no deuen recordar que el 13 de febrer de 2017, el rei d’Espanya va presidir la presentació de l’últim volum del projecte d’investigació “El valor económico del español”, dirigit pel catedràtic d’Economia Aplicada José Luis García Delgado, un estudi patrocinat per la fundació Telefónica. En aquest acte, el rei assegurà que el 2050 “750 millones de personas hablarán español en todo el mundo” i que aquesta llengua era “una fuente de riqueza económica tangible”. I assegurà també que l’espanyol ha superat tres desafiaments: “sobrevivir al paso del tiempo, rebasar las limitaciones geográficas y mantener su unidad en la diversidad”. Si hui parlen espanyol més de 550 milions de persones, no n’hi ha cap que qüestione la unitat d’aquesta llengua, i això fa que “la cohesión lingüística” done “buenos resultados”, segons digué el Sr. García Delgado.

La unitat de l’espanyol o castellà és acceptada per tothom com una obvietat. Però la unitat del català és qüestionada (des de fa dècades) d’una manera irracional pel PP valencià. Aquest partit nega la unitat de la llengua que parlem a Vila-real, Manresa, Ordino, Campell, Maó o l’Alguer. La mateixa Sra. Bonig, de tant en tant, emprèn una nova creuada (després de la ridícula proposició del PP sobre l’origen del valencià a partir de l’iber) per defensar que el valencià i el català són llengües diferents.

Però la Sra. Bonig, que va assistir al XVIII congrés del PP com a màxima dirigent d’aquest partit al País Valencià, fa el ridícul, una vegada i una altra, ja que el congrés del PP del 10,11 i 12 de febrer de 2017, consagrà la unitat de la nostra llengua parlada de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

La ponència “Educación, innovación y cultura”, coordinada per la diputada (catalana) Andrea Levy i amb els ponents Juan Vicente Herrera, Asier Antona i Miquel Vidal, afirma en el punt 125 del capítol “El español una lengua de oportunidades” això: “El catalán, el gallego y el vasco son una muestra de la pluralidad que ha sido clave en el éxito reciente de España como modelo de convivencia abierto, diverso e integrador”. I el valencià Sra. Bonig? I el valencià, parlamentaris indignats per l’exposició de la Biblioteca Nacional de España? Com és que la ponència del PP no reconeix el valencià? No sé si la Sra. Bonig va fer una esmena a aquest text. Però en cas que la fera, el text deia el que deia. I reconeixia explícitament i implícitament que a l’estat espanyol no hi ha cap diferència entre el català i el valencià. Encara que els parlamentaris valencians del PP ara hagen fet un nou numeret indignant-se per l’exposició.

El PP valencià diu que la Universitat no té raó quan afirma la unitat de la nostra llengua. L’AVL tampoc, Compromís i el conseller d’Ensenyament tampoc, els socialistes tampoc. I ara, la ponència del PP també està equivocada? Només la Sra. Bonig i els seus companys valencians del PP tenen la raó!

Els parlamentaris valencians del PP, tan indignants, en quina literatura creuen que s’han d’incloure les obres de Mario Benedetti, Pablo Neruda o Octavio Paz? Seran capaços de dir que no pertanyen a la literatura castellana o espanyola?

Fa uns anys, davant el ridícul del PP, el qui va ser eurodiputat d’aquest partit, Santiago Fisas, recordava a la Sra. Bonig la unitat de la nostra llengua, cosa que també reconeix la ponència del seu mateix partit com una obvietat. La mateixa obvietat pel que fa a l’espanyol, anomenat també castellà, una unitat que cap dels dirigents del PP valencià no qüestiona, i per això el parlen 550 milions de persones. Per això, de la mateixa manera que castellà s’anomena també espanyol, el valencià també s’anomena català, per molt que la Sra. Bonig (a qui li aniria bé matricular-se en primària) i els seus companys valencians de partit (tan ofesos per l’exposició), s’obstinen a negar l’obvietat, reconeguda per tot el món acadèmic, llevat dels “intel·lectuals” del PP valencià.

El president Tarradellas deia que, a la vida, l’únic que no es pot fer és el ridícul. Una actitud i una manera de fer tan arrelada en el PP valencià, quan els dirigents d’aquest partit parlen, sense coneixement de causa, de la nostra llengua.

Els “eminents” parlamentaris del PP indignats, no haurien de fer més el ridícul com continuen fent. No haurien de jugar amb els sentiments de la gent per a arreplegar uns quants vots més, sinó que haurien d’acceptar el que diu el món acadèmic. I el que diu el seu partit a la ponència! I si no, que vinguen a passar uns dies a Berga o a Tortosa i veuran com entenen els ciutadans d’aquestes dues viles catalanes sense necessitat de diccionaris. I sense que això, entendre el català (ells que neguen la unitat de la nostra llengua) siga cap miracle de Sant Vicent Ferrer.

Els parlamentaris valencians del PP, tan indignats per l’exposició de la Biblioteca Nacional de España, no fan més el ridícul perquè no s’entrenen. Jo els animaria (a veure si s’atreveixen a fer-ho) a escandalitzar-se i a protestar quan els escriptors llatinoamericans són inclosos a la literatura espanyola. I a defensar que Pablo Neruda pertany a la literatura xilena i no a la castellana i que Octavio Paz forma part de la literatura mexicana i no a l’espanyola.

El que haurien de fer és exigir a la Biblioteca Nacional de España els més de 6.000 llibres confiscats a l’arquebisbe de València Antoni Folch de Cardona, i que van ser (segons les dades recollides per l’amic Alfons Llorenç) l’origen d’aquesta biblioteca. Van ser els botiflers que confiscaren un fons de més de 6.000 llibres, que es convertí en el seu fons fundacional.

Amb la butla de 3 de febrer de 1699, el franciscà Antoni Folch de Cardona va ser nomenat arquebisbe de València. Per això el PP valencià hauria d’exigir que la Biblioteca Nacional de España tornara els llibres a l’arquebisbat de València. Però evidentment no ho faran.

dimecres, 14 d’abril de 2021

El I Congrés d’Història del País Valencià (CASTELLÓ NOTÍCIES, 14/04/2021)

 Del 14 al 18 d’abril de 1971, ara fa cinquanta anys, va tindre lloc a València (amb actes a Castelló de la Plana, Elx i Alacant), el I Congrés d’Història del País Valencià. Les actes del congrés, en quatre grossos volums, recullen la crònica d’aquell esdeveniment, els membres del comitè organitzador i la llista dels vora 700 congressistes que van participar en aquella assemblea, així com les ponències que es presentaren.

El congrés, sota la presidència d’honor del ministre valencià, José Luis Villar Palasí, va estar presidit pel professor Julián San Valero, tot i que l’ànima d’aquell esdeveniment va ser el professor Emili Giralt, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de València, ajudat pels professors Sebastià Garcia Martínez, Alfons Cucó Giner i Lluís Garcia Ballester. El congrés va estar organitzat pels departaments d’Història de les facultats de Filosofia i Lletres, Dret, Medicina i Ciències Econòmiques de la Universitat de València.

La idea de celebrar aquest congrés va nàixer dos anys abans, durant la celebració del III Congrés d’Història de la Medicina, celebrat a València l’abril de 1969.

A més de les conferències i les prop de 400 comunicacions que es van presentar, el congrés també va comptar amb diversos actes culturals, com un concert de música valenciana dels segles XV-XVIII, a l’església del Real Col·legi Seminari de Corpus Christi de València, la representació escènica (pel grup de teatre La Cazuela d’Alcoi), del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, en una versió de Mª Aurèlia Capmany i una representació extraordinària del Misteri d’Elx a la basílica de Santa Maria de la capital del Baix Vinalopó. A més de les sessions científiques, el congrés comptà amb exposicions fotogràfiques, documentals, pictòriques i bibliogràfiques i la projecció de 43 curtmetratges valencians.

Entre els ponents del congrés (d’un gran nivell intel·lectual), cal destacar, entre d’altres, les ponències de Vicent Peset (Un assaig sobre Maians 1699-1781), Miquel Batllori (València i Catalunya al segle XVIII), Rafael Aracil (Fonts documentals d’Alcoi, segles XVIII, XIX i XX), Jesús Huguet (Inventari de l’Arxiu Municipal d’Alberic), d’Agustí Ventura (La premsa local de Xàtiva a començaments del segle XX), Miquel Tarradell (Les ciutats romanes del País Valencià, base de l’actual estructura urbana), Germà Colón (Uns paisatges de la Crònica de Jaume I a la llum del text dels Furs), Manuel Sanchis Guarner (Les raons de la discrepància entre Francesc Eiximenis i Sant Vicent Ferrer), Josep Vicent Bevià (Entorn a la formació humanística), Trinitat Simó (La renovació de ‘arquitectura valenciana 1850-1910), Joan Reglà (València i els moriscos de Granada), Jaume Pérez Muntaner (Els fets d’Alcoi de 1909 i la guerra del Marroc), Joan Francesc Mira (Evolució demogràfica i transformacions sòcio-econòmiques a l’Alt Maestrat i els ports de Morella durant el segle XX), Alfons Cucó (Sobre els orígens del blasquisme), Ricard Blasco (Els avalots del 1865 a València), Pere Mª Orts (Regalisme al segle XVI), Ricard Pérez Casado (Mortalitats catastròfiques) o Ernest Lluch (La pràctica econòmica de la Il·lustració).

Dels quatre volums de les actes d’aquest congrés, el primer volum (publicat el 1973) inclou la crònica del congrés, els participants, les conferències i les comunicacions sobre fonts documentals. El segon volum (1981), conté les comunicacions referents a la Prehistòria, Edat Antiga i Mitjana. El volum tres (1976) aplega els treballs  relacionats amb l’Edat Moderna i finalment el quart volum (1974), tracta de l’Edat Contemporània.

És curiós que en ple franquisme es poguera organitzar aquest congrés, que desgraciadament, després de cinquanta anys no ha tingut continuïtat en un segon congrés. I això que l’Assemblea General del congrés, celebrada el 17 d’abril, acordà crear una Comissió Permanent de Congressos d’Història del País Valencià, que mai no es va constituir.

Tant de bo que ben aviat, cinquanta anys després d’aquell històric I Congrés d’Història del País Valencià, se’n puga celebrar un altre.

dilluns, 12 d’abril de 2021

Cartes a Olivier (VILAWEB/ONTINYENT, 08/04/2021)

 Aquest és el títol d’un llibre deliciós (publicat per Edicions 96) que recull les cartes que Didín Puig va escriure, fa molts anys, a un xiquet francès anomenat Olivier.

El Diccionari Normatiu Valencià defineix la paraula «carta», en la primera accepció, com a «comunicació escrita adreçada a una persona o a una entitat, generalment per via postal i dins d’un sobre».

Les cartes, al llarg de la història, han servit per a compartir anhels de llibertat i de justícia, per a manifestar els sentiments i les emocions, per a expressar pors, dubtes i plans a realitzar, per a fer saber a la persona estimada l’amor i l’afecte envers ella o també la rancúnia i la malvolença a aquells que odiem.

De cartes, n’hi ha de molt conegudes i d’altres que han quedat en l’oblit i en l’anonimat. A prop nostre, en el temps i en l’espai, en la correspondència de Joan Fuster, editada per 3i4, per exemple, hi ha moltes cartes que l’escriptor de Sueca va escriure a mon pare i també les que mon pare va escriure a l’assagista.

Les cartes sempre han estat un objectiu de la literatura. Així, i només és un exemple dels molts que hi ha, fa uns anys Shaun Usher va publicar el llibre Cartas memorables, amb 125 cartes enviades, entre més, per la reina Isabel II, Virginia Woolf, Elvis Presley, Charles Dickens, Groucho Marx, Fiodor Dostoievski o Leonardo da Vinci. També el cardenal Luciani (el futur papa Joan Pau I) va publicar un llibre deliciós (Il·lustríssims senyors) amb diverses cartes adreçades a personatges històrics o de ficció com Pinotxo, Dickens, Chesterton, Jesús de Natzaret o el rei David entre més.

I més allunyats en el temps, tenim les cartes dels apòstols Sant Pau, Sant Pere o Sant Joan, adreçades a diferents comunitats cristianes.

I és que la correspondència sempre ens ha interessat, si més no per a conèixer què pensaven (i què feien o havien fet) les persones que escrivien aquells textos.

Fa uns anys, l’amiga Didín Puig em va enviar unes fotocòpies de les cartes que, des de Benimodo, havia adreçat a Olivier, un xiquet francès. Cal recordar que fa molt de temps, ella anà a París i estigué cuidant, durant deu anys, una xiqueta que es deia Florència. Molts anys més tard, Florència (amb qui Didín conservava una gran amistat), va tindre un xiquet, Olivier, que quan tenia onze anys preguntà a Didín què va fer ella per a ser antifranquista. I Didín va començar a escriure unes cartes a Olivier, a París, on li contava al xiquet la seua experiència com a dona, valencianista i antifranquista.

En realitat Didín començava aquesta correspondència escrivint a «Jaume, Anna, Olivier i a tots els xiquets que (per fortuna per a ells) no han conegut ni una guerra ni una repressió».

En les cartes que recull aquest llibre, i on Didín desitjava a aquests infants que no conegueren mai un conflicte bèl·lic, aquesta dona tan entranyable començava responent les preguntes que li feia Olivier, un xiquet encuriosit per la vida apassionant de Didín. La primera pregunta d’Olivier, com he dit abans, era: «I tu què feies per a ser antifranquista?». Aquesta va ser l’excusa perquè la nostra amiga de Benimodo (tot i que nascuda a Guadassuar) contara a Olivier les anècdotes i els fets de la seua apassionant vida i que ara recull aquest llibre.

En aquestes cartes descobrim la Didín més entranyable. Les seues paraules recollides en aquestes cartes expressaven les emocions i els sentiments més fondos d’aquesta dona que escrivia amb el cor allò que expressava, allò que havia viscut en uns anys molt difícils, de repressió i de dictadura. Didín, en aquestes cartes no es limitava a escriure un text sinó que, magistralment, el dibuixava o, fins i tot, brodava les paraules que escrivia; i ho feia des del cor, amb una bellesa senzilla i alhora corprenedora.

Amb un llenguatge planer i alhora profund, en aquestes cartes adreçades a Olivier, Didín conta diverses anècdotes, com quan de ben menuda “em feia molta il·lusió posar el segell (de Franco) a les cartes cap per avall…i pegar-li ben fort, ben fort a fi que quedara apegat a la carta”. O també l’obsessió que tenia son pare per l’escola, “a multiplicar-la! Perquè sempre li’n pareixien poquetes”, a més de la biblioteca i un diari. El pare de Didín deia que “això era necessari en tots els pobles”. I així ho va aconseguir “als pobles on arribava de secretari d’Ajuntament”: a Carlet, Guadassuar i Castelló de la Ribera. “En aquest darrer poble, de quatre escoles que hi havia quan hi va arribar, quan se n’anà ja n’hi havia catorze”. Com recordava Didín, “ara a Castelló de la Ribera han recuperat el periòdic Cultura, amb la versió digital corresponent”.

Didín també conta què li va passar quan va acabar el batxillerat. Es va matricular a la Universitat de València per a estudiar dret, però en fer la matrícula li van demanar, “entre més papers, el certificat d’haver fet el Servicio Social de la Sección Femenina de la Falange Española. Jo no l’havia fet. Em varen dir: ‘Sin el Servicio Social no te darán el ingreso en la Universidad’. Me’n vaig anar a casa plorant. No pensava de cap manera fer eixe famós Servei Social, perquè era indispensable afiliar-se a Falange, i això… no!”. Tot i que Didín coneixia una família vinculada a la Sección Femenina que li va proposar signar-li l’acreditació, sense que haguera de fer el curs, “Jo no volia cap paper falangista”. Per això per a poder estudiar, el 1960 va fer les maletes i se n’anà a París, on va fer periodisme.

I una anècdota més de les que li contava Didín a Olivier, i que trobareu a la carta 11: “Un dia que anava a l’escola, a València, en passar el carrer de Colom no vaig passar pel pas de vianants i, immediatament, va venir el guàrdia cara mi. ‘Dos pesetas por no cruzar por las rayas’. ‘Sí senyor, és veritat, però jo no porte dues pessetes’, li vaig contestar. ‘Hábleme en cristiano’, em va exigir. ‘No sé’. ‘¿No sabe?’. ‘Pues cinco pesetas más por hablar dialecto a la autoridad’. Li vaig donar l’adreça de ma casa i me’n vaig anar cap a l’escola. En tornar a casa, li vaig dir a ma mare: ‘És dues vegades i mitja més greu parlar valencià (cinc pessetes) que no passar per les ratlles (dues pessetes)’”.

Aquest llibre, il·lustrat per Pau Àlvarez, inclou també els comentaris de les cartes que fa Natxo Escandell. A més, hi ha una carta de Florència Dufraisse, aquella xiqueta que Didín va cuidar, i que recorda Didín com “la meua segona mare, la que em va ensenyar a parlar valencià abans que francès, a contemplar la crescuda de l’arròs incipient o la flor de taronger, a descobrir Lluís Llach, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Al Tall, Alimara, Estellés…. i Brassens. I a resistir contra tota forma d’opressió”. Florència Dufraisse defineix Didín com “un esperit lliure i obert, originalment i profundament humà”, ja que “encarnava la intel·ligència del cor”.

Didín Puig va ser una dona de caràcter i alhora plena de dolcesa, i estimada per tothom. Una dona que des de menuda va prendre el compromís de defensar la nostra llengua i la nostra cultura. Una anècdota que em contà demostra la fortalesa i la dignitat d’aquesta dona, ja des que era una xiqueta. La menuda Didín després de la guerra anà a missa amb el seu catret, en la festa del patró de Benimodo. Quan el rector, al sermó, començà a malparlar dels republicans (el pare de Didín va ser executat pel franquisme), la xiqueta prengué el seu catret i davant la mirada atònita de la gent aplegada a l’església i eixí del temple. I és que Didín no es deixava trepitjar per ningú.

Ella sempre, d’una manera discreta i alhora eficient, va ser una dona compromesa amb la lluita per la vertebració del País Valencià i el seu redreçament nacional.

Didín, amb l’amabilitat i l’afabilitat que la caracteritzaven, i sempre amb el somriure als llavis, era una dona d’una gran valentia i per això els següents versets de llibre dels Proverbis la defineixen molt bé: «Força i dignitat són el seu vestit»; i també: «Obri la boca amb saviesa. Són moltes les dones que han fet proeses, però tu les sobrepasses totes» (Pr 31:25-26,29).

La vida de Didín pot resumir-se en aquestes paraules, que la defineixen molt bé: “Cal dir que sempre he sigut massa atrevida. No m’he qüestionat mai si una cosa podia fer-la o no. Sempre he pensat: ‘Això s’ha de fer, i com toca fer-ho, es fa’, i no ‘perquè vull’, sinó perquè tinc l’obligació de fer-ho”.

Aquest llibre que recull les entranyables i interessants cartes de Didín, ens ofereix uns textos plens de saviesa, de tendresa i de fermesa. Per això vos convide a fruir i a llegir aquesta obra, que és com un retrat d’aquesta dona apassionant, ferma i valenta, extraordinària i insubornable, irrepetible i d’una gran dignitat.

'Els empresonats i exiliats de la Bíblia (Vilaweb/Ontinyent, 04/04/2021)

 Aquest és el títol de l’obra que ha escrit fra Jordi Cervera i Valls, frare caputxí nascut a Barcelona el 1961 i professor de Bíblia a la Facultat de Teologia de Catalunya.

Editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat (dins la col·lecció “El gra de blat”), el llibre d’aquest frare caputxí, de cent pàgines, repassa els personatges de l’Antic i del Nou Testament empresonats i exiliats.

Com diu fra Jordi Cervera en la introducció, “la Bíblia despulla hipocresies, proclama injustícies, desvetlla consciències, assenyala amb el dit l’arbitrarietat dels poderosos”. Per això és tan actual, ja que tant ahir com hui són nombrosos els hòmens i les dones que han patit (i pateixen) exili i presó, condemnats per lleis injustes. I és que la Bíblia, per mitjà d’aquestes figures emblemàtiques, explica “les històries dels personatges bíblics que sofreixen empresonament i exili”, ja que “empatitzant amb les seues vicissituds, il·luminen esperançadament les nostres”, com diu fra Jordi Cervera.

El llibre, amb vint-i-quatre capítols, presenta l’empresonament a Egipte de Josep, fill de Jacob, l’exili de Moisès, de David, d’Elies i del profeta Amós, exiliat per denunciar la corrupció del sistema, la presó de Samsó, de Jeremies o de Joan el Baptista. A més hi ha també (entre més) l’exili de Maria, Josep i l’Infant, la detenció, tortura, judici i execució de Jesús o la presó de Sant Pere, Sant Pau i Siles.

Com diu fra Jordi Cervera, “És sorprenent comprovar que els personatges empresonats siguen els principals protagonistes de la història bíblica”. Per la seua part, cal tindre en compte, com remarca l’autor, que la reclusió d’aquests hòmens “no esdevé cap taca negra, sinó el testimoni a ultrança de la seua fidelitat i el seu compromís”. Com diu fra Jordi Cervera, “les causes d’empresonament són diverses, però sempre seran arbitràries”, com podem veure en la nostra societat.

Com passa hui amb els presos polítics tancats injustament, els empresonats de la Bíblia “manifesten un desafiament al sistema social, polític i religiós establert”. Per això fra Jordi Cervera diu: “Per a qui escriu aquestes pàgines, és la manera de compartir i de com-patir els empresonaments i els exilis dels qui, fins fa poc, eren asseguts en les cadires del nostre parlament, escollits en unes eleccions i representant la diversitat ideològica del nostre poble”.

Fra Jordi Cervera, que és Diplomat en Ciències Empresarials per la universitat de Barcelona i doctor en Sagrada Escriptura, realitzà la formació bíblica a la Facultat de Teologia de Catalunya, on imparteix diferents assignatures (Pentateuc i Hebreu) des de l’any 1998. Especialitzat en estudis sobre la Carta als Hebreus i els seus lligams amb el judaisme, Jordi Cervera és autor de diversos llibres relacionats amb la Sagrada Escriptura, a més de nombrosos articles.

Com diu l’amic Pere Fàbregas en relació amb aquest llibre, “pensar diferent de l’estatus imperant, siga on siga, també a casa nostra, es paga car i la justícia gira el rostre cap a una altra banda, dient que segueix portant tapats els ulls per ser més recta, però fent els malabarismes que calguen, per a protegir més i millor els privilegis, que no la veritat”. Per això hi ha salms que exigeixen una justícia justa i denuncien l’arbitrarietat i les males pràctiques, com el salm 81 que blasma aquells que sentencien “contra justícia, afavorint la causa dels culpables?”. O el salm 93, que denuncia els magistrats injustos: “Us podeu avenir amb un tribunal corromput que inventa delictes en nom de la llei?”. Amb la Fratelli tutti, el papa ens recorda un fet cabdal que sovint obliden els poderosos: “Què és la llei sense la convicció que cada ésser humà és sagrat i inviolable?”.

Explicant les històries d’aquests personatges bíblics empresonats i exiliats, fra Jordi Cervera ha volgut mostrar la Bíblia com “un far que il·lumina les peripècies humanes de qualsevol època i de qualsevol poble, sobretot en temps agitats”, com els que ara estem vivint, amb presos i exiliats polítics.

I és que en el nostre món, com diu fra Jordi Cervera, el poder (com en el cas dels presos de la Bíblia), continua empresonant arbitràriament polítics, hòmens i dones que, amb valentia, desafien el sistema. Així ho veiem amb els presos independentistes catalans als quals fa referència, però també en molts presos més, com el P. Stan Swamy. 

Així, els presos polítics Jordi Cuixart i Jordi Sánchez continuen a la presó de Lledoners, emcara que Amnistia Internacional ha tornat a demanar-ne la llibertat “incondicional”. 

Per altra part, el Tribunal Nacional d’Investigació ha rebutjat la sol·licitud de llibertat sota fiança del P. Swamy, acusat de sedició, curiosament igual que van ser acusats els presos independentistes. El P. Swamy, un jesuïta de 83 anys i defensor dels Drets Humans, va ser acusat de sedició i arrestat a l’Índia.

I és que com en el temps de la Bíblia, també hui hòmens i dones continuen essent empresonats arbitràriament, perquè s’atreveixen a manifestar “un desafiament al sistema social, polític o religiós establert”, com diu fra Jordi Cervera.

Sant Vicent Ferrer i la llengua a l’Església (CASTELLÓ NOTÍCIES, 12/04/2021)

 Com cada any, hui, dilluns de la segona setmana de Pasqua, els valencians celebrem la festa de Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià. I és en aquest dia que tenen una gran actualitat les declaracions del cardenal brasiler Claudio Hummes, un bisbe amb “olor d’ovella” i molt pròxim al papa Francesc, que defensa la necessitat que l’Església s’encarne en la cultura de cada poble.

En una entrevista de 2016 a Ràdio Vaticana, el cardenal Hummes, president de la Comissió Episcopal per a l’Amazònia, defensava la importància de la inculturació de l’Església. Per això el cardenal Hummes comentava que a la diòcesi brasilera de Sâo Gabriel da Cachoeira, ja s’havia traduït el Nou Testament a tres o quatre llengües indígenes. I també va començar a traduir-se un esquema de la missa en una de les llengües locals.

En aquesta entrevista, el cardenal Hummes reconeixia que el papa Francesc està d’acord amb les traduccions a les llengües indígenes, cosa que suposarà un canvi dràstic en l’Evangelització, ja que ara seran els missioners qui hauran d’aprendre les llengües locals, contràriament al que es feia fins ara, on, per exemple, els cristians indígenes del Brasil eren obligats a aprendre portuguès. Com els cristians valencians hem de resar en castellà.

El cardenal Claudio Hummes (que al conclave li digué a Bergoglio en ser elegit bisbe de Roma: “No t’oblides dels pobres”), ha reconegut el dret dels indígenes perquè l’Evangeli siga encarnat en la pròpia realitat. Per això al Brasil ja no serà necessari deixar de ser indígena per tal de ser cristià. Tot al contrari: els indígenes podran ser cristians en la pròpia cultura, sense haver de deixar la seua llengua.

Al País Valencià, els capellans (amb poques excepcions) continuen evangelitzant com si viviren a la diòcesi de Màlaga o a la de Salamanca. L’Església Valenciana, que té com a missió servir l’Evangeli al nostre País, continua ignorant i menyspreant la llengua del nostre Poble! Els bisbes i els preveres valencians (amb honroses excepcions) continuen ignorant la Constitució Dogmàtica “Sacrosanctum Concilium” del Vaticà II pel que fa a la inculturació de l’Església.

És a tots els països (llevat del nostre) que l’Església ha assumint la llengua i la cultura dels pobles des de la Xina, a Zimbabwe, al Japó o a Alemanya. I és que com ha dit el papa Francesc en l’exhortació “El goig de l’Evangeli”, l’Església “troba la manera que la Paraula s’encarne en una situació concreta” (E.G. 24). El papa, en aquest text, ens proposa “una opció missionera capaç de transformar-ho tot, perquè els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial, esdevinguen un camí adequat per a l’evangelització del món actual” (E.G. 27).

El papa ho expressa d’una manera molt clara en dir que el Poble de Déu “s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia”. I també: “Cada poble en el seu esdevenir històric, desenrotlla la seua pròpia cultura amb legítima autonomia” (E.G.115). I: “En la inculturació, l’Església introdueix els pobles amb les seues cultures en la seua mateixa comunitat, perquè tota cultura proposa valors i formes positives” (E.G.116). I encara: “L’Església assumint els valors de les diverses cultures, esdevé la núvia que s’engalana amb les seues joies” (E.G. 116). I finalment, el papa ens diu: “En aquests dos mil·lennis de cristianisme, una innombrable quantitat de pobles han rebut la gràcia de la fe, l’han fet florir en la seua vida quotidiana i l’han transmès segons els seus modes culturals”. (E.G.116)

Si cada poble té la seua cultura, ¿per què la cultura dels valencians no és reconeguda per l’Església? ¿Per què als valencians ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta dels temples? ¿Per què els nostres capellans continuen marginant la llengua del Poble que han de servir?

Per altra part, el 30 de setembre de l’any passat, amb motiu del setzè centenari de la mort de Sant Jeroni, el papa Bergoglio va donar a conèixer la Carta Apostòlica, “Scripturae Sacrae affectus”, un text on el papa elogia aquest Pare de l’Església, traductor de la Vulgata. En la seua Carta, el papa lloa “el treball de traducció de Jeroni”, que “ens ensenya que els valors i les formes positives de cada cultura, representen un enriquiment per a tota l’Església”. El papa també elogia les traduccions de la Bíblia a les diverses llengües, ja que “els diferents modes en què la Paraula de Déu s’anuncia, es comprèn i es viu amb cada nova traducció, enriqueixen l’Església, ja que (segons la coneguda expressió de Gregori el Gran), creix amb el lector, rebent al llarg dels segles nous accents i nova sonoritat”. Llevat de l’accent valencià, ja que els nostres bisbes no permeten que utilitzem la nostra llengua als temples.

El papa Francesc en aquesta Carta Apostòlica, ens diu també que “la inserció de la Bíblia i de l’Evangeli en les diferents cultures, fa que l’Església es manifeste, cada vegada més, com “sponsa ornata monilibus suis” (Is 61:10) i testimonia que la Bíblia necessita ser traduïda constantment a les categories lingüístiques i mentals de cada cultura”.

En la festa de Sant Vicent Ferrer, té una gran actualitat aquesta Carta Apostòlica del papa Francesc, sobretot en unes paraules que semblen estar adreçades als bisbes valencians: “Quants judicis temeraris, quantes condemnes i conflictes sorgeixen del fet d’ignorar l’idioma dels altres i de no esforçar-nos, amb tenaç esperança, en aquesta prova infinita d’amor que és la traducció”.

El papa també elogia “els missioners, als quals devem la preciosa tasca de publicar gramàtiques, diccionaris i altres eines lingüístiques que ofereixen les bases de la comunió humana”. Per això el papa diu que “és necessari valorar tot aquest treball”, com ha estat la tasca que l’AVL ha fet traduint el Missal Romà al valencià, i que els bisbes ignoren des de fa anys.

Pel que sembla, l’elogi que fa el papa de les traduccions no val per al valencià, ja que els bisbes continuen sense utilitzar ni afavorir la nostra llengua a la litúrgia.

Els bisbes i els preveres valencians haurien de tindre presents les paraules del P. Claudio Acquaviva d’Aragona (1543-1615), Prepòsit General de la Companyia de Jesús, elegit el 1581 en la IV Congregació General. L’italià P. Acquaviva, amb sentit comú, escrivia al P. Villar una carta, amb data de 21 de novembre de 1595, on li deia: “El fruto de las misiones que los nuestros hacen en Cataluña, Valencia y Mallorca dicen sería mucho mayor, si predicasen en lengua natural de la tierra, que no predicando en castellano, como hacen otros religiosos. Deseo que V. R. lo encomiende muy de veras a los que fuesen a las misiones por aquellas tierras, pues ya que trabajan, lo deben de hacer en aquel modo que se pueda recoger mayor fruto”.

¿No és hora ja que al País Valencià l’Evangeli siga proclamat en la nostra llengua? ¿No és hora ja que els bisbes valencians, amb valentia i audàcia, aposten per la litúrgia en valencià i promoguen la recuperació de la nostra llengua a l’Església?

Que Sant Vicent ens faça el miracle que els bisbes estimen i promoguen el valencià als nostres temples. Amén.

divendres, 2 d’abril de 2021

'L'amor és la nostra força' (CASTELLÓ NOTÍCIES (01/04/2021)

 

El 27 de març de 2020, ara un any, en la pregària a la plaça de Sant Pere, totalment buida, el papa, sol i sota la pluja, ens encoratjà a “triar entre el que compta veritablement i el que passa, per separar el que és necessari del que no ho és”. I en el seu recent viatge a Iraq, el papa ens deia: “L’amor és la nostra força”. I afegia encara: “Com es canvia el món? No amb el poder o la força sinó amb les benaurances”.

Huit anys després de la seua elecció com a bisbe de Roma, el papa Francesc se’ns mostra com un pastor senzill, proper i valent, transparent i emprenedor de les reformes que fan falta a l’Església per portar endavant el Concili.



Amb la pandèmia, el papa s’ha convertit en un autèntic líder de la humanitat. Francesc, que ha començat una revolució i una primavera que ningú no pot parar (encara que alguns ho intenten), està construint una Església que camine al costat de la gent i que siga hospital de campanya per als descartats del nostre món.

El papa vol una Església allunyada d’una “casta” clerical. Una Església sinodal i no piramidal, sensible al sofriment dels refugiats i dels migrants. Una Església capaç d’acollir sense excloure mai ningú, que perdone sense condemnar, que escolte sense jutjar.

El papa Francesc vol una Església desinstal·lada, pobra i oberta a tothom, que capaç d’eixir a trobar els allunyats. I per això, com deia el periodista Vicenç Lozano (Regió 7, 14 de març de 2021), alguns “cardenals es penedeixen d’haver-lo votat”, perquè el papa “els està tocant privilegis”.

El papa, un autèntic profeta del nostre temps, és “una persona contraria a murs, com el de Mèxic”, com deia Lozano. I per això “és la pedra a la sabata” dels representants del neoliberalisme i del neoautoritarisme. Per la seua actitud a favor dels pobres, el papa és atacat d’una manera ferotge per l’extremadreta europea i americana, que no li perdona la denúncia de Francesc al capitalisme salvatge. El papa, com deia Vicenç Lozano, “és un gran canvi, un líder que se l’escolta tothom i que molesta”. I per això, en la línia del Vaticà II, fa avançar l’Església.

Com ens recordava el papa el 27 de març de l’any passat, “ens hem deixat absorbir per allò material i trastornar per la presa”. I per això, anestesiats per la indiferència, “no ens hem despertat davant de guerres i d’injustícies del món, ni hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta, greument malalt”. I és que pel nostre egoisme ens hem tancat en nosaltres mateixos, ignorant el plor dels desvalguts i el clam de la terra, ferida per la nostra insensibilitat.

Amb les seues encícliques “Laudato si” i “Fratelli tutti”, el papa, que ens convida a alçar-nos per fer un món més sostenible i més fratern, ens demana que siguem capaços de somiar, d’arriscar i de comprometre’ns per fer possible, amb la força de l’amor, unes relacions més fraternes entre els pobles. I per això el papa, que ha dit que “la sang no resol res”, ha demanat “que prevalga el diàleg” per tal de resoldre els conflictes polítics. La seua visita a Iraq, important i alhora arriscada, ha estat un pas endavant en la relació entre el cristianisme i l’islam.

En aquests huit anys de pontificat, la tasca del papa Francesc ha estat imprimir nous aires a l’Església, malgrat els esculls que, els seus detractors, li posen en el seu camí per fer realitat un nou “aggiornamento”. Després dels pontificats conservadors dels papes Joan Pau II i Benet XVI, el papa Bergoglio ens ha portat una nova primavera, semblant a la que va portar el papa Joan XXIII.

Aquests dies de Setmana Santa, on commemorem la passió, la mort i la resurrecció del Senyor, ens fan viure, un any més, l’experiència de l’amor de Déu. I és que en el Misteri Pasqual que anem a celebrar aquests dies sants, es manifesta la força de l’amor, que veiem en la mort i en la resurrecció de Jesús.

Bona Pasqua a tots.

 

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT