dissabte, 25 de maig de 2019

"Francesc, repara la meua Església" (LEVANTE-EMV, 04/05/2019)

L'incendi de Notre Dame de París, el dilluns sant, m'ha recordat Sant Francesc d'Assís en un episodi que té un cert paral·lelisme amb aquesta catedral, ara cremada i que França s'ha proposat restaurar.
Va ser l'hivern de 1205, segurament entre el novembre i el desembre, quan un dia Sant Francesc eixí a caminar i entrà a l'església de Sant Damià, que es trobava als afores d'Assís i que estava mig destruïda. Mentre Francesc resava davant el crucifix, va tindre una visió del Crist crucificat, on sentí que Jesús li deia: "Francesc, repara la meua Església. ¿No veus que s'enfonsa?". El Senyor es referia a l'Església com a comunitat dels seguidors de Jesús, però Sant Francesc va entendre que es referia a l'església de Sant Damià. Per això el sant d'Assís va anar a la botiga de roba de son pare i vengué les teles, perquè amb els diners es poguera reparar aquell temple. Però el rector de Sant Damià no acceptà els diners que li va oferir Francesc, pensant-se que era una broma d'aquell jove joglar i també per por a la reacció dels pares del Pobrissó d'Assís. Per això Sant Francesc decidí quedar-se a l'església per restaurar-la ell mateix i alhora ajudar els pobres.
Hi ha la pel·lícula de Franco Zefirelli, "Hermano sol, Hermana luna", que mostra d'una manera bellíssima aquest episodi de la vida de Francesc, mentre reparava l'església de Sant Damià.
De la mateixa manera que va caure l'església de Sant Damià, també huit segles després, el dilluns sant, va caure l'agulla i part del sostre de la catedral de Notre Dame. Afortunadament no hi hagué cap desgràcia personal, cosa que hauria pogut passar.
Reparar la catedral de Notre Dame ha de ser un signe visible que ens moga també a reparar l'Església de Crist. L'autèntica Església, formada o construïda per pedres vives, és a dir, pels cristians.
Com ha dit el teòleg Leonardo Boff, Sant Francesc "va començar un moviment de renovació de l'Esglesia, vivint amb els leprosos i predicant en la llengua del poble i no en llatí". També el papa Francesc, diu Boff, elegí aquest nom "perquè se n'adonà que l'Església està en runes per la desmoralització, degut als escàndols que han afectat la moral i la credibilitat".
Per això, continua Boff, "Francesc no és un nom sinó un projecte de l'Església", que ha de ser "pobra, senzilla, evangèlica, allunyada dels palaus i del poder" i on el papa la presideix i la serveix en la caritat.
Si l'a catedral de Notre Dame ha de ser restaurada, encara és més urgent restaurar l'Església, que és la comunitat dels seguidors de Jesús. I aquesta tasca de reparar l'Església és missió de tots els cristians, bisbes, preveres, religioses i laics, amb el guiatge valent i audaç del papa Francesc. Hem de reparar l'Església perquè siga com Jesús la va pensar: un signe de misericòrdia i d'esperança per al nostre món. Una Església al centre de la qual hi ha d'haver Jesús, no els dogmes, ni el Codi de Dret Canònic, ni la Tradició. Una Església que siga capaç d'escoltar amb humilitat abans de parlar, d'acollir sense condemnar, de perdonar sense jutjar. Una Església que porte un missatge de pau i de reconciliació a tots els hòmens i les dones. Una Església missionera i samaritana, que cure les ferides que tots portem al cor i que mostre el rostre misericordiós de Déu. Una Església servidora dels pobres, amb diàleg amb la cultura i amb el món modern, oberta a l'ecumenisme i font d'alegria i de comunió. Una Església que siga llar de perdó, on cap persona no siga exclosa, on tots siguen ben acollits, amb afecte i sol·licitud fraterna, per així formar la família dels fills de Déu. Una Església allunyada de sospites, de condemnes, de malfiances. Una Església que confia i segueix el seu Mestre, Jesús, el Senyor.

Eixe és el repte que hui tenim els cristians, per tal de reconstruir una Església més creïble i més fidel a l'Evangeli, per així anunciar al nostre món la Bona Nova del Regne.

"Vinc a servir-vos perquè us estime" (LEVANTE-EMV, 09/05/2019)

Aquestes paraules serien com la síntesi del discurs de l'arquebisbe Vicent Enrique i Tarancón en la seua al·locució a la catedral d'Oviedo, el 10 de maig de 1964, hui fa 55 anys, en la seua entrada com a nou pastor d'aquesta diòcesi. Alguns havien dit que el nomenament de Tarancón com a arquebisbe d'Oviedo era "un regal enverinat", ja que aquesta era la diòcesi espanyola més progressista i on la conflictivitat política i laboral del moment repercutia amb major intensitat en l'Església local. Però Tarancón va saber lidiar bé aquesta situació i portà a Astúries els nous aires conciliars del Vaticà II, que exigien un nou talant eclesial i pastoral.
Quan aquell 10 de maig de 1964 Tarancón arribà al carrer Uría, besà la Creu de la Victòria i es dirigí a la catedral per tal de prendre possessió de la diòcesi. En la seua al·locució, el nou arquebisbe es va presentar així: "Jo no vinc en el meu nom, ni enviat per cap autoritat humana. Vinc en el nom del Senyor". I continuà: "Perquè sóc un enviat de Crist, jo no he vingut a ser servit, sinó a servir".
De la mateixa manera que el papa Francesc ens parla de les perifèries, Tarancón en el seu discurs també es mostrà sol·lícit pels qui no freqüentaven l'Església: "Jo em sent especialment responsable dels allunyats". I manifestava així la manera com ell entenia el ministeri episcopal com arquebisbe d'Oviedo: "Vinc a servir-vos perquè vos estime". Tarancón explicà aquest ministeri de servei, dient que "servir és la manera pràctica i eficient d'estimar, perquè l'amor autèntic es manifesta pel servei desinteressat, per l'entrega total". Per a Tarancón, "estimar, definitivament, és donar-se". I per això indicà que "l'amor a Crist es tradueix necessàriament en l'amor als hòmens, en el servei a tothom". Tarancón va voler donar-se als asturians des del principi: "Sóc per a vosaltres. Sóc totalment vostre. Vos pertany el meu temps, la meua salut, la meua pròpia vida". I continuava així el nou arquebisbe d'Oviedo: "Podeu exigir-me una entrega total i absoluta. Podeu exigir-me que m'oblide de les meues conveniències, dels meus interessos, fins i tot de mi mateix, per compartir les vostres angoixes, per a sentir en el meu cor i fins i tot en la meu pròpia carn, els vostres dolors. Podeu exigir-me que em gaste i em consumisca en el vostre servei".
Tarancón arribava a Oviedo per servir aquesta diòcesi per amor i per això l'arquebisbe deia: "Jo he d'estimar tothom. He de servir tothom. He de sacrificar-me por tothom, sense reserves, encara que no sense preferències". I és que Tarancón mostrava la seua predilecció, com ho va fer Jesús, pels més necessitats: "¿Vos pot estranyar que el vostre bisbe guarde les seues especials preferències pels qui major necessitat tenen de la consideració, de l'estima, de l'ajuda dels altres?". Per això mateix l'11 d'abril del any passat, a Oviedo, en la inauguració de la Plaça Cardenal Tarancón, el P. Ángel García digué que Tarancón era un bisbe "proper als més desafavorits".
L'arquebisbe Tarancón continuava el seu discurs aquell 10 de maig de 1964, afirmant: "Jo puc dir que són meues les malalties, les injustícies, la debilitat, els sentiments de tots els membres d'aquesta família asturiana que m'ha estat encomanada". Tarancón volia que la seua presència ajudara a crear "un clima de comprensió i de justícia social" (una expressió prohibida pel franquisme) que defenguera "els drets sagrats de tots els hòmens".
Tarancón no volia que buscaren en ell ni "un polític, ni un economista, ni un sociòleg. Humanament parlant vinc a vosaltres amb les mans buides". I per això l'arquebisbe Tarancón deia que no li demanaren "el que no està a les meues mans concedir-vos".
Però fidel al Vaticà II i preocupat per la justícia social, como havia remarcat en aquesta al·locució, Tarancón mostrava el seu desig d'una Església que no es desentenguera "dels problemes que afligeixen i angoixen als seus fills". En el seu ministeri episcopal, Tarancón no buscava "avantatges humans" i mostrava el seu dret a no callar "quan el meu deure de bisbe m'impulse a parlar".
Tarancón anunciava un Evangeli que s'havia de fer compromís amb la veritat i amb la justícia. I per això es lamentava quan "ens obstinem moltes vegades en fer un cristianisme còmode i egoista, pòlissa de seguretat que pot evitar-nos preocupacions". Per això Tarancón denunciava aquells que havien deformat, "caricaturitzant-lo, l'Evangeli", traient-li "tota la força expansiva a la vida de Déu que ens portà Crist".
Finalment Tarancón recordava "la renovació interior de l'Església i de la vida cristiana" que ens portava el Vaticà II i mencionava els papes Joan XXIII, que convocà el Concili i Pau VI, que el portaria a bon terme. Tarancon també recordava la Reconquesta, que començà a Astúries, i demanava als asturians a no "viure de records", sinó a actualitzar el missatge de l'Evangeli.
L'al·locució de Tarancón a la catedral d'Oviedo acabava posant el seu "govern pastoral" en mans de la Santina "veritable ànima d'Astúries", amb un gest significatiu: el nou arquebisbe va voler col·locar la imatge de la Mare de Déu de Covadonga presidint "el meu escut".
L'endemà del seu discurs a la catedral, l'arquebisbe d'Oviedo va anar a Covadonga a celebrar la seua primera Eucaristia como nou pastor de la diòcesi d'Oviedo.
La presència de Tarancón a Astúries va ser una gràcia de Déu, ja que amb la seua presència conduí l'Església asturiana pels camins de la renovació conciliar i de la justícia social.

Un bri d'esperança (LEVANTE-EMV, 27/04/2019)

Aquest és el títol del llibre de l'amic Agustí Colomer, una obra de 131 pàgines, que ha guanyat el Premi Soler i Estruch en el 62è Certamen Literari Castellum Ripae.

El text d'Agustí Colomer és un cant a l'esperança, una de les tres virtuts teologals, que fan que la vida tinga sentit, malgrat les dificultats, els contratemps i el sofriment. El llibre comença amb una referència al bellíssim poema de Charles Péguy: "El misteri dels sants innocents", on aquest pensador francès del segle passat, mostra l'esperança com una xiqueta. Si la fe, segons Péguy, "és una església, és una catedral" i la caritat "és un hospital, un asil que recull totes les misèries del món", la menuda esperança és la que dóna sentit a tot això: "Però sense l'esperança, tot això no seria sinó un cementeri", com diu Péguy.

Agustí Colomer, amb un llenguatge àgil i bell, ens mostra la història d'una xiqueta "plena de vitalitat, malgrat la malaltia que pateix" i que "esdevé una metàfora de l'entusiasme i la fragilitat amb que uns jóvens preparen una representació de teatre en valencià en plena dictadura franquista". L'esperança és la que mou, la que fa avançar, aquests jóvens en el seu propòsit, malgrat les incomprensions, els recels o el buit que senten. Així, amb tenacitat i perseverança, aquells tres jóvens -Francesc de Paula Burguera, Joan Fuster i Fermí Cortés- van aconseguir el que es proposaven. D'aquesta manera, l'11 d'octubre de 1952, van aconseguir representar a Sueca, l'obra: "La bona nova a Maria", de l'escriptor Paul Claudel. 

Agustí Colomer, amb la seua obra, ens encomana l'entusiasme d'aquells que creuen que, malgrat tot, "no hi ha mur prou fort que no es bade si hi fiquem un bri d'esperança". Per això Vaclav Havel deia que l'esperança "no és el mateix que l'optimisme. No és la convicció que alguna cosa pot eixir bé, sinó la certesa que allò que fem té sentit, independentment de com acabe". 

Agustí Colomer, nascut a Alcoi el 1961, és llicenciat en Dret per la Universitat de València i funcionari del cos tècnic de la Generalitat Valenciana. Actualment ocupa el càrrec de lletrat secretari general de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Altres obres seues són: "Retrobar la tradició" (1996), "El valencianisme que ve" (2006), "Temps d'acció" (2007), "A trenc d'alba" (2016) o "La independència" (2017).

La narració d'Agustí Colomer m'ha fet pensar en la imatge que el papa Francesc feia de l'esperança, en l'homilia a Santa Marta el 23 d'octubre de l'any passat. El papa Bergoglio en parlar de l'esperança ens mostrava la imatge d'una dona embarassada, "que espera joiosament el trobament amb el seu fill que ha de nàixer i tots els dies posa les seues mans sobre el seu ventre per acariciar el fill". Per això el papa Francesc ens deia que l'esperança és "viure per al trobament". És el que deia també Sören Kierkegaard, quan parlava de l'esperança com "la passió per allò que és possible".

Aquesta obra d'Agustí Colomer ens mostra la passió per allò que és possible, però també per allò que sembla impossible.

'Càritas és una paraeta' (VILAWEB/ONTINYENT, 25/05/2019)

Aquesta afirmació, del tot immoral i falsa, insultant i vergonyant, la va pronunciar la Sra. Rocío Monasterio, cap de llista de Vox a la presidència de la Comunitat de Madrid. I va ser José Luis Ferrando, columnista del diari Levante, en un excel·lent article a Religión Digital el dia 20 de maig, qui va respondre amb arguments a l’afirmació infame de la Sra. Monasterio, posant de relleu el compromís solidari de Càritas a favor dels més desvalguts de la nostra societat.
Com contava José Luis Ferrando en el seu article, va ser ell mateix qui va sentir aquesta afirmació de la Sra. Monasterio, en el debat públic entre els candidats a la Comunitat de Madrid. A la pregunta, ple d’estranyesa, del Sr. Gabilondo, candidat socialista, sobre si Càritas era una paraeta, la Sra. Monasterio va respondre, sense cap mena de pudor ni de vergonyar, amb una afirmació rotunda i contundent: ‘’.
Aquesta opinió de la Sra. Rocío Monasterio sobre allò que constitueix el nucli de l’Església, la caritat, és a dir, l’amor als més desafavorits, és indigna d’una persona que vol representar el seu partit a la Comunitat de Madrid. Supose que aquesta afirmació infame de la Sra. Monasterio no haurà agradat gens ni miqueta al cardenal Cañizares, qui fa uns mesos (Levante, 10 de desembre de 2018) deia que el partit Vox ‘es de derechas, en absoluto de extrema derecha’ i a més, ‘totalmente constitucional’. Deu ser per això que els diputats de Vox a les Corts Valencianes van jurar el seu càrrec ‘por Dios y por España’. Per altra part, resulta curiós que, quan en el passat dia 21, en la constitució del Congrés, el Sr. Rivera es va posar tan nerviós amb la fórmula que empraren els diputats independentistes per acatar la Constitució espanyola, ni ell ni els seus diputats a les Corts Valencianes no manifestaren cap signe de desaprovació quan els diputats de Vox juraren ‘por Dios y por España’.
Seria bo que els bisbes espanyols denunciaren l’afirmació infame de la Sra. Monasterio, per falsa i per demagògica. I perquè la resposta de la Sra. Monasterio constitueix un insult als voluntaris que treballen a Càritas, una organització que és la veu i el cor de l’Església i que, evidentment, és tot el contrari d’una ‘paraeta’, ja que atén les persones més fràgils de la societat. Com també seria bo que l’arquebisbe de València expressara (si no ho ha fet ja), la seua protesta per la fal·laç i indigna afirmació de la Sra. Monasterio.
Després que la Sra. Rocío Monasterio haja qualificat, d’una manera burda i indecent, Càritas de paraeta, no sé si el cardenal Cañizares deu pensar encara que Vox no és d’extrema dreta.
I és que aquests que menyspreen Càritas i la seua tasca a favor dels més fràgils de la nostra societat i que alhora no tenen cap inconvenient a jurar ‘por Dios y por España’, queden ben retrats pel teòleg Joseba Andoni Pagola quan denuncia aquells que veneren el Crucificat i alhora menyspreen els crucificats del nostre món.
A la Sra. Monasterio, com li recomana molt encertadament en el seu article José Luis Ferrando, li aniria bé de fer cas del seu cognom i retirar-se uns dies a un monestir perquè poguera reflexionar i corregir l’afirmació, tan injusta, que va fer sobre Càritas. I demanar perdó a Càritas per l’insult que aquesta senyora va fer.

'Usted contestarà en castellano' (VILAWEB/ONTINYENT, 22/05/2019)

D’aquesta manera, i amb cara de mal geni, va respondre el jutge Manuel Marchenaa la petició del Sr. Lluís Matamala de poder declarar en català en el judici contra els presos polítics independentistes.
El Sr. Matamala, present en el referèndum del Primer d’Octubre de 2017 a Sant Joan de Vilatorrada, va demanar al tribunal de poder respondre en català a les preguntes que li farien els advocats dels presos, el fiscal, l’advocat de l’estat i l’acció popular. Però el Sr. Marchena, enfadat i amb cara de pocs amics, respongué així al Sr. Matamala: ‘Usted contestará en castellano. Si no quiere contestar en castellano esto es muy sencillo, usted se levanta, asume las consecuencias legales de su negativa a contestar y hemos acabado’. I per què altres testimonis, en aquest mateix judici, sí que han pogut declarar (amb un traductor) en alemany o en eslovè?
La resposta del jutge Marchena confirma el que molts ja sabíem: la falsedat de les paraules del rei Juan Carlos, el 23 d’abril de 2001, en l’entrega del Premio Miguel de Cervantes, quan el rei emèrit va dir: ‘A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano’, ja que segons ell ‘nunca fue nuestra lengua de imposición, sino de encuentro’. I el rei Borbó intentava explicar-ho així: ‘Fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad  libérrima, la lengua de Cervantes.’
Com no podia ser d’una altra manera, en aquell moment, tant el PP com el PSOE van fer una defensa ferma i sense fissures del discurs del rei, tot i que sabien la falsedat que hi havia en les paraules de Juan Carlos. I és que, com deia Josep Pla, ‘no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres.’ I per això el PSOE, per boca del Sr. José Luis Ábalos, ha suggerit que el PP i Ciutadans s’abstinguen per permetre la investidura com a president del govern espanyol del Sr. Pedro Sánchez, perquè el PSOE creu que així podria ser elegit i els socialistes quedarien lliures ‘de esas dependencias’, en relació als vots dels partits sobiranistes. Però curiosament, fa un any, en la moció de censura que va portar el Sr. Pedro Sánchez a la Moncloa, el Sr. Ábalos no es va veure incòmode (com ho està ara) per ‘esas dependencias’, ja que el Sr. Sánchez va rebre de bon grat i va agrair públicament els vots dels partits sobiranistes.
L’actuació prepotent del jutge Manuel Marchena (que digué al Sr. Matamala: ‘Cuando yo hablo usted se calla’), posa de relleu el menyspreu de la Justícia per la llengua de Manuel Sanchis Guarner, de Salvador Espriu i de Francesc de B. Moll. I evidentment, un estat que no valora una de les llengües que la seua constitució demana protegir i defensar, és un estat amb un dèficit democràtic important.
Les afirmacions del Sr. Marchena demostren, una vegada més, que la nostra llengua ha estat sotmesa, ‘por derecho de conquista’, al menyspreu i a l’anorreament, és a dir, a l’intent de destruir-la del tot. Com també fa l’Església valenciana.
Si la Justícia tracta d’aquesta manera el valencià (o català), no és gens estranya la vulneració contínua dels drets lingüístics que patim (i que hem patit al llarg dels segles) els qui parlem la llengua d’Isabel-Clara Simó i de Joan Fuster. Evidentment, cap partit constitucionalista no ha protestat per l’actitud prepotent del Sr. Marchena i pel seu menyspreu al català.
Però què hauria passat, o què haurien dit aquests mateixos partits (i la Brunete mediàtica), si s’haguera produït aquesta mateixa situació però a l’inrevés. Tots podem imaginar el daltabaix que s’hauria produït, si un jutge català o valencià s’haguera adreçat a un testimoni, a València o a Girona, dient-li: ‘Vostè contestarà en català. Si no vol fer-ho en català, és molt fàcil: s’alça, assumeix les conseqüències legals de la seua negativa a contestar i hem acabat.’
Una vegada més, el veto (amb conseqüències legals o penals) a parlar en la nostra llengua mostra ben clarament el nivell democràtic i de respecte de l’estat a les llengües diferents del castellà. Les declaracions del jutge Marchena (i les que va fer el rei Juan Carlos en la concessió del Premio Cervantes el 2001) deixen en paper mullat l’article 3.3 de la Constitució espanyola que diu: ‘La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España, es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección’. Tot molt bonic en la teoria. Però ‘usted contestará en castellano’.
I és que el nivell democràtic i de respecte de l’estat espanyol per la nostra llengua està a l’alçada del resultat del cantant Miki a Eurovisió.
Com a cristians hem de defensar la nostra llengua d’una manera ferma. Així ho manifestava el nou arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, quan deia: ‘Manifestem el nostre profund amor pel país, l’estimem’. I la llengua és el tret més característic de la terra on vivim. Tot i que l’Església Valenciana, com el jutge Marchena, continuen menyspreant el valencià.

'Són engany les paraules de la seua boca (VILAWEB/ONTINYENT, 21/05/2019)

És així com el profeta Jeremies denunciava la deslleialtat regnant (Jr 9:1-7), en un poble que es guiava per la maldat, la falsedat i l’engany: ‘És la mentida i no la veritat, el que preval al país, ja que passen contínuament d’una malifeta a l’altra’ (Jr 9:2). El profeta Jeremies reforçava la denúncia amb aquestes paraules: ‘Malfieu-vos d’un germà, perquè tot germà no fa més que dir mal i tot company és un detractor’ (Jr 9:3).
Les mentides i els enganys, la falsedat i la hipocresia amb què han actuat, durant anys, alguns polítics al País Valencià, molts d’ells a la presó o encausats, demostren que les paraules de denúncia del profeta Jeremies són plenament actuals.
El periodista Sergi Pitarch, en un excel·lent article al diari Levante del 18 de març de 2016, titulat ‘Bonig: ¡no es política es la pasta’!”, posava el dit a la nafra en denunciar l’actitud dels polítics que han governat mirant el seu propi interès (i per tant la seua butxaca) i no el de la societat valenciana.
Així ha passat amb la famosa Fórmula 1 que va portar el Sr. Camps a la ciutat de València. Aquesta prova, en un circuit urbà, havia de tindre, segons declaracions del Sr. Camps, ‘un cost zero’, ja que l’ex-president Francisco Camps va afirmar que la Fórmula 1 ‘no costarà res als valencians’. Així ho declarava qui va ser president ja que, segons ell, ‘la Fórmula 1 no costarà ni un euro a les arques públiques’.
Però la realitat ha estat molt diferent a la que ens prometia el Sr. Camps. L’ocurrència de l’ex-president de la Generalitat de celebrar cinc grans premis de Fórmula 1 en el circuit urbà de València ha costat 308 milions d’euros, que hem pagat els valencians. I és per això que un jutgessa ha relacionat l’adjudicació del circuit de Fórmula 1 amb el finançament del PP. Així, la titular del jutjat d’Instrucció número 17 de València vol processar els Srs. Camps i Rambla per les irregularitats del premi de Fórmula 1 relacionades amb el presumpte finançament irregular del PP. Tot i que recentment, la Fiscalia ha canviat de criteri i ara demana arxivar la causa de la Fórmula 1 contra Camps ja que considera, en contra el criteri de la jutgessa, que no hi ha hagut malversació.
Segons la jutgessa, allò de ‘no costarà res als valencians’ ha estat una mentida i un fracàs per al País Valencià, malgrat les promeses del Sr. Camps i de la Sra. Barberà, que ens presentaven el Sr. Bernie Ecclestone com una mena de Mister Marshall que faria que els valencians lligàrem els gossos amb llonganisses.
Com diu el profeta Jeremies, ‘són engany les paraules de la seua boca’, perquè el que se’ns va presentar com una oportunitat per a donar a conèixer València (i que en realitat va ser un negoci per a alguns), com ho va ser la Fórmula 1, fou un fracàs i un frau que hem patit i hem pagat tots els valencians. I és que les obres faraòniques que volien mostrar la grandesa del projecte del PP valencià, han quedat en un no-res. Bé, per a alguns, segur que les butxaques estan més plenes que abans de la Fórmula 1. Però els ciutadans del País Valencià hem hagut de pagar les festetes dels qui durant 20 anys han balafiat l’economia valenciana, empobrint-nos una miqueta més. Per això, amb raó, Jesús ens posa en guàrdia davant l’avarícia i l’amor als diners, que és l’arrel de tots els mals i ens diu: ‘Guardeu-vos de tota ambició de riquesa’ (Lc 12:15).
De què els ha valgut tot l’esforç que han fet als qui han balafiat els diners dels valencians? No saben que a l’hora de la mort no s’enduran res? I amb tot, la temptació dels diners, d’enriquir-se il·lícitament, és tan atractiva que els qui prometien ‘un cost zero’ per a la Fórmula 1, segons la jutgessa, han enganyat els valencians amb l’objectiu de fer negocis bruts. Per això tenia tanta raó el periodista Sergi Pitarch en el seu article d’ara fa tres anys: ‘Bonig: ¡no es política es la pasta!’.

diumenge, 19 de maig de 2019

"Si Puigdemont vol continuar en política és el seu dret" (LEVANTE-EMV, 06/05/2019)

Així s'expressava el ministre portantveu del govern de l'Estat, el Sr. Íñigo Méndez de Vigo, en declaracions als mitjans de comunicació el 28 d'octubre de 2017. El Sr. Méndez de Vigo, que confiava (i desitjava) que el president Puigdemontfóra derrotat a les urnes i no tinguera cap opció de ser investit President del govern de la Generalitat, deia que "seria bo que el Sr. Puigdemont es presentara a les eleccions del pròxim 21 de desembre". El Sr. Méndez de Vigo afegia encara, que "el govern rebria de bon gust la participació de Puigdemont a les eleccions". De fet, ni el govern de l'Estat ni els jutges, no van poder impedir que el president Puigdemont encapçalara la llista de Junts per Catalunya a les eleccions al Parlament de Catalunya de desembre de 2017. Quan en aquelles eleccions la llista de Puigdemont va ser la força sobiranista més votada i el PP va traure quatre diputats, el somriure del Sr. Méndez de Vigo (i de tot el govern de Rajoy) es congelaria.
El cinisme del Sr. Méndez de Vigo i ara el de la JEC és més gran del que mai podríem haver imaginar. Per una part, el govern del Sr. Rajoy animava el president Puigdemont a presentar-se a les eleccions i per l'altra (amb l'ajuda inestimable dels jutges) impedia que el Sr. Puigdemont fóra investit President de la Generalitat el gener de 2018, tot i que comptava amb la majoria dels vots del Parlament de Catalunya. Ara és la JEC qui ha prohibit que el president Puigdemont (i no només aquest candidat) poguera presentar-se a les eleccions al Parlament Europeu. Una JEC que ha rebut la desaprovació del Suprem.
Si el Sr. Méndez de Vigo assegurava l'octubre de 2017 el dret del president de Catalunya "a continuar en la política", ¿per què davant la possibilitat real de ser investit president de la Generalitat, el govern de l'Estat obstaculitzà "por tierra, mar i aire", que Puigdemont poguera continuar en la política i ara la JEC volia impedir que poguera presentar-se al Parlament Europeu?
És la congruència i la coherència d'un govern que deia qui podia ser president de Catalunya i qui no ho podia ser i d'una JEC que fa el mateix amb les eleccions europees vetant candidats.
Per això el nivell de democràcia de l'Estat està sota mínims. Era el govern del Sr. Rajoy que prohibia el color groc, que qualificava de terroristes les protestes ciutadanes, que empresonava polítics que en un altre país europeu estarien en llibertat, que atacava la immersió lingüística, que prohibia llibres, que manipulava la "seua" televisió i que deia que TV3 no era imparcial, que no admetia la professionalitat dels mossos o que ofegava les finances de la Generalitat de Catalunya i del País Valencià i fins i tot que atacava els mestres acusant-los d'adoctrinar els alumnes. llengua) no era legal.
Mentrestant la Justícia espanyola ha aguantat sentències desfavorables de tribunals europeus sobre el cas Puigdemont. I passa que, el que perd la Justícia espanyola a Europa o bé a les urnes (en les eleccions del 28 d'abril el PP va aconseguir un sol diputat a Catalunya) ho vol guanyar l'Estat als despatxos, amb una JEC més que polititzada i totalment parcial.
I així ens trobem amb un "gran" govern del PP que perseguia les urnes (sense trobar-les) i reprimia els vots de l'1 d'octubre de 2017 amb colps de porra. I un Estat que amb la JEC prohibeix que ciutadans que a Europa són lliures, puguen presentar-se a unes eleccions.

L'Evangeli i la Regla de Sant Benet ens ensenyen a respectar l'adversari i a no fer trampes, ja que la convivència es basa en un joc net i en unes regles respectuoses amb tothom.

El Pacte de les Catacumbes i l'arquebisbe Planellas (VILAWEB/ONTINYENT, 07/05/2019)

Som molts els qui ens hem alegrat del nomenament del mossèn gironí Joan Planellas com a arquebisbe de Tarragona. I ha estat el teòleg Xabier Pikaza qui ens ha recordat que el treball més important sobre l’origen i el context eclesial del Pacte de les Catacumbes és del nou arquebisbe de Tarragona.
Però què va significar aquell pacte? Va ser el 16 de novembre de 1965, a punt d’acabar el concili Vaticà II, quan una quarantena de bisbes de tot el món, reunits a les catacumbes de Santa Domitila, firmaren un text conegut com el Pacte de les Catacumbes. Amb aquell document, els bisbes que el signaren es comprometien a caminar amb els pobres en una església per als pobres. Aquest anhel, plasmat en aquell text, el va recuperar el papa Francesc quan el 16 de març de 2013, tres dies després d’haver estat elegit bisbe de Roma, en el discurs que va fer als representants dels mitjans de comunicació que havien assistit al conclave digué: ‘Com voldria una Església pobra i per als pobres!’
El 13 de març de 2013, com va explicar després el papa Francesc, en veure que al conclave el seu nom ja havia arribat a les dues terceres parts dels vots, el cardenal Claudio Hummes, que era al seu costat, abraçà el cardenal Bergoglio i li digué: ‘No t’oblides dels pobres.’ Com explicava després el papa Francesc, ‘Eixa paraula entrà ací: els pobres, els pobres. I vaig pensar en Francesc d’Assís. Francesc és l’home de la pau. I així va vindre el seu nom al meu cor. Francesc d’Assís és per a mi l’home de la pobresa, l’home de la pau, l’home que estima i custodia la creació.’ D’aquesta manera tan senzilla, i per recordar els pobres, el papa Bergoglio volgué, quan fou elegit bisbe de Roma, prendre el nom de Francesc.
El Pacte de les Catacumbes expressava el desig dels bisbes de viure d’una manera més senzilla, fent-se igual als pobres. El document firmat per aquells quaranta bisbes presentava tretze punts, l’últim dels quals era el compromís de fer públic aquest document quan els bisbes arribaren a les seues diòcesis. El text començava així: ‘Nosaltres, bisbes, reunits en el Concili Vaticà II, conscients de les deficiències de la nostra vida de pobresa segons l’Evangeli; motivats els uns pels altres en una iniciativa en la qual cadascun de nosaltres ha evitat de sobreeixir i de ser altiu; units a tots els nostres germans, ens comprometem a fer el que segueix.’
Afirmaven que procurarien viure ‘segons l’estil ordinari’ de la població en allò que respecta a casa, menjar, mitjans de locomoció. I afegien:
«Renunciem per sempre a l’aparença i la realitat de les riqueses, especialment en el vestir i en símbols de metalls preciosos. Ni or ni plata.
No posseirem béns mobles ni immobles, ni tindrem comptes al banc a nom propi; i, si és necessari posseir alguna cosa, ho posarem tot a nom de la diòcesi, o de les obres socials o caritatives.
Rebutgem que verbalment o per escrit ens anomenen amb noms i títols que expressen grandesa i poder (Eminència, Excel·lència, Monsenyor…). Ens estimem més que ens anomenen amb el nom evangèlic de Pare.
En el nostre comportament i relacions, evitarem tot allò que puga semblar concessió de privilegis, primacia o fins i tot preferència als rics i als poderosos (per exemple, en banquets oferts o acceptats, en servei religiosos).
Igualment evitarem de propiciar o adular la vanitat pel fet de recompensar o sol·licitar ajuts. Convidarem els fidels a considerar les seues donacions com una participació normal al culte, a l’apostolat i a l’acció social.
Conscients de les exigències de la justícia i de la caritat, procurarem transformar les obres de beneficència en obres socials, basades en la caritat i en la justícia, que tinguen en compte a tots i a totes, com un humil servei als organismes públics competents.
Farem tant com podrem perquè els responsables del nostre govern i dels nostres serveis públics posen en pràctica les lleis, estructures i institucions socials que són necessàries per a la justícia, la igualtat i el desenrotllament harmònic i total de tot home i de tots els homes.

Ens comprometem a compartir la nostra vida amb els nostres germans en Crist, sacerdots, religiosos i laics, per tal que el nostre ministeri siga un autèntic servei.
Ens esforçarem a revisar la nostra vida amb ells; buscarem col·laboradors, per poder ser més animadors segons l’Esperit, que no caps segons el món; procurarem fer-nos tan humanament com siga possible presents, ser acollidors; ens mostrarem oberts a tothom, siga quina siga la seua religió.’
Finalment els signants del Pacte de les Catacumbes es comprometien, en tornar a les pròpies diòcesis, ‘a fer saber aquestes resolucions als nostres diocesans, demanant-los que ens ajuden amb la seua comprensió, la seua col·laboració i les seues oracions’. I el text acabava amb la súplica: ‘Que Déu ens ajude a ser-hi fidels.»
El treball del bisbe Jaume Planellas sobre el Pacte de les Catacumbes ens ha d’ajudar a actualitzar-lo perquè els cristians siguem més fidels a l’Evangeli i més creïbles davant la nostra societat, esdevenint servidors dels pobres, tal com ens demana el papa Francesc.

Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions (LEVANTE-EMV, 11/05/2019)

Com cada quart diumenge de Pasqua, diumenge anomenat del Bon Pastor, el papa ens convida a pregar per les vocacions. I en aquest 2019, aquesta 56ena jornada de pregària té com a lema: "La valentia d'arriscar per la promesa de Déu".
En el seu text, el papa ens recorda que "la crida del Senyor ens fa portadors d'una promesa i ens demana la valentia d'arriscar-nos amb ell i per ell". Es tracta de viure "la promesa i el risc de la crida dels primers deixebles al llac de Galilea". El papa ens posa al davant aquest passatge de l'Evangeli (Mc 1:16-20) on dues parelles de germans, pescadors tots quatre, Simó i Andreu per una part i Jaume i Joan per l'altra, tenien "dies de pesca abundant i altres vegades el treball de tota la nit no era suficient per omplir les xarxes i retornaven cansats i decebuts". És el que també ens passa a nosaltres en el nostre dia a dia: "a vegades s'obté una bona pesca i altres vegades hi ha que armar-se de valor per guiar la barca colpejada per les ones o hi ha que afrontar la frustració de vore's amb les xarxes buides".
Com en la història de tota crida, en el cas dels quatre apòstols "es produeix una trobada", ja que "Jesús camina, veu els pescadors i s'acosta a ells". És així com passa en totes les vocacions, tant en el matrimoni com en la vida consagrada, quan experimentem "la sorpresa d'una trobada" i "on percebem la promesa d'una alegria capaç d'omplir les nostres vides".
Com ens diu el papa, "la crida del Senyor no és una intromissió de Déu en la nostra llibertat", ni tampoc "una gàbia o un pes que se'ns carrega al damunt". La vocació és sempre "una iniciativa amorosa amb la qual Déu ve al nostre encontre i ens invita a entrar en un gran projecte". El papa ens recorda que "el Senyor no vol que ens resignem a viure pensant que no hi ha res pel que valga la pena comprometre'ns amb passió". I per això "la vocació és una invitació a no quedar-nos a la vora del llac amb les xarxes a la mà, sinó a seguir Jesús pel camí que ell ha pensat per a nosaltres, per a la nostra felicitat". D'ací que, amb valentia i audàcia, "hem de deixar tot allò que ens mantinga amarrats a la nostra barca xicoteta". Per això el papa ens demana "audàcia per descobrir el projecte que Déu té per a la nostra vida". I quan sentim "la crida a la vida consagrada o al presbiterat", cal que no ens fem els sords, perquè amb la invitació que ens fa Jesús, descobrirem un camí "que entusiasma i espanta al mateix temps", ja que "no hi ha un goig més gran que arriscar la vida pel Senyor".
Per això escoltar i acollir la crida de Déu, és un repte i un goig per a aquells que hem tingut la gràcia de ser cridats a seguir el Senyor incondicionalment. D'ací que hem de viure la nostra vocació i la nostra entrega amb autenticitat, deixant-nos la pell i no d'una manera "descafeïnada". Els qui hem acollit la crida de Jesús hem optat per deixar el sedentarisme, la comoditat, les riqueses i la mediocritat, per tal de seguir el Mestre. Perquè tenim clar que la força de la vocació està només en Jesús, que ho ha de ser tot per al consagrat. Com ha dit el P. Octavi Vilà, abat de Poblet, "Si no hi ha força vivint la vocació, no hi hauran noves vocacions i la vida religiosa serà només un refugi dels qui busquen tranquil·litat". I és que a Jesús, com va dir el papa en la Vetlla Pasqual, "no se'l coneix en llibres d'història, sinó que se'l troba en la vida" i en els germans.



Els cristians hem de deixar de banda el catastrofisme i la nostàlgia, per tal de viure arrelats en l'alegria i en l'esperança. De fet, és l'alegria i l'esperança el que busquen els jóvens que volen consagrar-se a Déu. No el conformisme, l'apatia i el desànim. Els consagrats hem de caminar sempre endavant, sense nostàlgies, amb pas ferm i decidit, malgrat els dubtes i els cansaments. Hem de ser hòmens i dones que, capaços de servir en i amb l'amor, visquem atents per atendre les necessitats dels altres i així respondre amb promptitud al que se'ns demane. Hem de ser generosos i donar el millor de nosaltres mateixos, sense perdre mai la il·lusió i l'entusiasme de la primera crida, ni el sentit de l'humor, tan necessari per a viure. Hem de saber començar cada dia escoltant-nos els uns als altres, admirant-nos dels dons dels germans i agraint els que rebem dels altres.

Finalment, hem d'intentar deixar enrere els malentesos que es puguen presentar i ser capaços de superar obstacles, aparentment insuperables. I és que només aprofundint cada dia més la Paraula de Déu, viurem la nostra vocació amb entusiasme i amb esperança, per així construir una Església de servei i no de poder. Com va dir en la 48ena Setmana Nacional per a Instituts de Vida Consagrada, Rosario Ríos, presidenta de la Confer, hem de ser "hòmens i dones d'esperança, que viuen confiats, sense por, capaços d'arriscar" la vida pel Regne. Perquè es tracta de llegir l'Evangeli amb ulls nous, intentant llegir el que de veritat diu i no el que sempre se'ns ha repetit. Així esdevindrem profetes d'esperança i de comunió, hòmens i dones capaços de fer realitat els nostres somnis de pau i de reconciliació.

"Los cristianos hemos de dejar de lado los catastrofismos" IRELIGIÓN DIGITAL, 12/05/2019)

Como cada cuarto domingo de Pascua, en el domingo llamado del Buen Pastor, el papa nos invita a rezar por las vocaciones.  Y en este 2019, cuando celebramos la 56 jornada, se nos presenta como lema: La valentía de arriesgar por la promesa de Dios”.
En su texto, el papa nos recuerda que “la llamada del Señor nos hace portadores de una promesa y nos pide la valentía de arriesgarnos con él y por él”. Se trata de vivir “la promesa y el riesgo de la llamada de los primeros discípulos en el lago de Galilea”. El papa nos presenta este pasaje del Evangelio (Mc 1:16-20) donde dos parejas de hermanos, pescadores los cuatro, Simón y Andrés por una parte y Santiago y Juan por la otra, tenían “días de pesca abundante y otras veces el trabajo de toda la noche no era suficiente para llenar las redes y volvían cansados y decepcionados”. Es lo que también nos pasa a nosotros en nuestro día a día: “A veces se obtiene una buena pesca y otras veces hay que armarse de valor para guiar la barca golpeada por las olas o hay que afrontar la frustración de verse con las redes vacías”.
Como en la historia de toda llamada, en el caso de los cuatro apóstoles “se produce un encuentro”, ya que Jesús camina, ve a los pescadores y se acerca a ellos”. Es así como pasa en todas las vocaciones, tanto en el matrimonio como en la vida consagrada, cuando experimentamos “la sorpresa de un encuentro” y “donde percibimos la promesa de una alegría capaz de llenar nuestras vidas”.

Dios no se entromete, llama

Como nos dice el papa, la llamada del Señor no es una intromisión de Dios en nuestra libertad”, ni tampoco “una jaula o un peso que nos carga encima”. La vocación es siempre “una iniciativa amorosa con la que Dios viene a nuestro encuentro y nos invita a entrar en un gran proyecto”.
Les caputxines de València
Les caputxines de València
El papa nos recuerda que “el Señor no quiere que nos resignemos a vivir pensando que no hay nada por lo que valga la pena comprometernos con pasión”. Y por eso “la vocación es una invitación a no quedarnos cerca del lago con las redes en la mano, sino a seguir a Jesús por el camino que él ha pensado para nosotros, para nuestra felicidad”.
De aquí que, con valentía y audacia, “hemos de dejar todo lo que nos mantenga amarrados a nuestra pequeña barca”. Por eso el papa nos pide “audacia para descubrir el proyecto que Dios tiene para nuestra vida”. Y cuando sintamos “la llamada a la vida consagrada o al presbiterado”, no nos hagamos los sordos, porque descubriremos un camino “que entusiasma y espanta al mismo tiempo”, ya que “no hay una alegría más grande que arriesgar la vida por el Señor”.

Dejarnos la piel

Por eso escuchar y acoger la llamada de Dios es un reto y un gozo, para aquellos que hemos tenido la gracia de ser llamados a seguir a Jesús incondicionalmente. De aquí que hemos de vivir nuestra vocación y nuestra entrega con autenticidad, dejándonos la piel y no de una manera “descafeinada”.
Los que hemos acogido la invitación de Jesús a seguirlo, hemos optado por dejar el sedentarismo, la comodidad, las riquezas y la mediocridad, para ir detrás del Señor. Porqué tenemos claro que la fuerza de la vocación radica solo en Jesús, que lo ha de ser todo para el consagrado. Como ha dicho el P. Octavi Vilà, abad de Poblet, “Si no hay fuerza viviendo la vocación, no habrá nuevas vocaciones y la vida religiosa será solo un refugio de los que buscan tranquilidad”. Y es que a Jesús, como dijo el papa en la Vigilia Pascual, “no se le conoce en los libros de historia sino que se le encuentra en la vida” y en los hermanos.
Sant Daniel
Sant Daniel
Los cristianos hemos de dejar de lado el catastrofismo y la nostalgia, para vivir enraizados en la alegría y en la esperanza. De hecho, es la alegría y la esperanza lo que buscan los jóvenes que quieren consagrarse al Señor. No el conformismo, la apatía, la rutina y el desánimo. Los consagrados hemos de caminar siempre hacía adelante, sin nostalgias, con paso decidido, sin vacilar, a pesar de las dudas y el cansancio.

Atentos a las necesidades de los otros

Los que hemos oído la llamada del Señor a seguirlo, hemos de ser hombres y mujeres que, capaces de servir en y con amor, vivamos atentos para atender a las necesidades de los otros y así respondamos con prontitud a aquello que se nos pida. Hemos de ser generosos para dar lo mejor de nosotros mismos, sin perder nunc la ilusión y el entusiasmo de la primera llamada, ni el sentido del humor, tan necesario para vivir. Hemos de saber comenzar cada día escuchándonos los unos a los otros, admirándonos de los dones de los hermanos y agradeciendo los que recibimos de los otros.
Finalmente, hemos de intentar dejar los malentendidos que se puedan presentar y ser capaces de superar obstáculos, aparentemente insuperables. Y es que solo profundizando cada día más la Palabra de Dios, viviremos nuestra vocación con entusiasmo y con esperanza, para de esta manera construir, o mejor todavía, reconstruir una Iglesia de servicio y no de poder.
El Papa Francisco, con un grupo de monjas
El Papa Francisco, con un grupo de monjas
Y es que como dijo en la 48 Semana Nacional para los Institutos de Vida Consagrada, Rosario Ríos, presidenta de la Confer, hemos de ser “hombres y mujeres de esperanza, que vivimos confiados, sin miedo, capaces de arriesgar” la vida por el Reino. Se trata de leer el Evangelio con ojos nuevos, intentando leer lo que de verdad dice y no lo que siempre se nos ha repetido, para de esta manera ser profetas de de comunión, hombres y mujeres capaces de soñar y de construir caminos de paz y de reconciliación. 

El negoci de les armes i la creu de Lampedusa (LEVANTE-EMV, 13/05/2019)

La creu de Lampedusa, feta amb fusta de les pasteres dels refugiats que fugen de la mort, va arribar a València el passat dia 30. Aquesta creu pren el nom de l'illa de Lampedusa, que el papa Francesc va visitar el setembre de 2013, per reunir-se amb els refugiats i alhora per denunciar la indiferència d'Europa davant el drama dels qui han de deixar la seua terra.
La creu de Lampedusa, que visitarà diverses parròquies valencianes, ens recorda el drama de la mort, causada pel negoci de les armes. I per això, degut a l'aposta del papa Francesc per la pau, el novembre de 2017, el Dicasteri pel Servei del Desenrotllament Humà Integral organitzà un simposi internacional per un món lliure d'armes nuclears i pel desarmament integral. El prefecte d'aquest Dicasteri, el cardenal K. Turkson va dir que el simposi obeïa "a les prioritats del papa Francesc sobre la pau i l'ús dels béns de la creació per al desenrotllament i d'una qualitat de vida justa per a tots".
I és que el negoci bèl·lic ha estat sempre present en els estats que tenen una indústria armamentística potent. Per això en ple segle XXI, encara que siga un escàndol, la venda d'armes continua essent un negoci. I un negoci (cal recordar-ho) amb el qual s'enriqueixen els governs anomenats civilitzats. Si bé el 2014 l'estat espanyol i el govern del Sr. Rajoy va suspendre la venda d'armes a Israel amb motiu de l'ofensiva d'aquest estat contra Gaza, la venda d'armes continua essent un negoci. I un negoci que produeix la mort de milers de persones cada any. Només en 2012, Espanya exportà armes per valor de 1953,5 milions d'euros. I en 2014 es van vendre a Veneçuela (¿no deia el Sr. Rajoy que aquest país és una dictadura?) armes per valor de 182,4 milions d'euros. I el 2017, l'Estat espanyol va multiplicar la venda d'armes a l'Aràbia Saudita, un any després de l'atemptat d'agost de l'any passat. Segons Save the Children, Espanya s'ha convertit en un dels majors exportadors d'armes al món.
I és que la immoralitat de les guerres només s'explica per la immoralitat dels governs que provoquen aquests conflictes, per mitjà de la venda d'armament.
En l'homilia del 2 de juny de 2013, el papa Francesc deia: "La guerra ve de l'odi, de l'enveja, del desig de poder i també d'aquell afany de més poder". El papa es preguntava perquè es volen "resoldre" els problemes de la humanitat amb una guerra. I ell mateix responia així a aquesta pregunta: "Perquè per a ells, els diners són més importants que les persones. I la guerra és precisament això: és un acte de fe als diners, als ídols de l'odi, a l'ídol que et porta a matar el germà".
Per això el 15 de maig de 2014, el papa tornava a denunciar el negoci de les armes en una crida que feia a la Comunitat Internacional, per tal d'arribar a un compromís contra el comerç armamentístic. El papa deia: "Tothom parla de pau, però la proliferació d'armes ens porta a una direcció oposada". I afegia encara: "El comerç d'armes complica i evita la resolució dels conflictes, en tant en quant es fa fora de la legalitat"
.
El papa Francesc lamenta i denuncia la venda d'armes i el seu comerç il·legal, amb la conseqüència de l'enriquiment "dels mercaders de la mort". I per això fa una crida als governs per tal que s'acabe el comerç d'armes.
¿Caldrà recordar el drama actual que està patint Iraq, Síria, Egipte o Palestina per posar fi al comerç i al negoci immoral de la indústria armamentística? ¿Caldrà recordar la guerra d'Iraq, amb el Sr. Aznar de "padrí" d'aquest conflicte, quan encara intentava justificar-lo amb la mentida que Sadam Husein tenia armes de destrucció massives?
La pau es basa en la justícia i en el diàleg. No en l'ús de la força, ja que com ha dit Raimon, "Hem vist la sang que sols fa sang/ ser llei del món".
Els governs que fan negoci amb les armes venent-les a Palestina, Síria o Iraq guanyen uns diners tacats de sang! De la sang dels qui moren, per tal que alguns puguen fer-se rics!
Fins quan el nostre món estarà guiat per la violència i per l'odi? Martin Luther King deia: "Hem après a nadar com els peixos i a volar com els pardals. Però no hem après l'art de viure junts com a germans".
Ja és hora que intentem resoldre els conflictes bèl·lics amb el diàleg, amb l'educació i amb el respecte a la diferència. I ja és hora que s'acabe la indústria de les armes, que no és sinó la indústria de la mort, una indústria que alimenta l'odi. Per altra part, els qui diuen que vetlen per les nostres vides, no haurien de posar per damunt dels Drets Humans, els interessos econòmics de la venda d'armes. Com també els governs haurien de negar-se a fer negocis amb els sàtrapes del Golf Pèrsic, perquè ¿quin sentit té vendre armes als potencials enemics?
Es tracta de fer callar les armes perquè triomfe el diàleg. Per això en el seu twitter, el 26 de setembre de 2017, el papa Francesc demanava "abolir aquests instruments de mort".
En la seua "Exhortació als pagans" (capítol 11), Sant Climent d'Alexandria ens aconsella posar-nos la "vestidura de pau" per vèncer el mal, en referència a la Carta de Sant Pau als cristians d'Efès. En aquesta carta l'Apòstol dels gentils recomanava estar "cenyits amb la veritat, revestits amb la justícia per cuirassa" i "el zel per anunciar l'Evangeli de la pau" (Ef 6:14-15). Veritat, justícia i l'Evangeli són els elements que ens poden ajudar a acabar amb la violència per tal de fer un món més pacífic.
Com va dir el papa Francesc als participants d'aquell simposi, "les armes nuclears no poden constituir la base de la convivència pacífica" i per això s'ha de treballar per fer realitat la utopia "sense arsenals nuclears".

Mentrestant, la creu de Lampedusa, que va presidir la missa d'Infants a la plaça de la Mare de Déu el passat dia 12, ens recordarà la immoralitat d'uns governs que, amb el negoci de les armes, provoquen les guerres i la fugida o la mort de milers de refugiats que busquen un futur millor.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT