Valencians al II Congrés de Metges de Llengua Catalana de 1917 (LEVANTE-EMV, 25/06/2017)

El 24 de juny de 1917, ahir va fer 100 anys, va tindre lloc a l’amfiteatre de la Facultat de Medicina de Barcelona, la solemne inauguració del II Congrés de Metges de Llengua Catalana, un esdeveniment en el qual van participar diversos metges valencians.

El Congrés va ser presidit pel Dr. Valentí Carulla, rector de la Universitat de Barcelona, acompanyat del Sr. Manuel Rius i Rius, alcalde de la ciutat comtal i del Dr. Josep Riera, en representació de la Mancomunitat de Catalunya. Cal remarcar que en un lloc preeminent hi havia el metge valencià, Faustí Barberà, del “Còs Mèdic de Valencia”, que va ser nomenat un dels Presidents d’Honor d’aquest II Congrés.

L’acte començà amb el discurs del president del congrés, que  adreçà als participants unes paraules que van ser un “cant de glòria per a la nostra Catalunya; aquesta terra beneyta sembrada de lleyaltat segons exclamà el Rei Pere III al tornar a entrar-hi venint de les Corts de Saragoça”. El president del congrés recordà el rei Jaume II, que “instituí l’Estudi General d’Osca i l’Estudi General de Lleida” i també el rei Martí l’Humà, que “reorganitzà l’Estudi o Escola de Medecina de Barcelona”. Igualment va fer memòria d’Arnau de Vilanova, “físic de Jaume I”. El president del congrés donà la benvinguda als congressistes “de Valencia, d’Aragó i de Mallorca”, que “n’han vingut un bon contingent” i als qual els acollia “al cor de la casa llur”, amb una expressió ben cordial: “¡Benvinguts!”.

També van adreçar una salutació als assistents l’alcalde de Barcelona, el Sr. Manuel Rius i el Sr. Bassols en nom de la Mancomunitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona.

Entre els congressistes valencians, a més del Dr. Faustí Barberà, cal mencionar la presència de Rafel Colvée, domiciliat al carrer de la Mar, 78 de València, Antoni Garcia i Romero, de la ciutat de Requena, Rafael Tutó i Morell, que vivia a la plaça de Santa Caterina, 10, del Cap i Casal, Pau Colvée i Reig, que tenia el seu domicili al carrer Príncep Alfonso, 16, de València, Jaume Torrents i Roig, Josep Wieden Portillo, de la plaça Castelar 20 de València, Rodríguez Fornos i Joan Pesset. A més, també hi va participar l’Institut Mèdic Valencià i el Col·legi de Farmacèutics de València i el Dr. Manuel Corachan, nascut a Xiva, però que des de la seua infantesa vivia a Barcelona.

Cal dir que alguns dels metges valencians van intervindre activament en aquest congrés, amb la presentació de diverses ponències. Així, el Dr. Faustí Barberà presentà les ponències: “Defengamse de la lepra”, “Lo tractament pedagògic dels sord-muts” i “Profilaxi de la tuberculosi”. 

Pau Colvée presentà la ponència: “Bacterioteràpia en les neuràlgies i neuritis” i el seu germà Rafel: “Tractament de les bronquitis cròniques per a una vacuna mixta”. El Dr. Manuel Corachan intervingué en el congrés amb la ponència: “Contribució a l’estudi del tractament incruent de les fràctures dels óssos llarcs”. Pel que fa a Antoni Garcia Romero, la seua ponència va ser: “Resultats clínics de la bacterioteràpia en les bronquitis cròniques”. Finalment Josep Wieden presentà les ponències: “Esclerotimía ab externo del Dr. Foroni, de Gènova, modificacions en l’instrumental i indicacions i aventatges d’aquesta intervenció en algunes afeccions de l’ull” i també: “Operació de la catarata”.   

Aquest II Congrés de Metges de Llengua Catalana va estar organitzat per la Mancomunitat de Catalunya, les Diputacions de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona i per l’Ajuntament de la ciutat comtal.

Cal mencionar que quatre anys abans ja s’havia celebrat el I congrés, que va tindre lloc el 1913 a Barcelona. També va ser a la ciutat comtal on tingué lloc el II congrés, ara fa 100 anys. El tercer va tenir lloc a Tarragona el 1919 i el IV, el 1921 a Girona. Posteriorment els congressos es van fer a Lleida el 1923, a Barcelona el 1930, a Palma de Mallorca el 1932, a Barcelona el 1934 i a Perpinyà el 1936. El 1938 no es va poder fer el congrés com corresponia, ni a València, com s’havia decidit, degut a la guerra civil. 

Va ser després del franquisme quan es van reemprendre els congressos. Així el 1976 va tindré lloc a Perpinyà, el 1980 a Reus, el 1984 a Benicàssim i a Castelló de la Plana, el 1988 a Andorra, el 1992 a Palma de Mallorca, el 1996 a Lleida, el 2000 a Barcelona, el 2004 a València i el 2008 a Girona. I serà enguany a Manresa, el 20 i el 21 d’octubre, quan tindrà lloc el XXè congrés. 

La presència dels metges valencians en aquest congrés del qual ara celebrem el seu centenari, és un bona prova dels lligams que, des de sempre, hi ha hagut entre valencians i catalans.

Adversaris, enemics, enemics mortals i companys de partit (LEVANTE-EMV, 21/06/2017)

Aquesta expressió és atribuïda a Giulio Andreotti, polític italià, que va ser president del consell de ministres de la República Italiana diverses vegades, a més de diputat i senador. En aquesta frase Andreotti qualificava les persones que et pots trobar en l´activitat pública i que poden ser "amics íntims, amics, coneguts, adversaris, enemics, enemics mortals i companys de partit", aquests últims, evidentment, els més temuts. He recordat aquestes paraules d´Andreotti, degut a la "guerra" que ha començat al PSOE valencià. I és que, sembla ser, que els ganivets estan ben afilats en una nova lluita pel poder.

Paral·lelament a la frase d´Andreotti, hi ha una anècdota de Winston Churchill que il·lustra la manera d´entendre la política. Es conta que un jove parlamentari del partit conservador assenyalà els laboristes, que al Parlament Britànic es trobaven en la bancada del davant dels conservadors, com a enemics. Churchill, amb un gran sentit de l´humor, li va fer vore a aquell diputat tory que els qui estaven al davant no eren els enemics sinó els adversaris i que els enemics es trobaven al darrere d´ell, ja que els seus mateixos col·legues, els del seu mateix partit, eren realment als qui havien de témer.
 
                                                  Un miracle de Sant Benet (ca. 1680)
                                                          de Luca Giordano
Quan Sant Benet va escriure la Regla per als monjos, va dedicar dos capítols (el dos i el seixanta-quatre) per parlar de l´abat. De com havia de ser l´abat, que és pare de la comunitat, mestre que ensenya, pastor que guia i metge que ajuda a curar les ferides del cor. Sant Benet a la Regla no pensa mai en un abat amo de la comunitat o senyor feudal, com desgraciadament ha passat algunes vegades. Per això el pare de monjos demana a l´abat que en la seua missió com a mestre, ha de mostrar "totes les coses bones més aviat amb fets que no de paraula" (RB 2:12). Per a Sant Benet no es tracta de manar als monjos, sinó d´ensenyar i servir la comunitat .

El pare de monjos també vol que l´abat "no faça accepció de persones al monestir. Ni s´estime l´un més que l´altre" (RB 2:17). La fraternitat entre els germans arriba a tal extrem, que Sant Benet no vol que al monestir un home lliure s´antepose a l´esclau.

Un altre punt important de la Regla, és que Sant Benet demana a l´abat que mire de combinar "moments i moments, rigor i dolcesa", per així mostrar "adés severitat de mestre, adés, bondat de pare" (RB 2:24) i que així, l´abat faça l´esforç per "acomodar-se a moltes maneres de ser" (RB 2:31), per tal que "s´adapte a tothom" (RB 2:32).

El nucli d´aquests dos capítols dedicats a l´abat es troba en la regla d´or d´una comunitat (i també de qualsevol associació) quan Sant Benet vol que l´abat siga un servidor, ja que "més li pertoca servir que manar" (RB 64:8). Per això mateix, seguint aquests consells, l´abat ha de ser "més estimat que temut" (RB 64:15).

Crec que si els partits polítics seguiren les línies mestres que Sant Benet dóna a l´abat, no hi haurien aquests balls de ganivets que trobem entre els hòmens i les dones que haurien de ser servidors de la societat i no amos. I és que només quan ens convertim en amos, quan perdem de vista la dimensió de servei de la política, naix la por a perdre el comandament, que s´ha convertit en poder i no en servei. En dominar i no en servir. Per això els enemics són els del mateix partit!

Segurament que si al PSOE valencià i espanyol (i a d´altres partits) hi haguera el convenciment que la política és un servei, no hi hauria aquesta lluita per manar. I aquesta por per perdre el poder! I la por també a la democràcia. O és que la presentació de diverses candidatures no ajuda a fer més visible la democràcia? O és que s´han d´anul·lar els contrincants (enemics?) per por a perdre el poder?

"Càncer que destrueix les nostres vides" (LEVANTE-EMV, 18/06/2017)

És així com el papa Francesc ha definit la corrupció. El papa ha presentat la corrupció com "l´origen de l´explotació de l´home" i també com "l´arrel de l´esclavitud, de la desocupació de la incúria de les ciutats, dels béns comuns i de la natura".

Aquestes paraules del papa les trobem al pròleg del llibre "Corrosione" que ha escrit el cardenal Peter Turkson, Prefecte del Dicasteri del Desenvolupament Humà Integral i el filòsof Vittorio Alberti, membre d´aquesta institució vaticana.

Per al papa Francesc, la corrupció, que present en la vida política i econòmica de tants i tants països, "és la pitjor plaga social", pel fet que "genera gravíssims problemes i crims" que afecten una bona part de la societat. És per això que Francesc ha demanat un "nou humanisme" que faça possible un renaixement i una recreació de la societat per tal de plantar cara a la corrupció. El papa ens demana als "cristians, als no cristians, a les persones de qualsevol fe, als no creients" un esforç per acabar amb la corrupció i per "combatre aquesta forma de blasfèmia" i aquest "càncer que destrueix les nostres vides".

En el pròleg d´aquest llibre, i amb l´audàcia dels profetes, el papa Francesc presenta la "necessitat urgent" de fer front a la corrupció des de diversos àmbits, com "l´educació, la cultura, la misericòrdia i la cooperació" de tots, "segons les pròpies possibilitats, talent i creativitat". I és que la corrupció és "l´origen de l´explotació" que condueix a "la degradació, al tràfic d´armes i a la injustícia social".
Amb paraules valentes i sense pèls a la llengua, el papa Francesc presenta la corrupció com "el llenguatge de les màfies" (encara que vagen a missa i a combregar) i de "les organitzacions criminals en el món".

Segurament que algú s´escandalitzarà de la valentia profètica del papa Francesc, qualificant-lo de fer política. Però Jesús també va fer política, ja que com diu el professor Antonio Piñero, expert en els manuscrits de la Mar Morta, "la religiositat de Jesús portava unes implicacions polítiques". Per això va ser condemnat a mort, ja que si Jesús no haguera denunciat la mentida i la hipocresia dels mestres de la Llei i dels fariseus per desemmascarar la seua falsedat, i no s´haguera posat a favor dels pobres i dels desvalguts, el profeta de Natzaret no hauria mort a la creu.

Per això l´Església té el deure i l´obligació de denunciar tot allò i a tots aquells que oprimeixen els més pobres, per tal de fer costat a aquells que són xafats pels poderosos i pels prepotents. L´Església ha de denunciar la corrupció d´aquells que s´aprofiten dels seus càrrecs i de les seues influències per empobrir (com ha passat tan sovint al País Valencià) els més fràgils de la societat. Només hem de recordar el Càntic de Maria, quan la Mare de Déu lloava el Déu que "dispersa els hòmens de cor altiu", el Déu que "derroca els poderosos del soli i exalça els humils" (Lc 1:51-52). Només si l´Església està al costat dels oprimits i denuncia els opressors, serà una Església fidel a Jesús de Natzaret.

Corpus Christi (INFORMACION.ES, 16/06/2017)

En Alacant celebren hui la solemnitat del Corpus Christi, una festa que el papa Urbà VI va instaurar a l'Església catòlica l'any 1264 i que va arribar a terres valencianes el segle XIV.

La festa del Corpus Christi ens parla de l'amor a Déu i als germans. Per això, com a dia de la Caritat, el Corpus ens convida al compromís amb els més pobres. De fet, el Pa de l'Eucaristia no pot estar deslligat de l'atenció i la sol·licitud pels qui més pateixen. D'ací que hem de saber vore el Cos de Crist a la patena i també a la pastera, en els qui fugen dels seus països per buscar una vida digna.
És l'Eucaristia que enforteix la nostra vida de fe com a cristians, i per això ha d'enfortir també la nostra fraternitat i el nostre servei als altres. Nicolau Cabàsilas, monjo del segle XIV, escrivia en el Tractat sobre la Vida en Crist: «L'Eucaristia conté i conserva la vida en tot el seu vigor. I és que la missió del Pa de Vida, és conservar els renascuts i mantindre la vida. Per això vivim d'aquest Pa».
En la festa del Corpus, a Alacant, el cabildo de la catedral i la Majordomia del Corpus tenen un paper rellevant, amb l'objectiu de donar l'esplendor i la solemnitat que mereix aquesta festa. Així, en la processó trobem una gran riquesa i una variada simbologia litúrgica, profana i popular: des dels dolçainers i els tabaleters, a les danses dels gegants (datades el 1439) i dels nanos, els cavallets, la Tarasca (del segle XVI) i la Magrana, la Bandera de la Ciutat, la creu capitular, les representacions dels moros i cristians i les fogueres, els xiquets de primera comunió, les banderes dels grups i de les confraries i la custòdia amb l'Eucaristia. Fa tres anys, la processó va recuperar les tradicions medievals del segle XV i el Toc de la Ciutat, una música concedida a Alacant el 1489 pel rei Ferran d'Aragó. També s'ha recuperat la tradició dels altars al llarg de l'itinerari de la processó, que passa pels principals carrers de la ciutat.

Per als cristians Corpus significa que ja no podem viure només pensant en nosaltres mateixos, sinó pensant també en els altres. Per això Corpus ens ha de portar a la sol·licitud i a la solidaritat amb els germans, com el pa que es deixa pastar i coure, partir, repartir i compartir. Per això, per animar-nos al compromís amb els més desvalguts, Sant Joan ens diu: «Si un que posseeix béns veu el seu germà que té necessitat i li tanca les entranyes, ¿com pot estar en ell l'amor de Déu?» (1Jo 3:17).

Corpus significa que hem de viure amb tendresa i humilitat, com el pa, que no figura en els plats més exquisits, però que sempre tenim a mà. Corpus ens urgeix també a viure disposats sempre al sacrifici. I com el blat que es deixa triturar, també nosaltres hem de deixar-nos triturar per les contrarietats i pels treballs, per tal d'estar atents i sol·lícits a les necessitats dels germans. Corpus és viure en l'amor més gran, capaç de morir per tal de donar vida, com el gra de blat que només morint, fa nàixer l'espiga. Corpus és viure deixant-nos coure pel foc de l'Esperit, per tal de ser pa i aliment per als altres. Corpus és l'amor fet servei, com deia el cardenal Tarancon en la seua entrada a Oviedo com a nou arquebisbe: «Servir és la manera pràctica i eficient d'estimar, perquè l'amor autèntic es manifesta pel servei desinteressat, per l'entrega total».

Com va dir el monjo Pere de Blois al segle XII, «el Crist s'ha fet pa per nosaltres, s'ha fet per nosaltres gra de blat, pa que envigoreix, consol d'aquesta vida i sosteniment en la fatiga del camí».
El Corpus, dia de Caritat (que no vol dir només almoina sinó sobretot estimar) és el dia de la donació als altres. Del servei als altres per amor! Perquè per als cristians la caritat no és donar sinó donar-se! La festa del Corpus hauria de fer realitat allò que ens demana el profeta Isaïes: «Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a ta casa els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo» (Is 58:7).
«En l'Eucaristia» com ha dit el papa Francesc, «el Senyor ens convida a fer el seu mateix camí, el camí del servei, del compartir, de la donació. El poc que tinguem o el poc que siguem, quan es comparteix, esdevé riquesa».

Això és Corpus: l'amor que es dóna del tot i a tots! L'amor que ens fa present la bondat del nostre Déu.

N.B.: La celebració del Corpus té lloc demà diumenge dia 18.

El País Valencià, Vilaweb/Ontinyent, 13/06/2017)

Amb motiu del canvi d’alguns noms de carrers de València, vaig publicar a VilaVeb, el 23 de maig passat, l’article ‘Plaça del País Valencià’. Crec ara que val la pena de recordar l’article de Joan Fuster ‘Comunidad Valenciana’ (Qué y Dónde 17-23 de maig de 1982) reproduït al dia ARA el 24 de maig passat a la pàgina 46. L’assagista de Sueca, amb una intel·ligència desbordant i amb una ironia, com només ell sabia utilitzar, fa 35 anys escrivia:
‘Quan aquesta nota es publicarà, el Senat ja haurà aprovat l’Estatut que tan bondadosament ens han concedit als valencians el contubernio d’UCD i PSOE. Serà una Estatut: no queda gens clar que siga d’’autonomia. Però això no té importància. La España de las Autonomías, la LOAPA, i tota aquesta merdeta pactada, ens situa on érem: on deixà la cosa Don Javier de Burgos quan va dividir el territori de la Monarquia en províncies. ¿Qui està disposat a ser enganyat? No jo, ni tu, ni vostè. L’emoció que el poble valencià –de cap a cap, de Vinaròs a Oriola- ha sentit quan els fulanos de Madrid li han atorgat l’Estatut és mínima. Que convoquen UCD i PSOE, on siga, a València, per exemple, una gran manifestació d’alegria per l’Estatut. No s’atreviran, tot i que disposen dels mecanismes pels quals les ties maries blaveres, els uns, i la docilitat sindical, els altres, podrien muntar un conglomerat unitari. Seria una autoburla per a tots. Com és una burla això de la Comunidad. Jo ja comprenc que, donades les circumstàncies, no hi havia una altra eixida. En la pràctica, i ja ho veurem, la Comunidad serà l’artifici juridicoadministratiu. Com el Reino inexistent, si hagués prosperat. Tot això és pura imbecil·litat taxonòmica. Continuarem dient País Valencià, perquè és una denominació clara, real i efectiva: designa –i lamente la cita- país, paisatge i paisanatge. O siga: història, terra i gent. La Comunidad – ni Comunitat han gosat dir!- serà cosa de papers. ¿O no?.’

Cosa de papers i també, cada vegada més, de proclames i discursos del PSOE i en bona part de Compromís. Qui ho havia de dir!

Mon pare sempre va defensar el terme País Valencià, com es pot veure en un article seu al diari Levante.

josep miquel bausset

Pentecostès (VILAWEB/ONTINYENT, 04/06/2017)

Hui, cinquanta dies després de la solemnitat de la Pasqua, els cristians celebrem la gran festa de Pentecostès, amb la qual acaba la cinquantena pasqual. Pentecostès és la festa de la universalitat de l’Església, que, fa dos mil anys i gràcies a l’Esperit Sant, es va obrir a tots els pobles i a totes les cultures. L’Església, que fins aquell moment es trobava tancada en el judaisme, es va expandir per acollir al seu si totes les llengües. Totes, a excepció del valencià que l’Església Valenciana (?) continua marginant i excloent del seu si.

Els monjos sempre ens hem sentit arrelats a la terra i a la cultura del país que ens acull i per això hem estimat la llengua del poble on vivim. I no ara, sinó des de sempre. Una prova d’això està en una carta que el bisbe Atanasi escriví al bisbe Draconisi, de la zona del Nil, on Atanasi li retreia la fugida davant les persecucions, i el comminava a retornar a la seua diòcesi. La importància del papir on hi ha aquest text del bisbe Atanasi (que ha descobert la professora Sofia Torallas en el fons de papirs de Montserrat) es troba en el fet que és l’única traducció del grec al copte, pensada per permetre que els monjos coptes pogueren entendre la carta d’Atanasi, escrita en grec. Segons la professora Torallas, el contingut d’aquesta carta (en el papir més gran de la col·lecció de papirs de Montserrat) és pràcticament íntegre i la traducció del grec al copte és gairebé coetània a l’escrit original d’Atanasi. Aquest fet fa pensar, segons aquesta investigadora, en una ràpida difusió de la carta entre els monestirs d’Egipte que, gràcies a aquesta traducció, van poder conèixer el text d’Atanasi.

La sensibilitat dels monjos per la llengua i per la cultura dels pobles on vivim, fidels a l’esperit de Pentecostès, contrasta amb la indiferència de la jerarquia valenciana pel valencià. El Pla Pastoral Diocesà d’Evangelització del bisbat de València va aprovar fa uns mesos la proposta d’introduir la nostra llengua a l’Església, però no hi ha cap indici que això s’estiga fent, amb honroses excepcions.
Fa uns mesos, l’arquebisbe Antonio Cañizares va publicar la carta pastoral ‘Evangelizar la cultura en Valencia’. Però,és possible evangelitzar la cultura d’un poble sense utilitzar aquesta mateixa cultura? És possible que un Pla Pastoral no tinga en compte la llengua dels cristians que hi han de participar?
Si els monjos antics (i també els actuals) tenien aquella sensibilitat per assumir la llengua del poble on vivien, no hauria de fer el mateix l’Església Valenciana per tal de ser autènticament valenciana? No és un contrasentit, en ple segle XXI, voler evangelitzar la cultura dels valencians sense utilitzar la llengua d’aquests cristians? No és un contrasentit que els cristians d’Alcoi, Borriana, Alberic, Petrer o Xàtiva hagen de continuar deixant la nostra llengua a la porta dels temples perquè l’Església no assumeix, sinó que rebutja, el valencià? A quin altre país del món passa això? Per això, quan arribarà Pentecostès a l’Església Valenciana?

Només fa uns dies, el bisbe de la diòcesi gallega de Mondoñedo-Ferrol, afirmava: ‘El gallego es un idioma muy hermoso que, como todos, expresa la mente y el corazón de un pueblo de sus gentes. Lo respeto, lo admiro, me gusta escucharlo y leerlo. Me ayuda a comprender algunas cosas, más allá de las palabras. Entiendo mucho y tengo que estudiar, aprender y practicar más. Lo utilizo en la liturgia todos los días’.

I els bisbes i els capellans valencians? Per què no utilitzen la nostra llengua en la litúrgia i en la relació amb els cristians valencianoparlants? Quan arribarà Pentecostès al País Valencià?
Els bisbes i els preveres valencians haurien de llegir amb deteniment l’exhortació del papa Francesc ‘El goig de l’Evangeli’, ja que és un text que pot orientar i molt el clergat valencià pel que fa a la llengua i a la cultura del nostre Poble.

En aquesta exhortació, el papa parla de l’Església com el lloc on trobar ‘la manera que la Paraula s’encarne en una situació concreta’ (num. 24). El papa somia ‘amb una opció missionera capaç de transformar-ho tot, perquè els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial, esdevinguen un camí adequat per a l’evangelització del món actual’ (num. 27). Per al papa és evident que les comunitats cristianes han d’assumir la llengua i la cultura de tots els pobles, com queda plasmat en dir ‘Aquest Poble de Déu s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia’. I també: ‘Cada poble, en el seu esdevenir històric, desenrotlla la seua pròpia cultura amb legítima autonomia’ (num. 115).

El bisbe de San Cristóbla de las Casas, Samuel Ruiz, va entendre el món indígena, quan no s’adonà que no es tractava d’assimilar la gent a la cultura espanyola, sinó de respectar i valorar la dignitat de les cultures indígenes. En un primer moment el bisbe Samuel veia ‘les llengües indígenes com un obstacle per l’evangelització’. Però després va comprendre que ‘quan vas a un país, no pots exigir, per comunicar-te, que la gent del lloc parle la teua llengua. Vaig comprendre que era més senzill que els agents de pastoral aprengueren les llengües del lloc on treballaven, en compte de pretendre que la comunitat sencera aprenguera la llengua espanyola’. Per això els bisbes valencians haurien de treballar per incorporar la nostra llengua a l’Església. D’ací que seria molt convenient que bisbat d’Oriola-Alacant, que el pròxim 10 de juny celebrarà a Alacant l’Encontre Diocesà de Pastoral, posara sobre la taula l’ús, o millor dit, el no ús de la nostra llengua a l’Església i que començara a introduir el valencià a la litúrgia. Seria aquest un bon signe que Pentecostès també ha arribar a aquesta Església diocesana.

Joan Fuster (Diari de Girona, 13/06/2017)

El 21 de juny farà 25 anys que morí Joan Fuster a la seva casa de Sueca (Ribera Baixa), la població on havia nascut l´any 1922. Fuster fou un intel·lectual de primer ordre i esdevingué un dels escriptors més importants de la literatura catalana de tots els temps.

El personatge sempre ens havia interessat i de molt jovenet llegírem el seu llibre Nosaltres els valencians, però la grandesa de l´erudit ens la transmeteren de manera plena els escrits que sortiren els dies posteriors a la seva mort. Sobretot, un article de Joan Francesc Mira, que deia així: «Joan Fuster era un fenomen humà que no s´explica per les lleis de la probabilitat. No hi havia res, absolutament res, en la història i la composició d´aquesta societat -vull dir la valenciana, especialment, però també tota la catalana- que fes previsible l´arribada al món d´un personatge com ell. No és previsible que de sobte brolle una font en un desert, o que aparega un taronger en una estepa gelada, o que nasca un gegant en una tribu de pigmeus. Són coses que poden passar, però només una vegada en un segle o menys encara».

Amb els anys el nostre interès pel personatge anà acreixent. Per aquest motiu l´any 2010 anàrem a l´Alcúdia (Ribera Alta) a fer una entrevista al professor Josep Lluís Bausset, que, per a Fuster, esdevingué un referent en l´aprenentatge valencianista i una de les persones que li ensenyaren les claus de l´activisme cultural i polític de les primeres dècades del segle XX. Entre aquests dos grans homenots nasqué una amistat i una admiració mútua que es mantingué sempre.

Aquell dia d´agost tinguérem una llarga conversa sobre el pensador valencià, del qual ens digué: «Fuster és la màxima autoritat en el retrobament del poble valencià. Per a mi és com si estigués viu. Nosaltres el valencians va ser un terratrèmol, un autèntic revulsiu. Deia el que estava soterrat en molta gent i el que ningú no s´atrevia a dir i a fer. Fuster va transmetre a la societat una idea noble i suprema de país que quedarà per sempre».

Fa pocs mesos s´inaugurà l´Espai Joan Fuster a la casa del carrer Sant Josep de Sueca on vivia. També, en els darrers temps, han arribat a les llibreries diferents volums dedicats al savi valencià. Els fonaments del pensament i l´obra de Fuster són molt sòlids, la qual cosa fa que aguantin bé el pas del temps i que continuïn essent necessaris per entendre i interpretar el passat, el present i el futur del País Valencià i del conjunt dels pobles de parla catalana.

Homilia pronunciada a la Basílica de la Mare de Déu de Montserrat dimcres 7.06.2017

Tot just acabat el temps Pasqual, amb la solemnitat de la Pentecosta que celebràvem diumenge passat, avui l’Evangeli que ha estat proclamat té encara un ressò de Pasqua, de resurrecció.

I és que la resposta a la pregunta insidiosa i plena de malícia dels mestres de la llei, per saber de qui seria esposa en la resurrecció dels morts aquella dona casada successivament amb set germans, fa que Jesús desbarati l’argument absurd d’aquells que l’interrogaven: Déu “no és Déu de morts, sinó de vius” (Mc 12:27). Per això tots estem cridats a la vida.

Certament que la mort és un misteri que ens sobrepassa. I sovint, també, ens desorienta. Ho deia el divendres passat el periodista Antoni Bassas en relació a la mort del també periodista Carles Capdevila: “Ens sentim una mica desorientats”.

Però la mort, malgrat que no l’acabem de comprendre, malgrat que ens desorienta, sempre queda il·luminada per l’afirmació de Jesús, que ens diu també a nosaltres: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran. I tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més” (Jo 11:25-26).  La mort de Jesús, la Pasqua de Jesús no va ser un absurd, sinó el seu pas d’aquest món al Pare. Com també la mort d’aquells que recordem, és també la Pasqua de tots aquells que ja ens han deixat per fer camí cap al Pare.

El Déu que Jesús ens mostra és el Déu que dóna la vida i que vol que tothom visqui, ja aquí, la nova vida dels fills de Déu, com un inici del que serà la vida amb Déu, la vida en la seva plenitud. Per això l’esperança en la resurrecció és la força que ens empeny a enfocar les realitats humanes. És Jesús qui ens anuncia el Déu de la vida, que enforteix i il·lumina el nostre caminar i el nostre pas d’aquest món a l’altre.

L’Eucaristia que ara celebrem, germans i germanes, ens anticipa ja la comunió amb el Senyor Ressuscitat, vencedor de la mort i del pecat. L’Eucaristia que ens aplega en aquest àpat de fraternitat és ja com un tast d’aquella vida nova que ja posseeix Jesús i que també posseirem nosaltres quan veurem Déu cara a cara.

                                                                7.06.17