És el que ha dit el papa Francesc en la introducció del llibre, “Més enllà de la tempesta”, en el qual el periodista Fabio Marchese Ragona entrevista el bisbe de Roma. Francesc ha dit que “gràcies la vacuna estem tornant a vore, a poc a poc, la llum”. Al mateix temps, com ja ha fet altres vegades, el papa ha insistit en la necessitat “que totes les persones del món tinguen accés a la vacunació” (Religión Digital, 8 de setembre de 2.021).
I amb tot, hi ha (i no ho són pocs) qui no vol vacunar-se, sense ser-ne conscient que posen en risc la seua pròpia salut i a més, la dels altres. Cal recordar que segons els epidemiòlegs, els qui no es vacunen tenen huit vegades més possibilitats d’ingressar a l’hospital i tretze vegades més a acabar a la Uci que una persona vacunada. Només cal recordar que l’expilot valencià Jorge Lis, amb 46 anys, i que no s’havia volgut vacunar, desgraciadament ha mort de covid, després de 45 dies a la Uci de l’hospital La Fe de València (Levante, 7 de setembre de 2.021).
Els qui no volen vacunar-se estan en el seu dret a no fer-ho? Però, compte, perquè amb la seua negativa a ser vacunats posen en perill els qui sí que s’han vacunat. Per això els qui no volen vacunar-se ¿haurien d’anar al supermercat? Perquè si tenen el virus poden contagiar els qui estiguen comprant allí. I és que la vacuna no protegeix al 100% els qui han rebut les dues dosis.
Els qui han rebutjar vacunar-se, haurien d’anar a missa? Perquè poden contagiar els altres I a la Universitat? I al centre de salut? Ja que si no han volgut vacunar-se, ara poden posar en risc els qui s’han vacunat i van al metge I anar en tren, metro o en autobús? I anar al teatre, a vore una pel·lícula o a dinar a un restaurant?
Per això el president dels EEUU ha obligat a vacunar-se els funcionaris i els empleats federals: “No es tracta de llibertat personal; es tracta de protegir-se un mateix i als qui t’envolten”, ha dit Biden per justificar la necessitat de vacunar-se (Levante, 10 de setembre de 2.021). I també Itàlia exigirà que es vacunen tots els treballadors (Vilaweb, 16 de setembre de 2.021). El president Ximo Puig també considera que “el passaport Covid és una bona iniciativa” que, a més, “ajudarà a reactivar el turisme” (Levante, 18 de setembre de 2.021).
Estic totalment d’acord amb el Sr. Jordi Serrano, que en el seu article, “Carta a la gent que no es vol vacunar” (Diari de Girona, 10 de setembre de 2.021), afirma: “No és liberal no voler-se vacunar quan es viu en comunitat. Si un no es vol vacunar i se’n va a viure sol en un bosc, sense relacionar-se amb ningú per a res, sí. Però si es relaciona amb gent, no hi té dret. No hi ha dret a suïcidar els altres. Això no és liberal, això és ser egoista i insolidari”. I també estic d’acord amb l’article, “La obligación de vacunarnos” (Levante, 10 de setembre de 2.021) dels Srs. Felipe Guardiola i Enrique Linde.
Per això el Papa ha dit que “vacunar-se és un acte d’amor” (Catalunya Religió, 18 d’agost de 2.021), ja que a més de protegir-se un mateix, amb la vacuna també protegim els qui ens envolten. I és que vacunar-se és una decisió individual, però que afecta tota la població. I això no ho haurien d’oblidar els qui no volen vacunar-se.
Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser deixebles de Jesús. Per això el pare dels monjos d’occident ens parla del silenci, l’obediència i la humilitat, la pregària i el treball, la correcció fraterna (per afavorir la comunió dels germans) i la manera d’admetre els candidats. La Regla també ens mostra com ha de ser el prior, el majordom, els porters del monestir i l’abat.
Pel que fa a l’abat, Sant Benet defineix en dos capítols de la Regla (el 2 i el 64), com ha de ser el pare de la comunitat. L’abat, que “ha d’acomplir amb fets el nom de superior” (2:1) i que “fa les vegades del Crist” (2:2), ha de mostrar “totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula” (2:12), és a dir, amb l’exemple. A més, l’abat, que cal que “s’adapti a tothom” (2:32), ha “de ser més estimat que temut” (64:15) i no ha de fer mai “accepció de persones” (2:16), fins al punt que “si un esclau entra al monestir”, Sant Benet demana a l’abat “que no li anteposen l’home lliure” (2:18).
En relació a la seua elecció, la Regla estableix que ha de ser escollit abat “aquell que tota la comunitat s’haja elegit de comú acord” (64:1), en un procés totalment democràtic. Tot i que Sant Benet també preveu una excepció: que l’abat siga elegit per “una part de la comunitat amb més bon criteri” (64:1).
Sant Benet demana que l’elecció de l’abat es faça “tenint en compte el mèrit de vida i la saviesa de doctrina del qui haja de ser constituït, encara que siga l’últim per ordre de comunitat” (64:2).
Com deia el subsecretari del Sínode dels bisbes, mossèn Luís Marín, en relació a aquesta assemblea (i ho podem aplicar a l’elecció abacial) “no és parlamentarisme ni confrontació, sinó discerniment en l’Esperit i corresponsabilitat d’acord amb el carisma de cadascú”. Per això els monjos, per elegir un nou abat fem un profund i intens procés de discerniment, per tal d’escollir el pare de la comunitat.
I és així com en l’elecció del passat dia 15, va eixir elegit com a nou abat de Montserrat el P. Manel Gasch i Hurios. Nascut a Barcelona el 5 de setembre de 1970, llicenciat en dret i en teologia, el nou abat de Montserrat (que va ingressar al monestir el 1996) des del 2011 i fins hui, havia estat l’ecònom de la comunitat i des del 2005 al 2010, prefecte de l’Escolania. Ben preparat intel·lectualment, el P. Manel és un monjo obert, afable i dialogant. A més, va ser un dels 19 monjos que vam firmar un document a favor del referèndum de l’1 d’octubre de 2017.
És importat destacar que la Regla estableix un procés democràtic en l’elecció de l’abat, (sense pressions ni ingerències externes), sense campanya electoral ni candidats, per no caure en l’error dels apòstols Jaume i Joan, quan demanaren a Jesús de seure l’un a la seva dreta i l’altre a la seva l’esquerra en la seva glòria (Mc 10:36). Perquè cal recordar que en el seu ministeri abacial, l’abat no és l’amo i senyor de la comunitat, sinó que és el primer servidor, aquell germà al qual “més li pertoca servir que manar” (64:8), com Jesús mateix.
I com en la vocació dels profetes, l’elegit se sent cridat per Déu a ser testimoni del Regne. Per això el nou abat pot fer seua la pregària de Michel Quoist: “Senyor, m’has atrapat i no he pogut resistir-te. M’has aconseguit. Has guanyat tu. I llavors has posat damunt meu el teu esguard d’amor. En un instant m’has atès, foren escombrats els meus dubtes, perquè t’he reconegut sense veure’t, t’he entès sense oir-te, t’he sentit sense tocar-te”. I és que, com continua aquesta pregària de Quoist, el nou abat de Montserrat, “marcat amb el foc del teu amor, ja no podré oblidar-te”. I en el misteri de l’elecció abacial, el nou abat també pot dir amb Michel Quoist: “Per què jo, per què m’has escollit?”. Però confiat en la voluntat de Déu i en els germans de comunitat, pot dir: “Tu m’has agafat i estic segur de tu”.
El nou abat de Montserrat ha de portar a la societat catalana el missatge d’esperança que podem aportar els monjos, i que com deia Thomas Merton, “no consisteix en haver de buscar el teu camí a través de la jungla de paraules i problemes que hui envolten Déu, sinó” en descobrir que “Déu t’estima, ho entengues o no, que és present en tu, que viu en tu, que et crida, et salva i t’ofereix un coneixement i una llum que no té comparació amb res del que hages trobat als llibres o escoltat als sermons”. I és que el contemplatiu, com diu Merton, “no té res a dir-te, sinó animar-te i assegurar-te que si t’atreveixes a penetrar en el teu propi silenci, a caminar en la solitud del teu propi cor i a arriscar el compartir aquesta soledat, arribaràs a trobar la llum i la capacitat per entendre el que hi ha més enllà de tot el que es pot dir o explicar”.
En aquesta nova etapa de Montserrat, l’abat del mil·lenari (ja que celebrarem mil anys d’història el 2.025) haurà d’acompanyar la comunitat per camins de renovació, per portar una paraula d’esperança a la nostra societat i servir, com hem fet sempre, el nostre país.
Del 13 al 18 de setembre de 1971, ara fa 50 anys, va tindre lloc al Seminari Menor de Madrid, un esdeveniment que va marcar, i molt, la vida de l’Església espanyola en l’etapa final del franquisme. La celebració de l’Assemblea Conjunta de bisbes i de preveres, va marcar un abans i un després de l’Església, ja que va significar un pas important pel que fa a la seus independència respecte al règim franquista i a la fi del nacionalcatolicisme.
La gènesi d’aquesta Assemblea la trobem a l’assemblea plenària de la Conferència Episcopal Espanyola de finals de 1969, que va crear una comissió episcopal per tindre cura dels capellans. Cal recordar que en aquells temps hi havia una gran bretxa entre els bisbes (molts d’ells conservadors) i els capellans més jóvens, compromesos amb la gent més senzilla i que demanaven la fi del nacionalcatolicisme. I és que la distància entre la jerarquia i els preveres obrers, cada dia s’eixamplava més.
D’aquesta manera, el 1969 es va decidir que la Comissió Episcopal del Clergat prepararia una assemblea mixta bisbes-capellans. Durant els anys 1969 i 1970 es va fer una enquesta a les diòcesis sobre la realitat i la situació del clergat espanyol. Aquesta enquesta va mostrar que la majoria dels capellans (que feien seua la reforma del Concili), veien amb recel i disgust l’estreta relació de l’Església jeràrquica amb el règim franquista. Cal tindre en compte que diversos bisbes tenien un càrrec en els òrgans de direcció de la dictadura. Així, per exemple, el bisbe de Madrid, Casimiro Morcillo i el bisbe Pedro Cantero havien estat procuradors en Corts i Consellers del Regne i membres del Consell de Regència. I el bisbe José Guerra Campos era també procurador en Corts. Profundament franquista, el procurador i bisbe José Guerra Campos va ser un dels 59 procuradors que el 18 de desembre de 1976, va votar contra de la llei per a la Reforma Política que derogava els “Principios Fundamentales del Movimiento”.
L’enquesta tractava temes polèmics com el celibat, la manera com s’exercia l’autoritat episcopal o el paper dels capellans en la societat espanyola de finals dels anys seixanta. L’enquesta també posava de manifest un anhel dels capellans: el desig que tenien perquè s’organitzaren assemblees diocesanes, per així fer unes diòcesis més dinàmiques.
L’entusiasme dels capellans més jóvens i més oberts, compromesos amb l’Assemblea, topà amb l’oposició dels bisbes més conservadors, representats sobretot pel bisbe José Guerra Campos, auxiliar de Madrid, així com també dels preveres que pertanyien a la “Hermandad Sacerdotal”, de tarannà antiVaticà II i amb els sacerdots relacionats amb l’Opus Dei, que invalidaren l’enquesta i el dret a vot per decidir els temes a tractar. També tingué un paper decisiu en el boicot a l’Assemblea, els mitjans de comunicació decididament franquistes, com els diaris El Alcázar, Pueblo i Arriba i les revistes ultraconservadores Fuerza Nueva i Iglesia-Mundo.
Les sessions de l’Assemblea Conjunta van tindre lloc al Seminari Menor de Madrid del 13 al 18 de setembre de 1971 i comptà amb la participació de 285 congressistes i 129 convidats. Dels 285 congressistes amb veu i vot, 118 eren bisbes i 167 capellans. L’Assemblea estava presidida pel cardenal Vicent Enrique i Tarancon, arquebisbe de Toledo i administrador apostòlic de Madrid (per la mort del bisbe Casimiro Morcillo), Fernando Quiroga Palacios, cardenal arquebisbe de Santiago de Compostel·la, el cardenal Benjamín de Arriba i Castro, arquebisbe emèrit de Tarragona, i dos bisbes auxiliars de Madrid, José Guerra Campos, de tarannà molt conservador i Ramón Echarren, de línia aperturista.
L’Assemblea va començar amb unes paraules de salutació del cardenal Tarancon, després de les quals és va elegir la presidència. A més dels cardenals Tarancon, Quiroga i Arriba, i els bisbes Guerra i Echarren, que ja formaven part de la presidència des de l’inici, l’Assemblea elegí com a membres de la presidència, Lluís Hernández, director del Secretariat Nacional del Clergat, Olegario González de Cardedal, professor de la Universitat Pontifícia de Salamanca, Felipe Fernández, delegat episcopal de l’Apostolat Seglar de la diòcesi d’Àvila, José Delicado Baeza, bisbe de Tui-Vigo i Ángel Suquía, bisbe de Màlaga.
A l’Assemblea es van presentar aquestes set ponències:
L’església i el món en l’Espanya de hui, de Felipe Fernández, de la diòcesi de Plasència
El ministeri presbiteral i formes de viure’l a l’Església de hui, pel bisbe de Segòvia Antonio Palenzuela.
Criteris i vies de l’acció pastoral en l’Església, pel bisbe Elias Yanes, auxiliar d’Oviedo.
Relacions interpersonals en la comunitat eclesial, pel bisbe d’Osca, el progressista Javier Osés.
Els recursos materials al servei de la missió evangelitzadora de l’Església, per Juan Moreno, de la diòcesi de Còrdova.
Exigències evangèliques de la missió del prevere en l’Església i el món de hui, per José Mª Imizcoz, de la diòcesi de Tudela-Pamplona.
La preparació per al sacerdoci ministerial i la formació permanent del clergat, per Antonio Dorado, bisbe de Guadix-Baza.
Els treballs de l’Assemblea consistien en la presentació de cada ponència i de les proposicions a discutir i a votar. Després s’estudiaven les ponències per grups mixtos integrats per bisbes i capellans. Més tard hi havia una reflexió personal i la presentació de mocions i d’esmenes a les propostes. També s’estudiaven les esmenes per part de la comissió de la ponència. Finalment es feia la presentació i la votació de les proposicions revisades. Cal tindre en compte que si alguna proposició era rebutjada, hi havia la possibilitat de refer-la de nou i tornar-la a votar.
Per aprovar les proposicions (que no tenien un valor vinculant per a la jerarquia, sinó només orientatiu), cada proposició havia d’aconseguir un mínim de dues terceres parts dels vots dels assistents a l’Assemblea.
De les diverses ponències, m’agradaria destacar que una de les més polèmiques va ser la primera (L’Església i el món en l’Espanya de hui), que no va aconseguir ser aprovada, (ja que no superà les dues terceres parts dels vots) i que tingué 137 vots a favor, 78 en contra, 19 vots afirmatius “amb reserves” i 10 en blanc. En plena dictadura, quan encara eren molts els bisbes clarament franquistes, els assistents a l’Assemblea, en la resolució 34, demanaven perdó pel recolzament de l’Església al franquisme. El text reconeixia “humilment” i alhora demanava “perdó, perquè nosaltres no sempre hem sabut ser veritables “ministres de reconciliació” en el si del nostre poble dividit per una guerra entre germans”. El text d’aquesta primera ponència allunyava definitivament l’Església espanyola del nacionalcatolicisme, ja que d’alguna manera aquest text denunciava una jerarquia que, en compte d’haver estat signe de reconciliació, s’havia aliat amb el règim franquista. Tot i no ser aprovada aquesta resolució, sí que va ser un pas en la reconciliació entre les parts enfrontades. Cal recordar que el 1997, l’episcopat francès va publicar una declaració de penediment, degut a l’actitud dels bisbes francesos durant el règim ed Vichy. Aquest text deia que “massa pastors de l’Església van ofendre amb el seu silenci l’Església mateixa i la seua missió. Hui confessem que aquest silenci va ser una falta”. I per això els bisbes francesos deien que “implorem el perdó de Déu i demanem al poble jueu que escolte aquesta paraula de penediment”. Més valenta ha estat la denúncia (tot i que els temps són diferents), dels bisbes de Mali, que han condemnat enèrgicament el colp d’estat en aquest país i han demanat diàleg (Religión Digital, 29 de maig de 2021), cosa que no va fer l’episcopat espanyol, que simplement es va unir al franquisme.
Pel que fa a la segona ponència (El ministeri presbiteral i formes de viure’l a l’Església de hui), també hi havia un punt que va ser considerat polèmic per la part més conservadora de l’Assemblea. El text afirmava que “la denúncia profètica de situacions i estructures sociopolítiques i violadores dels drets fonamentals de la persona humana, és funció pròpia del ministeri en l’Església”. Per això el sector més progressista de l’Assemblea, defensava el dret (i l’obligació) dels preveres a denunciar la violació dels drets humans, en un règim que constantment reprimia la llibertat d’expressió i política i perseguia la dissidència, empresonant els opositors al franquisme.
Pel que feia referència al celibat dels preveres, l’Assemblea reconeixia el seu valor, però per part dels assistents hi havia un interès per revisar-lo. Aquesta postura de revisar el celibat, va trobar una oposició frontal d’alguns bisbes (com José Guerra Campos), que fins i tot amenaçaren l’Assemblea amb el xantatge que trenta d’ells (en senyal de protesta), abandonarien les sessions si s’aprovava la revisió del celibat.
Enmig d’aquest ambient enrarit pels qui no acceptaven el que proposava la majoria, el 15 de setembre es donà a conèixer un document presentat per onze bisbes (entre ells Pablo Barrachina, d’Oriola-Alacant, clarament conservador) i dèneu preveres, que s’oposaven a les activitats de l’Assemblea, dient que si s’arribaven a conclusions, no es deuria de donar més valor “del que corresponde por su elaboración precipitada”. A més, deien també que les conclusions a que arribara l’Assemblea, “no pueden calificarse como conclusiones del clero español, sino como expresión de una porción más o menos cuantiosa del mismo”. Aquest grup, clarament immobilista, demanava a la presidència de l’Assemblea, que no “permita someter a discusión lo que ya ha sido decidido por el Sumo Pontífice para la Iglesia Universal”. Era així com aquest grup clarament preconciliar, disparava un míssil directe contra els treballs de l’Assemblea.
El 16 de setembre, l’endemà que apareguera el document amb l’intent desesperat de desqualificar els treballs de l’Assemblea, el cardenal Tarancon adreçà unes paraules als assistents, evitant entrar en polèmica amb els signants del document, però defensant els treballs de l’Assemblea. Tarancon afirmà amb claredat, que “no se puede poner en duda la legitimidad de esta Asamblea”, ni tampoc que “no puede dudarse de que los miembros de esta Asamblea han sido elegidos por los que tomaron parte en las diócesis en todo el proceso de la Asamblea”. Amb contundència, el cardenal Tarancon afirmà també, que “no hay que olvidar que no estamos improvisando”, davant l’acusació d’improvisació del grup immobilista de l’Assemblea.
Tarancon se n’adonava de la divisió que hi havia a l’Església i que es veia també a l’Assemblea, entre un sector conservador i un altre renovador. Tarancon insistia en la importància de trobar un diàleg sense exclusions.
Cal recordar que gran part de les propostes de les set ponències van rebre un suport majoritari, davant la impotència del sector immobilista. Entre les conclusions més importants aprovades per l’Assemblea Conjunta, cal destacar la que demanava la revisió del Concordat, així com establir unes noves relacions de l’Església amb l’estat. L’Assemblea demanava el respecte a la llibertat d’expressió (conclusió nº 11), el dret de lliure associació i reunió sindical i política, en un sa i legítim pluralisme (12), la garantia de treball per als espanyols, que evitara l’atur i l’emigració (14), el respecte i la promoció dels legítims drets de les minories ètniques i de les particularitats culturals dels diversos pobles d’Espanya (16), la igualtat jurídica de tots els espanyols davant la llei i la supressió de les jurisdiccions especials (18), el dret a l’objecció de consciència per motius ètics i religiosos (19) i també el dret a la integritat física, sense tortures corporals o mentals. Les conclusions, aprovades per més de les dues terceres parts dels assistents, provocà la inquietud i el malestar del govern de Franco, que veia una Església que ja no era submisa al règim (com ho havia estat fins aleshores) i que volia acabar amb el nacionalcatolicisme.
El 21 de febrer de 1972, pràcticament mig any després que s’acabara l’Assemblea Conjunta, hi hagué el rumor sobre l’existència d’un document de Roma, que feia diverses objeccions a les conclusions aprovades per l’Assemblea. El 23 de febrer, el cardenal Tarancon desmentí l’existència del suposat document. Però al mes de març, diversos mitjans de comunicació publicaren el document de la Sagrada Congregació per al Clergat, que contenia diverses observacions a les conclusions de l’Assemblea, amb dures crítiques sobre els treballs dels bisbes i capellans, fins al punt que afirmava que al text aprovat hi havia “proposiciones y planteamientos de fondo esparcidos en todas las ponencias que suscitan grandes reservas doctrinales y disciplinarias”.
L’objectiu d’aquest text de la Congregació per al Clergat (en una maniobra portada a terme pels capellans conservadors i alguns bisbes immobilistes com José Gerra Campos i Pedro Cantero Cuadrado), era desautoritzar els treballs i les conclusions de l’Assemblea Conjunta.
Malgrat aquest contratemps, el cardenal Tarancon, ferm defensor de l’Assemblea, afirmà que el text de la Congregació per al Clergat no tenia caràcter normatiu ni havia estat aprovat pel papa Pau VI, que, per altra part, desconeixia el document. Finalment, el cardenal Jean Villot, Secretari d’Estat del Vaticà, adreça una carta a la Conferència Episcopal Espanyola, per indicar que el document havia estat una confusió (una maniobra malintencionada?), alhora que valorava positivament els treballs de l’Assemblea Conjunta bisbes-preveres del setembre de 1971.
A les diòcesis valencianes es va viure l’Assemblea segons el tarannà dels capellans jóvens. Així a l’Alcúdia, on teníem un rector molt conservador, D. Vicent Aranda, afortunadament també teníem un jove vicari, Miguel Díaz, aperturista i obert a la realitat social i política que vivíem. I va ser ell, Miguel Díaz, que ens parlava de la importància de l’Assemblea Conjunta i dels nous aires que venien de Roma i que finalment, amb l’Assemblea, arribaven a l’Església valenciana, malgrat la jerarquia (a excepció del bisbe de Sogorb-Castelló, Josep Mª Cases), encara profundament conservadora, molt espanyolista i fortament lligada al règim. El vicari Miguel Díaz va ser qui ens va encoratjar als jóvens a participar activament en l’Església i a acollir l’aggiornamento, que feia de les comunitats cristianes unes comunitats més vives i més compromeses amb la nostra societat. Només cal dir, com a anècdota, que D. Miguel ens va cedir els locals parroquials per als actes que un grup de jóvens de l’Alcúdia vam organitzar els anys setanta, amb motiu del Congrés de Cultura Catalana.
Cal destacar que ara fa 50 anys, en una Església lligada al franquisme, l’Assemblea va optar per l’aggiornamento, acabant així l’etapa de col·laboració amb el règim, en un nacionalcatolicisme asfixiant, on el franquisme tenia l’Església lligada de peus i mans en una servitud antievangèlica. Davant l’aposta renovadora de la majoria de l’Assemblea Conjunta, els qui van intentar frenar-la o desprestigiar-la i que pertanyien als sectors més immobilistes de l’Església, no van aconseguir el seu objectiu. D’aquesta manera, l’Assemblea Conjunta va ser l’inici d’una Església renovada i deslligada del poder.
Aquest gir a aperturista i renovador de l’Església espanyola, que es va manifestar en les conclusions de l’Assemblea Conjunta, es va reflectir el març de 1972 en les eleccions a la Conferència Episcopal, quan el cardenal Tarancon va ser elegit president de la CEE. Com a vicepresident fou elegit el cardenal arquebisbe de Sevilla, José Mª Bueno Monreal i la secretaria general caigué en el també renovador Elias Yanes, bisbe auxiliar d’Oviedo. Pel contrari, el sector més conservador de l’episcopat, que va presentar el cardenal Marcelo González Martín per als tres càrrecs, no en va aconseguir cap d’ells. Així va començar una nova etapa de l’Església espanyola, que tingué el seu origen en l’Assemblea Conjunta d’ara fa 50 anys.
Tenim un papa que parla clar. Sense embuts ni pèls a la llengua. I per això mateix entenem tot el que diu. Ho hem vist en la recent entrevista que li ha fet la Cope. Però precisament per això, perquè no és gens “diplomàtic”, rep els insults i les desqualificacions d’aquells que només accepten el pensament únic: el seu, ja que tots els altres (per a ells) són erronis i equivocats. Herètics! Després de la seua entrevista a la Cope, el papa ja ha rebut els atacs dels talibans espanyolistes.
Francesc, que ha contestat moltes preguntes del periodista, no ha defugit la qüestió sobre Espanya i el “Procés” que viu Catalunya, apostant, com fa sempre el papa, pel diàleg. Fins i tot Francesc, amb tota naturalitat, ha posat Kosovo (un país no reconegut per l’estat espanyol), com a exemple dels països que, en els últims anys, han optat per la independència. Cal recordar que Kosovo va declarar unilateralment la independència de Sèrbia el 2008 i per això l’estat espanyol no reconeix aquest país, ja que Espanya no accepta la unilateralitat, encara que sí que és reconegut per la majoria dels estats de la Unió Europea. El papa recomanava al periodista, davant la seua pregunta sobre el “Procés”, de “mirar la història”, ja que, com recordava Francesc, “a la història hi ha hagut casos d’independència. Són països d’Europa”, continuava el papa, “que hui en dia es troben en procés d’independència. Mire el Kosovo i tota aquesta zona que s’estan refent”, amb tota naturalitat.
L’entrevistador va intentar dur el papa cap a la desqualificació del “Procés”. Però Francesc va respondre demanant a l’estat una reconciliació “amb la seua pròpia història”. Amb la seua resposta, el papa ha posat en qüestió el relat oficial sobre la “modèlica” (per a alguns), Transició espanyola, trencant un tabú que gairebé tothom acceptava i defensava: la “impecable” Transició. ¿Però hi pot haver una modèlica Transició sense una autèntica reconciliació? Sí, és veritat: a l’estat espanyol hi hagué una amnistia i la legalització dels partits polítics i dels sindicats, prohibits fins aquell moment pel franquisme. Però tot i això, el papa ha insistit en la necessitat de diàleg: “Més reconciliació i menys ideologia”. I és que Francesc ha posat el dit a la nafra en dir: “No sé si Espanya està totalment reconciliada amb la seua pròpia història, sobretot la del segle passat”. I per això el papa ha afirmat: “Si no ho està, ha de fer el pas a la reconciliació amb la pròpia història”.
A l’entrevista a la Cope, el papa ha defensat (com ha fet sempre en relació als conflictes polítics), la necessitat “d’entrar en un procés de diàleg i de reconciliació”. Un diàleg de veritat amb Catalunya, ja que “qualsevol govern, siga del signe que siga, ha de fer-se càrrec de la reconciliació”, com ha afirmat el papa.
I és que ni la unitat d’Espanya no és cap dogma, ni tampoc (pense jo), un “bien moral”, com afirmaren els bisbes de l’estat, (o fins i tot, com digué el cardenal Cañizares: “Dios quiere la unidad de España”, El Mundo, 26 de setembre de 2.015), ni tampoc no ho és la independència de Catalunya. Si la unitat d’Espanya fóra un “bien moral”, la independència dels països Llatinoamericans hauria atemptat contra eixe “bien moral”.
L’aposta per la unitat d’Espanya, per part dels bisbes de l’estat, em recorda el debat, el 2008, entre flamencs i valons a Bèlgica. Els partidaris de la unitat demanaren als bisbes belgues un recolzament a les seues tesis. Però el cardenal Danneels els digué: “La separació entre l’Església i l’estat ha de ser respectada. Els bisbes no han de prendre posició a favor d’uns i en contra d’altres. Els bisbes pregarem perquè els polítics puguen decidir què és millor per a Bèlgica. Però no recolzarem cap opció” (Vida Nueva, nº 2589, pàgina 7). Que és el que, amb seny, defensen també els bisbes catalans.
Si el mateix govern espanyol ha reconegut públicament l’existència d’un conflicte polític amb Catalunya, el més raonable (com ha demanat el papa), és iniciar, sense pors i sense vetos, un diàleg fecund per resoldre la situació que viu Catalunya des de fa anys. Es tracta, com ha demanat el papa, que l’estat es reconcilie amb la pròpia història. I també, deixar de creure, com ho fan alguns, que la unitat d’Espanya ja estava inclosa en les taules de la Llei que Moisès va rebre al Sinaí. El model d’estat (actualment, monàrquic), no és immutable, ni ara ni fa dos segles, quan la gran majoria de països Llatinoamericans van optar per independitzar-se de la corona espanyola. I no va passar res!
Sami, Ismael, els madrilenys a Moncofa i Scully són persones que aquests dies han estat notícia per la seua relació amb la nostra llengua. D’animadversió en uns casos, i d’estima per part del menut Sami i el seu professor Ismael.
A Moncofa, uns turistes madrilenys que estiuegen en aquesta ciutat de la Plana Baixa mostraren la seua mala educació protestant sorollosament i interrompent l’obra que es representava (Riures en valencià) mentre exigien l’espanyol.
Sean Scully és un molt bon pintor nord-americà d’origen irlandès. La seua obra és molt cotitzada, ja que és un pintor abstracte de gran prestigi i per això té obres a sales d’exposicions de tot el món.
Sean Scully i la seua dona, Liliane Tomasko, també pintora, amb el fill que tenen, han viscut entre Barcelona, Munic i Nova York els últims quinze anys. Fa temps van decidir d’abandonar la ciutat comtal, cansats de sentir parlar català. Així ho anunciaven en un reportatge al diari britànic Financial Times. Deien que estimaven la ciutat, però “a Barcelona vas a reunions i et parlen tota l’estona en català, com dient, fes-te fotre”, deia Scully en el reportatge. I encara afegia: “N’hi havia massa, d’això (català)”, “ho va fer impossible”. Per això Liliane Tomasko va dir: “No vam aguantar a Barcelona per aquesta merda”.
És curiós que després dels anys passats a Barcelona, no entengueren (ni estimaren) el català. Cosa que sí que han fet amb el castellà, que parlen amb fluïdesa. Però si algun dia s’instal·len a París, fugiran d’allà perquè les reunions es fan en francès? O només fugen del català?
Una actitud totalment diferent és la de Sami, un xiquet valencià que estima la nostra llengua. A finals del curs passat, els seus pares van escriure una emotiva carta a Ismael, el professor de valencià del xiquet. El matrimoni, en un text en castellà, s’adreçava amb agraïment a Ismael, donant-li les gràcies per “todo lo que has hecho por Sami”. Els pares hi deien que el seu fill “siempre nos dice que los días mejores son el lunes y el viernes ¡porque toca mucho valenciá!”. El matrimoni deia al professor de valencià del seu fill, que Sami “nos cuenta cuánto le gusta el idioma valenciá…. i siempre busca el valenciá en carteles, revistas, etc… nos pone canciones en valenciá” i per això els pares de Sami lloaven així la tasca docent d’Ismael: “Podemos decir que has podido inspirar un verdadero interés hacia el valenciá ¡lo que demuestra el gran profesor que eres!”. La carta dels pares de Sami acaba donant les gràcies a Ismael “por todo lo que has enseñado a nuestro hijo, y todo el cariño con que lo has enseñado”.
Afortunadament el País Valencià té nombrosos mestres com Ismael, que estimen i fan estimar la nostra llengua als alumnes. I Escola Valenciana és el gran tresor dels valencians, ja que els mestres viuen amb passió la docència i saben transmetre als alumnes aquesta mateixa passió pel valencià. He conegut mestres, d’ahir i de hui, que viuen amb passió la transmissió de la nostra llengua, com Gabriel Garcia i Roser Millet, Josep Millo, Llorenç Giménez, Irene Guillén, Vicent Malonda, Toni Martí, M. Rosa Diranzo, Josep Requena, Vicent Niclòs, Xavier Pardo, Agustí Ventura, Àngel Canet, David Pagès, Emili Selfa, Oreto Masià, Enric Ferrer, Vicent Faus, Vicent Ortega, Francesc Mulet, Robert Martínez, Isabel Miquel, Miquel Puig, Oreto Trescolí, Paco Sanz i molt més.
Quan algú no estima la llengua del poble que l’acull (com els madrilenys que a Moncofa van protestar perquè un espectacle era en valencià), ell mateix es qualifica. Al contrari, quan uns pares castellanoparlants agraeixen al professor de valencià del seu fill tot el que fa pel xiquet, demostren, en la seua senzillesa, una grandesa que no tenen (per famosos que siguen) els qui menyspreen la llengua del poble on viuen.
Com ha fet saber l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en relació amb l’episodi ocorregut a Moncofa, “Una societat malalta és aquella que ni accepta ni respecta la diversitat, inclosa la diversitat lingüística. Els valencians, dins del nostre territori, tenim el dret d’expressar-nos en valencià i també el d’oferir qualsevol tipus de manifestació cultural i artística en la nostra pròpia llengua”. L’incident ocorregut a Moncofa amb l’espectacle de monòlegs ‘Riures en valencià’ [i que val també per als esposos Scully-Tomasko], demostra la intolerància, una vegada més, d’aquells que consideren només el castellà com l’única llengua vàlida. Menys uniformisme i més diversitat”. Per això he trobat molt important el que ha dit el professor Àlex Arenas en relació amb la protesta dels madrilenys a Moncofa.
Companys valencians, si no ens accepten tal com som, perquè no marxem?, no hi ha més solucions. https://t.co/K18cgjBnOg
Ara bé, quan el president de la Generalitat del País Valencià, Ximo Puig, felicita la ciutat d’Elx en una piulada, desitjant “todo mi afecto y ánimo para la familia del Misteri d’Elx”, com si el Misteri es representara en castellà, decep tots els qui estimem la nostra llengua. I diu molt poc a favor d’ell, que com a president del País Valencià hauria de ser el primer a utilitzar la nostra llengua, sempre que faça referència a un poble valencianoparlant. Aquesta piulada de Sr. Puig em recorda el telegrama del president Alberto Fabra, en castellà (també), que vam rebre les meues germanes i jo amb motiu de la mort de mon pare. Un telegrama que vam retornar al president Fabra pel menyspreu que mostrava a la nostra llengua.
La lectura del llibre La Bíblia vista amb humor, del dibuixant vila-realenc Quique Arenós, m’ha recordat l’anècdota de l’escriptor Bruce Marshall que el bisbe Francesc de Girona contava en el Full Parroquial del 14 de març passat. Educat en una família protestant puritana, de menut, Marshall veia l’hora del culte a l’església com una tortura. No podia parlar, no podia quasi respirar i si es movia, sa mare el pessigava. Si casualment li queia un balí de la butxaca i es posava a córrer cap al presbiteri per recollir-lo, ja sabia que li tocaria estar castigat durant quinze dies sense eixir de casa. Un dia va ser convidat a una primera comunió d’un amic seu catòlic. En un moment solemne de la missa li va caure de la butxaca una moneda, que va rodolar pel passadís central fins a caure en la reixa de la calefacció. El capellà i els fidels, que seguien el camí de la moneda, van esclatar en una rialla. Bruce no entenia per què allà no s’havia escandalitzat ningú. I amb una lògica pròpia dels infants es va dir a si mateix: aquesta ha de ser l’Església veritable, perquè ací riuen.
I si l’alegria és important per als cristians, també ho és l’amabilitat. Fa uns dies vingué al santuari del Miracle un alt càrrec de la Generalitat de Catalunya, nascut a Palamós. Ens comentava als monjos que la seua missió com a funcionari és servir els ciutadans i que ho fa (i ho ensenya fer als seus companys de departament) amb amabilitat. Així, atenent un dia una dona, aquesta se sorprengué de trobar en ell un funcionari tan amable. I aquest palamosí li respongué: “Els cristians som així”, davant la sorpresa d’aquella dona que no s’havia trobat mai en una situació semblant.
Aquest funcionari, cristià confés, segueix els consells que Sant Pau donava als efesis, quan els demanava que no es comportaren “com ho fan els pagans” (Ef 4:17). Per això Sant Pau demanava als efesis que abandonaren la mentida, per a dir “cadascú la veritat al vostre proïsme” (Ef 4:25) i “el qui robava, que ja no robe, sinó més aviat que treballe amb les pròpies mans en alguna ocupació bona, perquè puga donar a qui passa necessitat. Que no isquen mai de la vostra boca paraules dolentes, sinó solament aquelles paraules bones que puguen edificar quan calga i es facen agradables als qui les escolten” (Ef 4:28-29). D’aquesta manera, amb l’amabilitat, evitarem l’“amarguesa, indignació, ira, cridòria, injúries” (Ef 4:31).
Els cristians hem de saber acollir els altres i treballar (i més si som funcionaris o capellans) amb amabilitat i amb alegria, com ens demana el papa Francesc. No amb cara de pomes agres, que espanta la gent. Per això Sèneca deia: “Viu amb els teus inferiors de la manera que voldries que els teus superiors visqueren amb tu”.
L’agost de 2018, en un encontre amb jesuïtes irlandesos, el papa Francesc els deia: “Hem de treballar perquè es comprenga bé la frescor de l’Evangeli i la seua alegria”. I el papa continuava: “Jesús va vindre a portar-nos l’alegria, no una casuística moral”. El papa els digué que cada matí resava “la pregària de Sant Tomàs More, demanant el sentit de l’humor. Nosaltres també hem de tenir aquest sentit de l’humor”.
I si “Jesús és el somriure de Déu”, com va dir el papa el Nadal de 2019, els cristians hem de portar l’alegria en els nostres cors, com va descobrir Marshall en aquella església. I hem de ser amables, com el funcionari de Palamós, atents i servicials amb els qui necessiten ajuda. Per això Màxim Gorki deia que “un home joiós és sempre amable”. I Mark Twain afirmava que “l’amabilitat és el llenguatge que els sords poden sentir i els cecs veure”.
L’alegria i l’amabilitat (o afabilitat) la trobem en molts passatges de l’Evangeli. La mateixa paraula “Evangeli” vol dir bona notícia o també notícia joiosa. L’alegria la trobem en Maria, quan proclamà el Magníficat (Lc 1:46-55) i en Zacaries, el pare del Baptista, en el cant del Benedictus (Lc 1:80). També trobem l’alegria en l’anunci del naixement de Jesús als pastors: “Vos anuncie una gran alegria: hui a la ciutat de David vos ha nascut un Salvador, que és el Crist Senyor” (Lc 2:10), i en els reis d’Orient en veure l’estrella (Mt 2:19). Jesús mateix és ple d’alegria en anunciar “el missatge joiós del Regne de Déu” (Lc 4:43). Igualment podem trobar l’alegria en la curació del paralític (Lc 5:17-26), en Leví quan fou cridat per Jesús (Lc 5:27-32) i en els dotze, en ser cridats pel Mestre com a deixebles (Lc 6:13-16).
La joia de Jesús la trobem en la proclamació de les benaurances (Lc 6:20-23): “Alegreu-vos aquell dia i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel” (Lc 6:23) i també en el centurió, en veure curat el seu servent (Lc 7:1-10) i en la viuda de Naïm, quan Jesús ressuscità el seu fill (Lc 7:11-17). La mateixa alegria la trobem en la pecadora perdonada (Lc 7:36-48) i en els deixebles i les dones que acompanyaven Jesús, quan “anava per viles i pobles predicant i anunciant el missatge joiós del Regne de Déu” (Lc 8:1-3). També trobem l’alegria en l’endimoniat alliberat per Jesús (Lc 8:26-33), en la dona que patia pèrdues de sang (Lc 8:40-48) i en els pares de la xiqueta, filla del cap de la sinagoga, ressuscitada per Jesús (Lc 8:49:56).
La joia la veiem en la gent, més de cinc mil hòmens, que Jesús alimentà (Lc 9:10-17) i en Pere, Jaume i Joan quan van veure la glòria de Jesús transfigurat (Lc 9:28-35), i en els setanta-dos, plens de joia en tornar de la missió (Lc 10:17). De nou l’alegria de Jesús la trobem per les decisions del Pare (Lc 10:21-24) i en les paràboles del bon samarità (Lc 10:30-37), l’ovella (Lc 15:2) i la moneda retrobades (Lc 15:8) i sobretot en el fill retrobat (Lc 15:12ss). La joia de Jesús la veiem en el perdó al germà (Lc 17:3-4), en la curació d’un cec (Lc 18:35-43) i en la conversió de Zaqueu, que rebé el Mestre a sa casa “tot content” (Lc 19:1-10). Encara trobem la joia de Jerusalem en rebre Jesús amb branques dels arbres i encatifant el camí per on passava i aclamat com a “beneït qui ve en nom del Senyor” (Mt 21:8ss). I l’alegria, Jesús la va prometre als seus deixebles quan els tornaria a veure, perquè “el vostre cor s’alegrarà, i aquesta vostra alegria, no vos la prendrà ningú” (Jo 16:22). I la joia esclatant la trobem en els deixebles després de la resurrecció del Senyor.
Alegria i amabilitat haurien d’omplir els cors dels deixebles de Jesús, i d’aquesta manera, esdevenir testimonis del Regne.
L’alegria i la tendresa (o l’amabilitat) de Jesús, es manifestava, com ha dit el teòleg Joseba Andoni Pagola, “perdonant, abraçant els infants, plorant amb els amics, contagiant esperança i convidant la gent a viure l’amor amb llibertat”.
És això el que explica, per part humana, la situació i l’evolució del planeta davant els perills provocats pel canvi climàtic. O bé som uns inconscients, o uns estúpids, ja que el ritme de vida que portem alterarà i molt (i a més, a pitjor) el nostre futur més immediat. Només fa uns dies, el diari Levante-EMV informava que els efectes del canvi climàtic “inundarà el port de València i salinitzarà l’Albufera”. I és que com deia aquest mitjà de comunicació, “la Nasa preveu un creixement del nivell del Mediterrani de fins a un metre en les pròximes dècades”.
El mateix dia 23, Ferran Vallespinós, en l’article “Canvi climàtic: el nou informe dels experts dibuixa un futur dolent” al Diari de Girona, comentava el sisè informe fet públic aquest agost passat, de quatre mil pàgines, del “grup intergovernamental d’experts (IPCC)”, en el qual s’exposa la situació del planeta amb relació al canvi climàtic, “amb totes les evidències acumulades des del seu darrer informe de 2.013”. Com ens recordava el Sr. Vallespinós, “l’evidència confirma que anem malament, molt malament”. I és que s’ha comprovat que “hi ha un escalfament del clima a una velocitat desconeguda en els últims dos mil anys”, produït “per influència humana, a causa de les emissions de gasos hivernacle associats a determinades activitats”. Segons recollia el Sr. Vallespinós en l’article, “l’informe calcula que durant el període 1850-2019, l’activitat humana ha alliberat 2.390 GtCO2, sobretot per l’ús de combustibles fòssils”. Cal recordar que “cada 1.000 GtCO2 provoquen un increment entre 0,27 °C i 0,63 °C en la temperatura superficial global”. A més, aquest informe demostra que “els canvis afecten ja totes les regions del món”.
L’informe també analitza “cinc possibles escenaris, fins al 2100, amb increments tèrmics de la superfície de la Terra, que van d’un mínim d’1,8 °C a un màxim de 5,7 °C. Evidentment això provocarà canvis en el règim de precipitacions, incendis, increment de les temperatures, desertització de diverses zones del planeta i augment del nivell del mar pel desglaç dels pols. Ho hem vist fa només uns dies amb l’incendi a Assuévar (amb 500 ha cremades), al Cap de Creus i a la Conca de Barberà (amb més de 1.700 ha cremades), o les pluges intenses al Camp de Tarragona el juny i Benicàssim, Sagunt i a les Terres de l’Ebre, a finals d’agost. I encara les pluges torrencials a Vinaròs, Sant Carles de la Ràpita, Alcanar (amb 220 litres per metre quadrat en cinc hores) i a Rossell, l’1 de setembre.
L’informe també té en compte l’efecte del metà “ja que segons els científics, pot ser el responsable del 20-40% de l’esclafament global”. Per la seua part, l’informe de l’Organització Metrològica Mundial ha afirmat que “en els últims 50 anys s’han multiplicat per cinc els desastres naturals, sobretot per sequeres i tempestes”.
És evident que, a causa de l’activitat humana, ens trobem davant el “pitjor escenari”. I mentrestant continuem com si no passara res, quan és ben evident que pel maltractament del planeta, les conseqüències del canvi climàtic les pagarem nosaltres.
En l’article “Suïcidi de civilització” de Regió 7, el Sr. Xavier Domènech ens recordava que amb el canvi climàtic “no ens carregarem el planeta” i “els sàpiens continuaran existint encara que s’arribe al més pessimista dels escenaris”. Perquè “l’emissió descontrolada de gasos d’efecte hivernacle no és una forma de suïcidi de la humanitat, sinó de la civilització tal com la coneixem”.
El mateix dia de l’article del Sr. Vallespinós i de la notícia de Levante-EMV, hi havia una entrevista a Julia González a La Contra de la Vanguardia, estudiant de quart d’infermeria. Aquesta jove de 22 anys, malalta d’asma des dels 14, explicava que el 2018, cent onze persones van morir a l’estat espanyol, on hi ha 2 milions de persones asmàtiques i 235 milions a tot el món. Molt assenyadament, aquesta jove deia a l’entrevista: “Sóc asmàtica i em cuide, perquè em jugue la vida cada dia”.
I jo em pregunte: si som capaços de cuidar-nos per fer front a una malaltia, com és que no cuidem el planeta per tal d’evitar la fi de la civilització tal com la coneixem?
La conclusió a què he arribat és que, o bé som uns inconscients o uns estúpids.
Crec que hem arribat a aquests extrems tan perillosos per a la humanitat perquè, com diu el teòleg brasiler Leonardo Boff, “hem construït una societat sobre la competició i no sobre la cooperació” i per això estem fent malbé el planeta.
El papa ha alçat la veu diverses vegades, sobretot en l’encíclica Laudato si, per defensar el medi ambient. Ja en l’homilia del 19 de març de 2013, el dia que iniciava el seu ministeri com a bisbe de Roma, el papa Francesc ens va demanar que fórem “custodis de la creació”. Exhortava la societat a “custodiar la creació, cada home i cada dona”, ja que cada “mirada de tendresa és obrir una escletxa de llum enmig de tants núvols”, per a “portar la calor de l’esperança” al nostre món.