Está construido, pero vacío, porque la diócesis no lo abre. El Abad de Montserrat define al cardenal como "una voz que aún habla" (RELIGIÓN DIGITAL)

El mes de marzo de 2010, Juanjo Enrique-Tarancon, sobrino del cardenal de Borriana, en un gesto de generosidad, trajo a Montserrat el Archivo del Cardenal Tarancon, para que lo digitalizáramos, y así poder tener una copia de estos importantes documentos.

La vida de Tarancon, el cardenal del Concilio y de la Transición, estuvo guiada por el deseo de reconciliación entre les dos Españas, enfrentadas por la guerra civil. Vicent Enrique i Tarancon fue un hombre que guiado por el Evangelio, fue signo de comunión y de paz el seno de la Iglesia y también en el Estado español, durante los difíciles años de la Transición.

                                                         Museu Cardenal Tarancon

Tarancon fue un obispo que nunca se "casó" con ningún partido político, sino que defendiendo la independencia entre la Iglesia y el Estado, supo respetar el pluralismo y la diversidad de opciones políticas, manteniéndose por encima de los partidos, sin favorece a ninguno de ellos. Aún más: cuando durante la Transición se intentó crear un partido democratacristiano, apoyado por los obispos, Tarancon se negó a participar en esta operación, e incluso la desaconsejó. Tarancon, con gran clarividencia, no quiso nunca que la Iglesia se identificara con una única opción política.

Como recordaba el obispo Ramón Echarren, auxiliar de Tarancon en Madrid, "el cardenal Tarancon había aprendido a valorar los ambientes y las actitudes de respeto, de diálogo intraeclesial y con el mundo, con los que pensaban de diferente manera, buscando una Iglesia neutral desde el punto de vista político. Una Iglesia sin agresividad, sin odios ni animadversiones, basada en la aconfesionalidad de las instituciones civiles y en el cumplimiento de les leyes". 

Tarancon, según el obispo Echarren, quería "una Iglesia que, en el ámbito de la Conferencia Episcopal, fuese realmente dialogante, respetuosa, incapaz de descalificar a los adversarios, generosa, comprensiva".

Por eso, como fruto de la independencia de la Iglesia y el Estado, Tarancon defendía el hecho que los políticos habían "de tener en cuenta el bien común, el bien de tota la población, porque la fe no se puede imponer a través de leyes". Por eso fue acusado a de estar ligado al PSOE. Pero Tarancon nunca apoyó al PSOE, ni a ningún otro partido, porque el cardenal valenciano quería la independencia de la Iglesia en relación al poder político.

Hombre de gran inteligencia, Tarancon sabía que existían cristianos en todos los partidos políticos. No solo en los de la derecha. Por eso el cardenal Tarancon supo escuchar y dialogar con todos, y no quiso "apadrinar" un partido democratacristinao. Así condujo a la Iglesia española del nacionalcatolicismo a la renovación del Vaticano II.

El mismo obispo Ramón Echarren (a diferencia de lo que pasaba en tiempos del cardenal Tarancon) denunciaba la actitud de la Iglesia española durante los gobiernos del PSOE, de elaborar "un discurso y una estrategia de polarización con el Estado, buscando que se legislara, no de acuerdo con la búsqueda del bien común, sino de acuerdo con el Magisterio eclesiástico".

Vicent Enrique i Tarancon fue por encima de todo un hombre de consenso y de diálogo, profundamente respetuoso con el pluralismo de la Iglesia y del Estado. Un hombre que valoraba la diversidad y las diferencias, no como un peligro, sino como un elemento que enriquecía a la sociedad y a la Iglesia.

Como ha dicho el P. Martín Patino, es una lástima que actualmente, la Iglesia española no valore ni defienda como se merece el espíritu "taranconiano". 

En el libro "Vicent Enrique i Tarancon. Un cardenal per a la llibertat", coordinado por Jordi Bort y editado por el Ayuntamiento de Borriana y la Agrupació Borrianenca de Cultura, hay un texto del P. Josep Mª Soler, Abad de Montserrat, que define al cardenal Tarancon como "una voz que aún habla".

Creo que el mensaje y el espíritu que guió la vida del cardenal valenciano es actual, y que su voz y su espíritu aún hoy pueden guiar y iluminar la renovación de la Iglesia y las relaciones con el Estado, desde la concordia, el diálogo y el respeto mutuo. Como hizo el cardenal de Borriana. Un cardenal que, como Jesús de Nazaret, bendecía y nunca condenaba, por el hecho que el Evangelio siempre muestra la misericordia de un Dios que acoge, bendice y ama a todos.

Ahora es necesario que, para recordar a Tarancon, el obispado de Sogorb-Castelló, de una vez por todas, hagan realidad el Museo Tarancon, que por más paradójico que sea, está construido, pero vacío. Si el Ayuntamiento de la ciudad cumplió con el proyecto de construcción del Museo, ¿cuándo lo abrirá la diócesis?

Juanjo Enrique-Tarancon, sobrino del cardenal de Borriana, lleva ya muchos años esperando que el Museo Tarancon pueda albergar el precioso e importante legado del cardenal.

Hace unos días, incluso el P. Ángel García (Padre Ángel: “Si el cardenal Tarancón no tiene su museo es por dejadez”) se lamentaba de un Museo construido y vacío. Decía en una entrevista: "Es una pena y alguien tendrá la responsabilidad de que no se pueda visitar. Igual que hay responsables de que la Iglesia aún no le haya hecho un homenaje". Y el P. Ángel, añadía aún: "Que en su propia tierra el museo no esté abierto a uno le da pena, pero no creo que sea maldad, sino dejadez".

El Archivo Tarancon, como he comprobado personalmente, es de una gran riqueza y de una gran importancia histórica, debido a los documentos que contiene: desde conferencias, ejercicios espirituales, anotaciones (de su puño y letra) sobre el Concilio, su conferencia en el Club Siglo XXI, resúmenes de entrevistes con el papa Pablo VI, con Carrero Blanco, el príncipe Juan Carlos, los ministros Abril, Martorell, Íñigo Cavero. El Archivo contiene también la correspondencia de Tarancon con Franco, Arias Navarro, López Bravo, Antonio Garrigues, el nuncio Luigi Dadaglio....

No hace falta decir que este legado de Tarancon, que su sobrino Juanjo Enrique-Tarancon quiere ceder al Museo, sería bien acogido por las diócesis de Solsona, Oviedo, Toledo o Madrid, donde Tarancon fue obispo.

Desgraciadamente, no se entiende como el obispado de Sogorb-Castelló no abre de una vez por todas el Museo, para que pueda albergar el legado Tarancon, y así poder ser consultado y estudiado por los historiadores.

¿Habremos de lamentarnos después, si la familia del cardenal traslada el legado Tarancon fuera de Borriana?

Como decía el P. Ángel, "es de ser poco agradecido y no hay derecho a que no se reconozca a quien tanto hizo por la Iglesia".

El próximo 28 de noviembre se cumplirán 19 años de la muerte del cardenal del cambio.¿No seria una buena fecha, para que el legado del cardenal Tarancon ocupara por fin el Museo que lleva su nombre en Borriana?

La família del pis 10è (VILAWEB/ONTINYENT, 27/10/2013)

En un barri hi havia un edifici de deu plantes, una per família. En una reunió dels propietaris, decidiren per 9 contra 1, que com que la família que vivia al pis 10è tenia més bona vista que els altres, per tal de compensar la “discriminació visual” que patien les 9 famílies que vivien als nou primers pisos, l’ascensor només pujaria fins al pis 9è. Del 9è al 10è s’hauria de pujar caminant.

                                          El pis 10è, discriminat

En una altra reunió, i degut a les subvencions rebudes per part de l’Ajuntament, els propietaris dels pisos, també per 9 contra 1, aprovaren que els xiquets dels pisos de l’1 al 9 rebrien unes ajudes escolars. Però no els xiquets del pis 10è.

En una altra reunió, i també per 9 contra 1, es decidí que la neteja de l’escala, només seria la corresponent al tram des del pis de l‘1 al 9. Però no del 9 al 10, neteja que hauria de fer la família que vivia al pis 10è.

En una altra reunió de veïns, s’acordà, també per 9 vots favorables i un desfavorable, que la família que vivia al pis 10è pagaria un suplement, degut precisament a la posició privilegiada que tenien, pel fet de viure en el pis més alt i per tant, de tindre més bona vista.

Un dia, el matrimoni i els fills del pis 10è decidiren que ja n’hi havia prou! Que no aguantaven més discriminacions. Per això, avisaren els altres veïns, que ells se n’anaven a un altre bloc de pisos, per tal de no haver d’aguantar més humiliacions.

Els propietaris dels primers nou pisos feren una reunió (a la qual no assistiren els membres de la família que vivia al pis 10) en la qual prohibiren als propietaris de la família del pis 10è, que abandonaren la finca.

Malgrat tot, els membres del pis 10 d’aquella finca decidiren abandonar la casa, cansats de tantes humiliacions. Les famílies dels pisos 1 al 9, amenaçaren la família del pis 10, argumentant que no trobarien cap altre pis a la ciutat. I que els fills, si abandonaven aquell barri, no trobarien plaça a l’escola. Els propietaris dels pisos 1 al 9 digueren a la família del pis 10è, que ells tenien influències en el Consell Escolar de l’escola del barri on aniria a viure la família del pis 10è i que els menuts no tindrien plaça.  

El dia que la família del pis 10 abandonava aquella finca, “casualment”, l’ascensor no funcionava. El matrimoni i els fills hagueren de baixar llibres, mobles i roba, a peu, per tal de carregar-ho al camió que els traslladaria a la seua nova vivenda.

Els veïns del nou primers pisos, no es van oferir en cap moment a ajudar la família que se n’anava. Això sí, els van acomiadar amb insults i menyspreus.

La família del pis 10, pacientment, va baixar per l’escala tots els objectes que tenia al pis i, després de carregar-ho al camió, se n’anà al nou pis que van comprar, on van ser molt ben acollits. Malgrat les amenaces dels propietaris dels pisos de l’1 al 9, els xiquets tingueren plaça a l’escola del barri on s’havien traslladat.

El matrimoni, una vegada instal·lat a la seua nova vivenda, va recordar aquella frase de Martin Luther King: “Si no ens dobleguem, no ens pujaran al damunt”.

I van recordar també, unes frases que no han oblidat mai més:

“En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra”.

Francisco de Quevedo, 1640

“Hay que reducir Cataluña a los usos y costumbres castellanas”.

Conde-Duque de Olivares, 1641

“Que en las escuelas no se permita libros en catalán, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y se aprenda en castellano”.

Felipe V, 1715

“Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano”.

Miguel de Unamuno, 1901

“Si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que planearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de África. Todo menos......lo contrario”.

Ramiro Ledesma, 1931

“Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos. Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar España, prefiero a Franco”.

Manuel Azaña, 1931

“No estoy haciendo una guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un nacionalismo estúpido y pueblerino”.

Juan Negrín, 1931

“¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?”.

Acedo Colunga, 1952

“Cataluña fue ocupada por Felipe IV, Felipe V, fue bombardeada por el General Espartero y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil”.

Manuel Fraga, 1961

“Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña i Baleares, para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español”.

Leopoldo Calvo Sotelo, 1983

“El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”.

Felipe González, 1984

“Nunca se obligó a hablar en castellano”

Juan Carlos I

Més clar, aigua!!!!

  

El bisbe Raúl Vera (LEVANTE-EMV, 25/10/2013)

El dia 11, el Comitè Norueg del Premi Nobel concedia, ben merescudament aquest guardó a l´Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques, "pels seus esforços per eliminar les armes químiques".

Un dels noms que sonaven també per al Nobel de la Pau, era el del bisbe mexicà, Raúl Vera, un incansable lluitador pels Drets Humans a l´Amèrica Llatina.

                                                         Raúl Vera, lluitador dels Drets Humans

Nascut el 21 de juny de 1945 a Acámbaro, Raúl Vera és un frare dominic i bisbe de la diòcesi mexicana de Saltillo. Vera és llicenciat en Teologia per la Universitat Pontifícia de Sant Tomàs d´Aquino, de Roma, i va ser ordenat prevere pel papa Pau VI el 1975. El 1987 va ser nomenat bisbe auxiliar de Ciudad Altamirano, el 1995, bisbe coadjutor de San Cristóbal de Las Casas i el 1999, bisbe de Saltillo.

Compromès en la defensa dels Drets Humans i ànima de totes les causes justes, el bisbe Raúl Vera ha lluitat a favor de les millores laborals dels miners i dels immigrants i també de la situació dels presos polítics, així com en el procés de pau del moviment Zapatista. El bisbe Vera va recolzar els homosexuals, davant la polèmica per la legalització dels matrimonis del mateix sexe. El bisbe Raúl considera necessari la tolerància i el respecte pels homosexuals, per tal d´ajudar-los a recuperar la seua dignitat, atacada, en molts casos per la pròpia família i per la societat. El bisbe Raúl també ha defensat el paper de la dona i la necessitat d´incorporar-la a les tasques eclesials. El 2009 va formar part de la campanya nacional i internacional, "Llibertat i Justícia".

Per al bisbe Raúl Vera, l´Església ha d´estar enmig dels pobres i dels perseguits, en sintonia amb les classes més desafavorides de la societat. Per això, el bisbe Raúl ha defensat sempre el treball dels bisbes llatinoamericans i la reflexió que, des de la pobresa, han fet aquests bisbes del Concili: "L´Evangeli és alliberador i per això, la Teologia llatinoamericana treballa amb els pobres, per tal de fer-los subjectes de la pròpia història". D´ací que els bisbes llatinoamericans completaren el Concili Vaticà II des del punt de vista dels pobres, malgrat la sospita d´alguns sectors eclesials conservadors. Per al bisbe Vera, "la Teologia de l´Alliberament no va ser coneguda a Europa, i per això va ser interpretada i castigada per una cúpula eclesiàstica massa europea".

Home d´una gran senzillesa, el bisbe Raúl tracta aquells que acaba de conèixer, com si foren amics de tota la vida. Pastor entre els exclosos, i defensor del dret i la justícia, el bisbe porta al braç esquerre un braçalet d´acer amb les seues dades personals, "perquè el dia que em disparen, puguen reconèixer-me".

El bisbe Raúl Vera és un exemple per la seua extraordinària tasca social a favor dels més desvalguts i per la seua lluita pels drets dels obrers sense treball, dels immigrants extorsionats, dels familiars de desapareguts pel narcotràfic o pels indígenes perseguits.

Montserrat demana perdó (La Veu del País Valencià, 22/10/2013)

          Montserrat sempre ha treballat per la reconciliació, per la justícia i pels drets nacionals de Catalunya

Al meu article, “La Fe, els màrtirs i el perdó”, del passat dia 20, pretenia explicar com vivim la fe els cristians i com entenem el martiri, que sempre ha de ser llavor de perdó. Mai de venjança! Però l’homilia del P. Josep Mª Soler, Abat de Montserrat, del diumenge dia 20, encara explica millor que el que vaig fer jo, qui són els màrtirs i el perdó dels cristians.

El perdó és sempre una experiència que allibera. I que humanitza!! Fins i tot diria que el perdó és saludable, és a dir, font de salut. Pel contrari, l’odi, la venjança, la rancúnia, no fan sinó enverinar-nos!

Montserrat ha demanat perdó pels errors del passat. Per cicatritzar ferides i per justícia envers els morts oblidats per l’Església.

Amb tot jo voldria, a més de deixar-vos l’homilia del P. Abat, fer unes consideracions que pense, són oportunes.

En els articles crítics contra l’Església, per no demanar perdó per la seua vinculació al franquisme, cap d’ells no ha condemnat l’assassinat dels màrtirs! Ja sé que es pot donar per suposada aquesta condemna, però, cal ser explícit i condemnar la mort d’unes víctimes, que van morir en defensa de la fe. Cal condemnar sempre la mort, l’assassinat dels innocents!!

Per altra part, tampoc, cap dels articles crítics contra l’Església, no ha exigit a partits i sindicats (no cal posar sigles) que van tindre una responsabilitat durant la persecució religiosa, que demanen perdó!

Per una bona convivència, cal que tots ens perdonem!! Cal que tots siguem testimonis de reconciliació. Perquè només el perdó, porta la pau. I només la pau, obri camins de justícia i de llibertat.

MISSA D’ACCIÓ DE GRÀCIES PER LA BEATIFICACIÓ DELS MÀRTIRS DE MONTSERRAT
Homilia del P. Abat Josep M. Soler
Is 25, 6a.7-9; Ps 120; He 12, 18-19.22-24; Jo 15, 18-21
20 d’octubre de 2013

Estimats Sr. Vicari General, germans monjos, escolans, familiars del nous beats, pelegrins que heu vingut a venerar-los, germans i germanes:

 “De la muntanya del Senyor ve el meu ajut”. Aquesta afirmació del salmista expressa bé l’experiència espiritual dels nostres germans màrtirs de Montserrat, per la beatificació dels quals avui donem gràcies a Déu. Ells, en la seva recerca vocacional, s’atansaren a aquesta muntanya del Senyor que és Montserrat. Sota l’esguard de la Mare de Déu i per mitjà del progrés “en la vida monàstica i en la fe” (cf. RB Pròleg, 49) s’aproparen a Jesúsi a la seva sang purificadorarebuda en l’eucaristia. Instruïts en l’escola de sant Benet i envigorits en les files fraternes dels germans de comunitat (cf. RB 1, 5), anaren aprenent, malgrat les seves febleses i els seus defectes personals, a estimar el Crist per damunt de tot (cf. RB 5, 2) fins a no voler-li anteposar res, ni la pròpia vida (cf. RB 72, 11). Això els anà preparant per al gest suprem. Ho il·lustra, entre altres testimoniatges que es podrien citar, les paraules que, abans de ser detinguts, el beat P. Fulgenci adreçà als tresmonjos que estaven refugiats amb ell: “Ànims; diguérem a Jesús que l’estimàvem quan vam professar; ara ha arribat l’hora de demostrar que l’estimem de debò, anant, si cal, a morir per ell”.

I hi anaren. Ells quatre i, en altres dies i llocs, un bon grup més, fins a vint-i-un. Eren humans i varen tenir els seus moments de temença. Però “de la muntanya del Senyor” els vingué l’ajut, la força per mantenir-se fidels fins al final. No havien fet mal a ningú; al contrari, havien anat aprenent a respectar tothom veient en l’altre la imatge de Jesucrist (cf. RB 53, 7.15). Però, ser cristià i catòlic no era acceptat per part dels qui dominaven la situació a Catalunya aquell 1936. Als nostres germans no se’ls reconegué cap dignitat humana; eren monjos, i, per tant, eren dignes de mort. Ho visqueren com a deixebles fidels del Senyor; a l’evangeli ens ha dit que tal com el van perseguir a ell, perseguirien els seus. Portaven el nom de Jesús, i això sol ja era causa de mort, segons els pressupòsits ideològics que imperaven. Celebrant els nostres màrtirs, no volem acusar ningú, perquè si van ser assassinats va ser per ignorància d’allò que de veritat eren els cristians i potser pel mal testimoniatge d’alguns membres de l’Església. No acusem els qui els mataren; més encara, els perdonem ni que ningú no ens en demani perdó. En els nostres màrtirs, admirem tant el seu amor al Crist més fort que l’amor a la pròpia vida terrena com la seva esperança de viure amb ell eternament.

Al moment de donar la vida, les seves edats oscil·laven entre els 82 anys i els 18; quatre havien estat escolans i tres, prefectes de l’Escolania. Ja abans de deixar la muntanya del Senyor que és Montserrat, veient el que passava, havien reflexionat sobre la possibilitat que haguessin de morir. Ser màrtirs del Crist era per a ells, tot i l’esgarrifança humana que podia comportar, una gràcia de Déu. I els fou concedida; en la feblesa de la mort experimentaren la força de l’Esperit per ser fidels.

Recordem-ne els noms, que resten escrits amb lletres d’or en la història gairebé mil·lenària del nostre monestir perquè són els monjos més preclars que ha donat la comunitat. Recordem-los a lloança de la Santa Trinitat: Robert Grau, Josep M. Fontserè, Pere Vallmitjana, Domènec González, Lleó Alesanco, Bernat Vendrell, Joan Roca, Francesc de Paula Sánchez, Josep M. Jordà, Fulgenci Albareda, Lluís Palacios, Ildefons M. Civil, Ambròs M. Busquets, Eugeni M. Erausquin, Plàcid M. Feliu, Odiló M. Costa, Àngel M. Rodamilans, Emilià M. Guilà, Narcís M. Vilar, Hildebrand M. Casanovas. I, encara, Raimon Lladós que sofrí el martiri amb tota la comunitat del Monestir del Pueyo de Barbastre, molts dels quals havien rebut la formació monàstica a Montserrat i que també foren beatificats diumenge passat a Tarragona. A més, fem memòria de Sebastià M. Feliu i de Veremond M. Boqué, que pel fet de ser monjos varen sofrir mort sagnant, però dels quals al seu moment no es pogueren obtenir testimonis certs de martiri. Mentre honorem els nostres màrtirs i recollim el seu llegat de fidelitat, d’amor i de perdó, recordem els monjos Anscari M. Ubach i Hugó M. Bergadà que, tot i no ser víctimes de la persecució religiosa, varen morir en la guerra. I fem memòria, encara, dels dos treballadors de Montserrat que varen ser assassinats a causa de la seva vinculació al monestir. Volem manifestar, també, el nostre record i el nostre respecte envers tots els qui, en aquell context històric i en l’immediatament posterior, foren morts per coherència amb les seves idees socials i polítiques, o per la seva fidelitat a Catalunya, sovint com a resultat de judicis injustos.

També als nostres dies veiem com molts cristians, homes i dones de totes les edats i condicions, continuen donant testimoniatge de Jesucrist fins a la mort al Pakistan, a Síria, a Egipte, a Nigèria, etc. És que l’ensenyament de Jesús, tal com deia l’evangeli que hem proclamat, amb el treball a favor de la justícia que implica i amb l’humanisme que comporta i la dignitat de tot home i tota dona que defensa, de vegades fa nosa.

He dit que perdonàvem els qui ens van arrabassar cruentament aquests germans de comunitat. Aquests dies s’ha parlat molt de si l’Església ha de demanar perdó pel seu compromís amb els vencedors de la guerra civil. Cal continuar reflexionant sobre aquest període de la nostra història per analitzar tots els fets, però potser sí que cal un pronunciament més explícit. Amb tot, el PapaJoan Pau II, l’any 2000, ja va demanar perdó per les culpes dels fills de l’Església Catòlica, especialment en el segon mil·lenni (12.03.2000). També l’Església a Catalunya és conscient que per part d’alguns dels seus membres, hi van haver mancances i errors i, per boca dels seus bisbes, en va demanar humilment perdó l’any 2011 per les mancances i errors comesos en el passat (cf. Al servei del nostre poble, n. 22), sense descurar, d’altra banda, la gran aportació positiva que l’Església ha fet i fa a favor de la societat particularment a nivell cultural, educatiu i assistencial. També aquests dies ho ha fet, de demanar perdó, l’arquebisbe de Tarragona i Primat. Montserrat, tot i el seu compromís amb els drets humans i patris abans i després de la guerra, fins i tot amb sacrifici per alguns dels seus monjos, també l’any 2000 va demanar perdó; però avui, davant el testimoniatge dels seus màrtirs beatificats, ho torna a fer a través meu, per les vegades que, a causa de les limitacions humanes, no hem ofert un estimoniatge prou transparent de l’Evangeli ni hem sigut prou generosos a servir tothom.

El lliurament dels màrtirs és un patrimoni que l’Església valora i vol mantenir viu. Amb la beatificació, a més de reconèixer que varen morir a causa de Jesucrist, ens els proposa com a models i com a intercessors. Com a models perquè ens estimulin a viure fins al final amb fidelitat a Jesucrist; això inclou, també, el treball per la justícia i pel respecte a la dignitat de cada ésser humà, i ens mou a tenir compassió de tots els ferits de la vida i a esforçar-nos a fer possible la reconciliació arreu on hi hagi divisió. L’Església ens els proposa, també, com a intercessors, perquè puguem invocar la seva ajuda en totes les vicissituds de la nostra vida. Al final d’aquesta celebració, els monjos amb tots els concelebrants baixarem a la cripta per venerar el “martyrium” d’aquests monjos nostres, el lloc on reposen les onze despulles que varen poder ser recuperades i on hi ha, també, el record dels altres.

Els màrtirs, després de veure com Déu els eixugava les llàgrimes dels ulls, ja participen del convitque anunciava el profeta Isaïes, ja són al’aplec festiudels ciutadans del celdel qual parlava la carta als cristians hebreus. I això ens és causa d’alegria i d’acció de gràcies, conscients que també per a nosaltres, “de la muntanya del Senyor” –d’aquest altar dedicat a Santa Maria- ve el nostre ajut.
 

Demanem perdó (LEVANTE-EMV, 22/10/2013)

Demanar perdó era una de les resolucions de l´Assemblea Conjunta bisbes-preveres, que presidida pel cardenal Tarancon, es va celebrar al Seminari de Madrid, del 13 al 18 setembre de 1971.

L´Assemblea Conjunta, un dels esdeveniments més importants de l´Esglesia espanyola durant l´última etapa del franquisme, afirmava en la resolució número 34: "Reconeixem humilment i demanem perdó, perquè nosaltres no vam saber ser ministres de reconciliació al si del nostre poble, dividit per una guerra entre germans".

                                                            Altar de Sant Francesc

Desgraciadament aquesta proposta no va ser aprovada per l´Assemblea, ja que no aconseguí les dues terceres parts dels vots favorables exigits, dels 276 participants, entre bisbes i capellans provinents de totes les diòcesis espanyoles. Així i tot, aquesta petició de perdó va ser un primer pas en la reconciliació entre les parts enfrontades per una guerra, i també, l´assumpció de responsabilitats per part dels bisbes i dels preveres.

L´actitud aperturista del cardenal Tarancon per fer possible el diàleg al si de l´Església, trencar amb el nacionalcatolicisme i aplicar el Vaticà II a l´Estat espanyol, va trobar una forta oposició en el Règim, i per això, la campanya de desprestigi de l´Assemblea per part de la premsa del Movimiento i de grups progovernamentals d´extremadreta.

Uns anys després, el 1997, l´episcopat francès va publicar una declaració de penediment, degut a l´actitud de l´Església francesa durant el Règim de Vichy. Aquest document deia: "Massa pastors de l´Esgésia van ofendre amb el seu silenci l´Església mateixa i la seua missió. Hui confessem que aquest silenci va ser una falta. Implorem el perdó de Déu i demanem al poble jueu que escolte aquesta paraula de penediment". 

Els bisbes francesos reconeixien d´aquesta manera el seu error i, amb valentia, demanaven perdó! I el 2000, l´arquebisbe Jorge Mario Bergoglio, de Buenos Aires, l´actual papa Francesc, impulsà una declaració de perdó, per la implicació de l´Església en els crims de la dictadura argentina.

Quaranta dos anys després de l´Assemblea Conjunta, els bisbes espanyols (i també tots els cristians!!) tenen ara una bona ocasió per assumir amb valentia els errors del passat i demanar perdó per la Carta Col·lectiva de 1937 i pel recolzament que l´Església (no tota!) va fer del franquisme. Així ho va fer el P. Abat de Montserrat el passat dia 20, quan demanà perdó "per les vegades que no hem ofert un testimoniatge prou transparent de l´Evangeli, ni hem segut prou generosos per a servir tothom".

El perdó per part de la CEE, ha de ser el bàlsam que ens ajude a cicatritzar les ferides d´una guerra entre germans. I també un camí d´esperança, de diàleg i de llibertat, per tal d´aprendre que la violència, vinga d´on vinga, mai no porta la pau. Així aprendrem que l´Església, mai no pot beneir una opció política concreta, com defenia Tarancon!

El perdó i la reconciliació d´uns i d´altres, ens ajudaran a construir una convivència basada en la justícia, la llibertat i la pau!

La Fe, els màrtirs i el perdó (La Veu del País Valencià, 20/10/2013)

                                                   El cardenal Decourtray i el cardenal Taracon

Amb molta atenció he llegit (i m’han agradat!) els articles, “Religió i ciència”, de l’amic Josep Lluís Domènech i “Els altres fills de Déu”, de David Barrachina, a qui no conec, però que, pel fet de formar part de La Veu, també considere ja un amic. Amb aquestes ratlles i  respectant profundament les opinions d’aquests dos amics, m’agradaria donar el meu punt de vista.


Josep Lluís Domènech plantejava el misteri de la fe, l’existència o no de Déu, les condemnes que l’Església ha fet de molts científics i la dificultat de lligar fe i ciència.

En primer lloc crec que l’Església, mai no hauria d’haver condemnat els científics!! Crec que el respecte per l’atre, és essencial!

Pel que fa al fet de creure, és veritat que la fe no ho explica tot! Ni molt menys! Però tampoc la ciència no té respostes per a tot!! La fe és sempre un do de Déu que, lliurement, s’accepta o es rebutja. La fe és creure en unes veritats revelades. Però també al llarg de la vida creiem, des de la ciència, unes altres veritats. No creiem que la terra és rodona? Cap persona, a simple vista podria demostrar que la terra és esfèrica. A no ser que faça un viatge a  l’espai, i, des d’allí, puga vore la rodonesa de la terra. O que faça un viatge al voltant del món, per tornar al lloc d’on vaig eixir. També hem de creure que el cervell està format per una xarxa immensa de neurones. És gràcies a les investigacions de Ramón y Cajal i d’altres investigadors, que creiem que el cervell és així! Però no podem demostrar-ho personalment! Ens hem de fiar del que ens diuen els neuròlegs! Com tampoc no podem demostrar l’estructura helicoïdal de l’ADN, a no ser que tinguem un microscopi electrònic. Però no tots tenim un microscopi electrònic a casa! Creurem allò que les investigacions de Waston i Crick van demostrar sobre estructura de l’ADN.


Amb tot això vull dir que si la religió ens demana una adhesió a unes veritats, també la ciència ens ho demana. Perquè tots no podem demostrar tot allò que sabem sobre biologia, astronomia o medicina. Algú em pot demostrar que l’home va anar a la lluna? No van dir que era un muntatge televisiu? Clar que em crec que l’home va anar a la lluna! M’ho crec, perquè em fie d’aquells que van seguir aquell viatge. Per això, si la fe és una qüestió de creure en algú, la ciència també ens demana creure determinades realitats.

El professor i biòleg Francisco J. Ayala, ha defensat sempre la compatibilitat de la fe i la ciència. En una entrevista a EL PAÍS, el juliol de 2009, a la pregunta del periodista sobre la compatibilitat entre fe i ciència, el professor Ayala deia: “La ciència i la religió són com dues finestres de mirada del món. Allò que veiem des de cada finestra és diferent, però és el mateix món. I són compatibles. La ciència s’ocupa d’explicar els processos naturals per mitjà de les lleis naturals. La religió tracta del significat de la vida, del propòsit de les nostres relacions amb els altres; sobre aquestes coses, la ciència no té res de significatiu a dir. I la religió no té res de significatiu a dir sobre la ciència, perquè no tracta d’aquestes coses. Les dues s’interfereixen quan deixen el camp en el qual tenen autoritat i entren en l’altre. Eixe és el problema dels fonamentalistes cristians dels EEUU i els islamistes d’altres països, que volen fer de la Bíblia un text científic, com si fóra un tractat d’astronomia o biologia i aleshores sí que hi ha contradicció i es destrueixen a elles mateixes”.

Durant el seminari, Teologia de la Creació, organitzat per la Facultat de Teologia de Catalunya el febrer de 2009, el físic i teòleg John Polkinghorne, va defensar també la compatibilitat entre fe i ciència, dues matèries que, a la fi, busquen la veritat. I per això defensava també el diàleg entre fe i ciència, sabent, això sí, que, l’una i l’altra tenen limitacions.

Creure en Déu és una qüestió de fe, certament! Tot i que a mi m’agrada més dir, que és una qüestió de confiança! De la mateixa manera que confiem en els investigadors i en els científics, i creiem els seus descobriments!
Pel que fa a l’article de l’amic David Barrachina, certament que TOTS som fills de Déu. No hi ha fills de Déu de primera i fills de Déu de segona!! Déu no fa accepció de persones!! I l’Església, ¿fa distincions, pel fet d’haver beatificat uns màrtirs i no d’altres? Certament que no són més sants els qui van morir amb bales republicanes que els qui van morir amb bales franquistes! Tots els morts, totes les víctimes, s’han de respectar per igual!! Com ha dit el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, “Mai no podem instrumentalitzar els morts. I encara menys les víctimes d’assassinats. No podem fer-ho a favor de cap opció política nacionalista, d’un signe o altre”. I el P. Abat deia encara: “Tots els morts han de ser respectats sempre”.

La beatificació dels màrtirs es fa sempre com a resultat d’una petició, per part de la Congregació religiosa o del bisbat a la que pertanyien els assassinats, o bé de la família, després d’examinar la causa (el procés) de la mort dels màrtirs. És per això que només s’han beatificat els màrtirs que han estat inclosos en la causa de beatificació, a petició dels bisbat o de les congregacions religioses. La pregunta és, ¿per què no s’ha incoat la causa de beatificació dels assassinats (molts capellans bascos) pel bàndol franquista?

Pel que fa a la beatificació dels qui van morir per uns ideals en la defensa de la República, crec que si, hipotèticament l’Església haguera beatificat eixes persones, molts haurien acusat els bisbes de  posar-se on no els demanaven. L’Església no pot beatificar unes persones que han mort pels seus ideals, sense que en aquest cas, les famílies d’aquelles víctimes ho demanaren! El que sí que hem de fer els cristians, és respectar tots els morts, sense diferències, com demana el P. Abat Josep Mª!! Perquè, com diu l’amic Barrachina, “L’humanisme no entén d’uniformes, ni robes talars”.

Crec que els màrtirs beatificats el dia 13, van morir per la fe. No eren “Caidos por Dios y por España”!!! Concretament, els 21 monjos de Montserrat màrtirs, van morir donant testimoni de Jesucrist. I els monjos assassinats no eren franquistes!! Montserrat mateix havia reconegut la legalitat republicana el 1931, sense cap problema. Per tant, no van morir per una qüestió política!!

Per altra part, també cal que siguen exhumades ja, les fosses comunes, com un acte de justícia i d’humanitat! I per dignitat!!

I el perdó? El papa Joan Pau II va demanar perdó nombroses vegades: per la Inquisició, per l’Holocaust, les croades, els pobles indígenes, la discriminació de la dona, l’esclavitud, el racisme.... I crec que encara hui hem de demanar perdó. Hem de demanar-nos perdó els uns als altres!! Perquè els perdó sempre ens fa més humans!! El perdó humanitza aquell qui el dóna i aquell que el rep!

L’Església espanyola, i també l’Església Valenciana i la Catalana, han de demanar perdó, per tot allò que en el passat, com a cristians, hem fet malament. La Carta Col·lectiva de 1937, va ser un error de l’Església. I per això, i per altres causes, hem de saber demanar perdó!!

El cardenal Decourtray, arquebisbe de Lió va crear una comissió per aclarir el paper de l’Església en la protecció de Paul Touvier, excap de la policia de Vichy i àlter ego de Klaus Barbie, el Carnisser de Lió. El 1992, aquesta comissió elaborà un informe que detallava la complicitat de molts capellans amb l’exmilicià. El cardenal Decourtray va obrir els arxius i va fer públic els secrets de l’arquebisbat. Cinc anys després, l’episcopat francès va publicar una “Declaració de penediment” de l’actitud de l’Església en el Règim de Vichy.  Crec que aquesta actitud de l’Església francesa, és un bon exemple per als nostres bisbes!

Com va dir el cardenal Tarancon a l’homilia d’entronització del rei, l’Església ha de ser respectuosa amb el govern dels pobles, sense lligar-se a cap opció política: “L’Església no patrocina cap formació ni ideologia política. L’Església mai no determina quines autoritats han de governar-nos”.

El respecte, la col·laboració i el diàleg, sempre obrin camins de llibertat!! I el perdó, ens agermana i ens ajuda a cicatritzar les ferides!

'Hábleme en cristiano' (VILAWEB/ONTINYENT, 19/10/2013)

El jutge del cas Fabra va demanar no usar el valencià, perquè el fiscal era de Madrid! Un exregidor de l’Olleria, víctima d’un nou cas de discriminació lingüística. El Bloc Jove de Borriana, denunciava un nou cas de discriminació per parlar valencià a l’Arenal Sound. Carles Mateu condemnat a presó per parlar la nostra llengua. Un veí de Puçol, l’associació el Tempir d’Elx, la web de RTVE, que continua posant Onteniente i Puebla del Duc, malgrat la oficialitat d’Ontinyent i la Pobla del Duc......així un dia i un altre!!

                                             Sí al valencià 

De què ens serveix la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià? De que ens serveix l’Estatut d’Autonomia, que proclama la nostra llengua com a pròpia al nostre País? I quina és la resposta de la Consellera d’Educació, davant els continus atacs a la nostra llengua? I el President de la Generalitat? Com és que encara no ha obert la boca per defendre el valencià? I per defendre els qui han estat humiliats o condemnats a presó (!!!) per parlar la llengua del País? Com és que ells que presumeixen de “valencianía” i s’emboliquen amb la Senyera de la ciutat de València, no denuncien la discriminació que sofrim els valencians per parlar la nostra llengua, al nostre propi País?

Fa deu anys, el setembre de 2003, l’Ajuntament de l’Alcúdia féu una protesta formal, davant la Conselleria d’Infraestructures, per tal de denunciar l’empresa consultora que la Conselleria va contractar, per realitzar un procés d’expropiacions.

El 19 de setembre de 2003, en la reunió, a l’Ajuntament de l’Alcúdia, de la comissió enviada per la Conselleria, una de les representants d’aquella comissió va respondre en anglès a un llaurador, pel fet que aquest li va parlar en valencià!! El llaurador, en sentir parlar la senyora aquella en anglès, li digué que no l’entenia. Aquella senyora respongué que si el llaurador continuava parlant en valencià, ella ho faria en anglès. A més, la representant de la comissió enviada per la Conselleria, exigí al llaurador que es dirigira a ella en “cristiano”. Això, el 2003!!!!

L’alcalde de l’Alcúdia, Francesc Signes, va enviar una queixa formal al Conseller José-Ramón García Antón, per depurar responsabilitats, ja que aquella senyora que volia que el llaurador  es dirigira a ella en “cristiano”, tot i no ser funcionària de la Conselleria, sí que actuava en representació de l’Administració. Com molt bé deia l’alcalde Signes, aquella ofensa no anava dirigida només contra aquell llaurador que havia parlat en valencià, sinó que aquella senyora havia insultat tots els qui parlem valencià!!

El llaurador que es va dirigir en valencià a aquella senyora (massa ben educat!!) digué després que si ella li haguera demanat que parlara en castellà, perquè no entenia el valencià, ell li hauria fet la pregunta en castellà!!

Això el 2003!! I hui continuem igual que sempre!!

Com és que els representants del bilingüisme no han fet cap protesta, per la discriminació que patim els valencians? Què haurien dit des de La Razón, El País, ABC, El Mundo.....si la representant de la comissió haguera respost en anglès, a una pregunta en castellà? O si a Madrid, un ciutadà haguera estat condemnat a presó per parlar castellà?

Una vegada a l’Alcúdia, un foraster li va preguntar a mon pare, en castellà, una adreça. Mon pare li va contestar en valencià. Quan aquell home que li havia fet la pregunta se n’anà, els qui estaven amb mon pare li digueren: “Mira que eres mal educat! Respondre en valencià a una persona que te fa una pregunta en castellà!”. Mon pare sense immutar-se els va respondre:  “Si parlar valencià és de mal educats, vull ser un mal educat!!”      

Borriana, l’Alcúdia, Ontinyent, Almassora, Elx, l’Olleria, Puçol.....Ni un pas arrere!!! Cal que ens mantinguem ferms en la defensa de la nostra llengua!! Ara i sempre!!! I cal que exigim el respecte pel valencià. Malgrat la nul·la ajuda que trobem en un Govern que hauria de defendre la nostra llengua i només fa que marginar-la!! 

Com ha dit Josep Escribano, president de l’associació El Tempir, d’Elx, “cal fer visibles les continues agressions que sofreix la nostra llengua”. No les hem d’amagar! Al contrari, les hem de denunciar davant l’opinió pública i davant els governs europeus!! 

Al Tall (La Veu del País Valencià, 18/10/2013)

Són molts els records, de festa i de lluita, de compromís i de reivindicacions que em porta el grup valencià Al Tall. Després vora 40 anys de fer cançó, de recuperar cançons i de fer-nos cantar, els amics d’Al Tall ho deixen. Han estat vora 40 anys d’il·lusió, de faena ben feta, d’esforç i de dificultats. Han estat vora 40 anys en què, al ritme del Tio Canya, Al Tall ha estat la consciència del nostre País!

Som molts els qui, en aplecs i festes als pobles, hem cantat (i ballat) al ritme d’Al Tall! Des de la Cançó de la llum i Arrier m’han posat a El xicot canta molt bé. I des del Darrer diumenge d’Octubre al Cant del sereno, Obriu cabretes, el Cant dels Maulets, la Pressa de Borriana o el Cant de la Muixeranga. Lletres i música que als anys setanta ens feren vibrar al ritme de Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia.

Vicent Torrent, Manolo Miralles, Miquel Gil.... han estat les icones de la Nova Cançó, amb Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Paco Muños, Els Pavessos, Lluís Llach, Lluís Miquel i els quatre Z, Carraixet, Josep Lluís Valldecabres....i Andreu Valor, Òscar Briz, Pau Alabajos, Feliu Ventura, la Gossa Sorda, Obrint Pas...
 

^{Al Tall, sempre amb nosaltres!}

En plena dictadura, quan els drets nacionals i la vertebració del nostre Poble eren somnis plens d’utopia, els amics d’Al Tall ens van ajudar a creure que els somnis poden fer-se realitat! Les cançons d’Al Tall, moltes d’elles presentades amb els preciosos dibuixos de l’alcudià Manuel Boix, ja formen part de la nostra història i de la nostra cultura.

Al llarg de 38 anys, Al Tall ens ha donat motius d’esperança i d’il·lusió col·lectiva. Al Tall ha fet renàixer l’alegria a “la Marina i la Ribera, l’Horta, els Ports i la Safor, Vall d’Albaida, la Costera, la Plana de Castelló”. Per als jóvens i per als majors dels anys setanta i huitanta, els d’Al Tall van despertar en molts de nosaltres “la consciència col·lectiva” del nostre Poble, ja que, alhora que rescataven la nostra manera tradicional de fer música, també reivindicaven l’ús normal de la nostra llengua.

En el comunicat fet públic per Al Tall, el grup s’acomiada “amb satisfacció i nostàlgia”,després de trenta huit anys de festa i de lluita!

Som molts els qui (per falta d’una escola en valencià) vam aprendre, amb les cançons d’Al Tall, a reconèixer el País, a ser conscients de la realitat del nostre Poble: “el Garbí i el Puig Campana, el Montgó i el Montcabrer, Calderona, Bèrnia, Aitana, Montot i Benicadell”. Com també vam ser molts els jóvens que cada any, el Darrer diumenge d’Octubre  ens posàvem a caminar, perquè “cal aplegar-se al Puig”.
 

València: Vicent Torrent

Com a Poble hem avançat molt. Però encara ens queda molt de camí a fer! Les cançons d’Al Tall, que tantes alegries ens han donat, continuaran acompanyant-nos en el camí del redreçament nacional del nostre País! Les cançons d’Al Tall continuaran recordant-nos la història del nostre Poble. Al Tall serà memòria viva, per tal d’ajudar-nos a no oblidar que de l’intent d’esclafar el nostre País, desgraciadament, “d’aquella sembrada continuen collint fruits”.

En el CD “Vergonya, cavallers, vergonya” que Vicent Torrent li va regalar a mon pare, hi ha una dedicatòria del mateix Vicent, que diu: “Al mestre Josep Lluís Bausset. Gràcies per tot el que has fet”.

Amb el mateix sentiment de gratitud, també jo vull dir-li a Vicent Torrent i als altres membres del grup: Als mestres d’Al Tall. Gràcies per tot el que heu fet i tot el que ens heu donat!!   

I cada any, en acostar-se el darrer diumenge d’octubre, recordarem amb Al Tall, que hem d’eixir “a la carretera, que cal aplegar-se al Puig”.

^{Al Tall i la Banda Primitiva de Llíria - Tio Canya}