diumenge, 28 de febrer de 2016

'Sou carn de la nostra carn' (VILAWEB/ONTINYENT, 28/02/2016)

refugiats-02092015
El drama dels milers de refugiats que fugen de la guerra, la fam i la por, està provocant un gran sofriment en aquestes persones que han de deixar els seus països d’origen forçosament, en recerca d’un lloc on viure en pau. Enmig d’aquesta tragèdia, el dolor d’aquests refugiats que busquen una vida digna augmenta encara més pel fet que són milers els xiquets que han ‘desaparegut’ a Europa (alguns parlen de 10.000 infants), víctimes d’aquells que sense entranyes i per aconseguir els seus fins, utilitzen mitjans sofisticats propis d’organitzacions de tràfic de persones. Segons diverses informacions, molts d’aquests infants poden haver caigut en mans de màfies criminals d’explotació sexual i d’esclavitud. Per això l’èxode provocat per la fugida dels refugiats ens urgeix a acollir amb sol·licitud aquests germans nostres que no fugen de casa per gust, sinó per necessitat.
Recentment, la vice-presidenta de la Generalitat del País Valencià es queixava de l’oposició del Govern central a permetre que el Govern Valencià puga acollir una part del refugiats que fugen de la guerra, per això la Sra. Oltra s’ha desplaçat a Grècia per agilitzar l’acollida de refugiats. Per altra part, per un informe d’Intermon-Oxfam hem sabut que el Govern central només ha dedicat una tercera part dels diners que es va comprometre a destinar a pal·liar aquest drama humà.
Quan qui podria posar remei a una situació tràgica no ho fa, sempre és bo de recordar com la solidaritat i la fraternitat dels cristians més pobres ha fet molt més que la indiferència dels poderosos. Un d’aquests moviments de solidaritat va tindre lloc a principis dels anys vuitanta, quan hi hagué l’episodi dels refugiats guatemalencs que entraren a la diòcesi de San Cristóbal de las Casas. Les comunitats indígenes varen acollir amb sol·licitud i amb fraternitat aquelles persones que fugien de la guerra. I quan els refugiats arribaren a la ciutat mexicana d’Amparo Aguatinta, enmig d’un diluvi, extenuats i amb por, i demanaren acolliment, es presentaren així: ‘Germans, estem cansats, vos demanem que ens acolliu. Ja sabeu que tenim problemes al nostre país’. Els ciutadans d’Amparo Aguatinta, en la regió de Chiapas, com a deixebles de Jesús de Natzaret, respongueren des de la solidaritat i des de l’amor al proïsme: ‘Germans: coneixem els sofriments del vostre país, i sabem fins a quin punt n’heu estat afectats. Sou carn de la nostra carn, sang de la nostra sang, sou els nostres germans. Mentre tinguem un tros de truita per compartir o un glop de cafè per oferir, estareu ací a la vostra casa. No tingueu por’. Així, aquells refugiats s’hi van quedar en Amparo Aguatinta deu anys. De la mateixa manera, altres comunitats indígenes també van actuar acollint com a germans els refugiats que travessaven la frontera.
Els cristians, com ha dit el papa, no podem caure en la ‘globalització de la indiferència’, sinó que hem de saber compartir els somnis de la gent més vulnerable, dels exclosos i de tothom qui sofreix. Recentment, el papa Francesc ha urgit els governs europeus a ‘fer autocrítica sobre la seua actuació a l’Orient Mitjà’. Com ha dit Francesc, ‘Si Europa no és capaç d’ajudar econòmicament els països d’on procedeixen els refugiats, aleshores ha de plantejar-se com afrontarà aquest repte’. I és que si els qui pateixen dificultats econòmiques foren ajudats i hi haguera pau als seus països, cap persona no tindria la necessitat d’eixir de la pròpia terra.
En aquest èxode de tants milers de persones, cal que els governs d’Europa aprenguen dels cristians d’Amparo Aguatinta, que van reconèixer que els refugiats guatemalencs eren ‘carn de la nostra carn, sang de la nostra sang’. I és que a vegades, els qui menys tenen són els qui més saben compartir. Això demostra, com ha dit el papa Francesc, que no serveix de res la riquesa a les butxaques si hi ha pobresa en el cor. I mentrestant, la mort de les persones ofegades al Mediterrani, que fugen de la guerra i de la fam, recaurà sobre les nostres consciències aburgesades, envoltades del confort i indiferents al sofriment dels més desvalguts. i encara que ens tapem les orelles, haurem d’escoltar la veu de Déu que ens dirà: ‘On és el teu germà?’ (Gn 4:9) i també: ‘Era foraster i no em vau acollir’ (Mt 25:43), i encara: ‘No oprimiràs ni vexaràs el foraster’ (Ex 22:20).
Més li valdria al govern espanyol i en particular el seu ministre d’Interior, a qui tant agrada condecorar imatges de la Mare de Déu, ser més sol·lícit amb els qui pateixen. El govern espanyol, tan preocupat per la llibertat i per la defensa de la religió, hauria d’escoltar les paraules que el papa digué en relació a la política antiimmigració del precandidat republica Donald Trump: ‘Els murs no es troben a l’Evangeli’, i per tant els qui construeixen murs en compte de ponts, ‘no són cristians’.

divendres, 26 de febrer de 2016

'Ser cristià significa fer' (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 26/02/2016)

A l’homilia del dimarts passat, a l’Eucaristia celebrada a Santa Marta, el papa Francesc ens va encoratjar a viure la fe, i per tant, a ser cristians, no amb paraules sinó amb obres. El papa ens deia que el cristianisme és una religió concreta, i per això els cristians hem d’actuar fent el bé. El papa ens recordava que el cristianisme no és una “religió del dir”, feta d’hipocresia, d’aparences i de vanitat, sinó una religió que es viu i que es manifesta amb les obres.

El papa Francesc continuava la seua homilia així: “Déu és concret, però són molts els cristians que fingeixen”, i per això fan de la fe i de la religió, un adorn sense compromís. És el cas, per exemple, d’aquells que van a les processons o es posen en els primers bancs a la missa, com una ocasió de prestigi i només per lluir-se, però els falta l’experiència del servei als més pobres. Quans polítics actualment imputats anaven darrere de la custòdia en la processó del dia de Corpus, o seien a les primeres files a la missa d’Infants, o aclamaven la Mare de Déu dels Desemparats en el trasllat, o defensaven el Sant Calze com a patrimoni de València! Aquests polític no haurien d’oblidar que Jesús de Natzaret va desemmascarar la hipocresia dels escribes i dels fariseus, que obraven per “fer-se vore de la gent”, i que per això portaven “ben grosses les filactèries, i les borles, ben llargues”, que els agradava ocupar “els primers llocs a taula i els primers seients a les sinagogues” i que la gent els saludara “a les places” i els donara el nom de rabí, o siga, mestre (Mt 23:5-7). Podríem dir que també hui, alguns polítics que han defensat jurar el seu càrrec davant d’un crucifix, després s’han despreocupat dels més desvalguts. I fins i tot ara es troben imputats per suborn.

En la seua homilia, el papa Francesc ens encoratjava, no a dir, sinó a fer, com exhortava al poble el profeta Isaïes: “No perjudiqueu els altres, apreneu a fer-los bé. Sigueu justos, defenseu els oprimits, sosteniu la causa dels orfes i les reclamacions de les viudes” (Is 1:16-17). El papa també ens recordava que en el trobament amb Déu, ell no ens preguntarà “què has dit de mi? Ens preguntarà sobre les coses que hem fet”. Perquè el dir “ens porta a la vanitat”, i això “no és ser cristià”.

Finalment el papa demanava que Déu ens done la saviesa per “entendre on és la diferència entre dir i fer”. I acabava així la seua homilia: “El camí del dir ens porta al lloc on estaven els mestres de la llei, aquells clergues que els agradava disfressar-se”.  Com alguns polítics valencians que  es presentaven com a defensors de la religió, però que després menyspreaven la gent més necessitada. Són els polítics que han defensat que la Senyera entrara a la catedral el 9 d’Octubre per al Te Deum, o els qui encapçalaven les romeries de la Magdalena o de la Santa Faç o els qui pronunciaven pregons de Setmana Santa, però que després, oblidant la justícia, s’han enriquit d’una manera immoral, marginant els més desafavorits de la societat valenciana.

Aquests polítics haurien de recordar que la política està per servir els ciutadans i no per a servir-se’n d’ells. Per això en aquest últim cas, també ells hauran de sentir les paraules del profeta Isaïes: “Els vostres dits estan bruts de rapinya” (Is 59:3)

Els qui, des de la política, s’aprofiten dels altres per enriquir-se, haurien d’escoltar l’exhortació de papa Francesc el dimecres passat, quan digué: “Si es perd la dimensió de servei, el poder es transforma en arrogància i es converteix en domini i explotació”, ja que els “polítics corruptes volen més, més i sempre més”. Per això els poderosos, “també hui, per tindre diners, exploten la gent”. Qui siga confrare, que prenga candela!

dijous, 25 de febrer de 2016

El Papa de les perifèries (LEVANTE-EMV, 22/02/2016)

En el seu recent viatge apostòlic a Mèxic, el papa Francesc s´ha mostrat, una vegada més, com un home de frontera, enviat per l´Esperit a les perifèries del nostre món. No només a les perifèries geogràfiques, sinó també a les existencials. En els seus discursos, i també en els seus gestos i mirades, ha portat als més desvalguts de l´Amèrica Llatina, la tendresa i la misericòrdia de Déu. Amb valentia i esperança, a la ciutat de Mèxic, el papa ha denunciat les injustícies del nostre món, manifestades en els privilegis d´aquells que s´aprofiten dels més desvalguts: «Cada vegada que busquem el camí del privilegi o benefici d´uns pocs a costa del bé de la majoria, la vida és un camp fèrtil per a la corrupció, el narcotràfic i la violència». Per això, a la catedral, Francesc encoratjava els bisbes mexicans a denunciar l´opressió i la mentida amb valentia i amb «coratge profètic», i a no utilitzar només «condemnes genèriques» i abstractes que no diuen res, ni són fruit d´un compromís amb els més pobres. Com Jesús de Natzaret, els cristians no podem ser políticament correctes, amb un llenguatge eteri que no tinga els peus a terra ni toque els problemes concrets de la gent.
A Ecatepec, el papa denunciava també una altra plaga del nostre món, fruit d´una política que afavoreix les desigualtats i que busca l´enriquiment personal, sense tindre en compte les necessitats dels altres. El papa reconeixia que Mèxic és «una terra d´oportunitat», i per això lamentava els fluxos migratoris, provocats per «la necessitat d´emigrar per a somiar». El papa també denunciava la insolidaritat i la indiferència dels governants davant la gent que no té treball, i per això demanava que en el treball, cap persona no siga explotada.
Però va ser a San Cristóbal de las Casas, a Chiapas, on Francesc va denunciar amb energia, la discriminació i la marginació que han patit al llarg dels segles els pobles indígenes amb les seus llengües i cultures. I deia a l´homilia de la missa als indígenes que l´escoltaven: «Moltes vegades, de manera sistemàtica i estructural, els seus pobles han estat incompresos i exclosos de la societat». Per això, en un gest molt important, a la missa hi hagué la presència de les diverses llengües indígenes a les lectures i als cants.
Ja en el viatge de retorn a Roma, el papa desaprovà l´actitud d´aquells que en compte d´obrir camins posen barreres i en compte de construir ponts, fan murs. A una pregunta d´un periodista sobre la posició antimmigració del precandidat republicà Donald Trump, el papa denuncià la tragèdia humana d´aquells que han de fugir de la fam i de la guerra. I per això digué, recordant que els murs no es troben a l´Evangeli (tampoc les reixes de Ceuta i de Melilla) que aquells que construeixen murs en compte de ponts, no són cristians.
El viatge apostòlic del papa Francesc ha estat per als cristians, una crida a despertar-nos i a actuar a favor dels qui ho passen malament. No a viure com a anestesiats o endormiscats, absents al patiment de la humanitat. El papa ens demana que des de la misericòrdia, baixem a la misèria dels més desvalguts, per traure´ls del seu sofriment. I és que la fe ha de ser sempre un camí d´alliberament, no de conformisme, per trencar les cadenes que encara oprimeixen tants i tants germans nostres.

dimecres, 24 de febrer de 2016

El nou veí del carrer Blanc (VILAWEB/ONTINYENT, 22/02/2016)

Aquest dijous tindrà lloc a Alfarb la presentació del llibre ‘El nou veí del carrer Blanc’, una nova obra de la mestra alfarbina M. Rosa Diranzo.
Presentació El veí del carrer BlancLa novel·la tracta d’un home de cabells blancs, de pas cansat. Un home del qual ningú no sabia d’on venia ni tampoc qui era. Un senyor que s’instal·là, tot sol, en l’última casa del carrer Blanc de Benitrull. L’amistat amb Luana, una xiqueta romanesa que vivia al poble, assetjada pels seus companys, així com la relació amb la seua veïna Angeleta i la infermera Elena, va canviar la vida del senyor Manolo. Va ser a Benitrull que aquest home es reconcilià amb si mateix i pogué trobar el que tant desitjava: la pau. Aquesta és la síntesi del nou llibre de M. Rosa Diranzo, una escriptora jove i alhora amb un bagatge ben gran i ple d’il·lusió.
Aquest nou llibre, deliciós i ple d’enigmes, de la mestra M. Rosa Diranzo, el presentarà el dia 25 a la Casa de la Cultura d’Alfarb Santi Cervera, batle d’aquesta vila.
Rosa Diranzo, nascuda a Alfarb el 1957, va viure als principis dels anys seixanta al sud-oest de França on son pare treballà en una fàbrica de seients. En tornar al País Valencià estudià el batxillerat a l’institut Eduardo Primo de Carlet i posteriorment, magisteri a València. Com a professora de francès i de valencià, ha exercit la seua docència als col·legis d’Ademús, Torrent, València, Aiora, Carcaixent, Sumacàrcer, Ontinyent, Crevillent, Llombai, Alfarb i actualment a Catadau.
A més de l’obra, ‘El nou veí del carrer blanc’, publicat per l’editorial Neopàtria d’Alzira, M. Rosa Diranzo ha escrit novel·les juvenils com ‘El secret de l’olivera’ i ‘La pantalla màgica’. També ha escrit un relat que retrata la seua infància a França, ‘La vella locomotora’, i una novel·la per a adults, ‘El marge i el camí’ i ‘Mestra, conta’ns coses!’.
Escrita amb un estil àgil i entenedor, M. Rosa Diranzo ens ofereix l’obra ‘El nou veí del carrer blanc”, amb vint-i-cinc capítols que, de segur, encisarà tots aquells qui entren en aquest món de fantasia i de realitat.
Com m’ha comentat M. Rosa en relació a aquest nou llibre seu, ‘no es pot dir que siga una novel·la exclusivament juvenil, ni tampoc per a adults, atès que els dos protagonistes són personatges d’edats molt diferents’. Com diu M. Rosa, ‘a mi l’escriptura em serveix per a pegar la volta a la realitat. No puc resignar-me que la vida siga esta broma pesada, aparentment sense sentit’. En aquesta obra, M. Rosa Diranzo no pretén, com diu ella mateixa, ‘reflectir la crua realitat, per a això ja tenim els diaris. Intente bussejar pel fons de l’ésser humà i cercar la llum que tots portem dins, més o menys visible’.
En aquesta obra, la professora M. Rosa Diranzo ha volgut imaginar-se de quina manera una persona íntegra i sàvia s’enfronta a una debilitat humana’. I és que com ens recorda M. Rosa, Virgili ja deia: ‘Sóc humà, res que siga és humà no m’és aliè’. Per això M. Rosa desitjaria que ‘en tancar el llibre el lector sentira esperança, i per què no? Que somriguera’.

dimarts, 23 de febrer de 2016

"Sou carn de la nostra carn" (LEVANTE-EMV, 23/02/2016)

El drama dels milers de refugiats que fugen de la guerra, la fam i la por, està provocant un gran sofriment en aquestes persones, que han de deixar els seus països d´origen, forçosament, en recerca d´un lloc per a viure en pau. Enmig d´aquesta tragèdia, el dolor d´aquests refugiats que busquen una vida digna, augmenta encara més pel fet que són milers els xiquets que han "desaparegut" a Europa (alguns parlen de 10000 infants), víctimes d´aquells que sense entranyes (Levante 1 de febrer de 2016) i per aconseguir els seus fins, utilitzen mitjans sofisticats propis d´organitzacions de tràfic de persones. Segons diverses informacions, molts d´aquests infants poden haver caigut en mans de màfies criminals d´explotació sexual i d´esclavitud. Per això l´èxode provocat per la fugida dels refugiats, ens urgeix a acollir amb sol·licitud aquests germans nostres que no fugen de sa casa per gust, sinó per necessitat.

Recentment la vicepresidenta de la Generalitat del País Valencià es queixava de l´oposició del Govern central, perquè el Govern Valencià puga acollir una part del refugiats que fugen de la guerra i per això s´ha desplaçat a Grècia per agilitzar l´acollida de refugiats. Per altra part, per un informe d´Intermon-Oxfam hem sabut que el Govern central només ha dedicat una tercera part dels diners que es va comprometre a destinar per tal de pal·liar aquest drama humà.
Quan els qui podrien posar remei a una situació tràgica no ho fan, sempre és bo recordar com la solidaritat i la fraternitat dels cristians més pobres, ha fet molt més que la indiferència dels poderosos. Un d´aquests moviments de solidaritat va tindre lloc a principis dels anys huitanta, quan hi hagué l´episodi dels refugiats guatemaltecs que entraren a la diòcesi de San Cristóbal de las Casas. Les comunitats indígenes varen acollir amb sol·licitud i amb fraternitat aquelles persones que fugien de la guerra. I quan els refugiats arribaren a la ciutat mexicana d´Amparo Aguatinta, enmig d´un diluvi, extenuats i amb por, i demanaren acolliment, es presentaren així: "Germans, estem cansats, vos demanem que ens acolliu. Ja sabeu que tenim problemes al nostre país". Els ciutadans d´Amparo Aguatinta, en la regió de Chiapas, com a deixebles de Jesús de Natzaret, respongueren des de la solidaritat i des de l´amor al proïsme: "Germans: coneixem els sofriments dels vostre país, i sabem fins a quin punt n´heu estat afectats. Sou carn de la nostra carn, sang de la nostra sang, sou els nostres germans. Mentre tinguem un tros de truita per compartir o un glop de cafè per oferir, estareu ací a la vostra casa. No tingueu por". Així, aquells refugiats s´hi van quedar en Amparo Aguatinta deu anys. De la mateixa manera altres comunitats indígenes també van actuar acollint com a germans, els refugiats que travessaven la frontera.
Els cristians, com ha dit el papa, no podem caure en la "globalització de la indiferència", sinó que hem de saber compartir els somnis de la gent més vulnerable, dels exclosos i de tots els qui sofreixen. Recentment, el papa Francesc ha urgit els governs europeus a "fer autocrítica sobre la seua actuació a l´Orient Mitjà". Com ha dit Francesc, "Si Europa no és capaç d´ajudar econòmicament els països d´on procedeixen els refugiats, aleshores ha de plantejar-se com afrontarà aquest desafiament".

En aquest èxode de tants milers de persones, cal que els governs d´Europa aprenguem dels cristians d´Amparo Aguatinta, que van reconèixer que els refugiats guatemaltecs eren "carn de la nostra carn, sang de la nostra sang". I és que a vegades, els qui menys tenen són els qui més saben compartir. Això demostra, com ha dit el papa Francesc, que no serveix de res la riquesa a les butxaques, si hi ha pobresa en el cor. I mentrestant la mort de les persones ofegades al Mediterrani, que fugen de la guerra i de la fam, recaurà sobre les nostres consciències aburgesades, envoltades del confort i indiferents al sofriment dels més desvalguts. i encara que ens tapem les orelles, haurem d´escoltar la veu de Déu que ens dirà: "On és el teu germà?" (Gn 4:9) i també: "Era foraster i no em vau acollir" (Mt 25:43).

diumenge, 21 de febrer de 2016

"Volem bisbes catalans" (VILAWEB/ONTINYENT, 21/02/2016)

La campanya “Volem bisbes catalans” va esclatar a Catalunya el febrer de 1966, ara fa cinquanta anys, per mitjà de diverses pintades, en senyal de protesta pel nomenament del bisbe d’Astorga, Marcelo González com a arquebisbe-coadjutor de Barcelona. De retruc, la campanya va ser també una protesta pel règim franquista que, gràcies al Concordat de 1953, permetia a Franco tindre el privilegi de presentar al Vaticà una terna de noms (un dret al qual mai no va renunciar el dictador, malgrat les peticions de Pau VIè) per tal que el papa nomenara bisbe un dels tres que eren proposats.
El 22 de febrer de 1966, demà farà 50 anys, Ràdio Vaticana anuncià que el bisbe Marcelo González Martín havia estat nomenat arquebisbe-coadjutor del bisbe Gregorio Modrego, titular de la diòcesi de Barcelona des de 1943.  

Abans de la dictadura franquista, i durant el segle XX, els bisbes de Barcelona van ser catalans, mallorquins o valencians, a excepció del bisbe navarrès Manuel Irurita (1930-1936). Així, de 1899 a 1901, Barcelona va tindre com a bisbe, el català Josep Morgades. De 1901 a 1908, el també català Salvador Casañas. Del 1909 al 1913, el valencià Joan Laguarda. De 1914 a 1920, el també valencià Joaquim Reig. Del 1920 al 1926, l’olotí Ramon Guillamet, del 1926 al 1930 el mallorquí Josep Miralles i del 1930 al 1936, com he dit abans, el navarrès Manuel Irurita.

Va ser després de la guerra civil, i amb Franco al poder, que el primer bisbe de Barcelona del nacionalcatolicisme va ser Miguel de los Santos Díez de Gómara (1939-1942), seguit de l’aragonès Gregorio Modrego (1942-1967).

La campanya “Volem bisbes catalans”, impulsada per Josep Benet i Jordi Pujol, va nàixer en un context sociopolític i eclesial marcat pel nacionalcatolicisme. González era el primer bisbe de Catalunya nomenat després del Vaticà II, i els cristians catalans esperaven una elecció diferent. Immediatament començà una ofensiva en múltiples fronts, per tal d’evitar un fet consumat. 

El 4 de març, Josep Benet va fer unes declaracions a Le Monde, on lamentava que a Catalunya no es reconeguera un dret “que es reconeix a les Esglésies afroasiàtiques”. Benet deia que la gent no entenia com es refusava als catalans, un dret acceptat i seguit a d’altres llocs. A més, afegia que aquest nomenament havia “destruït les grans esperances que els catalans havien posat en el Concili”. Uns dies abans, el 27 de febrer, vint-i-tres intel·lectuals catòlics signaren una carta demanant la renúncia de l’arquebisbe-coadjutor González Martín, amb l’argument que “un bisbe que desconeix la història, la llengua i la cultura d’aquesta terra”, no pot servir com calia la diòcesi de Barcelona. A més, aquesta carta recordava la necessitat de la defensa de les minories nacionals, una idea present a l’encíclica Pacem in Terris del papa Joan XXIII. Malgrat aquests intents, amb les pintades famoses de “Volem bisbes catalans”, el nomenament va ser ferm i no hi hagué la demanava la renúncia del bisbe González Martín.

Sembla ser que després que Pau VIè enviara el bisbe González a Barcelona, el papa Montini deuria fer cas del consell de l’Abat Gabriel Mª Brasó, que li va fer vore la conveniència que un bisbe sintonitze amb la terra que l’acull, perquè faça seua la llengua i la cultura del poble que ha de servir. Per això, Pau VIè el 1971 nomenà nou bisbe de Barcelona, Narcís Jubany (1971-1990). Posteriorment, i també a Barcelona, Joan Pau II nomenà el bisbe valencià Ricard Mª Carles (1990- 2004) i el català Lluís Martínez Sistach (2004-2015), succeït ara per l’aragonès catalanoparlant, Joan Josep Omella.

En el fons, la campanya “Volem bisbes catalans”, més que demanar bisbes nascuts a Catalunya, el que volia era pastors incardinats a la terra que els acollia. No estranys a la cultura del poble que havien de servir, sinó bisbes que feren seua la llengua del poble.

En els últims cinquanta anys, només el bisbat de Tortosa ha tingut sempre bisbes valencians o catalans, que han utilitzat la nostra llengua. El valencià Ricard Ma Carles (1969-1990), Lluís Martínez Sistach (1990-1997), Xavier Salinas (1998-2013) i en l’actualitat el valldalbaidí de Quatretonda, Enrique Benavent.



La diòcesi de Sogorb-Castelló va tindre dos il·lustres i estimats bisbes catalans, Josep Pont i Gol (1951-1970) i Josep Mª Cases (1971-1996) que, amb naturalitat, van introduir la nostra llengua a la litúrgia. Però posteriorment hi ha hagut un clar retrocés, primer amb el valencià Juan Antonio Reig, de Cocentaina (1996-2005) i des del 2005, amb el castellà Casimiro López.

Pel que fa al bisbat d’Oriola-Alacant, el valencià de Xèrica Pablo Barrachina fou bisbe d’aquesta diòcesi (1954-1989) seguit de l’asturià Francisco Álvarez (1989-1995), l’aragonès Victorio Oliver (1996-2005), el castellà Rafael Palmero (2006-2012) i el valencià Jesús Murgui, des del 2012, cap dels quals ha afavorit el valencià en aquesta Església diocesana.

Finalment, pel que fa al bisbat de València, les coses tampoc han anat bé, ja que durant vint anys va ser bisbe diocesà el basc Marcelino Olaechea (1946-1966) totalment contrari a la nostra llengua, seguit del també navarrès José Mª Garcia Lahiguera (1969-1978), el mallorquí Miguel Roca (1978-1992), el manxec Agustí García Gasco (1992-2008), el càntabre Carlos Osoro (2008-2014) i en l’actualitat el valencià de Sinarques Antonio Cañizares.   

L’Església Valenciana hauria d’aprendre del papa Francesc que en el seu viatge apostòlic a Chiapas, ha presidit una Eucaristia amb presència de les llengües indígenes, i on ell mateix va encapçalar l’homilia amb unes paraules en un d’aquestes llegües. El papa va demanar perdó als indígenes pel maltractament de les seues cultures i reconegué el legítim anhel dels pobles indígenes (també el valencià?) a viure en llibertat. 


Els valencians tot i tindre actualment tres bisbes valencians a les diòcesis del País Valencià (l’únic no valencià és el de Sogorb-Castelló), Antoni Cañizares a València, Jesús Murgui a Oriola-Alacant i Enrique Benavent a Tortosa, només aquest últim aposta i defensa una Església Valenciana fidel a la cultura del nostre País. ¿No serà hora que allò que el papa ha defensat a Chiapas (en presència del bisbe Antonio Cañizares que l’acompanyava) siga també defensat per l’Església del País Valencià? ¿No serà hora que els bisbes valencians entenguen, com el papa ha denunciat a Chiapas, el menyspreu i el maltractament que l’Església ha fet de les cultures minoritàries? El papa Francesc recomanava als bisbes mexicans que tingueren una “singular delicadesa amb els pobles indígenes i amb les seues fascinats, i no poques vegades cultures massacrades”. Com la valenciana!

divendres, 19 de febrer de 2016

“Jornadas para sacerdotes extranjeros” (SAÓ, GENER 2016)

És així, només en castellà, que el passat novembre se celebraren unes “Jornadas de acogida y de formación para sacerdotes extranjeros”. Com si els capellans estigueren a Sevilla o a Salamanca. No a la diòcesi de València on hi ha, a més del castellà, una altra llengua oficial, reconeguda per l’Estatut d’Autonomia com la llengua “pròpia” dels valencians.



Les “Jornadas”, dirigides als capellans que passen un temps d’estudi al bisbat de València, tractaren temes tan interessants, com “Las necesidades pastorales de la Iglesia en España” (no en València), “El sacerdote al servicio de la Iglesia universal”, (i de l’Església Valenciana?), o bé, “La transmisión de la fe en ámbitos urbanos o rurales”.

Certament que els capellans estrangers que estan estudiant a la diòcesi de València necessiten una formació i un recolzament. Però també necessiten una inculturació en la llengua i en la cultura que els acull. Perquè si no, passa el que està passant. Al meu poble, a l’Alcúdia, cada estiu vénen uns capellans llatinoamericans, que amb sol·licitud i amabilitat ajuden el rector en la tasca pastoral. Aquests capellans se senten estimats pels alcudians i ells també es fan estimar per la seua simpatia i pel seu treball pastoral. Però és la comunitat cristiana de l’Alcúdia la que ha de deixar la nostra llengua fora del temple, i ha de resar i parlar en castellà amb aquests preveres llatinoamericans que atenen la parròquia. Però és la comunitat cristiana la que s’ha d’adaptar al capellà, o bé és el capellà qui s’ha d’adaptar a la comunitat que l’acull i a la qual ha de servir?

El capellà polonès Ceslao Piela, que porta un any a la parròquia del Roser de València, cada diumenge fa una missa en polonès per als cristians polonesos. I els cristians xinesos de València també tenen missa en xinès. Algú pot entendre que, mentre els bisbes valencians estan preocupats per les llengües d’altres països, puguen continuar marginant la llengua dels valencians?

Els capellans que passen un temps al nostre bisbat haurien de tindre, almenys, un mínim coneixement de la realitat cultural del país on viuen. I haurien d’estimar, valorar i assumir la llengua del poble que serveixen. ¿Per què els cristians polonesos poden tindre misses en polonès i els cristians xinesos, en xinès, i els valencians no podem celebrar la nostra fe en la nostra llengua? 

Les “Jornadas” per als capellans estrangers que viuen entre nosaltres acabaren amb una conferència del cardenal Cañizares, titulada: “Hacia una pastoral de futuro”. En eixa pastoral de futur tindrà cabuda la llengua dels valencians? Té futur el valencià a l’Església, o bé continuarà, com fins ara, arraconat i exclòs de la litúrgia i dels estudis als Seminaris?

  

dijous, 18 de febrer de 2016

'Es deixaven corrompre per afany de diners' (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 18/02/2016)

Així descriu el primer llibre de Samuel (1S 8:3) l’actitud immoral dels dos jutges, Joel i Abies, fills de Samuel. I és que en compte d’imitar el bon exemple de son pare, Samuel, el jutge just, els seus dos fills “no seguien el seu mateix camí”, i com a jutges perversos i corromputs, “acceptaven presents i falsejaven la justícia”. És el que estem veient al País Valencià des de fa mesos. Al País Valencià i també a Catalunya amb els casos Pujol Ferrusola o Millet, a Madrid amb el cas Púnica, a Andalusia amb els Eros, a Mallorca amb el cas Matas...

Al País Valencià la corrupció s’ha manifestat en els casos Brugal, Emarsa, Canal 9, Cooperació, Terra Mítica, Carlos Fabra, Francisco Martínez, Ivam, Acuamed, Fórmula 1, Gürtel, Nóos, Ciegsa, Cacsa, Avialsa, Ritaleaks o el cas Taula, el més recent.

Són els regals de rellotges Ròlex, de 18000 euros i Nautilius, de 19000 o els anells d’or blanc de 64 quirats. Són les comissions (3%?) o els xecs d’Avialsa relacionats amb el qui va organitzar les caceres de l’exconseller Serafín Castellano. Són els sobrecostos de milions d’euros en col·legis, les factures falses, els 300000 euros en dinars amb mariscades d’ostres i de llangostins a càrrec dels ciutadans, i hotels a 771 euros en una suit de l’hotel Gallery Art de Florència. Són els regals o els milers d’euros cobrats per comissions en un PAI. Són els condemnats i ja empresonats, Carlos Fabra, que va ser President de la Diputació de Castelló de la Plana, el superconseller Rafael Blasco,  o l’exalcalde de Torrevella, Pedro Hernandez Mateo.... És el cas escandalós de nou regidors del PP de l’Ajuntament de València imputats o la Sra. Milagrosa Martínez, expresidenta de les Corts Valencianes, o els exdiputats Vicente Rambla o Ricardo Costa. És el blanqueig de diners, la prevaricació i els suborns i la malversació que afecta a regidors, exregidors, assessors i militants del PP.... 

Davant d’aquest escàndol, el Secretari d’Estat del Vaticà, Pietro Parolin, instava recentment l’Església mexicana a “alçar la seua veu contra la corrupció”, que no és sinó la idolatria dels diners. I el papa Francesc deia el dissabte 13 a la basílica de la Mare de Déu de Guadalupe: “El santuari de Déu no són els diners sinó la vida dels seus fills, especialment dels jóvens sense futur i dels ancians oblidats en tants racons”. I el papa, amb valentia, seguia així: “El santuari de Déu són les famílies que necessiten dels mínims necessaris per a poder construir-se i alçar-se. El santuari de Déu és el rostre d’aquells que ixen als nostres camins”. Quants milions espoliats i quantes famílies que no poden arribar a finals de mes i ells amb mariscades i suborns!

El dia 13 a la catedral de la ciutat de Mèxic, el papa demanava als bisbes mexicans que tingueren “coratge profètic” per acabar amb el narcotràfic i amb la corrupció. I els recordava (també hi havia present el cardenal Cañizares que acompanya el papa en aquest viatge), que a l’Església, (que no necessita prínceps sinó testimonis del Senyor) no hem de tindre “por a la transparència”. Encara, un dia després, el 14, a Ecatepec, el papa denunciava una pràctica ben freqüent entre molts polítics del País Valencià: “No es pot tindre pa, a base de la suor de l’altre”. I per això Francesc denunciava les “injustícies que atempten directament contra el somni de Déu”. Amb paraules clares, el papa s’escandalitzava d’aquells que “prenen els béns dels altres, que han estat donats a tots, per utilitzar-los només ells”.

La corrupció, amb el suborn i el frau, les mentides i la idolatria dels diners, porten els corruptes a la buidor més absoluta i efímera, entre d’altres coses perquè ningú no s’emporta res amb ell, quan el porten al cementeri.

Malgrat que tant el Deuteronomi com el Levític o els profetes prohibeixen robar, han estat molts els polítics que, d’una manera indecent, han saquejat els béns públics dels valencians per enriquir-se, aprofitant-se i robant als pobres i a les viudes. Aquests són, com diu Jesús, “com sepulcres emblanquinats, que per fora es veuen bonics, però per dins són plens d’ossos”. I Jesús afegia denunciant aquells (i aquests) escribes i fariseus: “Així també vosaltres, per fora sembleu gent de bé als ulls dels hòmens, però per dins sou plens d’hipocresia i de maldat” (Mt 23:27-18)


diumenge, 14 de febrer de 2016

Mans Unides (LEVANTE-EMV, 14/02/2016)

Amb el lema: "Planta-li cara a la fam", hui dia 14 se celebra la Campanya de Mans Unides contra la fam, un flagell que assota milions de persones a tot el món.
L´ONG Mans Unides, vol donar una resposta a les causes i als problemes que provoca la fam al món, degut a una triple causa: els mal ús dels recursos alimentaris i energètics, un sistema econòmic internacionals que privilegia el benefici i exclou els més dèbils i un estil de vida i de consum que augmenta la vulnerabilitat i l´exclusió de les persones més fràgils de la nostra societat. I és que segons l´últim informe d´Oxfam, "les seixanta-dues principals fortunes, acumulen més diners que la meitat de la població mundial, uns 3.500 milions de persones".
Per a Mans Unides, la solució al problema i a la vergonya de la fam, passa per acompanyar els més pobres i també per reforçar el dret a l´alimentació, contribuir al canvi d´uns sistemes alimentaris més justos i finalment, educar, sobretot els més jóvens, per portar una vida solidària i sostenible.
El problema de la fam, que es dóna a àmplies capes de la societat, és més escandalosa encara en els xiquets, més de quaranta milions dels quals necessiten una ajuda d´emergència durant aquest 2016. A més de la situació de pobresa que viuen molts països, la guerra encara augmenta més la fam al nostre món. Així, els refugiats sirians que es troben als països veïns, com Turquia, el Líban, Jordània, l´Iraq i l´Egipte, es troben en una situació de misèria. També estan en situació de risc degut a la falta d´aliments, el Iemen, Nigèria o Sudan del Sud.
Són milers els xiquets, que desnodrits en ciutat assetjades pels conflictes bèl·lics, amb morts per inanició, que necessiten urgentment ser atesos perquè no acaben morint de fam. Per això l´acció humanitària de Mans Unides és tan important per tal de pal·liar els efectes mortals de la fam.
A més del problema de la fam, Mans Unides també té entre molts altres projectes humanitaris, el subministrament d´aigua potable a zones desèrtiques, l´escolarització dels xiquets, o la promoció de la dona.
Aquesta cinquanta-setena Campanya de Mans Unides contra la fam, té com a objectiu pal·liar l´escàndol de la malnutrició. Com ha dit el papa Francesc, el flagell de la fam "no pot ser considerat un fenomen normal al que cal acostumar-se, com si formara part del sistema". Amb aquesta Campanya, Mans Unides pretén disminuir la fam al món i reforçar el dret a l´alimentació de les persones més pobres i més vulnerables del planeta. La lluita contra la fam l´hem d´assumir com un deure ètic personal i com una responsabilitat de la societat civil, per tal de garantir el dret a l´alimentació, un dret inherent a la dignitat de tota persona humana.
Com assenyala Mans Unides, per trobar una solució a l´escàndol de la fam en el nostre món, cal fer quatre sembres. En primer lloc cal sembrar recursos, perquè totes les persones puguen tindre explotacions familiars. En segon lloc cal sembrar capacitats, per tal que els llauradors desenrotllen una agricultura respectuosa amb el medi ambient. En tercer lloc cal sembrar responsabilitat i cooperació entre els Estats, perquè ajudin els països més pobres. I finalment cal sembrar solidaritat, que és, com deia el papa Francesc el 2014 a la FAO, "l´actitud que fa a les persones capaces d´eixir a l´encontre de l´altre".
Amb bona voluntat i amb solidaritat, entre tots podem acabar amb el flagell de la fam, que mata cada anys milers de persones.

El papa Francesc a Chiapas (VILAWEB/ONTINYENT, 14/02/2016)

En el seu viatge a Mèxic, del 12 al 18 d’aquest mes, papa Francesc anirà dilluns dia 15 a  Chipas, d’on en va ser bisbe Samuel Ruiz. Anomenat col·loquialment pels indígenes, ‘Tatic’, Samuel Ruiz García, nascut a la ciutat mexicana de Irapuato el 1924, va ser bisbe de San Cristóbal de las Casas des de 1959 al 2000. El bisbe Ruiz va participar activament en el Concili Vaticà II, va presidir el departament de Missions del CELAM i dins l’Església va ser un dels promotors de l’opció preferencial pels pobres. El bisbe Ruiz defensava que els pobres havien de participar en la presa de decisions a l’interior de l’Església, ja que els pobres eren majoria.
Mèxic, com el País Valencià, no tenia consciència identitària, ja que els indígenes van ser marginats i tractats pels conqueridors com un apèndix molest que calia eliminar. I és que la mirada homogeneïtzadora no va tindre mai en compte les cultures autòctones, que els colonitzadors espanyols van dissoldre. Per defendre la cultura indígena, els bisbes llatinoamericans, reunits a Santo Domingo el 1992, van proclamar amb valentia que Colom no havia dut Déu a bord de la Santa Maria, la Pinta i la Niña, sinó que Déu ja era present en els camins dels hòmens d’aquells països, afirmant també que  ‘l’Evangeli ha d’esdevenir cultura’.
En el seu servei episcopal a Chiapas, el bisbe Samuel va ser un profeta que treballà per superar les injustícies i les opressions, i per afavorir la presència de les dones en la pastoral. Per això el Govern de Mèxic va pressionar el nunci Prigione en aquests termes: ‘Caldria traure del mig el bisbe de San Cristóbal, per molest’. També els terratinents que veien afectats els seus interessos van pressionar el cardenal Primat de Mèxic per traure de la diòcesi el bisbe Samuel. Enmig d’aquesta pressió contra ‘Tatic’, el cardenal brasiler Evaristo Arns, de Sâo Paulo, va manifestar la seua solidaritat amb el bisbe Samuel, a qui digué: ‘No renuncie, perquè en el continent tots quedaríem debilitats’. I afegí encara: ‘Qui es fica amb vostè es fica contra tots nosaltres’.

El bisbe Samuel va defendre l’opció pels pobres abans que fóra proclamada pels bisbes llatinoamericans reunits a l’Assemblea de Puebla el 1979, ja que ‘si l’Església no és Església dels pobres [com defensa també el papa Francesc] no és l’Església de Déu’. Uns anys abans, en el Concili, el papa Pau VI havia afirmat: ‘Hem de tractar l’opció dels pobres. No és un tema del Concili, és el tema del Concili’. I és que si l’Església no fa una opció preferencial pels pobres, els cristians no tenim cap resposta per a les altres qüestions que afecten la Humanitat. El bisbe Samuel lluità contra un sistema que concentrava la riquesa en mans d’un xicotet grup, desposseint la majoria de la població de les seues possessions legítimes.
En la seua lluita per la justícia, el bisbe Samuel va seguir l’exemple de fra Bartolomé de las Casas, qui segles abans havia rebutjat el perdó dels pecats als qui, prèviament, no hagueren alliberat els esclaus indis. A més, el bisbe Samuel va contribuir a portar la pau a la regió de Chiapas, ja que després de l’alçament de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional, Ruiz es va convertir en un mediador en el conflicte entre els zapatistes  i el govern mexicà.
El bisbe Samuel Ruiz va afavorir una reflexió sobre el Regne de Déu, que va permetre d’acostar-se a la fe de les comunitats indígenes, cosa que implicava una acció per instaurar la justícia i la fraternitat. El bisbe Samuel Ruiz va ser un profeta. Un home que es va ‘convertir’, ja que va comprendre que la primera acció de l’Església ha de ser acostar-se a l’home i veure què cal fer per ajudar-lo. El bisbe Samuel va comprendre, a la llum de l’Evangeli, que la prioritat de l’Església és ser al costat de l’home esclafat, per traure’l de l’opressió i ajudar-lo a superar les injustícies.

dijous, 11 de febrer de 2016

La Província Eclesiàstica Valentina (VILAWEB/ONTINYENT, 10/02/2016)

Dilluns passat es van reunir al Palau Arquebisbal de València els bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, que comprèn les diòcesis de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, i les tres de les Illes Balears. En les diverses reunions que han tingut els bisbes d’aquests bisbats, mai (que s’haja sabut) han tractat el tema de la nostra llengua a l’Església. Els bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina haurien d’imitar la ‘conversió’ del bisbe Samuel Ruiz a Chiapas.

Quan Samuel Ruiz arribà a Chiapas el 1959 com a nou bisbe, es trobà que la diòcesi de San Cristóbal de las Casas tenia un milió i mig d’habitants, dels quals el 79% eren indígenes. Samuel Ruiz arribà a Chiapas amb una mentalitat ‘conqueridora’ i per això pensà d’ensenyar espanyol als habitants d’aquesta zona, perquè ell pensava la manera d’evangelitzar Chiapas, que tenia com a mínim cinc llengües derivades de l’antiga llengua maia. Samuel Ruiz descobrí que els seus predecessors en l’episcopat també havien intentat (amb poc èxit) d’ensenyar l’espanyol a aquella gent. I és que sovint l’acció missionera havia provocat la destrucció de les cultures indígenes, que havien estat esclafades fins i tot  des del punt de vista eclesial. El bisbe Samuel reconegué que al principi el seu encontre amb les llengües indígenes va ser un xoc: ‘Jo veia les llengües indígenes com un obstacle per a l’evangelització’. Després va comprendre que ‘quan vas a un país, no pots exigir, per comunicar-te, que la gent del lloc parle la teua llengua. Vaig comprendre que era més senzill que els agents de pastoral aprengueren les llengües dels llocs on treballaven, en compte de pretendre que la comunitat sencera aprenguera la llengua espanyola’.
El Concili Vaticà II, amb el Decret Ad Gentes, va fer que el bisbe Samuel entenguera el món indígena d’una manera diferent, no assimilant la gent a la cultura espanyola, sinó respectant i valorant la dignitat d’aquestes cultures. En compte d’imposar la cultura Occidental com a únic mitjà d’expressió de la fe, el bisbe Samuel s’adonà que calia respectar la identitat cultural de cada poble, realitat que encara no han comprès els bisbes del País Valencià. El bisbe Samuel descobrí que per a viure la fe no calia renegar de la pròpia identitat i empeltar el cristianisme al si d’una cultura estrangera, ja que el Concili va defendre que totes les cultures són el receptacle d’una presència reveladora i salvadora de Déu. Per això el bisbe Samuel va canviar d’actitud, i de dominador, va passar a tindre una gran sensibilitat per la condició indígena, defensant la presència de les seues llengües.
El canvi que va experimentar el bisbe Samuel pel que fa a la defensa de les cultures indígenes es veu en una anècdota que contava ell mateix: ‘Un dia vaig anar a una comunitat de Bachajon i em vaig esforçar a parlar amb dues germanes indígenes. En veure l’enorme dificultat que tenia per dir algunes paraules senzilles en el seu idioma, les dues dones es deien l’una a l’altra: “Aquest pobre bisbe no sap parlar”’. Va ser aleshores quan el catequista va dir al bisbe: ‘Benvolgut bisbe, no he fet jo un gran esforç per vindre a tu i aprendre a parlar en la teua llengua? Per què no fas tu un esforç per vindre cap a mi, i aprens una miqueta de la meua llengua?’. Així, els missioners van començar a aprendre les llegües indígenes, per tal de practicar una evangelització adaptada a la cultura, i per això la diòcesi de San Cristóbal va fer un catecisme en tzeltal i afavorí la traducció de la Bíblia a les llengües indígenes.
En el número 129 de la revista Cresol, de novembre-desembre de l’any passat, el cardenal Cañizares manifestava que ‘me siento comprometido con la lengua de los valencianos, como con todas las lenguas en la liturgia’, i recordava que el Vaticà II va recomanar l’ús de les llengües vernacles a l’Església. Per això el cardenal Cañizares afegia: ‘En cuanto a la lengua valenciana en la liturgia no sólo no me opongo, sino que la favorezo en las ocasiones en las que se actúa conforme a la comunión eclesial’. Però el cardenal feia notar que ‘tenemos entre nosotros un handicap: ¿qué valenciano? Porque también aquí hay diversidad de expresiones de la lengua valenciana’. Curiosament, cap bisbe del món hispànic no es pregunta pel que fa a les traduccions litúrgiques ¿qué castellano? I això que hi ha notables diferències entre el castellà de Santiago de Xile, el de Burgos, el de Buenos Aires i el de Màlaga. Per què en el cas del valencià sí que veuen problemes per no introduir la nostra llengua a l’Església i no en el cas del castellà?
Pense que l’actitud del bisbe Samuel Ruiz pel que fa a la llengua i a la cultura del poble, pot ser un exemple que anime els bisbes valencians a no continuar donant l’esquena al valencià, ni a marginar-lo més. Amén.

La província eclesàstica valentina i el valencià (Diario Información, 11/02/2016)

El passat dia 8 es van reunir al Palau Arquebisbal de València els bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, que comprèn les diòcesis de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, i les tres de les Illes Balears. En les diverses reunions que han tingut els bisbes d'aquests bisbats, mai (que s'haja sabut) han tractat el tema de la nostra llengua a l'Església. Per això els bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina haurien d'imitar la «conversió» del bisbe Samuel Ruiz a Chiapas. 

Quan Samuel Ruiz arribà a Chiapas el 1959 com a nou bisbe, es trobà que la diòcesi de San Cristóbal de las Casas tenia un milió i mig d'habitants, dels quals el 79% eren indígenes. Samuel Ruiz arribà a Chiapas amb una mentalitat «conqueridora» i per això pensà ensenyar l'espanyol als habitants d'aquesta zona, per evangelitzar Chiapas, que tenia com a mínim cinc llengües derivades de l'antiga llengua maia. Samuel Ruiz descobrí que els seus predecessors en l'episcopat també havien intentat (amb poc èxit) ensenyar l'espanyol a aquella gent. I és que sovint l'acció missionera havia provocat la destrucció de les cultures indígenes, que havien estat esclafades, fins i tot des del punt de vista eclesial. El bisbe Samuel reconegué que al principi el seu encontre amb les llengües indígenes va ser un xoc: «Jo veia les llengües indígenes com un obstacle per a l'evangelització». Després va comprendre que «quan vas a un país, no pots exigir, per comunicar-te, que la gent del lloc parle la teua llengua. Vaig comprendre que era més senzill que els agents de pastoral aprengueren les llengües dels llocs on treballaven, en compte de pretendre que la comunitat sencera aprenguera la llengua espanyola». 

El Concili Vaticà II, amb el Decret «Ad Gentes», va fer que el bisbe Samuel entenguera el món indígena d'una manera diferent, no assimilant la gent a la cultura espanyola, sinó respectant i valorant la dignitat d'aquestes cultures. En compte d'imposar la cultura Occidental com a únic mitjà d'expressió de la fe, el bisbe Samuel va vore que calia respectar la identitat cultural de cada poble, realitat que encara no han comprès els bisbes del País Valencià. El bisbe Samuel descobrí que per a viure la fe, no calia renegar de la pròpia identitat i empeltar el cristianisme al si d'una cultura estrangera, ja que el Concili va defendre que totes les cultures són el receptacle d'una presència reveladora i salvadora deDéu. Per això el bisbe Samuel va canviar d'actitud, i de dominador, va passar a tindre una gran sensibilitat per la condició indígena, defensant la presència de les seues llengües. 

El canvi que va experimentar el bisbe Samuel pel que fa a la defensa de les cultures indígenes, es veu en una anècdota que contava ell mateix: «Un dia vaig anar a una comunitat de Bachajon i em vaig esforçar a parlar amb dues germanes indígenes. En vore l'enorme dificultat que tenia per dir algunes paraules senzilles en el seu idioma, les dues dones es deien l'una a l'altra: Aquest pobre bisbe no sap parlar». Va ser aleshores quan el catequista li va dir al bisbe: «Benvolgut bisbe, ¿no he fet jo un gran esforç per vindre a tu i aprendre a parlar en la teua llengua? ¿Per què no fas tu un esforç per vindre cap a mi, i aprens una miqueta de la meua llengua?». Així, els missioners van començar a aprendre les llegües indígenes, per tal de practicar una evangelització adaptada a la cultura i per això la diòcesi de San Cristóbal va fer un catecisme en tzeltal i afavorí la traducció de la Bíblia a les llengües indígenes. 

En el número 129 de la revista Cresol, el cardenal Cañizares manifestava que «me siento comprometido con la lengua de los valencianos, como con todas las lenguas en la liturgia», i recordava que el Vaticà II recomanà l'ús de les llengües vernacles a l'Església. Per això el cardenal Cañizares afegia: «En cuanto a la lengua valenciana en la liturgia no sólo no me opongo, sino que la favorezo en las ocasiones en las que se actúa conforme a la comunión eclesial». Però el cardenal feia notar que «tenemos entre nosotros un handicap: ¿qué valenciano? Porque también aquí hay diversidad de expresiones de la lengua valenciana». Curiosament, cap bisbe hispanoparlant no es pregunta pel que fa a les traduccions litúrgiques ¿qué castellano? I això que hi ha notables diferències entre el castellà de Santiago de Xile i el de Burgos, o el de Buenos Aires i el de Màlaga. ¿Per què en el cas del valencià veuen problemes per no introduir la nostra llengua a l'Església i no en el castellà?

Pense que l'actitud del bisbe Samuel Ruiz pel que fa a la llengua i a la cultura del poble, pot ser un exemple que anime els bisbes valencians a no continuar donant l'esquena al valencià, ni a marginar-lo més. Amén.

La Quaresma (Diari de Girona, 10/02/2016)

Avui Dimecres de Cendra els cristians comencem el temps litúrgic de la Quaresma, un camí que esdevé un pelegrinatge de quaranta dies i que ens portarà fins a la gran festa de la Pasqua. En aquest Any Sant de la Misericòrdia, el papa Francesc ens ha adreçat a tots els cristians un missatge amb motiu de la Quaresma per tal de viure aquest temps de gràcia «amb una més gran intensitat, com un moment fort per celebrar i experimentar la misericòrdia de Déu». En aquest itinerari quaresmal, el papa ens proposa redescobrir «la primacia de l'escolta orant de la Paraula de Déu», per tal de comprendre «l'aliança de Déu amb els homes», que no és sinó «una història de Misericòrdia, revelada al llarg de la història de l'aliança entre Déu i el seu poble d'Israel». Aquesta escolta orant de la Paraula de Déu, una Paraula pregada, meditada i rumiada, ens ha de fer entrar en sintonia amb el gran amor que Déu vessa sobre nosaltres. 
El papa Francesc ens recorda un fet cabdal per a la nostra fe, i és que «Déu es mostra sempre ric en misericòrdia», com ho testimonien els Psalms, els Evangelis, les Cartes de Sant Pau o els profetes. De fet va ser la «il·limitada misericòrdia de Déu» que es va vessar en Jesús de Natzaret, «fins al punt que va fer d'ell, la Misericòrdia encarnada». El papa en aquest missatge amb motiu de la Quaresma també ens vol recordar que «la Misericòrdia ocupa un lloc central i fonamental en l'anunci del Regne», ja que «expressa el comportament de Déu cap al pecador», per oferir-li que pugui experimentar «un amor fidel».
Viure la misericòrdia en aquest temps de Quaresma és viure les obres de misericòrdia, «que ens recorden que la nostra fe es tradueix en gestos concrets i quotidians, destinats a ajudar el proïsme». Per això, en sintonia amb el capítol vint-i-cinc de l'Evangeli de Sant Mateu, el papa ens encoratja a viure aquestes obres de misericòrdia, ja que és en el pobre, on «la carn de Crist és fa visible, perquè el reconeguem i l'assistim». És el que ha dit també el bisbe Francesc, de Girona, quan ens ha animat a «obrir els nostres ulls per veure les misèries del món, les ferides de tants germans i germanes privats de dignitat i escoltar el seu crit d'auxili».
En aquest missatge sobre la Quaresma, el papa ens recorda la figura del pobre Llàtzer (Lc 16:19-31), ignorat pel ric que tenia al seu costat, per tal de fer-nos vore com els pobres ens són imatge de Crist. I com la indiferència del ric ens mostra la idolatria dels diners, que porten a ignorar els qui sofreixen. Per això la Quaresma és un temps favorable per «sortir de la nostra alienació existencial, gràcies a la Paraula de Déu i a les obres de misericòrdia» i així, ajudar tots aquells que passen necessitat. El papa ens crida a fer nostres les obres de misericòrdia anomenades corporals (donar menjar i beure als famolencs, vestir els despullats, acollir els immigrants i els refugiats, visitar els malalts, socórrer els presos i enterrar els morts) i també les espirituals, com ensenyar el qui no sap, aconsellar bé, corregir els qui està en l'error, perdonar les ofenses, consolar els tristos, sofrir les debilitats dels altres i pregar per tothom. 
Només fa uns dies, el papa ens animava a ser «cristòfors», és a dir, portadors i deixe?bles de Crist, per fer present en el nostre món la misericòrdia de Déu. I per això mateix, avui a Roma, el papa enviarà a ca?da diòcesi missioners de la Misericòrdia, perquè siguin «signes, de com el Pare acull tots els qui estan a la recerca del seu perdó». Entre els missioners de la Misericòrdia n'hi ha tres del bisbat de Girona, els mossens Joan Baburés, Josep Puig i Joan Planelles, que esdevindran «anunciadors de l'alegria del perdó».
La Quaresma d'aquest Any Jubilar ens ha de servir, com diu el papa Sant Climent de Roma, per «implorar la misericòrdia divina, perquè practiquem sense defecte la caritat».

L’Eucologi de mossèn Vicent Sorribes (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 10/02/2016)

En aquest 2016 s’acompleixen 65 anys de la publicació de l’Eucologi Valencià de mossèn Vicent Sorribes, prevere valencià que es va avançar més de deu anys a la decisió del Vaticà II sobre les llengües vernacles a l’Església.

Va ser la Constitució Dogmàtica Sacrosanctum Concilium, votada i aprovada pels Pares Conciliars el 22 de novembre de 1963 (amb un resultat de 2159 placet o vots afirmatius, 19 non placet o negatius i un vot nul) que va afavorir la celebració de l’Eucaristia en les llengües vernacles, una recomanació que s’ha anat aplicant a tots els països llevat del País Valencià. El vot solemne d’aquesta Constitució, en presència del papa Pau VI, el 4 de desembre del mateix any, va permetre que la Sacrosanctum Concilium entrara en vigor el 16 d febrer de 1964.

Si amb la Sacrosanctum Concilium s’admetien les llengües vernacles en la celebració de la litúrgia, ja uns anys abans, mossèn Vicent Sorribes Gramatge, rector de Rocafort, s’avançà a aquesta novetat que després proclamaria i consagraria el Vaticà II. I és que el 1951 (aquest any 2016 en fa seixanta-cinc) eixia publicat el seu “Eucologi Valencià. Recull de pregàries litúrgiques en Llengua Valenciana”, amb un pròleg de l’arquebisbe “En Marcel·lí Olaechea Loizaga”. Publicat per Editorial Lletres Valencianes, l’Eucologi de mossèn Vicent Sorribes contenia, a més de les pregàries litúrgiques, el “Missal Romà amb el Ritual de la Diòcesi”.
 
L'Eucologi de mossèn Vicent Sorribes
 
En el pròleg de l’Eucologi, l’arquebisbe de València expressava la seua “benedicció i l’aplaudiment més afectuosos per a l’estimat Senyor Rector de Rocafort, Mossén Vicent Sorribes Gramatge, autor d’este Eucologi, que tant i tant de bé ha de fer entre els fidels de València”. L’arquebisbe felicitava mossèn Sorribes “per l’encert que ha precedit la seua elegant i artística presentació”, i també pel fet que “esta Obra posa a mans dels nostres amadíssims fills, i escrit en la dolça llengua valenciana, un compendi molt encertat de les oracions del cristià i un extret del millor de tots els llibres de pietat: el Missal”.

L’Eucologi’ de mossèn Sorribes pretenia, com deia l’arquebisbe Olaechea, que els fidels pogueren “seguir el Sacerdot en la celebració del Sant Sacrifici”. Així els qui anaven a missa no haurien d’assistir “solament com a oients”, sinó que, com deia l’arquebisbe, “Sou concelebrants, oferint amb el Sacerdot, el Sacrifici Diví”. Per això l’arquebisbe exhortava a no limitar-se a “oir Missa”, i per això, afegia: “No aneu a oir-la, sinó a celebrar-la, a dir-la amb Jesucrist i amb el seu ministre de l’Altar”. L’arquebisbe Olaechea acabava les seues paraules desitjant que “este Eucologi vos ajude eficaçment i per a tots vosaltres siga gratíssim, sobre tot per als qui assaboriu les belleses de la llengua del gran Fill i Patró de València Sant Vicent Ferrer”.


Mossèn Vicent Sorribes

El primer fruit del  I Congrés Litúrgic de Montserrat va ser, el mateix any de la seua celebració, el 1915, l’edició de l’Eucologi de mossèn Lluís Carreras, una obra que tenia per objectiu facilitar als fidels, i fer més entenedora i més participativa la litúrgia, que en aquell temps se celebrava en llatí. Amb el temps, segurament, mossèn Sorribes coneixeria l’Eucologi de mossèn Carreras, i amb voluntat també d’ajudar els laics cristians valencians a viure la litúrgia en la nostra llengua, el rector de Rocafort treballà en l’edició del seuEucologi.

En el Pòrtic de presentació de l’Eucològic, mossèn Vicent Sorribes explicava que aquesta obra, “malgrat la meua oposició, filla del mesurament de la meua manca de forces”, era fruit “d’una amigable coacció”, per tal que “em decidís a escriure quelcom en valencià”. Tot i l’existència d’altres llibres per a pregar, mossèn Sorribes justificava l’edició de l’Eucologi, pel que “no n’hi ha, al menys que jo sàpia, cap per a pregar en valencià, i això també és digne d’una reparació”. Mossèn Sorribes es lamentava així de l’absència d’un missal en valencià: “Què fa hom ací, en favor de la pietat valenciana? Gairebé no-res”. Per això afegia: “¿No et sembla que convé demostrar que la nostra llengua servix per a tot?”. I justificava aquesta obra així: “Germans: Com veeu, és per Déu, per la Mare, per València, per la Pàtria que treballe”.
 

Textos de mossèn Vicent Sorribes

L’Eucologi de mossèn Sorribes, amb 723 pàgines, inclou en un primer bloc les oracions més bàsiques del cristià, com el Parenostre i l’Avemaria, el Credo, la Salve, els Manaments de la Llei de Déu i de l’Església, les Benaurances, les Virtuts Teologals i Cardinals o les Obres de misericòrdia.

En un segon bloc hi ha les oracions litúrgiques, com l’Àngelus i el Regina coeli, les oració de Sant Bernat a la Mare de Déu, a l’Àngel de la Guarda i a Sant Josep, el Te Deum, els Salms Miserere i De Profundis.

El tercer bloc conté el Sant Rosari, la Felicitació Sabatina, les Cinc Visites als Monuments, el Primer divendres de mes o els Set Dolors de la Verge, entre d’altres.

El quart bloc és el Missal Romà, amb els diumenges d’Advent, Nadal, Epifania i Quaresma, amb l’Ordinari de la Missa, i els diumenges del Temps Pasqual i els de després de Pentecosta.

Un altre bloc és el de les festes del Santoral i les diverses Misses de Difunts.

Després hi ha el Ritual del Bateig de la Comunió per Viàtic, l’Extremaunció i el Casament.

Hi ha també un Himnari Musical amb la Missa d’Angelis, el Pange lingua, Adeste fidelis, o cants com Oh flor de Dijous Sant o diversos Goigs i Himnes.

També hi ha un Himnari Litúrgic amb l’Ave Maris Stella, l’Stabat Mater, Vexilla Regis, Lauda Sion Salvatorem, el Magníficat o el Veni Creator.

Finalment hi ha un Himnari Religiós amb l’Oració a la Mare de Déu, de Corella, el Sonet a Crist Crucificat, les Benediccions d’abans i de després de menjar, l’Himne a la Patrona de València o l’Himne vicentí.

En la conferència de clausura del IV Congrés Litúrgic de Montserrat, el passat 18 d’abril, el bisbe Piero Marini (President del Comitè Pontifici per als Congressos Eucarístics i Mestre de les Celebracions Litúrgiques Pontifícies 1987-2007) destacava la importància de la litúrgia, ja que renova l’Església. El bisbe Marini feia notar com la Sacrosanctum Conciliumva “donar lloc a una reforma que encara no ha acabat”. I això ho sabem prou els valencians, ja que la nostra llengua no ha estat assumida per l’Església Valenciana. Si el papa Pau VI, el 7 de març de 1964 va celebrar la primera missa en la llengua del poble a la parròquia romana de Tots els Sants, ¿com és que les parròquies valencianes encara no utilitzen la llengua del nostre Poble?
 

Mossèn Vicent Sorribes treballà per una Església Valenciana

El bisbe Marini recordava la qüestió de les traduccions litúrgiques, per inculturitzar l’Església en els diversos pobles del món. Unes traduccions que són responsabilitat de les Conferències Episcopals. El bisbe Marini va posar l’exemple de l’Església del nord d’Àfrica durant els primers segles del cristianisme, que va desaparèixer pel fet que els preveres i els bisbes no utilitzaven la llengua del Poble, sinó el llatí. Per això Sant Agustí es lamentava perquè no tenia sacerdots que saberen la llengua dels cristians de l’Àfrica del Nord.

Com deia el papa Pau VI, “L’esperança és la mirada de l’Església cap al futur. Una Església que no és vella, sinó antiga, però que el temps la rejoveneix. Una Església que no té por d’allò que és nou, i que de les seues arrels fa brotar una nova primavera”. L’Eucologi de mossèn Vicent Sorribes va ser, en un intent per valencianitzar la nostra Església molt abans del Vaticà II, com una nova primavera.

En el missatge per al Domund de 2015, el papa Francesc ens convidava al “repte de respectar tots els pobles a partir de les seues pròpies arrels”, així com també a “salvaguardar les valors de les respectives cultures”. I en la canonització de Sant Juníper Serra, el passat mes de setembre, el papa Francesc elogià aquest franciscà mallorquí, “que va saber deixar la seua terra i eixir a l’encontre dels altres, aprenent a respectar els seus costums”.

En el seu viatge a Mèxic, quan el pròxim dilluns dia 15 el papa Francesc vaja a Chiapas, celebrarà l’Eucaristia on hi hauran diverses lectures i cants en tres de les llengües dels indígenes, per afirmar així el recolzament del papa a les cultures i als habitants de Chiapas. I mentrestant, els cristians valencians continuarem patint la marginació que l’Església fa del valencià.

50 anys després de la clausura del Vaticà II i perquè l’Església puga assumir la nostra llengua a la litúrgia, és hora que els quatre bisbes valencians s’esforcen per fer normal a l’Església allò que és normal al carrer, a l’Administració i a l’escola. ¿No és hora que els bisbes valencians, d’una vegada per totes, deixen d’expulsar el valencià dels temples? ¿No és hora ja que els bisbes i els preveres valencians comencen a respectar la cultura i els costums dels valencians? ¿No és hora que Pentecostès i la Sacrosanctum Concilium, siguen una realitat a l’Església Valenciana?

Per cert, ¿l’Església Valenciana quan farà un homenatge públic a mossèn Vicent Sorribes i al P. Pere Riutort, per la tasca tan important que han fet a favor del valencià a la litúrgia?  
 

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT