dissabte, 26 de febrer del 2022

Joan XXIII i la crisi dels míssils (CASTELLÓ NOTÍCIES, 25/02/2022)

 La crisi entre Ucraïna i Rússia, que pot desencadenar una guerra de conseqüències imprevisibles, em recorda la crisi dels míssils, l’octubre de 1962. Aquell mes d’ara fa 60 anys, esclatava una explosiva crisi, amb l’enfrontament de la Unió Soviètica i dels Estats Units, i que va significar l’episodi més greu de la Guerra Freda.

L’origen d’aquella tensió entre aquestes dues superpotències nuclears, va estar ocasionat per la instal·lació, per part de la URSS, d’unes plataformes de llançament de míssils soviètics en territori cubà.

El papa Joan XXIII, que havia inaugurat el Concili uns dies abans que esclatara aquest conflicte i que seguia els esdeveniments preocupat pels perills d’una tercera guerra mundial, va saber aprofitar la crisi dels míssils cubans, per intentar un diàleg entre la Unió Soviètica i els Estats Units. Ja al començament del seu pontificat, Joan XXIII havia tingut una gran preocupació per la pau i havia obert una relació epistolar cordial, amb Kennedy i amb Khruixov. El setembre de 1961, un mes després de la construcció del mur de Berlín, Joan XXIII ja va fer una crida a la pau i al desarmament i Khruixov  va lloar públicament les paraules del papa Roncalli, agraint-li la seua contribució a favor de la pau. També Kennedy, a l’inici del Concili, havia enviat una carta al papa, valorant positivament el Vaticà II, pel fet que promouria “la causa de la pau i la comprensió internacional”.

Durant aquells dies de tensió, un grup pacifista de periodistes i acadèmics soviètics i americans, es trobaven reunits a Massachussets en unes jornades de treball. El 22 d’octubre van escoltar el missatge televisat de Kennedy, on mostrava les fotos de les basses cubanes i on anunciava el bloqueig a Cuba.

En aquest grup hi havia com a observador el P. Fèlix Morlion, rector de la universitat romana Pro Deo, que va proposar la conveniència de la intervenció del papa Roncalli, per trobar una eixida a la crisi dels míssils. Morlion mateix va contactar amb el Vaticà i així començà el paper decisiu de Joan XXIII, per solucionar aquest moment de tensió entre les dues superpotències.

Kennedy, que valorava molt la mediació del papa en aquest conflicte, exigia no només el desmantellament de les rampes de llançament de míssils, sinó també el cessament del subministrament militar soviètic a Cuba. Per la seua part Khrusxov va fer saber al Vaticà, que cessaria l’enviament de material bèl·lic a Cuba, si els americans posaven fi al bloqueig naval de l’illa.

Els contactes de la Santa Seu van ser decisius, pel fet que el Vaticà no tenia relacions diplomàtiques ni amb la URSS, ni amb els EEUU. Confiat que la seua intervenció no seria mal vista pels dos presidents, el 25 d’octubre, Joan XXIII dirigí un missatge “a tots els hòmens de bona voluntat”, text que prèviament havia enviat a les ambaixades soviètica i americana a Roma i on demanava l’inici de les negociacions per a posar fi al conflicte. El 26, Khruixov va enviar una carta a Kennedy, on proposava un debat sobre desarmament i on demanava que Cuba no fóra envaïda per les tropes americanes. Kennedy per la seua part, responia prometent que cessaria el bloqueig a l’illa, si la URSS treia les rampes de míssils soviètics. Finalment, el 28 d’octubre, Khruixov acceptava la proposta de Kennedy.

Segons el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, “sembla que la intervenció del papa, va influir més en Khruixov”. De fet, el president soviètic va arribar a dir que “la crida del papa va ser un autèntic raig de llum”. Per això va enviar a Joan XXIII una felicitació de Nadal on remarcava el paper del papa, “per tal que puga seguir esforçant-se a favor de la pau”.

I és que el papa Joan era un artesà de la pau i per això sabia establir contactes per afavorir un món més pacífic. Si el març de 1962 havia rebut Jaqueline Kennedy, esposa del president americà, l’abril de 1963 rebia Alexis Adjubei, gendre de Khruixov (i corresponsal d’Izvestia a Itàlia) i la seua esposa Rada.

Amb goig per la seua contribució en el diàleg entre la URSS i els EEUU, i pensant què podia fer a favor de la pau al món, Joan XXIII va decidir escriure l’encíclica Pacem in terris, que apareixeria el 1963.



El papa bo, amb la seua manera de fer i de ser, va evitar, ara fa 60 anys, un enfrontament bèl·lic de conseqüències imprevisibles, ja que les dues superpotències volien utilitzar la raó de la força, en compte de la força de la raó.

Tant de bo ara, 60 anys després de la crisi dels míssils, també s’arribe al diàleg que evite una guerra de conseqüències imprevisibles.

“El castellano es intexterminable” (CASTELLÓ NOTÍCIES, 21/02/2022)

 

Aquesta va ser l’afirmació que el Sr. José Mª Aznar va fer el 16 de febrer, en un acte organitzat pel “Círculo Ecuestre” de Barcelona (Vilaweb, 16 de febrer de 2022). El Sr. en aquest acte, Aznar s’inventà la paraula “inexterminable” (no recollida pel diccionari castellà), de la mateixa manera que es va inventar l’existència d’armes de destrucció massives a l’Iraq. Segons el Sr. Aznar, la llengua de Cervantes no es pot extingir, amb la qual cosa, aquesta afirmació de l’expresident del govern espanyol, desmenteix les mentides i les falsedats que el PP escampa, sobre el perill que corre el castellà a Catalunya. En el mateix acte, el Sr. Aznar va dir una mentida més gran que una catedral: que l’objectiu de Catalunya, no és tant la protecció del català, com “exterminar el castellà”. Com va dir el president Tarradellas, un polític no ha de fer mai el ridícul. I l’expresident Aznar, amb la seua afirmació sobre el desig del govern català per “exterminar el castellà”, a més de mentir, ha fet el ridícul.

En aquest 21 de febrer, Dia Internacional de la Llengua Materna, el Sr. Aznar hauria de recordar que, segons els entesos, unes 7000 llengües desapareixeran del món el 2050. I que, a més, el valencià (una llengua minoritzada), és, per això mateix, una llengua vulnerable, ja que no té la protecció que té el castellà, amb un estat al darrere que protegeix aquesta llengua aferrissadament.

És fals que el govern català (i també el valencià), tinga per objectiu l’extermini del castellà. Només cal vore que a qualsevol poble de Catalunya o del País Valencià, una persona pot viure totalment en castellà, sense utilitzar en cap moment la llengua d’Ausiàs March. Cosa que no passa amb els que volem viure en valencià i no podem fer-ho.

Quan el PP parla de bilingüisme o de plurilingüisme, els valencians comencem a tremolar. En la seua trobada, l’11 d’agost de 2018 amb el president Ximo Puig, cap del govern del País Valencià, la Sra. Bonig va creure que seria interessant “deixar en mans de les famílies el nivell d’aprenentatge del valencià”, un model certament “revolucionari” i “avançat”, segons digué l’exdirigent del PP valencià. Així, a les zones castellanoparlants, la Sra. Bonig recomanava que el reforç del valencià fóra “voluntari” i d’aquesta manera no “s’imposara a les famílies”. 

Em sembla una idea excel·lent que els pares puguen triar el model i el nivell de llengua per als seus fills. Només hi ha una qüestió no resolta. Si els pares poden triar per als seus fills el nivell d’aprenentage del valencià, supose que per la mateixa raó, els pares (¿i per què no ho poden decidir directament els alumnes?), també haurien de poder triar el nivell d’aprenentatge de l’anglès, de les ciències socials, de la geografia, de les matemàtiques i de les ciències naturals.  

Amb aquesta idea “revolucionària”, la Sra. Bonig s’hauria carregat el currículum escolar o el pla d’estudis, perquè les famílies (elles i ningú més), decidirien el nivell d’aprenentatge de valencià dels seus fills. Un altre problema afegit seria quan en una mateixa aula, unes famílies decidiren que els seus fills estudiaren uns temes i unes altres famílies decidiren que “això” no val la pena.

Amb l’argument de la Sra. Bonig, amb les matemàtiques, ¿els alumnes haurien d’estudiar derivades i integrals, però no equacions de segon grau? ¿I estarien favor que els seus fills estudiaren les arrels quadrades o no? Perquè serien els pares, segons la proposta de la Sra. Bonif, qui decidirien si cal que aquests conceptes entraren en el nivell d’aprenentatge o no. ¿Els alumnes haurien de fer àlgebra però no trigonometria? Pel que fa a la natura, ¿caldria estudiar les cèl·lules procariòtiques o només les eucariòtiques? ¿I el cervell humà? Caldria estudiar-lo o no? Perquè per a l’ús que fan alguns de les neurones, els alumnes s’ho podrien estalviar. ¿I la botànica? Ja que si un estiu i un altre se’ns cremen els boscos, ¿per què perdre el temps estudiant les plantes?

Pel que fa a la geografia, ¿caldria que els alumnes estudiaren bé la comunitat autònoma de Madrid i també la de Castella la Manxa i la de Castella la Vella? ¿O que estudiaren Andalusia i les Canàries? Hi haurien pares que preferirien una opció i altres pares en preferirien una altra.  

Els dirigents del PP, que deuen haver aprés aquest nou model docent a Finlàndia, volen que l’aprenentatge del valencià siga “voluntari” i que siga una decisió dels pares. Segur que si se seguirà aquesta idea revolucionària del PP valencià, s’instaurarà un Nobel de Pedagogia, que, evidentment, en la seua primera convocatòria seria per als dirigents del PP. 

Bromes a part (perquè l’ocurrència de la Sra. Bonig no era sinó una autèntica broma), en aquest Dia Internacional de la Llengua Materna, al País Valencià cal que defensem i protegim el valencià, que és la llengua marginada i minoritzada, i la que realment està en perill. El castellà és prou potent i està prou protegit, ja que té un estat al darrere. Amb tot, totes les llengües tenen el perill d’extingir-se. També el castellà. encara que no a l’estat espanyol. Només cal vore el què li va passar al castellà a les Filipines. I si el castellà, pràcticament, ha desaparegut a les Filipines, el valencià també pot desaparèixer a la nostra àrea lingüística si no el protegim a l’escola, a l’Església, als mitjans de comunicació....   

Tant de bo siguem capaços de defendre la nostra llengua, per evitar que un dia puga desaparèixer.

dissabte, 19 de febrer del 2022

‘La paraula és l’home’ (CASTELLÓ NOTÍCIES, 09/02/2022)

 Aquest era el títol d’un article de Joan Fuster, de 1984, on l’escriptor de Sueca feia una reflexió a partir d’aquesta dita que mon pare li havia contat: “De palabra dada y de barranco hondo, si no me está a cuenta me’n torno”. Fuster escrivia: “Sempre s’ha dit que la paraula és l’home. O siga: un home de paraula ha estat tradicionalment, algú que manté els seus compromisos pactats de viva veu. El fet pertany a la mitologia jurídica del món rural. Ara: el món és dels espavilats i els tractes, sovint s’evaporen. Basta llegir el diari per comprovar que el nostre mite rural de la “paraula és l’home”, avui més que mai és una fal·làcia. Ni que siga davant el notari. Si no me está a cuenta, me’n torno”.

He recordat aquest text de Fuster, degut a l’actitud (de vodevil o de tragicomèdia) dels diputats independentistes del Parlament de Catalunya, amb motiu de la retirada de l’acta de diputat del Sr. Pau Juvillà. I és que Junts per Catalunya havia fet la promesa electoral de mantindré l’escó de qualsevol diputat, enfrontant-se i plantant cara al que calguera. El vodevil va arribar a l’esperpent, quan la setmana passada es va fer un ple del Parlament per debatre sobre l’acta del diputat Juvillà, quan des de la setmana anterior se sabia que aquest diputat de la CUP, ja no ho era de diputat.

Els partits independentistes van dir que desobeirien i assumirien les conseqüències i que es defensarien els diputats, davant l’embat de la JEC. I no només ara. La tardor de 2017, el polític d’ERC, Sr. Roger Torrent, va afirmar que “el qui tinga por, que s’aparte”, en relació amb el referèndum de l’1-0 i les seues més que possibles conseqüències penals i judicials. I pel contrari, el president del Parlament, Sr. Roger Torrent, va acceptar el dictamen de la justícia que retirava l’acta de diputat al president Quim Torra. El mateix Quim Torra, que repetí, una vegada i una altra que la justícia no li trauria l’acta de diputat, ni tampoc no podria inhabilitar-lo de president de la Generalitat (perquè va ser elegit pel Parlament i no per la justícia), no va “apretar”, ni es va enfrontar a l’estat, continuant votant al Parlament després de la seua inhabilitació i desobeint la justícia. I després d’inhabilitar-lo com a president, en compte de quedar-se a palau com a president, va eixir del palau de la plaça de Sant Jaume, sense oposar cap mena de resistència.

Per la seua part, la Sra. Laura Borràs, que criticà durament el president del Parlament, Sr. Roger Torrent, per acceptar que li fóra retirada l’acta de diputat del president Quim Torra, ara ha fet el mateix que el seu predecessor, acceptant el dictamen de la JEC, que ha retirat l’acta de diputat del Sr. Pau Juvillà. Per això, com, molt encertadament ha dit l’amic Vicent Partal, “per evitar una inhabilitació jurídica” que duraria un temps, “Borràs s’ha inhabilitat políticament”. I és que “ella i el seu partit, Junts per Catalunya, havien dit i defensat que eren diferents d’ERC i que farien les coses d’una altra manera. I no ha estat així” (Vilaweb, 7 de febrer de 2021).

El mateix podem dir de les promeses dels partits independentistes d’alçar la DUI si se superava el 50% de vots independentistes. I encara veurem com actua el govern de Catalunya, quan ha dit que “la llengua no es toca”, i que no s’acceptarà el 25% de castellà. Faran això o deixaran sols els mestres? Quan ja tenia a punt d’enviar aquest article, la noticia d’El Nacional m’ha tret de dubtes el que farà el govern de Catalunya: “Educació es responsabilitza del compliment del 25% de castellà” (El Nacional, 8 de febrer de 2021). Així hem passat de: “la llengua no es toca”, a complir el que mana el TSJ.

Tot això fa que augmente la desafecció entre els votants independentistes, que, desconcertats, veuen les incoherències i les mentides dels polítics, a qui hem d’exigir coherència i que parlen clar, i que, primer, pensen el que han de dir i després, diguen i facen el que han pensat.

Quan el president Quim Torra animava els CDRs a desobeir (“apreteu”), també els enviava els mossos perquè els atonyinaren. És el doble discurs que devalua la política i que mostra la incongruència de molts polítics.

I és que els polítics independentistes han estat incapaços de fer el que vam fer els ciutadans l’1 d’octubre de 2017. Nosaltres, anant a votar, sí que vam desobeir un estat que havia prohibit el referèndum i malgrat que alguns van ser atonyinats, vam votar, assumint les conseqüències d’enfrontar-nos a la prohibició de votar. els detinguts de l’1-0, sí que van desafiar la llei, tot assumint les conseqüències de la desobediència.

Un altre cas paradigmàtic és el del Sr. Jordi Sànchez, de Junts per Catalunya, que va dir, davant l’astorament dels independentistes, que “l’1-0 no va ser un referèndum d’independència, sinó una operació per espantar Rajoy”, quan la pregunta d’aquell referèndum era: “Vol que Catalunya siga un estat independent en forma de república?” (Vilaweb 9 de juny de 2021). O el Sr. Oriol Junqueras, que ha dit repetidament que la via unilateral per declarar la independència no és vàlida. ¿I perquè s’organitzà l’1-0?

Aquestes incoherències no es donen només en els polítics independentistes. Fa uns anys en el debat d’investidura del Sr. Rajoy, vam vore els malabarismes que va fer el PSOE per justificar la seua abstenció. Passar del “No es no” a l’abstenció, és difícil d’explicar. Sobretot per les promeses electorals del PSOE de no fer mai president el Sr. Rajoy. I el van fer president. O el cas recent del diputat del PP que va votar a favor de la reforma laboral i després volia rectificar el seu vot.

Els polítics haurien de recordar que l’Evangeli ens exhorta, una i una altra vegada, a la veritat: “Que el vostre llenguatge siga: sí quan és sí; no, quan és no; el que es diu de més, ve del Maligne”. (Mt 5:27) I també: “Sabeu que es va dir als antics: No jures en fals, sinó compleix els teus juraments”(Mt 5:23)

Per la seua banda, Sant Pau exhorta així les primeres comunitats cristianes: “abandoneu la mentida, digueu cadascú la veritat” (Ef 4:25). I: “No vos mentiu els uns als altres” (Col 3:9).



I encara, el llibre dels Proverbis diu: “El Senyor detesta els llavis falsos” (12:22) i l’Eclesiàstic: “És una taca greu en l’home la mentida” (20:24) i també: “No vulgues mentir de cap manera, que no en pot eixir res de bo” (7:13)

La credibilitat dels polítics, de tots els polítics, ha de fonamentar-se en la veritat, no en les mentides! Per això em pregunte si al segle XXI, i sobretot entre els polítics, ¿la paraula és l’home, com deia Fuster, o “si no me está a cuenta me’n torno”? Que és el que acostumen a fer molts polítics sense que els caiga la cara de vergonya.

Jornada Mundial del Malalt (CASTELLÓ NOTÍCIES, 11/02/2022)

 Avui 11 de febrer, festa de la Mare de Déu de Lorda, el papa Francesc ens convida a celebrar la XXX Jornada Mundial del Malalt, amb el lema: “Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare del cel” (Lc 6:36).

El missatge del papa Francesc amb motiu d’aquesta jornada (que el bisbe de Roma va firmar el 10 de desembre passat), vol sensibilitzar “el Poble de Déu sobre la necessitat d’assistir els malalts i els qui tenen cura d’ells”. El papa ens recorda en el seu text, que “s’ha avançat bastant, tot i que queda molt per fer, per garantir a tothom l’atenció sanitària que necessita”, així com també “l’acompanyament pastoral” als malalts.

En el seu missatge amb motiu de la Jornada Mundial del Malalt, Francesc remarca el tret més significatiu de Déu que és “Pare, ric en misericòrdia” i que “sempre mira els seus fills amb amor de pare”. I és que “la misericòrdia és el nom de Déu per excel·lència” i per això “el testimoni suprem de l’amor misericordiós del Pare, és el seu Fill unigènit”. El papa, que ens recorda el “trobament de Jesús amb els malalts (Mt 4:23)” i que veiem freqüentment als Evangelis, remarca també un fet dolorós, i és que “quan una persona experimenta la fragilitat en el seu propi cos a causa de la malaltia, també el seu cor s’entristeix i creix la por”. Per això Francesc recorda “els malalts de la pandèmia, que han viscut en soledat a les UCIs l’última etapa de la seua vida”.

Enmig del món del sofriment, com ens diu el papa, és important la presència “de testimonis de la caritat de Déu, que vessen sobre les ferides dels malalts, l’oli del consol i el vi de l’esperança”, per així alleujar el dolor de les persones que pateixen.

El papa elogia el servei dels “agents sanitaris (metges, infermers, tècnics de laboratori)” i “el seu servei al costat dels malalts”, un treball que el papa diu que es fa “amb amor i competència”.

Pel que fa als bons samaritans, crec que no hem d’oblidar mai els infermers, que de vegades queden en un segon pla, tot i que la seva tasca és tan i tan importat. Ens ho recordava el papa Francesc, quan en la trobada amb els jesuïtes eslovacs, el setembre passat, els parlava de la seva intervenció de còlon i del treball dels infermers. El papa els deia: “Fer aquesta intervenció quirúrgica va ser una decisió que jo no volia prendre: em va convèncer un infermer”. I el papa continuava així: “Els infermers a vegades entenen la situació més que els metges, perquè estan en contacte amb els pacients” (Documents d’Església, nº 1127). De bons samaritans n’he conegut uns quants en la meva etapa com a infermer de Montserrat, com els excel·lents professionals de la sanitat, Antoni Puigbò, Jordi Blancafort, Nòrman Bilbao, Jordi Bort, Marc Noheras, Jordi Font, David Sancho, el Germà de Sant Joan de Déu, Santi Ruiz, Judit Gómez o Rosa Capell. També he tractat grans infermeres com Carmen Costa, M. Carme Barcons, Delfina Soriano, Mª Josep Castells, Amparo Andrés, Elisabet Casanovas, Ana Mª Guaiquil i Àngel March, Xavi Rodríguez, Jordi Gonzalvo, entre d’altres. I encara, vull recordar les auxiliars d’infermeria a Montserrat, sempre sol·lícites pels monjos ancians i malalts: Manuela González, Maria Morros, Caty Anka, Quiti Moreno, Virginia Curra, Suzy Llerena, Mireia Sagués, Encarna Urgell, Andrea Pérez, Omella Pauloni, Marc Torrescasana, Toni Fernàndez, Josep Mª Ferraro, Marc Turull, Pere Molina i Daniel i Christian Puga. I també les excel·lents fisioterapeutes Mª Alba Sunyer, Neus López o Climent Rosell.

En aquesta Jornada Mundial del Malalt, el papa, que agraeix “els progressos que la ciència mèdica ha realitzat”, ens recorda que “el malalt és sempre més important que la seva malaltia”. I per això el papa subratlla també la importància de “consolar” els qui sofreixen i d’estar a prop d’ells, així com de les “posades del bon samarità per acollir i curar els malalts”, com són els hospitals i els centres de salut, que molts missioners van construir per alleujar el sofriment de les persones.

Finalment, el papa ens demana “apropar als malalts l’atenció espiritual”, que sempre ens mostra la “proximitat de Déu i la seua benedicció”.



En aquesta XXX Jornada Mundial del Malalt, cal que prenguem consciència de la fragilitat en la que es troben tants i tants hòmens, dones i xiquets, i més encara en aquesta pandèmia de la covid-19 que patim des de fa dos anys. Per això la nostra fraternitat i la nostra pregària s’ha de manifestar en la sol·licitud i en l’afecte per tots els qui sofreixen. I com va dir el papa Francesc a l’Àngelus el diumenge 7 de febrer de l’any passat, cal que tots els cristians (i d’una manera particular els professionals de la salut), manifestem als malalts la nostra “proximitat, tendresa i compassió”. Només així farem possible un món més humà, capaç d’acollir i de cuidar els més indefensos i els més febles de la nostra societat.


Humiliats pels bancs (CASTELLÓ NOTÍCIES, 15/02/2022)

 És això el que declarava, amb tota la raó del món, el valencià Carlos San Juan (La Contra – La Vanguardia, 29 de gener de 2022), en relació al tracte que rep la gent major per part de les entitats financeres. Per això el Sr. San Juan demanava que els bancs foren “més humans” amb els qui no estan acostumats als mitjans electrònics.

En el mateix sentit es manifestava una jubilada de Burjassot, la valenciana Amparo Molina (Levante, 29 de gener de 2022), quan denunciava públicament que el seu banc (encara que semble surrealista), li havia cobrat dos euros per atendre-la a la finestreta, és a dir, presencialment. La Sra. Amparo Molina afirmava que “el tracte que donen als jubilats, és inhumà”.

Per què les entitats financeres imposen les seues normes als seus clients? Per què la gent gran ha de suportar horaris absurds per poder fer els tràmits que necessita fer? Per què obliguen els jubilats a trencar-se el cap amb els caixers o amb el mòbil, perquè, finalment, hagen de demanar ajuda als seus fills o als seus néts perquè els solucionen les gestions incomprensibles per als qui no estan avesats a internet? I encara més greu: per què els bancs cobren comissions abusives, quan els diners que utilitzen aquests bancs per als seus negocis, són nostres? Aquestes preguntes, del tot sensates i tan plenes de sentit comú (i que faig meues), les feia Susana Paz (Regió 7, 4 de febrer de 2022).

Amb aquest tracte (tan inhumà) dels bancs, cobra actualitat allò que es deia de les entitats financeres: Et donen un paraigües quan fa sol i te’l trauen quan plou. En un món tan estressant, ¿per què els bancs no tenen un mínim de sensibilitat per les persones majors?

Recorde que quan a algú li toca la grossa, els bancs (com voltors) es llancen sobre ell, oferint-li, proposant-li i assegurant-li tota mena de beneficis si posa els diners a la seua entitat. Però quan una persona major té dificultats per “entendre” el funcionament dels caixers, els bancs se’l trauen del damunt.

Jesús a l’Evangeli es mostra sempre afable, pròxim als qui sofreixen i ple de tendresa pels més desvalguts. Per això va mirar amb amor la viuda pobra (Lc 18:1-8) i elogià l’ofrena d’una altra viuda pobra, que donà al temple dues monedes de les més menudes (Lc 21:1-4).

Jesús a l’Evangeli ens ensenya viure atents als altres i a ser sol·lícits amb els germans, sobretot amb tots aquells que pateixen. Per això Jesús denunciava el rigorisme i la rigidesa dels mestres de la Llei i dels fariseus, que insensibles al dolor del germà, posaven al damunt dels altres, càrregues feixugues que ells ni portaven ni ajudaven a portar, una actitud semblant a la dels bancs, que es despreocupen de la gent que té dificultats en les seues gestions amb els caixers.



Els bancs haurien de tindre una actitud més humil en relació als seus clients i també haurien de recordar que, fa uns anys, van ser rescatats amb milions d’euros, provinents de tots els ciutadans. I ara, pel contrari, oblidant aquell rescat, i plens d’orgull, són incapaços de fer més assequible i més accessible la seua atenció a la gent major.

¿Potser la solució és traure els diners d’aquells bancs que maltracten els jubilats? És una possibilitat i cal tindre-la en compte.

El treball ingent de conscienciació que ha fet Carlos San Juan a favor d’una atenció més atenta a les persones grans i la solidaritat de 600000 persones que han firmat la petició, perquè els bancs siguen més humans en el tracte amb els jubilats, haurien de fer possible una nova relació, sol·lícita i amable, de les entitats financeres amb les persones majors.

Mans Unides (CASTELLÓ NOTÍCIES, 13/02/2022)

 Aquest diumenge 13 de febrer se celebra a totes les parròquies del País Valencià, la col·lecta a favor de Mans Unides-Campanya contra la Fam, per lluitar contra aquest flagell que mata, encara hui, tantes i tantes persones.

La història de Mans Unides contra la Fam començà el 1955, quan la Unió Mundial d’Organitzacions Femenines Catòliques (UMOFC), va fer públic un manifest en el qual, responent a una crida de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), anunciava el seu compromís en la lluita contra la fam. I va ser el 1959, quan les dones de l’Acció Catòlica d’Espanya van prendre el testimoni i van llançar la primera Campanya contra la Fam, a partir de la qual es va anar configurant l’actual Mans Unides. Finalment, el 1978, la Campanya contra la Fam adquirí personalitat jurídica pròpia i passà a denominar-se “Mans Unides-Comitè Catòlic de la Campanya contra la Fam Al Món”.

El passat mes de setembre, en la primera cimera de les Nacions Unides sobre Sistemes Alimentaris, l’arquebisbe Paul Richard Gallaghe, deia: “Al segle XXI la fam no és només una tragèdia per a la humanitat, sinó també un veritable motiu de vergonya” (Religión Digital, 25 de setembre de 2021). I és que mentre la gent passa gana, segons la FAO, una tercera part de tota la producció alimentària es llança. Això vol dir que en un any, desgraciadament, 1300 milions de tones d’aliments van als abocadors.

També el 29 de setembre passat, amb motiu del Dia de Conscienciació sobre la Pèrdua i el Desaprofitament d’Aliments, se’ns recordava, de nou, aquesta xifra horrorosa: la tercera part dels aliments que es produeixen, es llancen, mentre milions de persones passen gana.

Per no arribar a aquest extrem de desaprofitament dels aliments, mentre una gran part de la població passa fam, cal prendre mesures urgents, com adoptar una dieta més saludable i sostenible, viure d’una manera més austera, comprar només el que necessitem, no llançar les fruites i verdures que s’han fet “lletges”, no acaparar grans quantitats d’aliments, valorar i aprofitar les sobres.     

Enmig d’aquesta situació de fam, fa unes setmanes, Càritas ens advertia d’una situació dramàtica i sense precedents, i és que, “1,45 milions de jóvens pateixen exclusió social greu” (El País 19 de gener 2022).

Per la seua part, en el missatge adreçat a l’Encontre de la Pontifícia Acadèmia de Ciències Socials, l’octubre de l’any passat, el papa Francesc deia que encara que hui “veiem que el món, mai no ha estat tan ric, no obstant (malgrat l’abundància), la pobresa i la desigualtat persisteixen i encara pitjor, creixen”.

En la seua 63 edició, el lema de Mans Unides per aquest 2022, és: “La nostra indiferència els condemna a l’oblit”. Per això cal ser molt conscients de la tragèdia de la fam al món i no oblidar els qui pateixen gana i els qui moren per no tindre res per a menjar.

Mans Unides, amb estructura diocesana, i que compta amb 71159 socis i amb 6344 voluntaris, té un 16,5% de finançament públic i un 83,5% de fons privat, dedicant el 87,3% dels fons a desenvolupament.

La pandèmia que ja dura dos anys, ha agreujat, encara més, la situació econòmica en moltes famílies, algunes de les quals estan en ERTO o bé directament a l’atur. Així, degut a la situació sanitària que vivim, a l’estat espanyol, el coronavirus ha deixat 11 milions de persones excloses i més de 2 milions de llars amb tots els seus membres a l’atur (Religión Digital, 18 gener 2022).



Per això és tan important que, solidàriament, col·laborem amb Mans Unides (hui i tot l’any), per ajudar a acabar amb el flagell de la fam, que continua matant les persones més vulnerables de la nostra societat i d’una manera particular, la gent que viu al Tercer Món. I és que, com ha dit diverses vegades el papa Francesc, hem de lluitar contra la “globalització de la indiferència”, que condemna a la misèria i a la fam, la gent més pobra.

‘És imprescindible la reciprocitat d’À Punt, TV3 i IB3’ (CASTELLÓ NOTÍCIES, 19/02/2022)

 Això va afirmar el conseller de cultura de la Generalitat del País Valencià, Vicent Marzà, al programa “El Matí de Catalunya Ràdio” el 20 de gener passat. El conseller Marzà deia que les dificultats per arribar a la reciprocitat, són degudes a que aquest afer no és competència de les conselleries de Cultura del País Valencià, de Catalunya i de les Illes. Amb tot, cal recordar que Compromís recolzà els pressupostos del govern del Sr. Sánchez i que també ha recolzat, recentment, la reforma laboral presentada pel govern del Sr. Pedro Sánchez. I a canvi de què? ¿Compromís no ha pogut exigir al govern del Sr. Sánchez aquesta reciprocitat, per tal que els valencians puguem vore TV3? O és que li és igual?

Cal recordar el PP va clausurar, despòticament, els repetidors de TV3 al País Valencià i va obligar Acció Cultural del País Valencià a tancar Catalunya Ràdio i Catalunya Informació. Així, el PP atacava impunement la llibertat d’expressió, sense que els bisbes valencians protestaren per aquesta decisió del tot indecent. Ja m’imagine les manifestacions de protesta dels bisbes valencians i espanyols, si el govern haguera tancat la Cope.

Certament que aquella actitud de censura per part del PP no era nova, ja que des del gener de 2007 la Generalitat (també en mans del PP) va aconseguir tancar els repetidors de TV3 de la Carrasqueta (l’Alacantí), La Llosa de Ranes (la Costera), Alginet (la Ribera) i Morella (Els Ports), privant a milers de valencians de poder vore una televisió que parla com nosaltres.

No he entès mai aquells que, en un món globalitzat, pretenen posar barreres a les ones de ràdio o de televisió, a no ser que el motiu d’eixa censura siga la por a la llibertat. ¿Com és possible que una societat (i un govern com el del PP) que deia que defensava la llibertat com a base de la convivència i del progrés, negara la lliure difusió de les ones de ràdio o de televisió? ¿Com s’entén que en ple segle XXI, alguns intenten alçar barreres per interferir una televisió i una ràdio que parla la nostra llengua i que ofereix una programació atractiva, interessant i sense manipulació?

És per poder continuar veient TV3, amb els repetidors impulsats per ACPV, que milers de ciutadans ens vam mobilitzat per fer possible una Iniciativa Legislativa Popular (amb 670.000 signatures recollides) perquè s’aplicara la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Aquest text estableix que els governs signants, han de garantir (sense cap entrebanc jurídic), la recepció de ràdios i de televisions que comparteixen alguna d’aquestes llengües europees, encara que siguen administracions diferents. Cal dir que la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries va ser signada el 1992 pel Govern de Felipe González i ratificada pel Congrés de Diputats l’any 2000, amb José Mª Aznar de president del Govern i diputat al Congrés.

¿Per què en ple segle XXI no s’afavoreix una televisió i una ràdio sense fronteres? ¿O és que es pot frenar la lliure difusió de la nostra llengua? Com molt bé deia l’alcalde de Morella el 2010, l’actitud de la Generalitat (aleshores en mans del PP), “no s’ajusta a la manera moderna d’entendre la comunicació, perquè en un món global, la cosa raonable és que cada ciutadà tinga la llibertat d’elegir els continguts que vol consumir”. Però curiosament, l’alcalde de Morella és l’actual President del País Valencià, que no pressiona (com ho hauria de fer) el PSOE (tan amics que diuen que són), perquè els valencians puguem vore TV3. I per això el PSpv diu “amén” a allò que ve de Madrid.

Ningú no està obligat a vore TV3 ni a escoltar Catalunya Ràdio. Però clausurant, despòticament els repetidors, el PP va impedir (i ara ho fa el PSOE), que els qui volem vore TV3 i escoltar Catalunya Ràdio ho puguem fer. És qüestió de legalitats o de por a la llibertat? Per als cristians, com va recordar el papa emèrit, Benet XVI, la llibertat i la veritat han d’anar juntes, perquè si se separen, apareix el risc de la prevaricació. I com va dir també l’escriptor Joan Francesc Mira pel que fa al repetidors que es van clausurar, “el que és greu és la destrucció d’una possibilitat real existent, assumida i aprofitada per moltíssima gent”.

En un temps, on des de qualsevol part del món podem sintonitzar la CNN o Al Jazeera, és ridícul  censurar les emissions de TV3 i de Catalunya Ràdio.

En un Estat normal, el ministre d’Indústria, en compte de tancar ràdios i televisions, afavoriria la llibertat d’expressió. I és que la censura mai no és un factor de convivència i de llibertat. Perquè qualsevol retallada de l’oferta informativa, és un empobriment de la cultura i un pas arrere en els drets dels ciutadans. I és per això, precisament, que el govern de l’estat va prohibir les emissions de TV3 i de Catalunya Ràdio. I desgraciadament, ara, també el govern de l’estat, en mans del PSOE i amb la passivitat del govern del Botànic, continua impedint que veiem TV3.

De la mateixa manera que el PP retallava drets sanitaris i educatius, també retallava la llengua i la llibertat d’expressió. I és que el PP sempre va tindre por a la llibertat. El que no m’esperava és que el PSOE, amb el Sr. Puig, després de més de sis anys de govern del Botànic (o del bonsai?) no exigiria la immediata recepció de TV3 al País Valencià.

Desitjaria que tant el Consell Valencià de Cultura com també l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, denunciaren públicament la censura del govern de l’estat (el d’abans i el d’ara) i la connivència o la passivitat del govern valencià. I també em sorprèn que Compromís estiga amb una constant actitud reverencial davant el govern del Sr. Pedro Sánchez.



El que no m’estranya gens és l’actitud i el silenci dels bisbes valencians, quan s’està retallant la llibertat d’expressió. Com he dit al principi, no m’imagine el mateix silenci dels bisbes, si el govern haguera clausurat les emissions de la Cope. Els bisbes serien els primers a encapçalar manifestacions i a denunciar la censura del govern del Sr. Sánchez.

El que no entenen ni els bisbes ni el govern valencià, és que la clausura dels repetidors de TV3 no és simplement la censura i la prohibició a vore TV3, sinó que és una retallada i una censura a la llibertat d’expressió.

dissabte, 5 de febrer del 2022

Creure en temps de pandèmia (Castelló Notícies, 05/02/2022)

 Aquest és el títol del llibre del capellà valencià (i amic), Jesús Salvador Corbí, vicari episcopal  de l’Àrea Metropolitana de València i rector de la parròquia de l’Assumpció de la Mare de Déu de Torrent, des d’on s’ha retransmès  (i que des del diumenge 30 de gener de nou la podem seguir), la missa en valencià per A Punt.

Aquest llibre, que porta per subtítol “Homilies en la missa de la tele”, recull els comentaris a les lectures dels diumenges, que el capellà Jesús Corbí va fer durant el temps de confinament, (del diumenge V de Quaresma al diumenge VI del Temps Ordinari de l’any següent), en les Eucaristies que la televisió valenciana va retransmetre, com un servei a la gent que no podia anar a celebrar la fe als temples.

Editat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, aquest llibre, escrit amb un estil àgil i entenedor, ens mostra, com diu l’amic Agutí Colomer, (Lletrat, secretari de l’AVL) en la presentació d’aquesta obra, les homilies de Jesús Corbí, uns textos que tenen “una estructura  coherent i una extensió similar, aspectes difícils d’assolir en un gènere com l’oratòria”, tot i que les homilies van ser pronunciades per Jesús Corbí de memòria. I això, com diu l’amic Agustí Colomer, “no és fruit de la improvisació , sinó d’un treball sistemàtic de preparació, que aconsegueix captar l’atenció des del primer moment a través d’un discurs alhora corprenedor i ben argumentat” Per això, a les seues homilies, Jesús Corbí “sap crear un ambient càlid i suggestiu, però sense caure en l’emotivisme”. I és que en els seus comentaris, Corbí “raona i estimula, d’una manera natural, senzilla i pulcra”, i d’aquesta manera ajuda els creients en la pregària i en la reflexió de la Paraula de Déu.

Jesús Corbí, que va nàixer  a València el 1964, i que va ser ordenat prevere el 1988, va rebre amb il·lusió l’oferiment d’acollir la missa en valencià a la parròquia de l’Assumpció de la Mare de Déu de Torrent, una celebració que À Punt ha retransmès amb un índex d’audiència més que notable.

Com diu Jesús Corbí en la introducció d’aquest llibre, la retransmissió  de la missa en valencià per À  Punt, suposa “un avanç important per facilitar que aquells cristians que volen celebrar l’Eucaristia en la seua llengua, ho pogueren fer 

El llibre de Jesús Corbí, de 269 pàgines, presenta els capítols i versets de les lectures de cada diumenge o festa, amb el text sencer de l’Evangeli del dia i l’homilia que  feia aquest capellà.

Cal remarcar que, amb molt bon criteri, a les misses retransmeses per À  Punt, tant Jesús Corbí com Jordi Cerdà, vicari de la parròquia de l’Assumpció de Torrent, han utilitzat els textos bíblics i la majoria de textos eucològics “facilitats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua” i també els textos del “Llibre del Poble de Déu, preparat per Mn. Pere Riutort” una obra “amb l’aprovació dels bisbes de les diòcesis valencianes en octubre de 1974

Som molts els valencians que, per televisió o per internet (À Punt tv), cada diumenge seguíem la missa en valencià, (i ara, afortunadament, la podem tornar a seguir), amb els comentaris, sempre actuals, ponderats i arrelats en l’Evangeli, que en cada celebració  Jesús Corbí ens ofereix. Per això és un goig la publicació d’aquest llibre (que recomane), amb les homilies de Jesús Corbí, ja que les seues reflexions sobre l’Evangeli a les misses retransmeses per À Punt, ens ajuden a estimar i aprofundir la Paraula de Déu, que enforteix la nostra fe i eixampla la nostra esperança.

Afortunadament des del diumenge 30 de gener, els valencians podem tornar a vore la missa en valencià per À Punt. I és que hem estat molts (cristians i no cristians) els qui hem demanat  al Consell Rector de RTVV la continuïtat de la missa, amb cartes i correus electrònics enviats a À Punt i fins i tot amb la pàgina  de facebook: “Per la missa en valencià”.

Com va recordar Jesús Corbí a l’homilia del diumenge passat, 30 de gener, “molts valencians han pres consciència de la importància de tindre la missa en valencià”, ja que “el valencià també és una llengua per a parlar amb Déu. La llengua dels nostres pares, una llengua tan tendra, que naix del nostre cor”. Com deia, molt encertadament, Jesús Corbí, “el servici religiós és un bé públic per a la societat i per això cal que tinga el seu espai en una televisió que és de tots”. Jesús Corbí també ens va fer saber, que la pàgina web de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació havia donat dades de les peticions que s’havien fet per la continuïtat de la missa i en contra de la seua supressió: “En un dia, quan s’anuncià que s’interrompia la retransmissió de la missa, es reberen” a À Punt, “vora 1000 sol·licituds” per la presència de la missa en valencià. Per això cal agrair, a creients i a no creients, les cartes o els correus electrònics adreçats a À Punt, per la continuïtat de la missa des de Torrent.

Vull agrair públicament a Jesús Corbí i a Jordi Cerdà, la seua missió i el seu zel pastoral en el seu servei als cristians que seguim la missa per À Punt, com també als acòlits (amb el seminarista Fernando) i el grup de cants, amb Marcos i Alberto Miquel i els altres membres del cor, que dignifiquen, amb els seus cants, la celebració eucarística. I encara, vull agrair també als tècnics d’À Punt que fan possible la retransmissió de la missa. 



I és que els cristians valencians, que amb els  nostres impostos contribuïm a pagar la televisió valenciana, no volem ser arraconats de la graella d’À Punt, sinó que volem que la nostra televisió siga sensible i tinga en compte les celebracions litúrgiques, per mitjà de les quals els cristians valencians expressem i vivim la nostra fe en la nostra llengua. A més, la missa des de Torrent contribueix, i molt, a normalitzar la nostra llengua en una Església que, amb notables excepcions, margina i arracona dels temples, el valencià.

Espere i desitge que per molts i molts anys més, puguen, cada diumenge, seguir la missa en valencià per À Punt.

dimecres, 2 de febrer del 2022

Octavari per la unitat dels cristians (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/01/2022)

 Des de hui 18 de gener i fins el dia 25, les diverses Esglésies Cristianes celebrem l’Octavari (no la Setmana com es diu a vegades) de pregaria per la unitat dels cristians. Són huit dies de pregària, per implorar que es faça realitat l’anhel de Jesús expressat a l’últim sopar: “Que tots siguen u; com Vós Pare, sou en mi i jo en Vós, que ells també siguen u” (Jo 17:21)

La divisió de les Esglésies Cristianes és una vergonya i un escàndol per al nostre món! I encara que són moltes les dificultats per retrobar la unitat de les Esglésies (ja que aquestes divisions responen a raons doctrinals, històriques i sociològiques) hem de pregar per aconseguir la unitat. Per això el moviment ecumènic, un dels grans fruits del Vaticà II, ens ensenya que l’Església que Jesús va instituir sobre Pere i Pau i els altres Apòstols, ha de ser una, ja que com repetia el bon papa Joan XXIII, “és molt més el que ens uneix, que allò que ens separa”.

Els cristians hem de fer els esforços necessaris per arribar a la unitat de les Esglésies, volguda per Jesús, oblidant i esborrant recels, malentesos i suspicàcies! Perquè és el Senyor qui renova i enforteix la vida de les Esglésies Cristianes, per conduir-les a la unitat d’una mateixa fe i d’una mateixa caritat.

Enguany l’Octavari de pregària per la unitat dels cristians, porta per lema: “Hem vist la seua estrela a l’Orient i hem vingut a adorar-lo”. Com diu la CEE, “la proposta com a lema i motiu de pregària en aquest any de les paraules dels Mags preguntant pel naixement del rei dels jueus (Mt 2:2), dóna a l’Octavari una motivació que ens parla de la raó de ser de l’Església: anunciar el missatge de salvació universal, que el Ressuscitat confià als apòstols: aneu, convertiu tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant (Mt 28:19)”.

En aquest Octavari de pregària, continuen els bisbes, “no podem perdre l’esperança que l’anhel da transcendència”, present en tants i tants hòmens i dones, “ajude a obrir-se a la llum poderosa de l’Evangeli, simbolitzada per l’estrela que guià els Mags fins a Jesús, perquè la llum de Crist continue il·luminant les foscors de les persones i dels pobles”.

Aquest Octavari per la unió dels cristians, hauria de ser un camí de conversió, per tal de descobrir Déu en els germans i per tirar a terra els murs que encara separen les diverses Esglésies cristianes. Aquest Octavari hauria de ser també un temps de justícia, de veritat i d’alliberament. Un temps de silenci atent, per escoltar la veu del desert, per acurtar les distàncies que ens separen i per obrir nous camins que facen possible el trobament amb els altres germans cristians. Un temps per tornar a l’Evangeli i per entrar de nou al Jordà, i així, reconèixer-nos tots fills estimats d’un mateix Pare i germans els uns dels altres!

Aquest Octavari hauria de ser també un temps per retrobar Déu, l’autèntic Déu de Jesús i per deslliurar-nos i esborrar de la nostra vida i de les Esglésies, les caricatures que hem fet de Déu.

També hauria de ser un temps de solitud i de pregària, per trencant distàncies i construint nous camins. Un temps d’encontre i de diàleg, enmig de tants desencontres i de tants paraules buides.



L’Octavari hauria de ser un temps per buscar la unitat en l’amor i en el perdó, més enllà dels murs que tots anem construint. Un temps per deixar allò que és vell, allò que ja ha caducat, i donar nous fruits d’unitat, perquè les nostres Esglésies tinguen vida i vida en abundància.

Des dels monestirs d’Orient i d’Occident, arrelats en la tradició dels Pares del desert i en la Sagrada Escriptura, els monjos hem de fer possible l’inici d’un nou diàleg basat en la fraternitat i en la vida de pregària, per tal d’arribar a la unió de tots els cristians. Per això els monjos (i també tots els cristians), hem de ser artesans de reconciliació i d’unitat al si de l’Església, per així esdevenir testimonis d’un món nou.

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT