dilluns, 27 d’abril de 2020

El bisbe Pere Casaldàliga: la veu dels pobres (VILAWEB/ONTINYENT, 26/04/2020)

Aquest 27 d’abril, festa de la Mare de Déu de Montserrat, fa cinquanta anys del nomenament del claretià Pere Casaldàliga i Pla, el fill de cal Lleter de Balsareny, com a administrador apostòlic de la Prelatura del Mato Grosso. Nascut a Balsareny el 16 de febrer de 1928, inspirat en l’aire fresc del Vaticà II, el 1968 el P. Casaldàliga va arribar al Brasil i va ser nomenat bisbe de Sâo Fèlix el 1971. (Vídeo: Pere Casaldàliga. Les causes i la vida)


Home valent i sense por, arrelat en les Benaurances, el bisbe Pere, com a testimoni del Regne, s’ha fet solidari de la causa dels indígenes i al llarg de la seua vida ha denunciat un sistema, com deia ell mateix, que ‘fa de la humanitat un negoci’. El bisbe Pere ha treballat sempre per aconseguir una Església més senzilla i més pròxima als pobres. Una Església formada per comunitats que han de ser ‘llavor, ferment i sal’ del Regne de Déu.
El bisbe Pere ha somiat sempre amb una humanitat fraterna i pacífica i ha defensat que la pau només serà possible si ‘se socialitza la riquesa’. Bisbe dels pobres i defensor dels indígenes, el bisbe Pere somia amb ‘una esperança pasqual que és invencible’. Malgrat que va ser incomprès i calumniat pel Vaticà durant el pontificat del papa Joan Pau II, amb el papa Francesc el bisbe Pere veu ara l’Església com una ‘primavera eclesial que hem de viure amb entusiasme’. Per això el bisbe Casaldàliga vol una Església que siga ‘poble de l’esperança, poble de la Pasqua’, que visca amb ‘una esperança confiada en el Déu de la vida, de l’amor, de la llibertat’.
El 9 de març de 2007, el bisbe Pere va rebre el 18è Premi Internacional Catalunya, per la seua meritòria tasca entre els més desvalguts, en especial els indígenes i agricultors sense terra, amb els quals ha col·laborat en la transformació del Mato Grosso brasiler.
Per defensar els pobres que no tenien terra i posar fi a l’abús de l’esclavatge, el bisbe Pere, arrelat en les benaurances, va haver de plantar cara als terratinents i al govern militar, i cosa que li costà ser amenaçat de mort diverses vegades. Per això el papa Pau VI li va donar suport públicament: ‘Qui toca Pere, toca Pau’.
El bisbe Pere és un home valent, com Jesús, que tampoc no va mirar a una altra banda i s’enfrontà als fariseus i als mestres de la Llei, fins a expulsar els mercaders que havien convertit el Temple de Jerusalem en una cova de lladres. Per això l’Església tampoc no pot dissimular davant l’opressió dels poderosos, que sempre trepitgen els més dèbils de la societat; com el bisbe Pere, que al llarg de la seua vida ha denunciat la mentida i la injustícia dels poderosos. Aquest pastor de l’Església s’ha jugat la vida per defensar la dignitat del Temple de Déu, que és la dignitat de les persones més vulnerables.
Per això, com el bisbe Casaldàliga, els cristians no podem maquillar el missatge de l’Evangeli i tampoc no podem callar davant la injustícia com si no passara res. El comentari del Missal de Montserrat al diumenge quart de Quaresma, diu: ‘No és veritat que, massa sovint, hem vist en l’Evangeli un missatge tranquil·litzador, d’acord amb els interessos de la prudència humana? Però heus ací que alguns cristians presenten la figura d’un Crist, ferment de veritable revolució, germen de renovacions constants i de canvis necessaris’. I afegeix encara: ‘No convé de vegades que l’escàndol remoga una opinió adormida i desvetlle el sentit dels valors autèntics? Contra certs costums, certes lleis, certes activitats ¿no seria ben desitjable una protesta, una revolució?’. El bisbe Pere ha defensat sempre fer realitat aquest somni: un Evangeli que és Bona Nova, anunci de consol per als afligits, de pau per als qui tenen el cor ferit, d’esperança per als abatuts i desesperats.
El testimoniatge del bisbe Pere és una crida a denunciar els qui trepitgen els més dèbils i els qui han convertit la política o l’economia en un mercat d’interessos i en una cova de lladres.
El bisbe Pere Casaldàliga, profeta i poeta, va escriure unes paraules que són ben actuals: ‘Jo sóc jo i les meues causes. I les meues causes valen més que no la meua vida’, perquè ‘si no hi causes grans, la vida no té sentit’. I afegia encara, com si ens ho diguera a nosaltres: ‘Els valents són els qui vencen la molta o poca por que tenen. Sigueu lúcids. Sigueu ferms. Estigueu units. Responeu a la persecució amb esperança. Responeu a la por amb unió’.
Malgrat que el Parkinson ha doblegat la seua figura, la mirada del bisbe Pere és plena de tendresa i de dolcesa. Aquest cinquantenari del nomenament de Pere Casaldàliga com a administrador apostòlic de la prelatura de Sâo Fèlix, és un motiu d’acció de gràcies per la vida i per l’obra del bisbe Pere. Com fa cinquanta anys, el bisbe Pere és un home de Déu, un profeta i un poeta que ha estat per a l’Església un testimoni del Regne. La seua existència ha estat guiada per aquelles paraules que va dir fa temps: ‘Si no hi ha causes grans, la vida no té sentit’ i per això és un referent de la Teologia de l’Alliberament i de l’Església dels pobres.
En aquest 27 d’abril cal recordar la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat que va escriure el bisbe Pere, on demanava a la Moreneta que enfortira ‘en nosaltres aquella esperança’ que ens fa forts davant les dificultats.

La romeria a l'ermita de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Mateu (VILAWEB/ONTINYENT, 24/04/2020)

Aquest 25 d’abril, dissabte de la segona setmana de Pasqua, s’hauria de celebrar, com és tradicional cada any, la romeria a l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels, al costat de Sant Mateu. Però enguany, a causa de la pandèmia de la Covid-19, la romeria no es podrà celebrar.
Cal recordar que el conjunt arquitectònic de l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels  (amb l’església d’una nau coberta per volta de canó, amb creuer i cúpula, l’hostal i el pou), va ser construït entre els segles XVI i XVII.
La devoció a la Mare de Déu dels Àngels va nàixer a Sant Mateu l’any 1580, quan a la primitiva ermita de Sant Antoni Abat, uns àngels van mostrar a l’ermità Sebastià una imatge de Santa Maria que els mateixos àngels van traure de la concavitat de l’altar, com relata el llibre Canticos Sacros Evangelicos y panegiricos en la Solemnissima Fiesta anual, que celebra la Muy Noble, y agradecida Villa de San Matheo del Maestrazgo a la Milagrosa Imagen de Maria Santissima de los Angeles: ‘el año 1580… la Sacratissima Image de Maria se descubriese, y sacase à luz para total alegria de sus habitantes’. Per aquesta devoció, el 1585, Vicent Cerdà donà l’ermita i la terra dels voltants als Jurats de la vila de Sant Mateu. Entre el 1585 i el 1590 es construí un hostal i cent anys més tard, Llàtzer Catani contractà per 819 lliures la construcció del retaule major, que sufragat pel Gremi de Llauradors, es daurà entre el 1725 i 1730. Aquest mateix Gremi va pagar l’edificació del campanar, i el 1737, Casimir Bort encomanà per 250 lliures la construcció d’un orgue. El 1918, un incendi destruí la imatge de la Mare de Déu, i el 1921, el papa Benet XV beneí a Roma una altra imatge, de marbre de Carrara, que va ser entronitzada el 1925.
El llibre Canticos Sacros Evangelicos y panegiricos va ser escrit el 1695 ‘por el R. P. Fr. Arsenio de Santiago, Custodio de la Provincia de la Sangre de Christo de Menores Capuchinos de Valencia’, i explica la ‘Relacion breve de dicho hallazgo de la Virgen Santissima de los Angeles’.
El llibre descriu la muntanya ‘vestida de Olivos, Acebuches, Encinas, Naranjos, Almendros, Algarrobos, Cipreses, Laureles’ on hi havia l’ermita. El lloc, ‘monte comunmente llamado de la Virgen’, situat ‘entre Oriente, y mediodia, distante dos millas de la Nobilissima Villa de San Matheo… haze frente à seis Villas diferentes, San Matheo, la Salsadella, Chert, Canet, Rosell, y la Senia de Catalunya’.
A l’ermita vivia ‘un Venerable Hermitaño llamado Sebastian, de nacion Portuguesa’ que ‘hazia vida solitaria’. El P. Arsenio descriu el trobament de la Santa Imatge un dissabte, quan l’ermità Sebastià va veure ‘con sus propios ojos, Angelicos espiritus, sacando con gran reverencia de la concavidad de el Altar de dicho San Antonio Abad, una hermosa Imagen de Maria Santissima’ que els àngels van col·locar ‘sobre la mesa del mismo Altar’. Després que aquells àngels acabàvem de cantar la Salve Regina, ‘bolvian la Santa Imagen al mismo puesto, de donde la avian sacado primero’. El fet es va repetir ‘por algunos Sabados’. L’ermità Sebastià, confós ‘y sin conocimiento de algun sugeto relevante en virtud con quien poder comunicar estos Sagrados Mysterios’, va decidir comunicar-ho a l’’Excelentissimo Señor Don Juan de Ribera, Patriarcha de Antioquia, y Arçobispo de Valencia’, que ‘oyòle gozoso, y escriviendo entonces de su mano una carta le despachò diciendo. Tomad esta carta que es para lo Iurados, y Villa de San Matheo con la que les exorto à que os den credito en todo lo que por vos les fuere referido, y que es la divina voluntad, que la Santa Imagen de Maria Santissima que està oculta bajo la mesa de el Altar de San Antonio, se saque à la luz del mundo, y se coloque con el mayor decoro, en puesto mas decente, y honorifico’. L’ermità Sebastià, amb la carta de l’arquebisbe Ribera ‘se apresuro à entregarla à los Iurados de la muy noble Villa de San Matheo, y darles razon de todo lo sucedido’. També es va fer saber el cas ‘al Ilustrissimo Señor Obispo de Tortosa, (de cuya Diocesi es la Villa de San Matheo,)’ que donà el seu permís, perquè ‘el Reverendo Clero, assistido de los Religiosos, y de todo el cuerpo de la Villa, fuesse en solemnissima procession, y sacando la Santa Imagen de el lugar en que estava, la colocassen en puesto mas decente, y honorifico, con todo el decoro, y grandeza, que el tiempo, y la  ocasion permitiesse’.
El P. Arsenio de Santiago descriu la imatge de la Mare de Déu ‘de marmol blanco… de alto hasta dos palmos y medio, y un quarto, vara Valenciana… el braço izquierdo, es Trono de un hermoso Niño… vestido de una tunica carmesi… enseña parte de la rodilla derecha, y por las extremidades de la Tunica muestra las puntas de los dedos del pie izquierdo’.
El document acaba assenyalant els dies i les condicions per guanyar indulgències, ‘à todos los que visitassen su Hermita confessados y comulgados, en diversos dias de el año’, entre els quals sobreïx ‘el segundo sabado despues de Pasqua de Resurreccion’, dia que encara hui la vila de Sant Mateu puja a venerar la Mare de Déu dels Àngels, tot i que enguany no podrà ser com cada any.

La Santa Faç (VILAWEB/ONTINYENT, 22/04/2020)

Cada any, en arribar el dijous de la segona setmana de Pasqua, Alacant pelegrina en romeria al monestir de la Santa Faç per a venerar la icona del Crist, la santa relíquia tan estimada pels cristians alacantins. Enguany, però, aquesta romeria no es podrà fer a causa de l’estat d’alarma decretat per la pandèmia del coronavirus 2019.
En 1962, l’Ajuntament d’Alacant edità un fulletó sobre el monestir de la Santa Faç escrit per Vicente Martínez Morellà, en el qual s’explicava l’origen i el camí que va seguir aquesta santa icona fins que arribà a Alacant.
Explica aquest fulletó que quan els musulmans van envair Palestina, els cristians (emportant-se les relíquies de la Passió del Senyor) es van refugiar a Xipre i d’allà passaren a Constantinoble i posteriorment a Roma, on la relíquia de la Santa Faç va ser dipositada a l’oratori del papa. A causa d’una epidèmia a Venècia, la Santa Faç la dugueren a aquesta ciutat i més tard el cardenal que la custodiava se la va quedar. Ell va donar la santa icona a mossèn Pere Mena, capellà de Sant Joan d’Alacant, que portà la relíquia al seu poble el 1488 (segons aquest fulletó) encara que altres parlen de 1489.
Aviat la Santa Faç va començar a ser venerada, sobretot a partir de la sequera de 1489 que va afectar tota la comarca de l’Alacantí. Portada en processó pel P. Villafranca, aquest franciscà, en arribar al barranc de Lloixia, sentí un gran pes als braços i quedà immòbil, sense poder avançar més. La comitiva, a més, va observar que de l’ull dret de la Santa Faç eixia una llàgrima que va córrer fins a la galta, mentre la gent que ho veia exclamava: ‘Faç divina, misericòrdia!’.
El fulletó descriu també el camí que porta al monestir i parla de les restes de l’ermita de Santa Anna, el Via Crucis, la Creu de Pedra i la de Fusta, fins a arribar a l’església que  guarda aquesta relíquia. I també la primitiva església i la nova, obra de fra Francisco Cabezas, acabada el 1766, i que per tant enguany compleix 250 anys.
La Santa Faç ens mostra l’amor de Crist, mort per nosaltres. Una mort que, com deia el P.Abat Josep M. Soler ‘porta fecunditat, d’una manera semblant al gra de blat, que quan cau a terra i mor, esdevé fecund i dóna molt de fruit’. En la Santa Faç, els cristians descobrim les entranyes de la misericòrdia de Déu, revelades en el seu fill: l’home de la veritat i de la pau, que morí víctima d’un fals procés dominat per la misèria dels hòmens, la mentida i la injustícia. Per això Jesús és l’Anyell innocent, solidari de totes les víctimes de la terra. Ell continua en agonia fins a la fi del món, ja que la seua passió es perpetua en el dolor i el sofriment dels malalts, dels qui no tenen treball, dels presos i dels exiliats i dels refugiats i de tots els qui sofreixen.
Jesús que va confiar en Déu fins al final, passant per la soledat de Getsemaní i el suplici de la creu, va patir la passió redemptora acceptada per fidelitat al Pare i per amor a nosaltres, i per això va ser exalçat per Déu en la resurrecció. D’ací que en la Santa Faç contemplen el rostre d’aquell que, com deia el P. Abat Josep M., és ‘el centre de la humanitat’, i que igual als hòmens, és ‘misericordiós i pontífex que expia els pecats del poble’. (He 2:17)
El papa Francesc ens ha parlat diverses vegades de la misericòrdia de Déu, ‘que arriba a les ferides del nostre món, que ix a trobar la pobresa i tota forma d’esclavitud’.
Des de la Pasqua, els cristians tenim una missió molt important: mostrar el rostre de Crist, mostrar la Santa Faç (que és la misericòrdia de Déu) al nostre món. Mostrar ‘el seu amor sense límits manifestat en el do total dalt la creu’, com deia l’Abat Josep M.
Per això la Pasqua que celebrem i la romeria a la Santa Faç, ens són signe i penyora de la vida nova del Regne. I és que com a poble de Déu, pelegrinar a la Santa Faç (amb les canyes i el romer), és viure ja anticipadament la joia de la Resurrecció del Senyor a la qual tothom està cridat per tal de ser testimonis de misericòrdia, ja que com ha dit fra Raniero Cantalamessa, ‘hi ha només una cosa que pot salvar el món: la misericòrdia’.
Enguany la romeria a la Santa Faç no serà com la de cada any, a causa de l’estat d’alarma. Però enguany podrem descobrir la Faç del Senyor en cada malalt de coronavirus, en tots els qui pateixen aquesta pandèmia i en qui per la crisi econòmica estan passant dificultats per la pèrdua de llocs de faena. Però també descobrirem el rostre del Senyor, la Santa Faç, en el personal sanitari, en els metges i els farmacèutics, en els infermers i els auxiliars d’infermeria i de farmàcia, en els investigadors, en el personal de neteja d’hospitals i residències i en els capellans que acompanyen els malalts, ja que tots ells, com Jesús, treballen abnegadament per curar els qui estan malalts per aquesta pandèmia.

dilluns, 20 d’abril de 2020

La bossa o la vida? (VILAWEB/ONTINYENT, 13/04/2020)

Malgrat l’estat d’alarma, que en principi durarà fins al 26 d’abril, el fet que a partir del dimarts 14 al nostre país (i en el cas de l’estat espanyol des del 13) es reactive l’activitat econòmica o laboral, em sembla una temeritat.
En roda de premsa al palau de la Moncloa, dissabte passat, el ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, va dir que ‘no s’està desescalant ni desconfinant’ la població. El ministre deia que ‘el confinament segueix’, malgrat que a partir d’aquesta setmana ‘es reactivarà una part xicoteta de l’activitat laboral’, i per això recomanava l’ús de màscares (fins ara no n’hi ha per a tothom) i també mantenir la distància mínima entre persones, d’entre un i dos metres.
El que és incomprensible és que el president del govern espanyol haja decidit el retorn de l’activitat laboral dels treballadors dels sectors no essencials sense consultar-ho al comitè científic d’experts, com reconeixia el doctor Antoni Trilla, cap d’epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona i membre d’aquest comitè, del qual forma part també la doctora Hermelinda Vanaclocha, sotsdirectora d’epidemiologia de la Generalitat Valenciana. Aquest comitè científic, que assessora el govern espanyol sobre polítiques de contenció del coronavirus, de què serveix si el president espanyol no l’ha consultat per a reprendre l’activitat laboral? Més encertat que el president Sánchez ha estat el president Ximo Puig, qui ha demanat que ‘l’eixida del confinament tinga en compte cada territori’. I també la presidenta del govern balear, Francina Armengol, qui ha demanat a Sánchez ‘mantenir el tancament de les Illes mentre dure la crisi del coronavirus’, com ha fet el president de la Generalitat de Catalunya.
Com han dit els doctors Antoni Trilla i Oriol Mitjà, és imprudent d’alçar el confinament total a partir d’aquesta setmana. El doctor Trilla deia: ‘no hem estat consultats i és obvi que si augmenten els contactes, poden augmentar els casos. És esperable’.
Davant el fet que a partir d’aquesta setmana els treballadors tornaran al treball, qui ha recomanat al president Sánchez que es reactive l’activitat laboral, malgrat que el ministre Illa haja dit que ‘no s’està desescalant ni desconfinant’ la població? L’Ibex-35, la patronal? I ho dic perquè la ministra d’Igualtat, Irene Montero, ha afirmat que ‘serem molt prudents en la desescalada, malgrat les pressions’.
Quins informes tècnics i sanitaris té el senyor Sánchez per a prendre una decisió tan arriscada? Què és més important, la salut o l’economia? Els ciutadans que aniran a treballar (sense màscares per a tothom), com han de mantenir la distància mínima als transports públics com ha recomanat el ministre Illa? Cal assumir el risc, més que evident, que amb més gent al carrer augmentarà la possibilitat de contagi?
Jesús, a l’Evangeli, ens parla de les prioritats de la vida, i entre aquestes no hi ha els diners. El profeta de Natzaret blasma aquells que posen els diners per davant de tot. A l’Evangeli de Sant Marc, Jesús ens diu, també hui a nosaltres, enmig d’aquesta pandèmia: ‘Què en trau, l’home, de guanyar tot el món i de perdre la vida? O què pot donar l’home a canvi de la vida?’ (Mc 8:36-37).
En aquesta situació tan difícil que vivim, amb por al contagi i a la mort, és bo de recordar la situació del dia de Pasqua, quan Jesús s’aparegué als apòstols: ‘Mentre per por dels jueus eren tancades les portes d’allà on es trobaven els deixebles, s’hi presentà Jesús, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres!’. També hui Jesús pacifica el nostre cor, per tal de no desesperar davant les dificultats, ja que la mirada i la paraula del Senyor és com una carícia que guareix d’una manera profunda.
El confinament que hem tingut fins ara és el que ha permès que l’epidèmia recule, amb menys casos i menys morts. Per altra part, en el moment que vivim, es tracta de perseverar pacientment, ja que la perseverança és com el vestíbul de l’èxit. Es tracta també de no desesperar davant la foscor i les proves, que han de ser com un trampolí que ens ajude a llançar-nos cap avant. Les proves, la perseverança i la paciència ens fan més compassius, és a dir, més capaços de compatir, de patir amb els altres, sabent que després de la nit, sempre ve una aurora que somriu.
Hem viscut fins ara en una societat que valorava només l’èxit, els diners i el benestar personal, oblidant freqüentment el benestar dels altres. Hem viscut fins ara en una societat insensible i indiferent davant el sofriment dels més desafavorits. Hem viscut en un món que feia molt i pensava poc, i que reflexionava encara menys. Cal que canviem els paràmetres que han guiat la nostra vida fins ara. Cal que retrobem la solidaritat, la fraternitat, la frugalitat, l’empatia amb els qui menys tenen i la compassió, per així patir amb el qui pateixen.
El poeta Miquel Martí i Pol té un poema que diu: ‘Pel foc esbrinareu què hi ha dins de vosaltres’. Podríem dir també que pel coronavirus esbrinarem què hi ha dins de nosaltres. Martí i Pol diu encara que ‘el que compta és l’esforç de cada dia, compartit tenaçment amb els qui creuen que cada gest eixampla l’esperança’. I és que, també ara, ‘cap dia no es perd per als qui lluiten’. Per això diu Martí i Pol: ‘estima i viu cada instant de les coses’, ja que ‘l’essencial es diu amb senzillesa’. A més, com digué Sèneca, ‘Encara que la por tinga més arguments, tu escull l’esperança’.
Per altra part, he trobat molt encertades les reflexions de Yuval Noha Harari, sobre com canviarem a partir d’aquesta epidèmia.
En aquests moments cal tindre en compte les paraules del papa Francesc en el seu missatge Urbi et Orbi, el dia de Pasqua, quan ens deia que ‘no és el temps de la indiferència perquè el món està sofrint’. I per això ens convidava a treballar ‘activament a favor del bé comú dels ciutadans’.
Mossèn Cinto Verdaguer resumeix molt bé la situació que vivim ara, en aquest temps de Pasqua, enmig d’aquesta pandèmia: ‘Nostre Senyor Jesucrist/ ressuscita enguany molt trist/ de la negra sepultura;/ veu que no ha ressuscitat,/ ai!, ab Ell la humanitat/ que de la mort és pastura’. O que dels diners és pastura.
Les finances o la cura de les persones? La bossa o la vida? L’economia o la salut? Per això els polítics haurien de saber que la vida val molt més que la política i que les finances. I entre la borsa (o la bossa) i la salut dels ciutadans, aquesta hauria de ser la prioritat d’un govern.

Vicent Faus: 'El Pare del valencià' (VILAWEB/ONTINYENT, 18/04/2020)

El 18 d’abril de 2010, ara fa deu anys, com cada diumenge de bon matí, el P. Vicent Faus va anar a repartir aliments a persones necessitades, i un fatídic accident de circulació a València li costà la vida.
El P. Faus, nascut a València el 1937, provenia d’una família originària de Benicolet, poble que ell considerava seu. A tretze anys ingressà com a postulant dels escolapis a Alella, feu el noviciat a Moià, i el 1953 va fer la professió simple. Estudià filosofia i teologia a Iratxe i Albelda, i fou ordenat prevere a Logronyo el 1960.
Va ser un bon mestre, segons l’esperit de Sant Josep de Calassanç. D’això en són testimonis els seus ex-alumnes d’Algemesí, la Malva-rosa, Castelló, Gandia o València. Va ser també mestre de postulants al col·legi Sant Joaquim de València. De 1965 a 1969 va viure a Managua, en la missió dels escolapis. El seu treball li va valdre la medalla d’or del Cabildo de San Rafael Sur.
A Gandia, on passà vint-i-cinc anys al col·legi dels escolapis, el P. Faus va deixar una petjada inesborrable: a més de restaurar el batxillerat, desaparegut uns anys abans, va ser el primer a implantar el valencià en horari oficial, a més d’introduir a l’església de l’Escola Pia la litúrgia en la nostra llengua. Va restaurar també l’ermita de Santa Anna, amb el culte en valencià, i encetà la tasca de recopilació bibliogràfica de temes saforencs en aquesta ermita. A més, recuperà per a la Nit de Nadal tradicions perdudes, com el Cant de la Sibil·la, segons una partitura del segle XVI.
Va promoure, amb el suport de l’Ajuntament de Gandia i dels superiors de l’Escola Pia, la Fundació Leandro Calvo, amb l’objectiu de restaurar el vell edifici del col·legi.
Professor de valencià per Lo Rat Penat des de 1971 i membre de l’Associació Cultural de la Safor, organitzà els cursos Carles Salvador d’ensenyament de la nostra llengua, i amb Josep Iborra i Francesc Ferrer Pastor n’organitzà per als mestres. També impartia classes de valencià per al personal administratiu de l’ajuntament, i a l’hospital per als metges i infermers.
El 1995 passà a València com a director del col·legi Sant Joaquim, i des del 1999 era l’ecònom i encarregat de Patrimoni de la Província escolàpia de València.
Uns dies abans de morir-se, l’Ajuntament de Gandia acordà iniciar els tràmits per a nomenar-lo Fill Adoptiu de la ciutat.
En el plenari extraordinari que li concedí la distinció, el regidor Josep Miquel Moya recordà com la ciutat havia acollit al P. Faus, ‘i ell li va retornar molt més del que li havia donat, engrandint el nom de Gandia, i fent-nos sentir a tots els gandians més orgullosos de ser-ho, en poder compartir un espai i un temps amb éssers humans com ell’. I és que el P. Vicent Faus, que per a la gent senzilla era ‘el pare de la barbeta, el pare de Santa Anna i el pare del valencià’, era un nacionalista convençut, que introduí la nostra llengua a l’escola i a l’Església. Els vint-i-cinc anys del P. Faus a Gandia van fer possible que molts gandians descobriren ‘l’estima per la nostra llengua, per la nostra història, per la nostra cultura, per la nostra terra’, com digué el regidor Moya.
Com que era casa fa deu anys, vaig poder participar en la missa en record del P. Faus. Vam ser molts els qui el 20 d’abril de 2010 ens vam aplegar a l’església de l’Escola Pia de València en l’Eucaristia de comiat del P. Faus. Damunt del fèretre la casulla i l’evangeliari, i també el Llibre del Poble de Déu, que en un gest espontani però ben conscient, diposità mossèn Llorenç Gimeno. La presència d’Eliseu Climent, del professor Antoni Ferrando i dels batles de Gandia i de Guardamar de la Safor, així com dels preveres August Monzon, Vicent Sarrió, Tiburci Peiró, Julio Ciges i molts altres capellans, va fer palès l’agraïment  de tots els qui reconeixem la importància cabdal que ha tingut el P. Faus, ‘el pare del valencià’, en l’enculturació de la nostra Església.
L’endemà, les seues cendres ja eren sota l’altar major de l’Escola Pia de Gandia, amb la presència de tota la corporació municipal, presidida per qui n’era el batle, José Manuel Orengo, antic alumne del P. Faus, juntament amb diputats de les Corts Valencianes com Josepa Frau i Enric Morera, i més alcaldes de la comarca, alumnes seus (Josep Martínez Moncho de Guardamar de la Safor o Gaspar Pérez de la Font d’en Carròs), i molta més gent.
En començar l’Eucaristia, el batle de Gandia va lliurar el títol i la medalla de Fill Adoptiu de Gandia al P. Provincial, Francisco Montesinos. El germà del P. Faus, Mn Josep Faus, rector a Sabadell, llegí l’evangeli, i predicà el rector de Gandia, P. Francesc Mulet, alumne de Faus a València, qui recordà que ‘el P. Faus era una gran persona, que tocava de peus a terra, i vivia el concret, il·luminat per una àcida saviesa i per una àmplia xarxa de relacions humanes que l’havien enriquit i humanitzat. Acollia, escoltava, aclaria, feia veure el món com era, i enfocava destrament tots els problemes plantejats. Tenia mil i una amistats. Ell era un gran amic dels seus amics. Haurà deixat molts “buits”. Era una barreja desconcertant entre les “dues passes endavant” del comú, “progre” en diríem mal dit, i un home-cristià de les més fermes tradicions’.
Al final de la celebració tota l’assemblea va escoltar amb emoció i agraïment la Muixeranga que va interpretar el grup de dolçainers de Beniarjó. L’aplaudiment que esclatà a l’església en acabar l’Eucaristia va ser una mostra de l’afecte i l’estima pel ‘pare del valencià’, un home que va dedicar tota la seua vida a l’educació dels xiquets i dels jóvens, a proclamar l’Evangeli i a treballar pel nostre país.
Ara fa deu anys ens deixà un home bo. Un valencià de cap a peus. Un escolapi que va dedicar tota la seua vida a l’ensenyament i a ajudar els més necessitats.

La Mare de Déu del Miracle (VILAWEB/ONTINYENT, 18/04/2020)

El 19 d’abril, encara confinats per la pandèmia del coronavirus 2019, Cocentaina celebra el V centenari del miracle de les llàgrimes. Desgraciadament, la celebració que aquesta vila comtal dedica a la Mare de Déu del Miracle s’ha posposat fins que acabe aquesta pandèmia.
Cal recordar que l’any 1248, les tropes del bon rei Jaume I van poblar Cocentaina amb cristians i el rei Conqueridor va fer alçar un temple que, com feia sempre, va dedicar a la Mare de Déu sota l’advocació de l’Assumpció. I va ser el 19 d’abril de 1520, fa cinc segles, quan, en la capella de Sant Antoni Abat del palau dels Comtes de Cocentaina, va tindre lloc el miracle de les llàgrimes que va donar lloc al patronatge de la Mare de Déu sobre la capital del Comtat. Segons conta la tradició, el 19 d’abril de 1520, quan el capellà Onofre Satorre estava acabant la missa, mirà la imatge de la Mare de Déu i observà com dels ulls de la icona bizantina de Santa Maria eixien el que semblava llàgrimes com de sang. El capellà va fer baixar la santa icona i veié que les 27 llàgrimes eren realment de sang. Per tal d’assegurar-se del tot, el capellà tocà amb el dit una de les llàgrimes que queia de l’ull esquerre de la Mare de Déu, que quedà marcat de sang, segons van testificar els presents.
Per a commemorar aquest V centenari, el 5 de maig de l’any passat s’obrí un any sant que la Santa Seu va concedir a Cocentaina.
La Mare de Déu del Miracle, una icona del segle XIV, és venerada pels ciutadans de Cocentaina (coneguts popularment com ‘socarrats’) amb les 27 fogueres que s’encenen al Pla del Palau Comtal, en record de les 27 llàgrimes vessades per la imatge, encara que enguany això es veurà alterat per la Covid-19.
La santa icona, d’origen bizantí i amb unes mides de 30 cm d’ampla i 35 d’alta, es venera tot l’any al convent de la Mare de Déu, des d’on és traslladada cada 19 d’abril a la parròquia de Cocentaina, fins que el dimarts següent torna de nou al convent. Aquesta icona de Santa Maria, amb el rostre de color rosat, porta una toca blanca i un mantell blau fosc que li cobreix el cap, i al peu de la icona hi ha la inscripció ‘Mare de Déu’, anomenada per l’escriptor valencià del segle XV Joan Roiç de Corella ‘humil tostemps i verge,/ llum d’aquest món, del cel lluent carboncle’.
Segons la tradició (evidentment incompatible amb l’origen medieval de la icona) el rostre de Santa Maria va ser pintat per l’evangelista Sant Lluc. Segons aquesta creença, aquesta taula estigué a Jerusalem fins al segle V, quan l’emperadriu Aèlia Pulquèria la va traslladar a Constantinoble, on li dedicà una basílica. Al segle XV, Gregori Bassarion, patriarca de Constantinoble, veient que la santa imatge podia ser profanada pels turcs i pels heretges, la portà a Roma, i la regalà al papa, segons que escriví fra Agustí Arques.
Però segons Miquel Àngel García Arocas, la presència d’aquesta icona a Cocentaina l’explica millor un fet històric. Segons Escolano, en la seua obra de 1879 Historia General del Reino de Valencia, devers el 1445 el papa Eugeni IV, assetjat pel capità Francesc Sforça, va demanar ajuda al rei Alfons V el Magnànim, que va enviar les seues tropes sota el comandament d’Eiximén Pérez de Corella per a defensar la causa del Pontífex. Quan el 1448 el papa Nicolau V, successor d’Eugeni IV, recuperà el territori, en senyal de gratitud oferí al comandant Pérez de Corella aquesta icona de Santa Maria. Quan aquell mateix any Pérez de Corella, primer comte de Cocentaina, comprà la Baronia de Cocentaina, portà la imatge de la Mare de Déu fins a la capella del seu palau comtal. En un primer moment la Mare de Déu era coneguda amb l’advocació de la Concepció. I va ser després del miracle de les Llàgrimes quan va passar a anomenar-se Mare de Déu del Miracle. Siga com siga, la qüestió important és la devoció de Cocentaina a la Mare de Déu del Miracle, una de les poques representacions de Santa Maria que porten el nom en valencià. Una Marededéu que, afortunadament, no ha patit la castellanització a què  l’Església ha sotmès els valencians des de fa segles.
Va ser en produir-se el miracle de les Llàgrimes i a causa de l’augment de la devoció a la Mare de Déu, que els senyors de Cocentaina fundaren un convent de monges que custodiaria aquesta santa icona. Així, el primer de desembre de 1653, el comte obtingué la llicència per a fundar el convent, que acolliria les monges caputxines descalces que vingueren de Granada. En un primer moment les monges s’instal·laren a les estances superiors de l’ermita, la Sala d’Ambaixadors, fins que el 1670 s’acabaren les obres del convent.
Agraïts pel miracle, els ciutadans de Cocentaina van proclamar la Mare de Déu patrona d’aquesta vila comtal.
Que Santa Maria, que com diu el Concili Vaticà II, ‘precedeix amb la seua llum el Poble de Déu, com a signe d’esperança  i de consol’ (LG núm. 68) siga per als ciutadans de Cocentaina Mare i companya en el camí de la fe, en aquests moments tan difícils i tan dolorosos pel coronavirus.
Que la pregària a la Mare de Déu de l’escriptor valencià Joan Roiç de Corella, recollida per mossèn Vicent Sorribes al seu Eucologi, ens ajude a lloar Maria, Mare del Miracle: ‘Amb plor tan gran/ que nostres pits abeura,/ i greu dolor/ que nostre cor esquinça,/ venim a Vós,/ filla de Déu i Mare,/ que nostra carn/ dels ossos se arranca/ i l’esperit/ desitjant l’ésser perdre,/ pensant, que mort/ per nostres greus delictes,/ ver Déu e hom,/ el Fill de Déu i vostre/ jau tot estés/ en vostres castes faldes‘.

'S'ha de parlar a Déu en castellà' (CastellóNotícies, 20/04/2020)

Els bisbes valencians, en relació a la nostra llengua, actuen com l’emperador Carles V quan deia: “S’ha de parlar a Déu en castellà”. I afegia encara: “als hòmens en francès, a les dones en italià…i als cavalls en alemany”. Així ho explicava l’escriptor Josep Mª Espinàs, el maig de 2016, en el seu article al diari El Periódico, titulat: “S’ha de parlar a Déu en castellà”.
Espinàs també contava una anècdota divertida, adreçada a aquells que només valoren el castellà i menyspreen les altres llengües: “Al poeta navarrès Irigoyen li van donar un premi a Madrid. Ho va agrair parlant una llengua que ningú va entendre. Algú va deduir que Irigoyen havia parlat en euskera, “pel so bàrbar de la llengua basca”. El poeta es va divertir explicant-ho: l’idioma bàrbar, rudimentari, negat al progrés cultural en què havia parlat….era el grec! El magnífic grec clàssic”.
També els bisbes valencians deuen pensar que la nostra llengua és rudimentària i bàrbara i per tant, no apta per parlar amb Déu. Ells, com Carles V, també pensen que “s’ha de parlar a Déu en castellà”.
Els bisbes valencians haurien de seguir l’exemple del papa Francesc que, en el seu viatge a Tailàndia, el  novembre passat, feia memòria dels laics que van evangelitzar aquelles terres, hòmens i dones “que tingueren la possibilitat de parlar el dialecte de la seua gent”, un fet que el papa definia com “un exercici simple i directe d’inculturació”. Per això el papa demanava als tailandesos (també s’ho poden aplicar els bisbes valencians) que no caiguen en “estructures i mentalitats eclesials que poden arribar a condicionar negativament un dinamisme evangelitzador”, com seria a l’Església valenciana prohibir la nostra llengua. El papa deia també a Tailàndia: “No tinguem por de voler inculturar l’Evangeli cada vegada més”. I estava tan convençut de la idea de la inculturació, que el papa repetí de nou: “No tinguem por de voler inculturar l’Evangeli cada vegada més”. El papa exhortà l’Església tailandesa de la necessitat de “confessar la fe en dialecte, a la manera que una mare canta cançons de bressol al seu fill, donant-li rostre i carn tailandèsque és molt més que realitzar traduccions”. I davant els bisbes japonesos, el papa elogià l’Església que va “acompanyar la cultura japonesa” i “la inculturació”, cosa que no fan els bisbes valencians. El mateix interès per la inculturació ha demanat el papa, en la recent Exhortació: “Estimada Amazònia”.
No tindre por a “inculturar” i “confessar la fe en dialecte”, seria la manera més sensata d’acompanyar la cultura dels valencians, unes actituds que l’Església valenciana es nega a fer, ja que en rebutjar la nostra llengua, està prohibint la seua inculturació en la cultura del País Valencià. Pel contrari, el papa, sensible a totes les llengües, accepta i protegeix les cultures minoritàries, com celebrant l’Eucaristia en el ritual propi del Zaire, el diumenge 1 de desembre.
No em resistic a explicar dues anècdotes que, sorprès, em contà un jove llatinoamericà que durant cinc anys estudià Teologia a la Facultat Sant Vicent Ferrer de València. A l’hora de l’esmorzar, al bar, els seminaristes valencians (que entre ells parlaven valencià) quan veien vindre aquest jove llatinoamericà, canviaven el valencià pel castellà, tot i que aquest jove sempre els deia que no canviaren de llengua, perquè així ell podria aprendre valencià. La segona anècdota que em contà aquest jove és més dolorosa i lacerant: a classe, quan un estudiant de Teologia va fer una pregunta en valencià, el professor li contestà en castellà, i a més li recordà a l’alumne que a classe, les preguntes s’havien de fer en castellà, que era la llengua de la facultat. Una autèntica vergonya, tenint en compte que les classes es feien a la ciutat de València, no a Toledo ni a Sevilla.
Evidentment aquestes anècdotes expliquen el despropòsit que suposa que després, els preveres, quan són enviats a una parròquia valencianoparlant, facen tota la litúrgia en castellà, ja que de seminaristes han fet les classes en castellà i han vist com la llengua dels valencians era exclosa de la docència.
Els bisbes valencians haurien d’emmirallar-se en l’arquebisbe de Trujillo i president del CELAM, Miguel Cabrejos, que ha dit: “La conversió integral implica cuidar la natura i les llengües”. Els bisbes valencians també podrien prendre exemple de l’Església d’Angola, que ha traduït el Catecisme a l’umbundu, la llengua més parlada a d’aquell país, després del portuguès, que és l’idioma oficial.
Amb tot, la retransmissió cada diumenge (des del passat dia 22 de març) de la missa en valencià des de la parròquia de l’Assumpció de la Mare de Déu de Torrent, per part de la televisió valenciana, és un xicotet gest que em fa creure que l’animadversió del clergat cap al valencià, pot anar canviant. Perquè és evident que deu haver estat l’arquebisbe de València, qui ha acceptat que la missa retransmesa per À Punt siga en valencià. I evidentment vull agrair als amics Jesús Corbí i Jordi Cerdà, preveres d’aquesta parròquia de Torrent, la seua valentia per fer aquest servei pastoral, que molts valencians seguim. I també vull agrair al director d’À Punt, la seua sensibilitat per oferir la missa en valencià. Una altra bona notícia de l’arquebisbat de València ha estat, en aquest confinament, la publicació d’un Manual per seguir la Setmana Santa des de casa, editat en valencià. de tota manera, com m’ha dit un bon amic, “És la seua obligació des de fa quasi 60 anys. Açò no és cap mèrit. Però benvinguda siga la versió castellana i valenciana d’un mateix text”. Però com diu aquest amic meu, “mentre això no es traduirà en una pastoral valenciana”, aquesta versió valenciana “no passarà d’una anècdota”.

Finalment vull expressar el meu agraïment, per la sensibilitat per la nostra llengua (que no tenen la majoria dels preveres valencians), al capellà peruà que celebra l’Eucaristia en valencià a Albalat de la Ribera, en bona part degut al treball de fa molts anys d’un grup de cristians d’aquesta vila, encapçalats pels amics Adrià Fuertes, Eduard Juan i Eliseu Dasí.
Hui, dilluns de la segona setmana de Pasqua, quan els valencians celebrem la festa de Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià, m’agradaria que les paraules del papa Francesc adreçades als cristians tailandesos i japonesos, feren reflexionar els bisbes valencians. Així, d’una vegada per totes, deixaren de tindre el valencià arraconat i com el papa (que utilitza les llengües pròpies diferents a les oficials) ells també començaren a introduir, a promoure i a defensar el valencià a l’Església.
Amén.

diumenge, 12 d’abril de 2020

És Pasqua (VILAWEB/ONTINYENT, 11/04/2020)

Aquest diumenge de Pasqua, estranyament, no hi haurà l’Angelet de la Corda a Alfarrasí. Amb tot, Pasqua és el goig que els ciutadans d’Alfarrasí i de tot el País Valencià, enguany confinats a casa, compartiran per la resurrecció del Senyor.
‘És Pasqua perquè t’he vist’, digué Sant Benet a aquell mossèn que li portà l’àpat el dia de Pasqua. Sant Benet reconegué que el trobament amb el germà és Pasqua, ja que trobar-se amb l’altre és sempre trobament amb Jesús, el Senyor.
Com Sant Benet, també en nosaltres és Pasqua quan veiem amb tendresa i estimació cada germà.
És Pasqua quan mirem els altres sense recels ni malfiances, sense suspicàcies ni prejudicis.
És Pasqua quan ajudem a alçar-se els qui han caigut i quan compartim el somriure amb els qui estan tristos.
És Pasqua quan sabem perdonar setanta vegades set.
És Pasqua quan ajudem els qui, per la crisi produïda per aquesta pandèmia, s’han quedat sense treball.
És Pasqua quan ens acostem als altres amb un cor net.
És Pasqua quan enderroquem els murs que ens separen i construïm ponts que ens uneixen.
És Pasqua quan obrim camins d’esperança i de pau.
És Pasqua quan redescobrim que la vida no serveix per a res si no sabem servir i quan no anem a allò que és essencial, sense perdre’ns en coses insignificants o superficials.
És Pasqua quan sabem superar el pessimisme i el desànim i quan ens obrim a la novetat de la vida, que sempre és un do de Déu.
És Pasqua quan amb la nostra vida som signes de comunió i de fraternitat.
És Pasqua quan sabem compartir la pregària i quan acollim amb agraïment el do del pa i del vi de l’Eucaristia.
És Pasqua quan sembrem llavors d’esperança, d’alegria, de compassió i de joia.
És Pasqua quan estimem sincerament, de veritat i a tothom, sense diferències, sense exclusivismes, sense excloure cap germà.
És Pasqua quan sabem eixugar les llàgrimes dels qui ploren i consolem tots els qui estan entristits.
És Pasqua quan sabem portar i compartir les càrregues d’aquells que ja no poden més.
És Pasqua quan tenim la humilitat al cor.
És Pasqua quan ens desfem dels lligams que ens esclavitzen i quan trenquem les cadenes que esclavitzen els germans.
És Pasqua quan treballem per la justícia i per la llibertat dels hòmens i dels pobles.
És Pasqua quan tenim els ulls i el cor lliures de prejudicis i de rancúnies.
És Pasqua quan acostem Jesús als nostres germans.
És Pasqua quan, malgrat la nit i la foscor de la vida, esperem l’albada que ens fa descobrir el sol que ve de l’orient.
És Pasqua quan alcem els qui han caigut per la duresa de la vida i quan ajudem a caminar els qui es troben al marge del camí.
És Pasqua quan, tot i l’aridesa de la vida, continuem avançant sempre i estimant sense mida.
És Pasqua quan, en aquest temps on el coronavirus ha destruït tantes famílies amb la malaltia i la mort, sabem infondre coratge i fem costat als qui ho passen malament.
És Pasqua quan evitem l’agressió al medi ambient, quan lluitem per acabar amb la contaminació i quan treballem per disminuir la pressió i la intervenció de l’home que fa malbé el planeta.
Que el Déu que ha ressuscitat Jesús, el Senyor, ens faça el do de ser Pasqua per als altres en aquests moments tan durs per a tantes famílies.
Que sapiguem ser Pasqua per a tants i tants germans nostres que pateixen i que ploren pels malalts i pels qui ens han deixat, sense ni tan sols haver-los pogut acomiadar.
Santa Pasqua a tots, en aquest temps de pandèmia on el mal, aparentment sembla vèncer el bé i on la foscor també sembla guanyar la llum.
Que Jesús Ressuscitat siga sempre, per a nosaltres i per a tots aquells que estimem, la nostra força, la nostra pau i la nostra joia.

divendres, 10 d’abril de 2020

Recuperar la jerarquia de valors (VILAWEB/ONTINYENT, 04/04/2020)

La pandèmia que estem patint de Covid-19 només s’explica per la pertorbació de la jerarquia de valors que al llarg dels anys hem fet els hòmens, ja que hem deixat els valors fonamentals que ens ajuden a créixer humanament i els hem substituïts per uns paràmetres que ens han fet menys humans i que han fet malbé el planeta.
Ja la Constitució Gaudium et spes, del Concili Vaticà II, ens avisava dels problemes que tindria la humanitat si continuava alterant la jerarquia de valors. Aquest text sobre l’Església en el món contemporani, aprovat pels bisbes el 7 de desembre de 1965, un dia abans que es clausurara el Vaticà II, demanava al món que buscara una harmonia amb la creació, per a evitar el que ara estem vivint. Als números 37 i 38 d’aquesta Constitució Pastoral, els bisbes de tot el món ens recordaven que ‘el progrés humà, que és un gran bé per a l’home, porta en si mateix una gran temptació’. I és que quan s’altera o es pertorba la jerarquia de valors, ‘cada un dels hòmens i grups, només tenen en compte els interessos propis, no els dels altres’. I com ens recorda aquest text, ‘això fa que el món no siga ja l’espai d’una autèntica fraternitat’. Encara més, Gaudium et spes remarcava un fet preocupant: ‘el poder creixent de la humanitat ja amenaça de destruir el mateix gènere humà’, cosa que, com preveien els bisbes, significaria un gran desastre, tant per a nosaltres com per al planeta.
Aquest text ens donava unes pautes raonables per a ‘superar aquesta calamitat tan deplorable’. Com ens demanaven els bisbes, ‘la resposta cristiana’ que en aquell moment ens donava l’Església davant aquest problema era ‘purificar i perfeccionar per la creu i la resurrecció de Jesús, totes les activitats humanes, les quals, a causa de la supèrbia i de l’egoisme, es veuen cada dia en perill’.
Gaudium et spes també ens posa al davant la importància d’un fet cabdal com a cristians. I és que ‘l’home, redimit pel Crist, i fet una nova criatura de l’Esperit Sant, pot estimar les coses creades per Déu i ha de fer-ho’. Per això, cadascun de nosaltres ha de ser conscient que ‘de Déu les rep i com a procedents de la mà de Déu les mira i les respecta’. Ací hi ha l’error que hem comès anys i més anys. I és que no hem sabut (o no hem volgut) respectar com cal els dons que rebem de Déu. Gaudium et spes ens diu que ‘donant-ne gràcies al Benefactor [cosa que tampoc hem fet], usant i fruint de les criatures en la pobresa i en la llibertat d’esperit’, cada ésser humà ‘és introduït en la veritable possessió del món’. Per tant, com ens deien els bisbes en aquest text, es tracta d’usar les coses, però no d’abusar-ne. O encara pitjor, destruir-les.
Aquest text aprovat pel concili, també ens recorda que ‘la llei fonamental de la perfecció humana, i per tant, de la transformació del món, és el manament nou de l’amor’. Per això, com ens demanaven els bisbes, ‘el camí de l’amor és obert per a l’home’ i per tant ‘l’esforç per a instaurar la fraternitat universal, no és cap utopia’. Finalment, aquest text ens encoratja a recuperar ‘els desigs generosos’ que tots tenim, per a enfortir i ‘humanitzar la mateixa vida’.
Aquest text de fa 55 anys ja ens alertava del desastre que ens podria vindre (i que ja tenim entre nosaltres) si capgiràvem la jerarquia de valors. I és que en compte d’afavorir la fraternitat i la solidaritat entre els hòmens, la cura de la creació, la cooperació entre els pobles i la sol·licitud pels més desafavorits, ens hem deixat portar per l’egoisme, l’afany de diners, l’individualisme, la sobreexplotació dels recursos naturals i el maltractament del planeta. I a causa de tot això, ara ens trobem com ens trobem, ja que no hem sabut (o no hem volgut) viure en harmonia amb la natura i amb els altres éssers humans. Hem preferit sobreexplotar els dons que hem rebut de Déu, acaparant-los per a nosaltres mateixos i deixant al marge els més pobres de la societat. Per això ara ens convé recordar les paraules del papa Francesc, quan el divendres 27 de març, en la plaça del Vaticà totalment buida ens recordà que ‘estem en la mateixa barca’, i per això ‘ningú no se salva sol’.
Després de superar aquesta pandèmia que patim ara, hem d’aprendre a viure d’una altra manera, tal com ens demanava la Constitució Gaudium et spes, no mirant només (i obsessivament) els interessos propis, sense tindre en compte els dels altres, sinó fent-nos càrrec, solidàriament, de les necessitats de la humanitat. La lliçó que hem d’aprendre d’aquesta pandèmia, ha de ser la de viure d’una manera més humil, valorant les coses aparentment menudes i insignificants, per a deixar de banda la supèrbia i l’egoisme i així construir una humanitat més fraterna i més atenta als qui passen necessitat. I també, evidentment, extremant la cura per la nostra terra. Cal recuperar la jerarquia de valors per a viure atents als signes dels temps, ja que, com ha dit la filòsofa Marta Tafalla, ‘si només reaccionem quan el problema ja el tenim al damunt, malament’. Si no ens deixem portar pel pessimisme i reaccionem a temps, avançant-nos als esdeveniments, ‘podrem eixir-ne, i molt millors’. Però com diu el jesuïta valencià José Ignacio González Faus, ‘tinc por que, una vegada més, no aprenguem la lliçó’, cosa que seria una tragèdia per a nosaltres i per al planeta.
Tant de bo que després d’aquesta pandèmia no ens adormim en el benestar (qui puga fer-ho) i en la indiferència envers qui pateix, sinó que estiguem atents als altres, per a créixer més i més en fraternitat i en solidaritat.
El nostre món hauria de seguir el consell que ens donava Pablo Ráez, el jove de Marbella que va morir de leucèmia fa uns anys, quan ens deia: ‘El més important de la vida és ajudar els altres’. Així construiríem un món millor i evitaríem caure en els errors que ens han portat a la situació en què ens trobem. Per això mateix el teòleg José M. Castillo ha dit que ‘el coronavirus és una espantosa desgràcia, però encara ho és més la infame economia que mana en el nostre món’.

"Som servents sense cap mèrit" (Catalunya Religió, 08/04/2020)

(Josep M. Bausset - Monjo de Montserrat) I l’Evangeli de Sant Lluc continua així el text que encapçala aquest article: “hem fet només el que havíem de fer” (Lc 17:7-10). Són les paraules que Jesús digué als deixebles, perquè evitessin (i avui evitem també nosaltres) gloriar-nos després d’haver complert els deures que fem.
Dic això perquè molts cristians s’han estranyat que el president del govern espanyol hagi agraït (com ha de ser) la tasca que en aquesta pandèmia fan els homes i les dones que treballen en activitats considerades essencials i pel contrari no hagi tingut cap paraula d’agraïment per a les activitats que fa l’Església. I és que el Sr. Pedro Sánchez ha donat les gràcies als metges, farmacèutics i infermers, als membres de protecció civil, als transportistes de mercaderies, a l’exèrcit, al personal de neteja, a les forces de seguretat, als propietaris de botigues d’alimentació i d’estacions de servei i als treballadors que tenen algun establiment de productes considerats de primera necessitat. Però com dic, el president del govern espanyol no ha dedicat ni una sola paraula per agrair el servei que fa l’Església en aquests moments tan difícils.
Cal recordar que l’acció assistencial de l’Església davant la pandèmia del Covid-19, és encara més present aquests dies. Per exemple, Càritas no ha deixat de subministrar aliments a les persones més necessitades. A més, Càritas ha assignat un milió d’euros per pal·liar l’emergència sanitària i social provocada pel Covid-19. També hi ha, per part de diversos bisbes (València, Sogorb-Castelló, Àvila, Barbastre, Bilbao, Burgos, Ciudad Real, Ciudad Rodrigo, Sevilla, Granada, Lugo, Palència, Còria-Càceres, Mèrida-Badajoz, Ourense, Santiago o Valladolid) l’oferiment dels espais eclesials (Seminaris o cases d’exercicis) per acollir persones que no tenen llar o malalts. També el bisbe de Vic ha posat el Seminari al servei del Departament de Salut, per tal d’acollir pacients de l’hospital Universitari de Vic. O el bisbe d’Urgell, que ha ofert el Seminari per acollir 18 persones grans de l’hospital de la Seu d’Urgell. O els milers de mascaretes que estan cosint les monges contemplatives, entre elles les clarisses de Viloví d’Onyar. O encara, l’assistència dels capellans d’hospitals, amb una tasca tan important com escoltar i encoratjar els malalts que demanen un acompanyament espiritual i emocional, ja que amb la seva mirada i la seva paraula, acompanyen amb afecte els qui es troben en els seus últims moments de la vida. Les viseres amb impressora 3D que fan diverses monges de Huelva. O els Amigonians que en el seu Seminari de Godella, acullen i donen una assistència integral a persones en situació de vulnerabilitat. O encara les diòcesis, com Barcelona o Vic, que proporcionen menjar a baix preu, perquè les persones més vulnerables se’l puguin emportar a casa.
Davant la ingent acció social de l’Església, moltes persones troben injustificada l’absència, per part del president Sánchez, d’unes paraules d’agraïment per la tasca assistencial de l’Església, que ara també continua fent costat als afectats pel Covid-19. Certament que no hauria estat gens malament, que el president del govern espanyol hagués tingut una miqueta de sensibilitat pel treball, moltes vegades abnegat, dels cristians. Però hem de recordar que Jesús a l’Evangeli ens demana fer les coses bé, sense esperar cap recompensa ni cap agraïment. Per tant, com diu el títol d’aquest article, quan fem el que hem de fer, hem de ser conscients que “som servents sense cap mèrit”, ja que “hem fet només el que havíem de fer”.
A més, el capítol 25 de Sant Mateu ens convida a donar pa als qui no en tenen, a vestir els despullats, a visitar els malalts i els presos i a fer-ho perquè en tots ells veiem el Crist, sense esperar res a canvi.
La tasca assistencial tan important de l’Església, ara i sempre, és el servei als germans necessitats, per tal d’alleujar els qui sofreixen, per consolar els entristits, per eixugar les llàgrimes dels qui ploren, per acompanyar els qui estan sols o de dol. I després de fer tot això, els cristians, sense esperar res a canvi, hem de ser conscients que “som servents sense cap mèrit”, perquè “hem fet només el que havíem de fer”. Ací hi ha la grandesa de l’Església: estimar amb sol·licitud i ajudar els qui ho passen malament, ara amb el Covid-19 i sempre, amb generositat envers els qui viuen en la precarietat i en la pobresa i sense esperar res a canvi. Només cal recordar les paraules d’encoratjament que avui ens adreça també a nosaltres, Jesús: “Qui doni beure a un d’aquests, a títol de deixeble, ni que sigui un got d’aigua fresca, vos asseguro que no perdrà la seva recompensa” (Mt 10:42). Això és el que ens conforta i ens anima per fer el bé a tothom, sense esperar ara, res a canvi, tot seguint les paraules de Jesús: estimeu-vos els uns als altres.  

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT