diumenge, 29 de març de 2015

El xic de les taronges (VILAWEB/ONTINYENT, 29/03/2015)

El passat 11 de març, en passar per davant de l’estació de Sants de Barcelona, vaig vore una furgoneta de Carcaixent que anunciava la venda de taronges d’aquesta manera: “El Xic de les taronges. Te les portem del camp a casa”. L’amo d’aquest negoci (amb una magnífica web en valencià) l’ha enfocat com  una nova forma de comercialitzar aquesta fruita, sense intermediaris, i per tant, d’una manera més directa.

En ple barri de Sants de Barcelona, l’amo del “Xic de les taronges” no li va caldre fer cap traducció del “valencià” al “català”, per tal de tindre èxit en la venda de les taronges. El llaurador de Carcaixent, ni tan sols no li va caldre traduir “xic” per “noi”, per fer-se entendre. I és que la paraula “xic”, no només és utilitzada a la Ribera o a la Vall d’Albaida, sinó també al Tarragonès. O no recordem una de les colles castelleres més famoses a Catalunya, com és la dels Xiquets de Valls?

Els qui des dels anys 70 (recolzats pel partit que actualment governa el País Valencià) s’han obstinat en negar la unitat de la nostra llengua, amb l’únic l’objectiu d’enfrontar i dividir els valencians, haurien de conèixer (i d’utilitzar) el valencià. D’aquesta manera s’adonarien del ridícul que fan en voler negar una veritat científica admesa per totes les Universitats del món. I també, d’aquesta manera, utilitzant el valencià, s’oblidarien de les manies secessionistes que amb les quals ataquen la unitat de la nostra llengua. L’amo del “Xic de les taronges” així ho va entendre en utilitzar el valencià a la seua furgoneta, davant l’estació de Sants de Barcelona. Sense manies, ni traduccions inútils, ni fòbies anticatalanistes!



Per què el PP intenta enfrontar i oposar el valencià al català? La raó és més que evident: es tracta de destruir la nostra llengua i de convertir-la en una mena de patois d’anar per casa, com va quedar ben patent en el discurs de l’alcaldessa de València i el seu “caloret”. O en les vegades (poques) que el President Fabra utilitza la nostra llengua, sense cap interès per perfeccionar-la i parlar-la correctament. És això, la marginació (i la desaparició) del valencià, el que pretén el partit que governa el País Valencià. I és per això que aquest partit tracta l’AVL amb el menyspreu al qual ens té acostumat. Un menyspreu que cap formació política del món no ha fet mai a una entitat acadèmica. Com ha escrit recentment l’amic Vicent Sanchis en l’article al diari AVU, “La fredor dels botxins”, “el Partit Popular al llarg de dues dècades a la Generalitat i vint-i-quatre anys a l’Ajuntament de València, ha intentat destruir la llengua”. I és que com ha dit Vicent Sanchis, “El “valencià” del PP és un recurs per reivindicar en aparença un fals valencianisme. És una morralla local sense futur”. I una manera d’enfrontar els valencians, utilitzant les vísceres en compte de la raó!

I no és també això, enfrontar i dividir els valencians, així com arraconar-nos com a Poble, el que es pretén amb les dificultats que posa el Govern de Madrid pel que fa al Corredor Mediterrani? Com és possible que les taronges, per arribar a Europa des del País Valencià, hagen de passar per Madrid? I com és possible que el trajecte València-Madrid (amb una distància en quilòmetres més gran) es faça en menys temps que el viatge València-Barcelona? Com és possible que en més de 15 anys, l’euromed València-Barcelona no haja reduït gens, el temps del seu trajecte. Si el 1998 viatjar de València a Barcelona costava tres hores, el 2015 costa 180 minuts.

En un article a La Vanguardia, de 2013, del professor Josep Vicent Boira, titulat “200 vagons des de València”, l’autor recordava que ja el 1930, “el valencià Luis Lucia Lucia, un dels pocs polítics espanyols condemnat a la pena de mort dues vegades consecutives, una pels republicans, i una altra pels franquistes, va defensar la necessitat d’una línia d’ample internacional al corredor mediterrani”, que Lucia va anomenar “València-Port Bou”. I és que Luis Lucia, com recordava en aquest article el professor Josep Vicent Boira, “tenia clara la seua aposta: els problemes de l’exportació de fruites valencianes i dels taps a Cerbère podien ser evitats portant a València la xarxa d’ample internacional”. En el mateix article el professor Boira recordava també que, quan el març de 1930 es va parlar per primera vegada d’una línia internacional París-Barcelona, va ser “l’alcalde de València, el conservador José Mestre, nomenat pel general Miguel Primo de Rivera qui, amb gran agilitat, va despatxar una comissió a la capital catalana encapçalada pel seu tinent d’alcalde per mostrar les conveniències que aquesta obra tan beneficiosa es prolongue a València”.

Com diu el professor Boira, “en aquell temps, 190000 tones de mercaderies al mes (dos-cents vagons al dia) eixien des de la capital valenciana amb destinació a Europa”. A la vista dels resultats, l’article del professor Josep Vicent Boira acabava amb una pregunta a propòsit de la via d’ample internacional a València: “Arribarà, senyora Pastor?, arribarà, senyor Rajoy?”.

L’amo del “Xic de les taronges” i els llauradors valencians (i també els qui fem el trajecte València-Barcelona) apostem pel corredor mediterrani. El que ja no sé és si aquesta aposta per l’ample internacional la té també el partit que governa la Generalitat del País Valencià i el Govern de Madrid.


29 de març: Diumenge de Rams (LEVANTE-EMV, 29/03/2015)

Aquest any, el 29 de març celebrem el Diumenge de Rams, comencem la Setmana Santa, per commemorar la Passió, la Mort i la Resurrecció de Jesús.
Concretament hui, el primer dia de la Setmana Santa, celebrem l´entrada de Jesús a Jerusalem, on va ser aclamat per la gent, que el va rebre amb branques d´arbres, mentre l´aclamava com a "Fill de David". Per això hui la celebració litúrgica de l´Eucaristia comença amb la benedicció i la processó dels Rams, on també nosaltres aclamem Jesús el Crist, amb les paraules amb que va ser aclamat: "Hosanna. Beneït el qui ve en nom del Senyor".
Les lectures de l´Eucaristia del Diumenge de Rams ja ens fan entrar de ple en el drama de la Passió de Jesús. Així, la primera lectura, del profeta Isaïes, llegida profèticament, ja ens mostra el Servent de Déu, assotat i escarnit: "He parat l´esquena als qui m´assotaven, i les galtes als qui m´arrencaven la barba; no he amagat la cara davant ofenses i escopinades" (Is 50:6).
També el Psalm 21 ens fa vore el dolor d´aquell que, amb la seua mort, salvarà el seu poble: "m´han lligat les mans i els peus, puc comptar tots els meus ossos. Es reparteixen entre ells els meus vestits, es juguen als daus la meua roba" (Ps 21:17-18). Pel que fa a la Carta als Filipencs, aquest text ens mostra Jesús que, malgrat que era de "condició divina", per tal de salvar-nos va prendre la condició d´esclau, i semblant als hòmens, "s´abaixà i es féu obedient fins a la mort i una mort de creu" (Fl 2:8).
Però és la lectura de la Passió, enguany la de Sant Marc (14:1-15:47) la que ens narra els prolegòmens de la detenció de Jesús a l´Hort de les Oliveres i el posterior drama fins a la seua mort en creu i el seu enterrament. És la sang salvadora de Jesús, mort a la creu, com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, que "ompli el calze eucarístic per portar-nos vida i salvació, per oferir-nos la beguda de la immortalitat".
La Passió i la mort de Jesús, amb la seua resurrecció, ens redimeix del pecat, com escrivia Ramon Llull: "D´allò que vos dóna gràcies, Senyor, el vostre servent, és de la vostra Passió, ja que estant ell mort i dormit en el pecat, la vostra Passió Senyor, el va fer reviure i el despertà i li mostrà la bondat" (Llibre de Contemplació de Ramon Llull). Jesús el "vertader Senyor, pietós i ple de tot allò que és bo", acceptant el suplici de la creu ens ha salvat del pecat. I per això tota la Passió, com deia Ramon Llull, és "plena d´ensenyament i raons, puix està tota ella plena d´amor, de dolcesa, de misericòrdia, de pietat i de fruits" (Oracions de Ramon).
Com diu el comentari del Missal de Diumenges i Festes de Montserrat, "l´obra de la salvació, acomplerta pel Crist en un moment de la història, no queda limitada allí: els seus fruit alimenten i fan viure els hòmens de totes les èpoques". Per això el Diumenge de Rams, amb la processó dels rams i de les palmes, ens disposa a participar en la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús. I també ens convida a viure en comunió amb tantes passions i amb tantes morts com omplin de dolor i de sofriment el nostre món: els cristians assassinats a Síria i a Iraq, els milions de persones que moren de fam, els immigrants tractats injustament, les dones maltractades, els xiquets i els ancians abandonats, els qui no tenen treball, els malalts, les víctimes i els familiars de l´avió estavellat als Alps, els qui pateixen injustícies, els qui viuen sols....
La Passió i la Mort de Jesús continua encara hui, en tots aquells que crucificats, moren i sofreixen de tantes maneres. Però la Passió i la Mort del Senyor ens ha d´encoratjar per lluitar contra el sofriment i per fer possible un món més just i més fratern. 

En aquest Diumenge de Rams, la lectura de la Passió ens fa contemplar la Creu de Jesús. I també les creus dels hòmens i de les dones del nostre món. Com diu Carme Gomà en el seu llibre, "Pregàries seguint l´any litúrgic", la Passió del Senyor ens fa entrar en comunió amb "els qui es troben sols, en els qui estan malalts, en els qui s´han accidentat greument, en els qui tenen por de morir d´un moment a l´altre".
Amb el Diumenge de Rams comença la Setmana Santa, on "contemplem el servei a favor de la humanitat que Jesús va prestar durant tota la seua existència; un servei que culmina a la creu amb el do de la vida, i continua en l´Església amb el do d´ell mateix en els sagraments", com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler.


dissabte, 28 de març de 2015

28 de març: Santa Teresa de Jesús (LEVANTE-EMV, 28/03/2015)

El dia 28 de març commemorem els 500 anys del naixement a Àvila, de Teresa d´Ahumada, la qui amb el temps seria la gran mística i reformadora del Carmel.
Teresa va nàixer al si d´una família nombrosa, ja que tenia 9 germans i 3 germanes. Ja des de la seua infància, Teresa descobrí dues coses importants: en primer lloc, que tot allò que pertany a aquest món, passa, i en segon, que Déu és per sempre.
Si en la seua adolescència la lectura de llibres profans l´havien portat a les distraccions de la vida mundana, el seu pas com a alumna de les monges agustines de Santa Maria de Gràcia, a Àvila, on ingressà el 1531, i la lectura de llibres espirituals, l´encaminaren a una vida de pregària. Teresa hagué d´abandonar Santa Maria de Gràcia un any després del seu ingrés per una malaltia.
El 1535, quan Teresa tenia 20 anys, entrà al convent de les carmelites de l´Enacarnació, a Àvila mateix. Però 3 anys després, el 1538, hagué d´abandonar la comunitat degut a una misteriosa i greu malaltia, que la tingué en coma 4 dies.
Durant la Quaresma de 1554, quan Teresa tenia 39 anys, la contemplació d´un Sant Crist nafrat marcà una abans i un després en la seua vida, ja que aquest fet produí la conversió de la monja. Va ser llegint les "Confessions" de Sant Agustí i davant la imatge d´un Sant Crist, que Teresa es va convertir. Ho contava ella mateixa en el "Llibre de la Vida": "En entrar a l´oratori vaig vore una imatge. Era de Crist nafrat i tan devota que, en mirar-la, em vaig torbar tota de vore-la així. Tan gran va ser el meu sentiment d´haver estat tan malagraïda a aquelles ferides que el cor se´m feia trossos. Vaig llançar-me a prop seu amb moltes llàgrimes, i li vaig suplicar que m´enfortira d´una vegada per sempre per no ofendre´l".
Va ser a partir d´aquesta data que Teresa canvià de vida, ajudada també per bons consellers, com Sant Francesc de Borja, amb qui Teresa es va trobar el 1557. Francesc de Borja aprovà la reforma del Carmel que la santa portava en ment, i així el 24 d´agost de 1562 va tindre lloc la primera de les fundacions femenines de la reforma: el convent de Sant Josep, a Àvila.
El 1566 escriví el seu llibre "Camí de perfecció", que ella destinà a les 12 novícies del Carmel de Sant Josep d´Àvila, la primera de les comunitats que fundà. Teresa proposava a les monges un intens programa de vida contemplativa al servei de l´Església. El 1567 Teresa es va trobar amb el General de l´Orde, Fra Joan Baptista Rubeo, que l´autoritzà a fundar altres convents per a monges com el de Sant Josep, i també per a frares. Així fundà a Medina del Campo (1567), Malagon i Valladolid (1568), i aquest mateix any a Duruelo fundà la primera comunitat de frares de la reforma carmelitana. L´activitat de Santa Teresa continuà el 1569 amb les fundacions dels convents de monges a Toledo i a Pastrana, i en aquesta última ciutat, també fundà un convent de frares. Després van vindre les fundacions a Salamanca (1570), Alba de Tormes (1571), Segovia (1574), Beas de Segura i Sevilla (1575), Caravaca (1576) i Villanueva de la Jara i Palència (1580). De fet, els últims vint anys de la vida de Santa Teresa van ser els de major activitat com a reformadora i fundadora, i per això són els vint anys més actius i fecunds des de punt de vista espiritual i eclesial.
L´obra mística més famosa de Santa Teresa és el "Castell interior", anomenat també, "Les Morades", de 1577, i que és una relectura del seu propi camí espiritual. La seua activitat com a reformadora del Carmel quedà plasmada en el "Llibre de les Fundacions", escrit entre 1573 i 1582, on Teresa ens narra la vida d´aquelles monges que anaven a reformar l´Orde. Una altra obra molt important de Santa Teresa és el llibre de la seua vida.
Santa Teresa va morir a Alba de Tormes el 4 d´octubre de 1582 i va ser beatificada pel papa Pau V el 1614, i canonitzada per Gregori XV el 1622. Finalment va ser proclamada Doctora de l´Església pel papa Pau VI el 29 de setembre de 1970.
Cinc segles després del seu naixement, a tots ens queda el ressò del missatge de Santa Teresa de Jesús, sobretot amb les seus obres i també amb el testimoniatge de les monges carmelites descalces que segueixen el seu carisma i els seus passos, als convents de les Alqueries, Villar, Altea, Godelleta, Puçol, Elx i Serra, com també dels frares carmelites de Borriana, València i el Desert de les Palmes, que són per al nostre temps mestres de pregària.

Com va dir el passat dia 22 l´arquebisbe de València Antonio Cañizares, "el gran repte de l´Església del segle XXI és donar a conèixer Jesucrist". I en aquesta tasca tan apassionant, la santa d´Àvila "és guia segura que ens encamina a Jesucrist".

divendres, 27 de març de 2015

27 de març: La Mare de Déu dels Dolors (LEVANTE-EMV, 27/03/2015)

Tot i que la festa litúrgica de la Mare de Déu dels Dolors és el 15 de setembre, són molts els pobles que celebren també aquesta festa, l´últim dia del Septenari dels Dolors, és a dir, hui, el divendres abans del Diumenge de Rams.
La Mare de Déu dels Dolors, anomenada també la Pietat o Mare de Déu al Peu de la Creu, i que és venerada a molts pobles valencians, ens recorda Maria traspassada pel sofriment. Patrona de Canals, Requena i Puçol, i venerada a L´Eliana, són molts els pobles que li han dedicat una ermita a la Mare de Déu dels Dolors, com a Sagunt, Alboraia o Torís.
Al llarg de la història, el poble cristià va sintetitzar els set dolors de Santa Maria, en set passatges bíblics, explícits o intuïts, on la Mare de Déu va viure el dolor i el sofriment, unida al seu fill. I així ho canten uns Goigs: "Mare de Déu dels Dolors,/ confiat jo vinc a Vós./ puix foren amb set turments,/ de set dolors traspassada;/ siau la nostra Advocada/ Mare dels vostres servents".
El primer dels dolors és quan Maria i Josep presentaren l´Infant al temple de Jerusalem (Lc 2:34-35) on Simeó profetitzà que a Maria una espasa li traspassaria l´ànima.
El segon dels dolors és la fugida a Egipte de Maria, Jesús i Josep (Mt 2:13-14) ja que Herodes volia matar l´Infant Jesús.
El tercer dels dolors és la pèrdua de Jesús a Jerusalem, quan Maria i Josep el buscaren sense saber on estava (Lc 2:43-48)
En el quart dolor, la pietat popular ha vist Maria a la Via Dolorosa, mentre veia passar Jesús amb la creu, camí del calvari.
El cinquè dolor és quan Maria es trobà al Calvari, al peu de la creu (Jo 19:25-27) on estava crucificat el seu fill. I és d´aquest dolor com, amb una gran bellesa, canta mossèn Jacint Verdaguer, aquest moment: "Sota l´arbre Sant/ la Verge sospira,/ veient mort lo fruit,/ lo fruit de la Vida:/ lo fruit és Jesús,/ Ella bé ho sabia;/ que l´arbre és la Creu,/ la Verge és Maria./ Paraules que diu/ lo cor entristien:/ Jo en tenia un Fill;/ millor no hi havia;/ l´han pres i lligat,/ i en la Creu ara expira!/ Roseret del cel,/ que en mon cor flories,/ tes flors què s´han fet,/ puix sols trobe espines?/ Vosaltres que aneu/ camí de la vida,/ cap pena hi heu vist/ semblant a la mia./ De set Espasses ferida/ vos mirem trista i plorosa/ Verge, y Mare Dolorosa/ socorreu aquell qui us crida".
El sisè dolor recull la presència de Jesús, mort a la falda de Maria, després de baixar-lo de la creu.
Finalment, el setè dolor és la soledat de la Mare de Déu, en deixar el seu fill al sepulcre.
Són molts els escriptors que han fet referència als dolors de Maria, com Sant Anselm, Sant Bernat o Jacopone da Todi, a qui s´atribueix el Stabat Mater: "Dreta al peu de la Creu/ on penjat estava el Fill,/ plorava la Mare Dolorosa". També Ramon Llull escrigué "De la passió e lo desconsol de Nostra Dona de son Fill". I el Vaticà II ens parla de Maria, que "mantingué fidelment la seua comunió amb el Fill, fins a la creu" (L.G. 58).
La devoció a la Mare de Déu dels Dolors (anomenada també la Dolorosa o la Pietat) va nàixer el segle XI, i es va propagar molt durant el XIII, gràcies als monjos cistercencs i als frares mendicants. El 1814, el papa Pius VII estengué la devoció a la Mare de Déu dels Dolors a tota l´Església i Pius X, fixà la seu festa el 15 de setembre, tot i que en molts pobles també se celebra hui, divendres de Passió o divendres de Dolors.
La Mare de Déu dels Dolors, patrona de l´Institut Secular "Obreres de la Creu" que es troben en missió pastoral a Castalla, Alzira, Altea la Vella, Ontinyent, La Barraca d´Aigües Vives, Xàbia, Gandia, València o Montcada de l´Horta. També és venerada al convent dels Dolors de Bocairent i a l´ermita dels Dolors de Callosa de Segura. És en aquesta vila, on hui, Divendres de Dolors porten la Mare de Déu des de la seua ermita a l´església de Sant Martí, per celebrar el Septenari en el seu honor, que també se celebra a Crevillent.
Pel que fa a la vila de Dolores (que té en el seu escut el cor de Maria traspassat per set espases) es fa la presentació a la Mare de Déu, dels xiquets fins a 2 anys.
Que la Mare de Déu dels Dolors ens ajude a estar atents als sofriments del nostre món i a posar consol i esperança en tots aquells que pateixen, d´una manera especial en els familiars de les víctimes de l´avió estavellat als Alps.
PD: La imatge, obra original de 1795 inclosa en l’inventari artístic de la Generalitat Valenciana i que aquest any compleix el seu 220 aniversari, és de l’escultor de cambra del rei Carles IV i imatger valencià José Esteve Bonet (1741 – 1802). És de la ciutat de Xàtiva.

Homilia pronunciada el dia 18/03/2015 a la Basílica de la Mare de Déu de Montserrat

Jo 5, 17-30

Ja en la recta final de la Quaresma, en el nostre camí cap a la Pasqua, germanes i germans, l’evangelista Joan ens presenta avui el tema de la fe i de la vida eterna: “Els qui escolten el que jo dic i creuen en aquell que m’ha enviat tenen la vida eterna” (Jo 5:24) Aquesta frase evangèlica ens porta, d’alguna manera, el ressò de l’epíleg del capítol 20 del quart Evangeli, quan l’evangelista ens “dóna testimoniatge d’aquestes coses”, escrites per enfortir la fe dels deixebles: “Hi ha, encara, moltes altres coses que féu Jesús, que si s’escrivien una per una, ni el mateix món no podria contenir els llibres que s’escriurien” (Jo 20:25)
I és que en l’obra de l’evangelista Joan, el tema de la fe, és ben present al llarg de tot el seu Evangeli. Així, en el capítol 4, Jesús es revela a la Samaritana com l’aigua viva, tot fent néixer en ella el desig de Déu i la fe dels seus veïns: “Molts dels samaritans d’aquell poble van creure en ell per la paraula de la dona”. I en el capítol 9, el cec de naixement reconeix Jesús com a Messies: “¿Tu creus en el Fill de l’home?...Hi crec, Senyor”.
Amb tot, i més que fixar-nos en les definicions o els discursos, ens pot anar bé de veure aquells models de fe (com diu la Carta als Hebreus) que ens acompanyen en el camí de la vida. D’aquí aprendrem que el veritable creient no es recolza en els seus èxits, ja que se sap feble, sinó que es refia totalment de Déu, “que consola el seu poble i es compadeix dels afligits” (Is 49:13).
Com ha dit el papa Francesc, la fe, “que il·lumina l’existència de l’home, ajudant-lo a distingir entre el bé i el mal”, és sempre una resposta confiada en el Senyor. Una actitud d’adhesió a Jesús, que “com a Ressuscitat, és testimoni de confiança, digne de fe, a través del qual Déu actua en la història”.
Com a deixebles del Senyor, i tal i com ens ha recordat el papa, a l’Església hem de “facilitar la fe en lloc de controlar-la”. Perquè la fe és sempre un acte de llibertat. Una actitud de confiança, mai de pressió o d’obligació.
Germanes i germans, l’Eucaristia que ara celebrem és el cimal de la fe, tal com dirà després de la consagració del pa i del vi, el prevere que presideix la nostra celebració: “Proclameu el misteri de la fe”.
Apropem-nos a l’àpat de la fraternitat amb senzillesa i confiança. Apropem-nos a l’àpat de l’altar amb aquella actitud que mossèn Jacint Verdaguer descrivia en un dels seus poemes més bonics: “Sortiré a cercar-vos com cerva ferida, que cerca la font, la font d’aigua viva”.     




                                                    

dijous, 26 de març de 2015

26 de març: Els monjos màrtirs de Tibhirine (LEVANTE-EMV, 26/03/2015)


Va ser hui fa 19 anys, en la nit del 26 al 27 de març de 1996, quan el Grup Islàmic Armat (GIA) va segrestar set monjos trapencs (de nacionalitat francesa) del monestir de la Mare de Déu de l´Atlas, a Argèlia. Aquest monestir, a prop de Médéa, a uns 90 quilòmetres d´Argel, enmig d´una zona muntanyenca, va ser fundat el 1938.
Ja abans del martiri dels set monjos trapencs, i degut a l´ambient de violència que vivia el país pel fonamentalisme islàmic, es van produir diversos assassinats en aquella zona. Així, el 14 de desembre de 1993 van ser degollats 12 cristians. I el 24 de desembre següent, un grup armat entrà al monestir de Tibhirine, exigint al Prior, el P. Christian-Marie Chergé, un impost revolucionari, així com també emportar-se el Germà Luc, que era metge. El Prior no accedí a cap de les dues peticions del grup, ja que per una part, els monjos no tenien diners, i per l´altra, el G. Luc ja era molt major per fer una travessa a les muntanyes. Però el P. Christian-Marie els va dir que els ferits d´aquest grup que anaren al monestir, serien atesos pel G. Luc.
Ja abans, els grups fonamentalistes havien exigit que els estrangers abandonaren Argèlia. Per això els monjos de Tibhirine van pregar i dialogar comunitàriament sobre si acceptaven aquesta exigència dels grups islamistes perquè deixaren del país, o bé es quedaven amb la gent de la zona, a la qual atenien sanitàriament, cosa que van decidir fer.
Els monjos trapencs de Tibhirine formaven una comunitat orant basada en la comunió amb Déu, per mitjà de la pregària, i de comunió dels uns amb els altres, com a germans que feien camí junts. Els monjos de Tibhirine eren també un signe de comunió de la comunitat amb els seus veïns i fins i tot amb el no creients.
La pregària dels monjos, el seu treball senzill a l´hort i l´assistència sanitària als habitants de la zona, era el dia a dia de la comunitat. En el silenci i el servei humil als seus veïns, els monjos de Tibhirine eren molt estimats pels habitants d´aquella regió. I va ser en bona part per això (i també per ser testimonis de l´Evangeli en aquell país) que van decidir quedar-se al monestir.
La nit del 26 al 27 de març de 1996, uns vint hòmens armats s´emportaren els set monjos que trobaren al monestir. El segrest va ser reivindicat pel GIA, que exigia a França un intercanvi de presoners. Com que aquesta condició no es va satisfer, el 21 de maig següent els set monjos foren degollats. D´aquesta manera es convertiren en màrtirs de reconciliació, de convivència i de pau, en mig de l´Islam. I també en testimonis de diàleg entre l´Islam i el món Occidental.
En el seu testament espiritual, dos anys abans del martiri, el Prior, P. Christian-Marie Chergé ja havia previst aquesta possibilitat de la mort per Jesucrist. I en el seu text ja havia expressat el seu respecte per l´Islam i pel poble argelià.
Els set monjos màrtirs de la Trapa de Tibhirine són: el P. Christian-Marie Chergé, el Prior, el P. Christophe, Mestre de novicis, els PP Bruno i Célestin i els Germans Luc, Michel i Paul.
Com ha dit el P. Josep Mª Soler, Abat de Montserrat, "La recerca de Déu que porta el monjo al monestir i que l´hi manté perseverant, és a causa de l´amor, de l´amor a Déu sobretot, i de l´amor de Déu envers nosaltres" (Capítol del P. Abat del 18 de gener de 2014). Per això els monjos màrtirs de Tibhirine són en el nostre món, testimonis de l´amor de Déu. I també signes profètics, com demanava el papa Francesc als superiors generals que siguem els religiosos. Signes "capaços de desvetllar el món i d´il·luminar el futur, malgrat les pròpies debilitats i el propi pecat" (La Civiltà Cattolica 4 de gener de 2014).
Els monjos de Tibhirine, en el silenci i la pregària, en l´acolliment i en el servei als altres, han esdevingut per al nostre món, testimonis profètics, ja que com ens recordava el P. Abat Josep Mª Soler, només ho podem ser, "si partim d´un amor ardent a Déu, d´una donació generosa al Crist i de la voluntat d´estimar d´acollir , de consolar, de tractar d´una manera justa els altres, començant pels qui tenim més a prop" (Capítol 18 de gener de 2014).
L´amor a Déu va empènyer aquests monjos màrtirs a comprometre´s entre ells com a germans, en la pregària i en el servei, també a reconèixer en els altres el proïsme i finalment a donar la vida per l´Evangeli.

dimecres, 25 de març de 2015

25 de matç: L'Anunciació del Senyor (LEVANTE-EMV, 25/03/2015)

 El 25 de març, nou mesos abans del Nadal, l´Església celebra la solemnitat de l´Anunciació del Senyor, una festa anomenada també, l´Encarnació, dia que els cristians commemorem la concepció de Jesús, és a dir el fet que prenguera carn en les entranyes de Maria, la Mare de Déu.

Com diu l´oració col·lecta d´aquesta festa, hui celebrem el dia en el qual Jesús, la Paraula de Déu, es va fer realment home "en el si de la Verge Maria". Per això les lectures de la missa d´aquesta festa fan referència al misteri del Déu que, per Maria, va adquirir la naturalesa humana, per tal que nosaltres esdevinguem fills de Déu. És així com Jesús, fent-se fill de l´home, ens ha fet fills de Déu. És el que cantem en una de les antífones més boniques de Nadal, en la qual lloem aquest admirable intercanvi: "Oh admirable intercanvi. El Creador del gènere humà, prenent un cos i una ànima, es va dignar nàixer d´una Verge, i fet home sense aportació d´home, en ha donat participació de la seua deïtat".
Ja Sant Joan Crisòstom escrivia: "Perquè jo puga contindre la seua divinitat, la Paraula de Déu entrà en el meu cos. Pren la meua carn i em dóna així el seu Esperit. Pren la meua carn per santifica-me; em dóna el seu Esperit per salvar-me".
I Sant Gregori de Nissa deia: "Havent-se la Paraula barrejada amb l´home, va prendre tota la nostra naturalesa, per tal que, mitjançant aquesta barreja amb la divinitat, tota la humanitat fóra divinitzada amb ell, i tota la massa de la nostra naturalesa fóra santificada amb les primícies".
És la lectura del profeta Isaïes (7:10-14) que ens parla d´aquella verge que "tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres". Déu que entra al nostre món per assumir la naturalesa humana, i així salvar-nos del pecat. I és la segona lectura, de la Cara als Hebreus (He 10:4-10) que el text sagrat ens acosta al Déu fet home, que ens ha santificat amb l´ofrena del seu cos.
Però és sobretot l´Evangeli de Sant Lluc (Lc 1:26-38) que d´una manera poètica ens parla del designi de Déu de donar-nos el seu propi Fill, que es va fer home en el si de Santa Maria. És així com l´àngel Gabriel anuncià a Maria el naixement de Jesús: "Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús".
Entre els fets relacionats amb la festa de l´Anunciació del Senyor, n´hi ha dos que m´agradaria ressaltar. Un d´ells té lloc a l´Alta Palància i l´altre, a l´Horta
El primer és el de la romeria a la de la font del Berro, a Altura, a l´Alt Palància, per commemorar que el 25 de març de 1915, hui fa 100 anys, aquesta vila aconseguia l´aigua suficient que abastia la població. Per això cada 25 de març, els ciutadans d´Altura van en romeria a la font del Berro, per donar gràcies a Déu per aquesta gràcia.
L´altre fet va tindre lloc hui fa 108 anys, quan el 25 de març de 1907 van desaparèixer a la parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Silla, les formes consagrades que anaven a ser utilitzades per donar la comunió. Dos dies després, un llaurador les va descobrir baix d´una pedra, en un hort. Després del descobriment de les sagrades formes, aquestes van ser traslladades en processó a la parròquia de Silla.
Tant un fet com l´altre ens parlen de Jesús, el fill de Déu que és per als cristians aigua viva, que ve a saciar la nostra set, i també pa de vida, que ens és l´aliment que nodreix la nostra fam i la nostra fe. La font del Berro d´Altura i les formes consagrades, trobades després que havien estat furtades, ens remeten a aquesta festa de l´Anunciació del Senyor, la Paraula de Déu que es va fer carn per salvar-nos, tal i com diu el preciós poema de Carles Salvador: "Vós sou Aquell Déu de bondat,/ fill de Maria./ Urna i Vaixell,/ Calze sagrat,/ llum clara i pia".

dimarts, 24 de març de 2015

24 de març: L'Arquebisbe màrtir Òscar Romero (LEVANTE-EMV, 24/03/2015)

El dia 24 de març commemorem el 35è aniversari del martiri de l´arquebisbe Òscar Romero, assassinat per la dictadura d´El Salvador.
Òscar Romero va nàixer a Ciudad Barrios el 15 d´agost de 1917, al si d´una família senzilla i humil. De menut Òscar tenia un caràcter tímid i reservat, i va patir una malaltia greu. El seu desig de ser capellà per servir Déu i el poble es va fer realitat després dels estudis als seminari menor de Sant Miquel, amb els claretians i del major de Sant Josep de la Muntanya, amb els jesuïtes. Per la seua intel·ligència, el jove Romero va ser enviat a Roma per tal d´ampliar els estudis de Teologia. I va ser a Roma mateix on va ser ordenat prevere el 4 d´abril de 1942. Degut a la II guerra mundial, Romero va haver de deixar Itàlia i tornar al Salvador el 1943, tot i que estava a punt d´acabar la seua tesis doctoral.
Òscar Romero va ser un capellà ple de zel i d´amor a Déu, i un home senzill i abnegat en el seu servei pastoral, a més de sol·lícit pels més necessitats, als quals regalava allò que li oferien. Va ser elegit secretari de la Conferència Episcopal d´El Salvador i el 25 d´abril de 1970 va ser nomenat bisbe auxiliar de San Salvador, la capital del país. Aviat Romero se´n va adonar del difícil ambient que vivia la capital, degut a la violència generalitzada, propiciada pel govern. El 15 d´octubre de 1974 Romero va ser nomenat bisbe de Santiago de María, i un any després, concretament el juny de 1975, es va produir el cas anomenat dels "Tres Carrers", on un grup de llauradors que tornaven d´una celebració litúrgica van ser assassinats, amb l´excusa que eren elements subversius que anaven armats. Després es va saber que les seues úniques "armes" eren les Bíblies que els llauradors portaven sota el braç.
Romero, que en un primer moment, i degut al desconeixement que tenia de la realitat, creia en la bondat del govern, aviat se´n va adonar de la situació de terror provocada per les autoritats civils i militars d´El Salvador. També va anar descobrint com els rics negaven un jornal just als treballadors, provocant així una situació de misèria entre les classes populars. Enmig d´aquell ambient de violència i d´injustícia, el 3 de febrer de 1977, Òscar Romero va ser nomenat arquebisbe de San Salvador.
Un mes més tard del seu nomenament, el 12 de març següent, va ser assassinat el P. Rutilio Grande, un capellà compromès amb el poble que servia. Van ser els altres capellans que, units al seu arquebisbe, propiciaren que Romero se solidaritzara amb el seu poble i així es convertira en veu dels qui no tenien veu. Romero es va alçar com a defensor de la dignitat dels pobres i començà a denunciar la violència institucionalitzada i la injustícia imperant. Les seues homilies, valentes i compromeses amb el patiment del seu poble, eren, a la llum de l´Evangeli, una denúncia profètica de les atrocitats del govern d´El Salvador i de l´oligarquia econòmica. És per això que l´arquebisbe Romero va començar a rebre anònims i amenaces, convertint-se d´aquesta manera en signe de l´Església perseguida al Salvador.
Després de l´assassinat del P. Rutilo Grande, van ser massacrats altres capellans i nombrosos laics cristians. Va ser en 1977 quan Romero se´n va adonar del perill que corria, però no per això deixà de parlar amb llibertat i amb valentia. Així, en la seua quarta carta pastoral, del 6 d´agost de 1979, l´arquebisbe Romero denunciava l´extrema pobresa del poble, la injustícia que patien els llauradors que no tenien terra i les dificultats dels treballadors per organitzar-se i defendre els seus drets. En aquest mateix text, l´arquebisbe Romero denunciava també la crisi econòmica, condemnava el capitalisme i l´estat totalitari del govern d´El Salvador, així com la violència que els militars toleraven i propiciaven.

El 23 de març de 1908, la seua última homilia, valenta com totes les que feia Romero, va ser considerada com la seua sentència de mort, degut a la duresa i la claredat amb que va denunciar l´opressió i la violència de la dictadura militar. L´endemà, el 24 de març, hui fa 35 anys, l´arquebisbe Romero era assassinat mentre celebrava l´Eucaristia en la capella de l´Hospital de la Divina Providència.
El pensament i el compromís de l´arquebisbe Òscar Romero amb el seu poble, a favor de la justícia i de la llibertat, i de denúncia de la violència i del terror del govern d´El Salvador, els podem descobrir a través de les homilies que va fer, així com també de les Cartes Pastorals que escrigué i del seu Diari.
La seua denúncia profètica va fer de Romero un testimoni de la veritat i de la justícia, i un pastor, màrtir de l´Evangeli i del poble. Per això després del seu assassinat, de seguida va ser aclamat com a "Sant Romero d´Amèrica", malgrat que el Vaticà no va saber proclamar les seues virtuts heroiques com a exemple de santedat. Afortunadament, ara el papa Francesc ha estat el que ha afavorit el procés de beatificació de l´arquebisbe màrtir, Òscar Romero, que serà presentat com a testimoni de l´Evangeli el pròxim 23 de maig.

dilluns, 23 de març de 2015

23 de març: Sant Josep Oriol (LEVANTE-EMV, 23/03/2015)

 El 23 de març celebrem la festa de Sant Josep Oriol i Bogunyà, nascut a Barcelona el 23 de novembre de 1650, i batejat a la parròquia de Sant Pere de les Puel·les de la ciutat comtal.

Josep va ser fill del velluter Joan Oriol i de Gertrudis Bogunyà, l´únic fill del matrimoni que no va morir de menut. La família era molt pobra, situació que es va agreujar en morir el pare, quan Josep tenia només un any. Gertrudis, la mare, es va casar en segones núpcies amb el sabater Domènec Pujolar, un home que vivia al carrer del Joc de la Pilota, de Barcelona, i que ja tenia fills d´un matrimoni anterior. Domènec va estimar Josep com si fóra son pare, amb tot el seu afecte. Josep va aprendre a llegir i a escriure a la parròquia de Santa Maria del Mar, i quan tenia 12 anys començà a estudiar als Estudis Generals de la Rambla.
Però la sort estava en contra de la família de Josep, ja que el seu padrastre aviat també va morir, amb la qual cosa la mare i els germans del xiquet caigueren de nou en una pobresa extrema. Va ser Gertrudis qui, per alleujar la situació econòmica, deixà Josep en mans del menestral Antoni Bruguera i la seua dona, Caterina. El jove, que de menut havia estat escolà de la parròquia de Santa Maria del Mar, va començar la carrera eclesiàstica, estudiant humanitats, filosofia, moral, llengua hebrea i teologia. Bon estudiant, la seua vida era austera. Així va aconseguir el doctorat en teologia per la Universitat de Barcelona.
Va ser el bisbe de Girona qui proporcionà a Josep un benifet, és a dir una pensió per poder viure, i el 1676 va ser ordenat prevere. Josep acostumava a celebrar l´Eucaristia a l´Oratori de Sant Felip Neri, i una família rica va encomanar-li a Josep que fóra el preceptor dels seus fills. Malgrat l´ambient de luxe on es va moure per raó del seu treball, Josep mai va caure en la cobdícia ni en l´avarícia, allunyant-se d´aquests vicis tan detestables i tan freqüents en alguns polítics valencians i no valencians. En la seua austeritat de vida, Josep vivia a pa i aigua i per això els ciutadans de Barcelona, que ja en vida el veneraven com a sant, l´anomenaven el "Doctor Pa i Aigua".
Josep va fer un pelegrinatge a Roma, i en tornar a Barcelona, el 1687 passà a ser beneficiat de la parròquia de Santa Maria del Pi de la ciutat comtal, on va exercir el seu ministeri presbiteral durant 14 anys. Des del primer moment, cada final de mes quan cobrava el que li corresponia de benefici, els pobres ja l´esperaven a la porta de Santa Maria del Pi, on Josep ho repartia pràcticament tot. Per això Sant Josep Oriol fou un prevere molt pròxim als pobres i als malalts, als quals atenia amb tota sol·licitud, com també als presos. I és que en un temps on la sanitat només la podien pagar els rics, Josep es donava del tot als malalts i els atenia amb tota sol·licitud. També era fidel a la pregària de la parròquia del Pi i com a confessor.
El 2 d´abril de 1698 Josep va emprendre el camí de missions i començà un pelegrinatge a la Santa Seu, acompanyat de l´obrer Bonaventura Ballescà. Aquest, que tenia gana, en arribar a l´hostal menjà tot el que volgué, pensant-se que Josep pagaria l´àpat. Però el nostre sant, que no portava mai diners perquè sempre repartia tot el que tenia, prengué un rave, el tallà a rodanxes, que es van convertir en les monedes necessàries per pagar el menjar. Va ser en aquest camí de Josep cap a Roma, que se li va aparèixer la Mare de Déu i li va dir que havia de tornar a Barcelona, on faria un gran bé a la gent.
Josep va morir el 23 de març de 1702 a la ciutat comtal, mentre escoltava l´Stabat Mater, com canten aquests Goigs antics: "A l´entrar en agonia/ un consol heu demanat:/ que aprop vostre chorejat/ fos el Stabat de Maria;/ del Palau l´Escolania/ vos fa dir: ¡Quina dolçor!".
A la seua mort, de seguida el poble va venerar Josep Oriol com a sant, ja que la gent recordava la bondat, l´austeritat i la penitència del "Doctor Pa i Aigua": "Des del Cel on pujàreu/ a regnar per sempre més,/ no oblideu, com heu promès,/ els qui ací en el món deixàreu;/ com en vida ens regalàreu/ aboqueu ara el tresor".
Sant Josep Oriol va ser canonitzat pel papa Pius X el 1909 i per això se l´aclama així: "Puix per nostre bé, el Senyor,/ d´honra i glòria vos corona,/ Miracler de Barcelona,/ aconseguiu-nos fe i amor".

"El xic de les taronges" (LEVANTE-EMV, 22/03/2015)

Fa dues setmanes, en passar per davant de l´estació de Sants de Barcelona, vaig vore una furgoneta de Carcaixent que anunciava la venda de taronges d´aquesta manera: "El Xic de les taronges. Te les portem del camp a casa". L´amo d´aquest negoci l´ha enfocat com una nova forma de comercialitzar aquesta fruita, sense intermediaris, i per tant, d´una manera més directa.
En ple barri de Sants de Barcelona, l´amo del "Xic de les taronges" no li va caldre fer cap traducció del "valencià" al "català", per tal de tindre èxit en la venda de les taronges. El llaurador de Carcaixent, ni tan sols no li va caldre traduir "xic" per "noi", per fer-se entendre. I és que la paraula "xic", no només és utilitzada a la Ribera o a la Vall d´Albaida, sinó també al Tarragonès. O no recordem una de les colles castelleres més famoses a Catalunya, com és la dels Xiquets de Valls?
Els qui des dels anys 70 (recolzats pel partit que actualment governa el País Valencià) s´han obstinat en negar la unitat de la nostra llengua, amb l´únic l´objectiu d´enfrontar i dividir els valencians, haurien de conèixer (i utilitzar) el valencià. D´aquesta manera s´adonarien del ridícul que fan, en voler negar una veritat científica admesa per totes les Universitats del món. I també, d´aquesta manera, utilitzant el valencià, s´esfumarien les manies secessionistes que ataquen la unitat de la nostra llengua. L´amo del "Xic de les taronges" així ho va entendre en utilitzar el valencià a la seua furgoneta, davant l´estació de Sants de Barcelona. Sense manies, ni traduccions inútils, ni fòbies anticatalanistes!
Per què s´intenta enfrontar i oposar el valencià al català? La raó és més que evident: es tracta de destruir la nostra llengua i de convertir-la en una mena de patois d´anar per casa, com va quedar ben patent en el discurs de l´alcaldessa de València i el seu "caloret". O en les vegades (poques) que el President Fabra utilitza la nostra llengua, sense cap interès per parlar-la correctament. És això, la marginació del valencià, el que pretén el partit que governa el País Valencià. I és per això que aquest partit tracta l´AVL amb el menyspreu al que ens té acostumat. Un menyspreu que cap formació política del món no fet mai a una entitat acadèmica. Com ha escrit recentment l´amic Vicent Sanchis en l´article "La fredor dels botxins", "el Partit Popular al llarg de dues dècades a la Generalitat i vint-i-quatre anys a l´Ajuntament de València, ha intentat destruir la llengua". i és que com ha dit Vicent Sanchis, "El "valencià" del PP és un recurs per reivindicar en aparença un fals valencianisme. És una morralla local sense futur". I una manera d´enfrontar els valencians, utilitzant les vísceres en compte de la raó!
I no és també això, enfrontar i dividir els valencians, el que es pretén amb les dificultats que posa el Govern de Madrid pel que fa al Corredor Mediterrani? Com és possible que les taronges, per arribar a Europa des del País Valencià, hagen de passar per Madrid? I com és possible que el trajecte València-Madrid (amb una distància en quilòmetres més gran) es faça en menys temps que el viatge València-Barcelona? Com és possible que en més de 15 anys, l´euromed València-Barcelona no haja reduït gens el temps del seu trajecte. Si el 1998 viatjar de València a Barcelona costava tres hores, el 2015 costa 180 minuts.

L´amo del "Xic de les taronges" sí que o té clar. I sense traduccions ni cap mena de falsos subterfugis.

GREGORI M. ESTRADA, MONJO, ORGANISTA I COMPOSITOR (VILAWEB/ONTINYENT, 22/03/2015)

Home d’una gran calidesa i d’una extraordinària humanitat, i amb un fi sentit de l’humor, el P. Gregori M. Estrada, monjo de Montserrat, ens va deixar el passat dia 18, per trobar-se amb el Déu que tant havia estimat.

Com digué el P. Abat Josep M. Soler en l’enterrament del P. Gregori, va ser 'la fidelitat introntollable de Jesucrist' que va amarar la vida d’aquest monjo bo i servicial, atent i senzill. Al llarg dels seus gairebé vuitanta-dos anys vida a Montserrat, el P. Gregori va anar descobrint l’amor amb què Déu l’estimava, fins al punt que, com ens recordava el P. Abat Josep M., feia anys que el P. Gregori 'anava repetint sovint les paraules del salmista: el vostre amor val més que la vida; tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor' (Ps 62:2-4).

Francesc Xavier Estrada i Gamissans, qui va nàixer a Manresa el 1918, va ser un monjo estudiós de la música, i d’aquesta manera va contribuir a refermar el prestigi musical de Montserrat. A través de la docència i de les seues composicions (d’una gran qualitat) va mantenir i impulsar la tradició participativa de l’assemblea dels fidels en els cants de les celebracions a Montserrat mateix, i a les parròquies.



  
El P. Gregori es va formar a l’Escolania de Montserrat durant els sis anys que passà d’escolà (1926-1932), on va aprendre, sobretot, orgue, violí i violoncel, amb els monjos Anselm Ferrer, Àngel Rodamilans i Ildefons Civil. Va ingressar a Montserrat per a ser monjo el 30 de juliol de 1933. En la seua llarga vida de monjo, la vida del P. Gregori es va anar forjant en la litúrgia, la pregària dels salms i la lectura de la Sagrada Escriptura, tot deixant-se treballar pel Déu que va fer d’ell un 'monjo fidel, disciplinat, discret, senzill, constant, treballador, profund espiritualment'.
  
El 1935 començà els estudis d’orgue al Conservatori del Liceu de Barcelona, que continuà després de la guerra civil a París. Així esdevingué organista, compositor, professor, concertista, musicòleg i director del cor dels monjos, de 1968 al 2002. 

A causa de la guerra civil espanyola, el P. Gregori va estudiar filosofia i teologia als monestirs alemanys de Maria Laach i de Beuron, que completà a Sant Anselm. Va fer la professió solemne al Sacro Speco de Subiaco el 1939 i va rebre l’ordenació presbiteral el 1941.

De retorn a Montserrat, en la dècada del 1940 va estudiar harmonia i contrapunt amb Josep Barberà i Cristòfol Taltabull, i el 1950 va perfeccionar l’orgue amb André Marchal, i fuga, amb Charles Kocchlin, a París.

A Montserrat va tindre una dedicació destacada com a organista i en els treballs de musicologia sobre el Llibre Vermell de Montserrat i els Mestres de l’Escolania. El P. Gregori era membre de la Societat Catalana de Musicologia --de la qual en va ser president (1979-1991)--, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i des de 1992 era membre emèrit de la Secció Historicoarqueològica d’aquesta institució.
  
Amb la reforma litúrgica del Vaticà II, el P. Gregori compongué les melodies de la missa i de la Litúrgia de les Hores per als textos litúrgics en català, i el 1970 va iniciar les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia, amb l’objectiu de facilitar a l’assemblea parroquial la participació en melodies de textos litúrgics en la nostra llengua. A més, va fer la planificació de les campanes de Montserrat i va intervenir en la construcció de tres orgues del nostre monestir.

El seu caràcter amable, atent i sol·lícit, fa que tots els qui l’hem conegut recordem el P. Gregori com un exemple de monjo. A més, la seua dimensió cívica i catalanista ha fet d’ell un monjo compromès amb els drets nacionals del nostre Poble.  

dissabte, 21 de març de 2015

21 de març: El Trànsit de Sant Benet (LEVANTE-EMV, 21/03/2015)

L´Església celebra cada 11 de juliol la festa de Sant Benet, abat i patró d´Europa. Però a més d´aquesta data, els monestirs benedictins celebrem el 21 de març la festa del Trànsit o mort de Sant Benet.
Sant Gregori ens presenta en els quatre llibres dels Diàlegs un recull de gestes i d´exemples edificants de diversos sants, en unes narracions populars que tant agradaven a la gent senzilla del segle VI. I és per això que el llibre dels Diàlegs, una obra escrita segons la mentalitat medieval, forma part de l´anomenada "literatura exemplar".
Dels quatre llibres dels Diàlegs, Sant Gregori dedicà el llibre segon a la vida i als miracles de Sant Benet, per tal de presentar aquest pare de monjos com a exemple de vida virtuosa i moral. A la Península Ibèrica, els Diàlegs es van propagar gràcies a l´amistat de Sant Gregori amb els germans Isidor i Leandre, que van ser bisbes de Sevilla.
És el capítol 37 del segon llibre dels Diàlegs, on Sant Gregori narrà la mort de Sant Benet. Preveient profèticament el Pare de monjos el seu pas o trànsit d´aquest món al Pare, "Sis dies abans de la seua mort manà que li obriren la sepultura". Ja malalt, els monjos van portar Benet a l´oratori, on va combregar, i "recolzant els seus membres dèbils en les mans dels deixebles, dret, amb les mans alçades cap al cel, exhalà el seu últim sospir, entre paraules de pregària". Així ho canten uns Goigs dedicats a Sant Benet: "Per voler de Déu sabíeu,/ quan seria vostra mort;/ i quan a tal hora atenyíeu,/ no mostràreu desconhor./ L´ànima al Cel és portada,/ pel camí glorificat".
Pare de monjos i mestre de vida espiritual, en la seua Regla Sant Benet sintetitzà el seu camí espiritual i el seu carisma en l´Església. I és per això que Sant Benet "continua oferint la seua saviesa, no sols als monjos, sinó a tots els hòmens i dones de hui", com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler. I és que malgrat que Sant Benet va deixar aquest món fa més de 1500 anys, el seu ensenyament continua viu a través de la seua Regla, que "sintetitza tot el seu esperit d´home de Déu, de deixeble de Jesús i de servidor de l´Església".
Sant Benet continua ensenyant-nos encara hui, "la necessitat espiritual de la persona humana", ja que "la causa de la majoria de situacions que han portat la crisi actual, econòmica, i encara més fonamentalment ètica, és la decadència de la vida interior i el pensar en el bé material com a font de felicitat", com ha dit el P. Abat de Montserrat. Per això la Regla Benedictina, que és un compendi de saviesa espiritual, encara hui és un mitjà que ens ajuda als monjos a viure l´Evangeli i a fer possible unes relacions més humanes.
Uns altres Goigs antics, canten els miracles i la santedat del sant Patriarca d´Occident i Pare de monjos, d´aquesta manera: "Puix per vostra santedat/ de Jesús sóu molt tan volgut:/ Sant Benet, de Déu amat,/ alcanséunos la salut/ a qui´us és constant devot".
Al segon llibre dels Diàlegs, Sant Gregori presenta el pare de monjos com un home de vida venerable, Benet de nom i beneït o benedicció de Déu, per a tots els qui l´invoquen: "Sant Benet tot beneït/ per gràcia de nom i fets,/ y amb tals dons heu enriquit/ regnes, ciutat i poblets:/ tingueu ja d´aquest veïnat,/ paternal sol·licitud".
Que Sant Benet siga benedicció per a tots els monestirs de monjos i de monges, i que la seua intercessió porte la pau als nostres cors i a la vella Europa. I que cada monestir, com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, continue en ple segle XXI, la missió de ser "un taller espiritual on cada monjo es treballa per reproduir en ell la imatge de Jesucrist". I que la Regla de Sant Benet siga per al nostre temps "un camí espiritual" que ens porte "a viure i a actuar en nom de Jesús, el Crist".
PD: En aquest enllaç trobareu l'homilia del P. Abat Josep M. Soler en la Festa del Trànsit de Sant Benet.

20 de març: El Crist de la Mar (LEVANTE-EMV, 20/03/2015)

Nou dies abans que comence la Setmana Santa, milers de persones participen a Benicarló en la processó de pujada del Crist de la Mar. En silenci, al ritme dels tambors, els ciutadans de Benicarló acompanyen la imatge del Sant Crist, col·locat en una barca, des de la parròquia de Sant Pere Apòstol (coneguda com a capella del Crist de la Mar) fins al temple de Sant Bartomeu.
La processó del Sant Crist de la Mar commemora l´arribada a Benicarló de la Santa Imatge, en 1650. Però la història començà dos anys abans, quan el 1648, l´italià Cèsar Cataldo estava a la presó a Tunis. Al lloc on Cataldo estava tancat hi havia una imatge del Sant Crist, a qui aquell bon home demanava la llibertat, prometent-li que si quedava lliure, passaria la resta de la seua vida ajudant als malalts afectats de pesta. Una nit, mentre dormia, Cataldo sentí una veu que li digué que a la platja trobaria una barqueta per poder fugir del captiveri. Cataldo, en pujar a la barqueta, trobà la imatge del Sant Crist que hi havia al lloc on havia estat tancat. I així arribà a una nau que el va recollir. Després de dies de travessia i quan estaven a l´alçada de Benicarló, sense cap explicació racional, la nau quedà immòbil. Per això els tripulants decidiren desembarcar en Benicarló, on es trobaren l´alcalde i el rector que els explicaren l´epidèmia de pesta que assotava la vila. Cèsar Cataldo, recordant que la imatge del Crist s´havia quedat a la nau, va anar a per ella. I en arribar el Sant Crist al port de Benicarló, la pesta començà a desaparèixer miraculosament.
Així va nàixer la primera processó, que ara, cada any es repeteix com a mostra de gratitud al Sant Crist, que va acabar amb l´epidèmia de la pesta a Benicarló.
Des de la seua arribada a Benicarló, el Crist de la Mar va ser venerat a l´ermita de Santa Maria del Mar, fins que el 1921 s´acordà construir una nova capella. El 8 de desembre de 1922 va ser beneïda la primera pedra de la capella, que s´acabà de construir el maig de 1924. La capella (amb una nau central amb capelles laterals) és d´estil historicista, d´arquitectura pseudoromànica i amb elements bizantins i altres mudèjars. El sostre és de volta de canó i a l´absis hi ha unes pintures de Joan Massagué, que il·lustren diversos passatges de la vida de Cèsar Cataldo.
Durant la guerra de 1936, la capella va sofrir molts desperfectes i la imatge del Crist de la Mar, tot i que va ser amagada, va ser destruïda. El 1940 es decidí fer una nova imatge del Sant Crist, que arribà per mar a Benicarló, el 7 de març d´aquell mateix any.
Per als cristians, com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, "la creu esdevé el centre de la humanitat, ja que Crist ens allibera, ens salva, ens acull des de la seua condició de crucificat". Per això, "a qui vol vore Jesús, li hem de mostrar el seu amor sense límits, manifestat en el do total dalt de la creu".
El Sant Crist de la Mar ens mostra la salvació que ve de Déu, ja que la seua creu, com diu el teòleg Joseba Andoni Pagola, "ens revela que l´amor redimeix de la crueltat i de la mentida". Per això la creu és el lloc on el Senyor ens mostra fins a quin punt ens estima, com diu Sant Joan Crisòstom: "La Creu prengué damunt seu el pecat, va ser expiació i reconciliació, obrí les portes del cel, retornà a l´amistat els qui eren enemics".
Solidari del sofriment dels hòmens i de les dones, hui el Crist assumeix totes les creus del nostre món, per salvar, per consolar, per donar esperança a tants i tants crucificats: els qui no tenen treball, els malalts, els ancians, les famílies que viuen en la marginació i tots els qui sofreixen. Per això la creu és arbre de vida i de consol. I de la mateixa manera que Jesús va ser crucificat i va ressuscitar, també, amb l´ajuda i la generositat de tots, hem de fer possible que els crucificats del nostre món també ressusciten, per així ser testimonis de la veritat i de la vida.

19 de març: Sant Josep (LEVANTE-EMV, 19/03/2015)


Hui dia 19 de març celebrem la festa de Sant Josep, l´home fidel i senzill, bo i prudent, i del qual als Evangelis no trobem ni una sola paraula en boca de l´espòs de Maria.
La vida de Sant Josep es caracteritzà pel seu silenci i per la seua fidelitat. Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, davant l´Encarnació del Fill de Déu, Sant Josep "tenia consciència de trobar-se davant un misteri inefable, que s´escapava a la seua comprensió".
Però va ser per Sant Josep que es compliren les Escriptures en referència al Messies. Per això Sant Mateu ens parla de la genealogia del Messies (Mt 1:11-16) que va ser descendent del rei David gràcies a Sant Josep. Així ho anuncià el profeta Jeremies: "Vénen dies que faré germinar un rebrot legítim del llinatge de David" (Jer 23:5) I és així com ho canten també uns Goigs, "en alabansa del Gloriós Patriarca Sant Joseph, Espòs de la Verge Maria": "De antichs Reys grans Monarcas/ del Cel foreu alegit,/ de la casa de David/ sou la flor dels patriarcas;/ tal marcé y tal favor/ de Justicia seus davía."
Per Josep, Jesús nasqué allà on indicaven els profetes que havia de nàixer el Messies: "I tu Betlem, terra de Judà, no eres la més menuda entre les famílies de Judà, perquè de tu eixirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble" (Mt 1:5)
A Sant Josep el trobem només als Evangelis de Sant Mateu i de Sant Lluc, en relació a la infantesa de Jesús (Mt 1-2 i Lc 1-2) i sempre en silenci, com contemplant el misteri del Déu fet home.
Més prolixa és Sor Isabel de Villena, quan, amb un llenguatge naïf, descriu en els capítols 91 i 92 de la seua Vita Christi, els passatges de la vida quotidiana de la Sagrada Família: com la Mare de Déu "crida lo seu Spos Joseph que hoys lo seu Fill, qui ja havia començat a parlar", o com "la Senyora e Joseph treballaven de ses mans per guanyar la vida". O quan al capítol 104, "lo Senyor conforta lo gloriós Joseph, stant propinch a la mort", o el 105, que descriu "com la Senyora resta sola en sa caseta apres la mort del seu Spos Joseph".
Després dels Evangelis de la infància a Sant Mateu i a Sant Lluc, ja no trobem cap més referència a Sant Josep, sinó és en un to despectiu, quan els fariseus intenten desqualificar Jesús, en referència a la seua ascendència: "D´on li vénen aquesta saviesa i el poder de fer miracles? ¿No és el fill del fuster?" (Mt 13:54)
Els valencians, bons devots de Sant Josep, li hem dedicat una bona quantitat d´ermites: Xàtiva, Quatretonda, Alpuente, Albaida, Ayora, Ontinyent, Alginet, o Torrebaja.
Com canten uns Goigs a Sant Josep: "En lo Cel molt gloriós/ estáu dels Angels honrat/ ab la Esposa al costat,/ y Jesús mirant als dos;/ tots confessan ab llahor/ que sou Sant de gran valía/ Joseph Espós de Maria/ y amparo del Redemptor".
En un article deliciós a la revista Sicània, de juny de 1959, l´escriptor Jordi Valor i Serra descrivia la festa de Sant Josep a Benissa. Valor destacava "la dolçor inefable dels més sants costums de la nostra terra", i d´entre tots ells, defenia "la diada del patriarca Sant Josep a la vila de Benissa". A prop del 19 de març, malgrat "la neu a l´ombra de Bèrnia o de la més llunyana Serrella, la tebior primaverenca comença a envair l´àmbit dels lluminosos carrers benissencs". D´aquesta vila de la Marna Alta, Jordi Valor descrivia "la magnífica església parroquial de la Puríssima Xiqueta", i "la pietosa tradició dels Set Diumenges de Sant Josep".
En la festa de Sant Josep, després de la missa, la gent feia un solemne esmorzar, "generalment de bunyols amb cafè". I després, com escrivia Jordi Valor, "ve lo millor. Les visites als Peps i Pepes que són a muntó en la vila". Per això els amics "formen colles de sis o set per banda i au, a casa de Pep de Tal; i després a tal Pepeta, i a la senyora Pepa; i a Pepiqueta de Tal; i a Mari Pepa". I vinga entrar i eixir de les cases i dolços i més dolços: "pastisset per ací, bunyolet per allà, que si polvoró, que si sospirs de monja, que si mantecat cassolà, que si rotllet d´ou".
Amb el pap ple, com escrivia Jordi Valor en aquell article, "qui nina després"!! Per això "la dona o la mare de cadascú es queixen de que tan bon putxero siga rebutjat per l´espòs o fill, ignorant que vénen atapeïts de pastes i copetes, farcides de bunyols o pastissos". I és que com escrivia Jordi Valor, "el dia de Sant Josep a l´esmentada vila de Benissa, té la importància vital d´ésser el dia del Sant del trenta per cent, i crec que em quede curt, del seu cens de població". De fet, els dos únics amics de Benissa que coneixia jo, es deien Josep: el bon amic Josep Enric Sala, que va viure a l´Alcúdia i el bon professor meu de francès, Josep Iborra.
Jordi Valor definia el dia de Sant Josep, "com lo més gran de l´any a Benissa, després del de la Patrona, la Puríssima Xiqueta". I per això acabava el seu article de 1959, demanant a Déu que "vullga molts anys conservar en aquesta vila la santa tradició de la festa josefina, curumull i corona de les nodrides Comunions dels Set Diumenges de Sant Josep".
Cinquanta-sis anys després d´aquest article de Jordi Valor, segurament que els costums a Benissa ja hauran canviat. No sé si hi haurà encara el "trenta per cent" de la vila que porte el nom de Pep, Josep, Pepa o Pepica. O predominaran els Jonathan, Ivan, Leyla o Aran. En qualsevol cas, a tots els ciutadans de Benissa i de tot el País Valencià, els desitge una bona festa de Sant Josep, amb "bunyols, polvorons i sospirs de monja"!
Que l´home bo i fidel que fou Sant Josep, siga per a tots els valencians model de rectitud i d´honestedat. I ell que, com ha dit el P. Abat Josep Mª, "li fou confiada la persona de Jesús i els inicis del pla de salvació de la humanitat, que començava amb l´encarnació del Fill de Déu", siga la protecció dels Joseps, Pepes, Pepiques i Josefines.

18 de març: Sant Ciril de Jerusalem (LEVANTE-EMV, 18/03/2015)

 Cada 18 de març, l´Església celebra la festa del sant bisbe Ciril de Jerusalem, nascut sobre el 314 a aquesta ciutat de Palestina. Ciril va viure en una de les èpoques més difícils de la història de l´Església, degut a les controvèrsies teològiques i a les heretgies relacionades amb la divinitat de Jesús. Ciril, que era suau de temperament, i avorria les disputes, preferia instruir i catequitzar, més que polemitzar. Per això la seua figura és la d´un bisbe pacificador.
Mentre que alguns pensen que en la seua joventut, Ciril va viure una vida santa, encara que no és va retirar al desert, altres són de l´opinió que va viure a un monestir, consagrat a la ciència i a l´estudi de la Bíblia.
Als 30 anys va ser ordenat prevere per Sant Màxim de Jerusalem i el 348 ja era bisbe. Per la seua valenta defensa de la doctrina apostòlica ocupà la seu de Jerusalem, a la mort del bisbe Sant Màxim. Així consta en la carta que els Pares del primer Concili de Constantinoble van enviar el 381, al papa Sant Damas.
Durant la Quaresma del 348, a la basílica de la Resurrecció, Ciril predicà als cristians de Jerusalem les seues famoses "Catequesis", 18 d´elles adreçades als catecúmens. Ho feu en aquesta basílica de la Resurrecció, construïda per l´emperador Constantí al lloc del sepulcre de Jesús. En aquesta predicació, Ciril parlava del pecat, la penitència, el baptisme i el Credo.
També són importants les anomenades "Catequesis Mistagògiques", que Ciril predicà als neòfits o cristians que havien estat acabats de batejar. Són aquestes unes obres mestres, i per això Ciril ha estat qualificat com el príncep dels catequistes. Ciril recomanava, per anar a combregar amb la mà (com es feia normalment en aquell temps) la disposició per a rebre l´Eucaristia. Així, els cristians havien de fer "de l´esquerra com un tron on es recolze la mà dreta, que ha de rebre el rei".
Després de 10 anys pacífics com a bisbe de Jerusalem, un conflicte jurisdiccional de Ciril amb el Metropolita de Cesarea, Acaci, acabà en una polèmica doctrinal. Ciril veia en Acaci un bisbe arrià, és a dir, un bisbe que negava la divinitat de Jesús, mentre que Acaci veia en Ciril, un defensor del Concili de Nicea. El Sínode de 357 deposà Ciril que hagué de deixar la seu de Jerusalem i anar-se´n a l´exili. El 359 Ciril tornà a Jerusalem, recobrant la seu episcopal. Però a l´any següent Ciril inicià un segon desterrament, fins que el 362 tornà a Jerusalem. I com que no hi ha dos sense tres, degut a una nova disputa, Ciril deixà per tercera vegada Jerusalem, on tornà el 378.
Sant Ciril de Jerusalem va ser sempre un pastor fidel a l´Església de Roma i el seu ensenyament era d´una rectitud incensurable. Ciril de Jerusalem va ser més un catequista que ensenyava, que un teòleg. Per això les seues catequesis són exposicions senzilles i populars de la fe cristiana.
Poc abans de morir, Ciril assistí al Concili de Constantinoble que definí com autèntics els ensenyaments del bisbe Ciril de Jerusalem. Va morir el 386 i el 1882 va ser nomenat doctor de l´Església.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT