dimarts, 26 d’octubre del 2021

Homilia 11 de setembre (CASTELLÓ NOTÍCIES, 11/09/2021)

 

La Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat organitza la Missa amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya.

El monjo de Montserrat Josep Miquel Bausset, presidirà l’Eucaristia que convoca cada 11 de setembre, a les 10 del matí, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat.

La celebració recuperarà el seu emplaçament habitual com és la Basílica de Santa Maria del Mar.

Seguint una tradició centenària, iniciada el 1886, ara fa cent trenta-cinc anys, la Lliga promou una missa en la Diada Nacional de Catalunya, en sufragi i acció de gràcies pels defensors de les llibertats catalanes i per tots els patriotes que han lliurat la seua vida al servei de Catalunya.

L’acte se celebrarà, com ja és habitual, a la Basílica de Santa Maria del Mar, a les 10 del matí, presidit pel monjo de Montserrat, amic i col·laborador de CN, Josep Miquel Bausset.

Germans i germanes, avui recordem en aquesta missa, els patriotes catalans que van morir per defensar les llibertats nacionals de Catalunya i també els membres de la Lliga de la Mare de Déu de Montserrat que han mort i encara, tots els qui ens han deixat degut a la pandèmia que estem patint.
En aquesta Eucaristia commemorem el 135è aniversari de la primera missa, l’11 de setembre de 1886, en memòria dels patriotes catalans. Aquella missa a Santa Maria del Mar, on el governador civil va prohibir que el canonge de Vic, Jaume Collell, fes l’homilia, va ser el primer acte formal de l’11 de setembre després del 1714. I avui, fidels a aquesta tradició més que centenària, tornem de nou a aquesta sagrada nau, després que l’any passat, degut a les mesures sanitàries, haguéssim de celebrar l’Eucaristia a Montserrat.
A més del 135è aniversari de la missa a Santa Maria del Mar l’11 de setembre de 1886, aquest any també celebrem quatre aniversaris més: per una part, els 1.050 anys del naixement de l’abat Oliba, pare de la pàtria, fundador de Montserrat i promotor de la “Pau i Treva” i els 975 anys de la seva mort; per l’altra, els 175 anys del naixement del bisbe Torras i Bages, autor de la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat; en tercer lloc, els 75 anys de la mort de l’abat de Montserrat, Antoni Mª Marcet i finalment, els 50 anys del discurs de Pau Casals a les Nacions Unides.

En aquesta Diada Nacional de Catalunya ens fa bé de recordar aquestes paraules del bisbe Pere Casaldàliga: “L’Evangeli és un foc que a hom li crema la tranquil·litat”. Perquè no es pot ser cristià i suportar la injustícia amb la boca closa. Jesús diu a l’Evangeli que ell ens jutjarà pel que nosaltres haurem fet amb els nostres germans més pobres i oprimits.

I és que l’Evangeli, (i d’una manera més concreta, les Benaurances) no és un text neutre, asèptic o políticament correcte. L’Evangeli és un camí de llibertat i d’alliberament. Per això quan la policia brasilera va escorcollar la casa del bisbe Pere i s’emportaren alguns llibres seus, el bisbe Pere digué: “Però s’han descuidat d’endur-se el llibre més revolucionari que hi tinc: l’Evangeli”.

L’Església, com ho va ser el bisbe Pere, ha de dir les coses pel seu nom, amb valentia. I d’això en tenim uns exemples recents en tants testimonis de l’Evangeli. Fa unes setmanes, l’Església de Managua demanava l’immediat alliberament dels líders opositors (Religión Digital, 8 de juliol de 2.021). I uns bisbes asiàtics lamentaven la mort del jesuïta Stan Swamy, un home innocent, empresonat durant més de 200 dies per defensar els drets de les minories (Religión Digital, 8 de juliol de 2.021). També Justícia i Pau de la diòcesi de Managua, demanava la immediata restitució dels drets civils dels detinguts injustament: “Com a cristians demanem el respecte a la voluntat dels ciutadans, el respecte als drets humans, de tots els nicaragüencs i dels detinguts injustament” (Religión Digital, 8 de juliol de 2.021).

I la conferència cubana de Religiosos demanava recentment “la fi del procediment penal per als detinguts l’11 de juliol” (Religión Digital, 4 d’agost de 2.021).

El bisbe Roque Paloschi afirmava: “Tenim l’estat brasiler atacant els drets dels pobles originaris”. I l’arquebisbe de Porto Velho denunciava l’estat brasiler, que “promou la violació dels drets, començant pel president de la república” (Religión Digital, 10 d’agost de 2.021). El bisbe emèrit d’Altamira (Brasil), Erwin Kräutler, feia referència als milers de persones que al carrer exigeixen la destitució de Bolsonaro, tot fent una crida a la resistència contra el president brasiler.

Finalment l’arquebisbe de Lima, Carlos Castillo, amb motiu del bicentenari de la independència del Perú, deia a l’homilia: “Volem honorar en aquesta missa la memòria de tots els nostres morts peruans. El sentit solidari de la fe ens convida a una enorme creativitat social i política”. L’arquebisbe Castillo, que demanava “unitat davant l’adversitat” per així aconseguir “punts d’acords els més amplis possibles”, deia també: “Cap entitat política no pot substituir la voluntat ciutadana, sinó que està obligada a servir-la amb fidelitat” (Religión Digital, 28 d’agost de 2.021)

Les Benaurances, si no les llegim des de la rutina, mai no són neutres ni asèptiques, ni políticament correctes, ja que capgiren la nostra escala de valors. Amb les Benaurances deixa d’estar en primera línia la violència, la riquesa i el prestigi, que queden substituïts per la pau, la bondat i la humilitat. Per això com a cristians no podem viure només amb el Decàleg, escrit en unes taules de pedra, sinó amb les Benaurances, escrites en el nostre cor.

Com deia el bisbe Desmond Tutú, “Si ets neutral en situació d’injustícia, has escollit el costat de l’opressor”. També ho deia el papa Francesc el 5 de juliol de 2014: “Déu no és neutral. Està de part de les persones més fràgils, discriminades i oprimides”. Per això les Benaurances són una aposta per posar-se al costat dels qui Jesús anomena feliços, com els perseguits a causa de la justícia.

Permeteu-me que acabi aquesta homilia amb les paraules del papa, en una entrevista recent que li van fer: “No sé si Espanya està totalment reconciliada amb la seva pròpia història. I si no ho està, ho ha de fer”. Amb aquestes paraules, el sant pare demostra conèixer la diversitat de nacions que hi ha a l’estat, i insta Espanya a assumir la seva pròpia història.

Germanes i germans, les Benaurances ens treuen de la neutralitat i ens conviden al compromís amb tots aquells que encara avui són perseguits per causa de la justícia.

El bisbe Pere Casaldàliga, en la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, que ell va escriure, pregava així a Santa Maria: “Noia de Natzaret, deslliureu la vostra Catalunya del materialisme consumista i del benestar insolidari; arrenqueu-nos de la neutralitat, impossible en aquest món d’explotats i d’explotadors, i forceu l’Església Catalana a optar, com Jesús, per la convivència i per l’acció a favor dels pobres de la Terra que són els únics hereus del Cel”. Per això l’arquebisbe de Lima acabava la seva homilia així: “La fe ens convida a somiar junts. Deixem-nos inspirar pels millors anhels del poble senzill”.



Germans i germanes, posem el present i el futur del nostre país en mans de la Mare de Déu de Montserrat. Que ella, mare sol·lícita i amatent, il·lumini la catalana terra perquè mai “no es desfaci aquest poble català” que ella espiritualment engendrà i aconsegueixi “per als pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua”.

Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat (CASTELLÓ NOTÍCIES, 26/09/2021)

 Enmig d’un món individualista i egocèntric, on compta més el “jo” que el “nosaltres”, el papa ens crida a celebrar hui diumenge, la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, amb el lema: “Cap a un nosaltres cada vegada més gran”.

El papa ens recorda que, quan degut a la desobediència, l’ésser humà s’allunyà de Déu, “Ell, en la seua misericòrdia, va oferir un camí de reconciliació, no als individus, sinó a un poble, a un nosaltres a l’inici i un nosaltres al final”, mentre al centre hi ha hagut sempre “el misteri de Crist, mort i ressuscitat”.

En el seu missatge amb motiu d’aquesta jornada, el papa fa una crítica a superar els “nacionalismes tancats i agressius” i també “l’individualisme radical”, uns moviments que “divideixen el “nosaltres”, tant en el món com en l’Església”. Aquests fenòmens excloents (que s’estan escampant al nostre país), produeixen una anomalia, que fa que “el preu més elevat el paguen els estrangers, els migrants, els marginats que habiten a les perifèries existencials”.

Com ens va recordar en la pregària a la plaça de Sant Pere el 27 de març de l’any passat, a l’inici de la pandèmia, el papa ens recorda que “tots estem en la mateixa barca i estem cridats a comprometre’ns perquè no hi haja més murs que ens separen, que no hi haja més “altres” sinó només un “nosaltres”. En el seu missatge, el papa fa una crida “a caminar junts cap a un “nosaltres” cada vegada més gran”. Es tracta de ser conscients que som una comunitat i per això, per als membre de l’Església catòlica, “aquesta crida es tradueix en un compromís per ser cada vegada més fidels al seu ésser catòlic”.

I és que, com ens diu el papa en el seu missatge, “la catolicitat de l’Església, la seua universalitat, és una realitat que demana de ser acollida i viscuda en cada època”. D’ací que “en l’encontre amb la diversitat dels estrangers, dels migrants, dels refugiats, se’ns dóna l’oportunitat de créixer com a Església, d’enriquir-nos mútuament”.

El papa ens crida a construir una “Església més inclusiva” i per això ens demana “eixir als carrers de les perifèries per curar el qui està ferit i buscar el qui està perdut, sense prejudicis o pors, sense proselitisme”. D’aquesta manera l’Església estarà disposada a eixamplar l’espai de la seua tenda per acollir tothom”.

El papa repeteix de nou la importància de “caminar junts cap a un “nosaltres” cada vegada més gran” per així “refer la família humana, per tal de construir junts el nostre futur de justícia i de pau, assegurant que ningú no quede exclòs”. El papa ens crida a “aprendre a viure junts en harmonia i pau”, i a “esforçar-nos per enderrocar els murs que ens separen i construir ponts que afavoreixin facen possible la cultura de l’encontre”.

Finalment, el papa ens recorda que “les migracions contemporànies ens donen l’oportunitat de superar les nostres pors, per deixar-nos enriquir per la diversitat del do de cadascú”. Només així, “podem transformar les fronteres en llocs privilegiats d’encontre, on pot florir el miracle d’un “nosaltres” cada vegada més gran”.

Amb la Jornada Mundial del Migrant i Refugiat, el papa ens demana que apostem per la solidaritat, per així acollir els nostres germans que han d’eixir de la seua terra fugint de la guerra i de la fam. Per això el papa Francesc es fa ressò en el seu missatge, de la necessitat d’obrir els nostres braços i els nostres cors per reconèixer com a germans, tots aquells que sofreixen i que han de deixar, per força, el seu país.

Conscient del sofriment d’aquestes persones que no poden viure a la seua terra, fa uns dies el papa Francesc demanava que els refugiats retinguts en diversos països, “puguen retornar a la seua pàtria quan abans millor”. Tant de bo Europa treballe amb eficàcia i d’una manera ètica, per portar la pau a aquelles terres d’on han eixit aquests germans nostres i així puguen tornar al seu país per tal de viure amb dignitat.

'Nada de País Valencià ni bandera catalanista' (20/10/2021)

 És això el que va dir el PP de l’Alcúdia, en vore els cartells que l’ajuntament del meu poble va editar amb motiu del 9 d’Octubre, Dia Nacional del País Valencià. Possiblement, la Sra. Oreto Segura ho va dir en valencià, però ho pose tal i com ho he llegit a la notícia d’esDiario. Comunidad Valenciana (6 d’octubre de 2.021).

M’agradaria recordar-li al PP de l’Alcúdia, que el terme “País Valencià” (amb més de 350 anys d’història), apareix al preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de 1.982 (l’Estatutet, rebaixat i descafeïnat), i per tant, utilitzant aquest nom no suplantem la nostra identitat, com va dir el PP de l’Alcúdia.

El PP del meu poble hauria de saber que el frare Agustín Bella, de Xàtiva, doctor en Sagrada Teologia, historiador i prior del convent de Sant Felip, afirmava el 1.666, en la seua obra: “Vida de fra Agustín Antonio Pascual de Guadassuar”, que a aquest frare, “no le tenía el Señor destinado para apóstol de la Indias, sino de nuestro País Valenciano”, com l’amic Agustí Ventura, també de Xàtiva, li va fer saber a mon pare.

També recomanaria als militants del PP de l’Alcúdia (i de tot el País Valencià), que es llegiren el treball del Sr. José Cataluña, cronista oficial d’Algar de Palància: “Regne de València, País Valencià, Mancomunitat de les Províncies Valencianes, Levante, Nacionalitat Valenciana, Comunitat Valenciana…..”, d’on he tret les dades que pose ara.

El professor Manuel Sanchis Guarner, en el seu llibre: “La llengua dels valencians”, constata l’existència d’un document satíric, de 1.767, amb el títol, “Carta no vista, lletra uberta, combit cheneral i particular, que fa Quelo el Roig d’Albal, net de la tia Rafela, a tota la Cort de Madrit, per que vinga a veurer o mirar la gran Festa Centenar de la Verche Protectora, ulatant el lluït que estarà al País Valencià”.

Per la seua part, Ismael Vallés, home de la Sociedad Económica de Amigos del País Valencià, ens recorda un text imprès el 1.885, que diu: “La Sociedad que se titula y es desde su fundación amiga del País Valenciano”. I un any abans, la “Sociedad Económica de Amigos del País Valencià”, parlant de Sant Vicent Ferrer, el qualificava de “hijo insigne y gran amigo del País Valencià”.

I per no allargar-me més, també cal tindre present el que escrivia el jesuïta, P. Tomàs Serrano, (Castalla, 1.715 – Bolonya, 1784), al seu volum: “Fiestas seculares”. Així, en relació a les festes a Sant Vicent Ferrer, i fent referència al “Tercer siglo de la canonización de su esclarecido hijo y ángel protector San Vicente Ferrer”, el P. Tomàs Serrano utilitzava el terme “País Valencià”.

I pel que fa a la Senyera del rei Jaume I, o bé el PP alcudià no coneix la història o està mentint, quan diu que utilitzant les quatre barres (que el PP anomena “bandera catalanista”), s’està suplantat la nostra identitat.

Aquesta bandera, que segons el PP de l’Alcúdia suplanta la nostra identitat, la trobem, per exemple i des de fa molts anys, al meu poble, a les rajoles (a un cap i a l’altre) del carrer Jaume I, unes manisetes que va pagar mon pare i un grup d’amics, per valencianitzar el nom del carrer, que abans es deia Jaime I.

Però aquesta bandera és la que apareix a les pintures de Joan de Sarinyena, al Palau de la Generalitat. De la Generalitat Valenciana, clar. I és també la bandera oficial de les viles d’Alcoi, Catí, la Vall d’Ebo, Bunyol, Xixona, Benicàssim, Pedreguer, Macastre, Puçol, Santa Pola, les Coves de Vinromà, Castelló (a la Ribera Alta), la Todolella, Busot, la Vila Joiosa o Xèrica, entre d’altres pobles.

A més, la senyera que l’ajuntament del meu poble va editar per commemorar el 9 d’Octubre, és la mateixa bandera que hi ha a l’Ajuntament de València: el Penó de la Conquesta, amb les quatre barres. Sense res més.

La bandera de la qual el PP de l’Alcúdia s’ha escandalitzat, és la mateixa que apareix a la façana de l’estació del Nord de València o la que hi ha a tants i tants racons del nostre País. I és també la que hi havia al retaule de l’altar major de la catedral de València, abans que els canonges la canviaren. I és també eixa bandera “catalanista” (com diu el PP del meu poble) la que apareix (en grans dimensions), darrere de la imatge de Sant Vicent Ferrer, a l’església del Pouet, al carrer de la Mar del Cap i Casal.

El PP de l’Alcúdia s’hauria d’informar abans de dir que la bandera de les quatre barres és una bandera que suplanta la nostra identitat. I si el PP de l’Alcúdia pretén traure les banderes “catalanistes” del nostre País, tindrà faena, començant pel Penó de la Conquesta de la cavalcada del Pregó, de les festes de la Magdalena o la que porta el rei Pàixaro a Biar o les pintures de Sarinyena del Palau de la Generalitat i a la representació del Tractat d’Almisrà al Camp de Mirra. Per no parlar dels pobles que tenen eixa bandera com a oficial, o de les múltiples banderes “catalanistes” dels pobles que la tenen per oficial i les de l’estació del Nord de València.

Tinc la impressió que el PP de l’Alcúdia no coneix la història del País, ni l’art, ni les tradicions. Possiblement, si els membres del PP de l’Alcúdia (i de molts altres pobles), anaren al Palau de la Generalitat, podrien descobrir quantes banderes “catalanistes” hi ha en aquell lloc. Eixes banderes “catalanistes” de Sarinyena, ¿suplanten la nostra identitat? També s’han de traure? ¿Què pensaran els militants del PP de Benicàssim, Puçol o la Vila Joiosa (i dels altres pobles) que tenen per bandera les quatre barres, acusats pel PP de l’Alcúdia de tindre una bandera “catalanista”?

I per què, en compte de dir que és una bandera “catalanista”, no diuen que és una bandera “aragonesista”, si és també l’oficial d’Aragó?

El PP de l’Alcúdia creu que, pel fet que la bandera de les quatre barres siga oficial a Catalunya (i també a l’Aragó) no pot ser-ho també d’altres territoris de l’Antiga corona d’Aragó. ¿Però no sap el PP de l’Alcúdia que la bandera d’Itàlia i la de Mèxic són idèntiques? ¿No sap el PP de l’Alcúdia que les banderes del Salvador, Nicaragua i Hondures són idèntiques, amb l’única diferència de les estreles de la part central? Com també són idèntiques les banderes de Costa de Marfil i Irlanda; de Bolívia i Ghana; de Luxemburg, Holanda i el Paraguai; i finalment, també són idèntiques les banderes de Colòmbia i de l’Equador.

Per què renunciar a uns colors que són patrimoni de tots els territoris de l’Antiga Corona d’Aragó? O és que ara hem de traure les banderes “catalanistes” del Palau de la Generalitat, les de l’estació del Nord o la de l’Ajuntament de València? Jo mateix m’oferisc a acompanyar els militats del PP de l’Alcúdia, a ensenyar-los les senyeres del rei Jaume I (amb les quatre barres i prou), que hi ha a tants i tants llocs de València.

Però també em pregunte: ¿com és que el PP torna a traure, de nou, el fantasma del catalanisme?  Tanta por té a la història i a la llibertat? ¿O és que el PP del meu poble és tan indocumentat, que desconeix que la Senyera de les quatre barres està present al nostre País i per això forma part de la nostra història? Per exemple, al balcó de ma casa, on cada 9 d’octubre i cada 25 d’abril, les meues germanes posen la senyera del rei Jaume I. La mateixa senyera que cobrí les despulles de mon pare, quan va morir.

Recomane al PP del meu poble l’interessant article de Vicent Partal: “Galiza, País Valencià: el nom, també, fa la cosa” (Vilaweb, 15 d’octubre de 2.021), on el director de Vilaweb explica magistralment l’obsessió del PP per anul·lar el nom “País Valencià”, per tal de rebaixar-ne el contingut nacional a l’Estatut de 1.982.

Com que no sóc físic, no m’atreviria mai a parlar de Termodinàmica. I com que no sóc metge, tampoc no parlaré de com fer els transplantaments de cor. Em fie del que diuen els físics i els metges. Com també em fie del que diuen els filòlegs (pel que fa a la llengua) i dels historiadors, pel que fa al terme País Valencià i a la senyera. És el que recomane que facen els militants del PP del meu poble: que es fien dels entesos i no parlen del que desconeixen. A no ser que siguen historiadors o filòlegs.



I un últim punt: el PP del País Valencià, que defensa aferrissadament el nom insípid de “Comunidad Valenciana”, hauria de recordar que l’inventor d’aquest terme, el Sr. Emilio Attard, diputat d’UCD i president de la Comissió Constitucional del Congrés, va dir: “No entro a decir si procedía poner reino o país o la imbecilidad de Comunidad Valenciana que me inventé yo” (El Temps, 14 d’octubre de 1.991).

Llàstima que el PP no siga una dreta civilitzada i culta, com la dreta d’Alemanya o de França, i pel contrari continua instal·lat en la irracionalitat i en l’analfabetisme.


‘I am a Catalan’ (CASTELLÓ NOTÍCIES, 24/10/2021)

 Amb aquestes paraules, Pau Casals va iniciar el seu discurs a les nacions Unides el 24 d’octubre de 1.971, hui fa 50 anys, en l’estrena de l’himne de l’ONU que el violoncel·lista del Vendrell havia composat i que ell mateix va dirigir a la seu de l’Assemblea General de les Nacions Unides, a Nova York.

El músic del Vendrell, que, emocionat, va rebre la medalla de la Pau, va adreçar aquestes paraules i va interpretar el Cant dels ocells, una melodia que, com digué Pau Casals, naixia de l’ànima de Catalunya i que ell va interpretar com un cant de pau.

Durant la República, Pau Casals es convertí en un símbol d’una Catalunya que anhelava fer un país més lliure. Fidel al govern republicà i fidel al seu compromís polític i social, Pau Casals va fer diversos concerts benèfics. I per això, per la seua trajectòria democràtica i catalanista, el franquisme qualificà Pau Casals de maçó i jueu. A més, va ser acusat de celebrar concerts a favor de la República i d’haver donat diners al govern republicà i per això la propaganda franquista digué d’ell que havia mostrat el seu “antiespañolismo marcado”, la mateixa acusació que ha rebut el papa Francesc de part de la dreta espanyola, per la carta que ha escrit el bisbe de Roma amb motiu del bicentenari de la independència de Mèxic.

El franquisme va censurar els escrits de Pau Casals i vigilà obsessivament les activitats del violoncel·lista del Vendrell, amb un control compulsiu de la seua vida privada. La dictadura també interferí en els governs dels països on Casals tenia una activitat pública.

En el seu discurs a les Nacions Unides, hui fa 50 anys, Pau Casals va esmentar l’abat Oliba, el monjo que afavorí la vida intel·lectual dels monestirs amb la creació de scriptoriums i de biblioteques, que va impulsar i difondre la Pau i Treva de Déu i donà nova vida a la muntanya de Montserrat, amb la fundació del nostre monestir. I és cada 30 d’octubre, que els monjos de Montserrat recordem amb agraïment l’abat Oliba, en l’aniversari de la seua mort.

Besnét de Guifré el Pelós, Oliba va nàixer el 971. Quan el 988 son pare, Oliba Cabreta, va renunciar als comtats per entrar com a monjo al monestir de Montecassino, a Oliba li pertocà ser comte de Berga i part del Ripollès. Fins que el 1.002 Oliba renuncià als comtats i als seus béns personals i entrà com a monjo al monestir de Santa Maria de Ripoll, d’on va ser escollit abat d’aquest monestir i poc després, de Cuixà, el 1.008. Com a pare de la comunitat, Oliba va fomentar la vida religiosa, cultural i artística, ampliant l’escriptori, on es van traduir importants manuscrits àrabs, grecs i llatins. De l’scriptorium eixiren, a més de les famoses bíblies miniaturades de Ripoll i de sant Pere de Rodes, els Cronicons Rivipul·lenses, el Carmen Caupidoctoris  la Brevis historia monsterii Rivipul·lensis i les diverses redaccions dels Gesta comitum Baccinonensium et regum Aragonum, peces fonamentals de la historiografia.

Oliba va ser el capdavanter en impulsar i establir, l’any 1.027 a Tolosa, la Pau i Treva de Déu, destinada a suprimir la violència en determinats períodes de l’any, fixats de forma precisa.

En el seu discurs a les Nacions Unides hui fa 50 anys, Pau Casals, violoncel·lista i director de cor de fama mundial, compromès social i políticament amb la democràcia, va fer referència a l’abat Oliba, fundador del monestir de Montserrat. Amb paraules sentides i plenes d’emoció, Casals digué: “Jo sóc català. Hui Catalunya ha quedat reduïda a unes províncies d’Espanya. Però què ha estat Catalunya? Catalunya va ser la nació més gran del món. Vos diré perquè. Catalunya va tindre el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir al segle XI a Tolosa, una ciutat que hui pertany a França, però que abans era de Catalunya, per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món, perquè Catalunya ja estava en contra de la guerra, contra allò que les guerres tenen d’inhumà!”.

L’Abat Oliba, que el 1.025 va fundar el monestir de Montserrat, va morir a Sant Miquel de Cuixà el 30 d’octubre de 1.046. Per això enguany celebrem els 1.050 aniversari del seu naixement i els 975 anys de la seua mort. Precisament, la carta circular necrològica que els monjos de Ripoll i de Cuixà enviaren als monestirs, amb motiu del traspàs de l’abat Oliba, remarcava la “caritat exímia” d’Oliba, fundador de Montserrat.

En l’inici de l’abadiat del P. Manel Gasch, nou abat de Montserrat, cal recordar amb agraïment l’abat Oliba, ja que va ser un personatge renovador de la vida eclesial des dels monestirs de Ripoll i de Cuixà i un home de diàleg, defensor dels més febles, promotor de la pau i  pare de la Pàtria en la Catalunya naixent.

Tant de bo que el record de Pau Casals en el cinquantenari del seu discurs a les Nacions Unides, elogiant la Pau i Treva de l’abat Oliba, faça que el nostre món, tan ple de violència, retrobe la pau i la concòrdia entre hòmens, cultures i religions.

L’actitud sectària del Consell Rector de RTVV (CASTELLÓ NOTÍCIES, 24/10/2021)

El diumenge 17 d’octubre, l’amic i capellà Jesús Corbí ens va fer saber als qui seguíem la missa en valencià per À Punt (en el meu cas per internet), que el Consell Rector de RTVV suspenia, de nou, les emissions de la missa en valencià dels diumenges. Amb molt bon criteri, i degut al confinament per la pandèmia del coronavirus, À Punt va començar a retransmetre l’Eucaristia el març del 2.020. Amb tot, el diumenge 6 de juny de 2.021, l’amic Jesús ens notificava la suspensió de la missa. Afortunadament, uns mesos després RTVV tornava a oferir-nos la missa en valencià des de la parròquia de l’Assumpció de la Mare de Déu de Torrent. 

Però de nou, el diumenge 17 d’octubre, molts valencians com jo, que seguíem la missa des de Torrent, vam tornar a sentir del capellà Jesús Corbí, que À Punt, incomprensiblement, ja no continuarà retransmetent la missa en valencià cada diumenge.

Des del març de l’any passat, i molt encertadament, À Punt ha apropat a les nostres llars la celebració de l’Eucaristia des de Torrent i un diumenge des de la parròquia de Sant Nicolau de Gandia. Els preveres Jesús Corbí i Jordi Cerdà i l’equip de cants, han fet unes celebracions molt dignes, entranyables i properes, ja que amb la missa dels diumenges, aquests capellans han fet costat a les persones que viuen situacions de sofriment per la malaltia i per la mort en moltes famílies, transmetent amb les seves paraules, consol, coratge i esperança a tots els qui sofreixen.

Cal que recordem que la primera retransmissió de la missa per À Punt, el diumenge 22 de març de 2.020, va congregar una mitjana de 36.000 espectadors, amb un molt bo 5’5% de quota mitjana de pantalla, “per damunt de la mitjana de la cadena en la seva franja horària” (Levante el 23 de març de 2.020). I és que, ni més ni menys que 69.000 persones, en algun moment van vore l’Eucaristia retransmesa per À Punt.

La missa per À Punt es va retransmetre en els primers mesos de la pandèmia, degut al confinament de la població, fixat pel decret de l’estat d’alarma i la consegüent suspensió de les celebracions eucarístiques a les parròquies. I els mesos següents es va continuar retransmetent (suposo), per la bona audiència de l’espai.

Però ara À Punt, incomprensiblement, ha suprimit aquestes retransmissions que tant de bé feien als qui les seguíem i d’una manera especial a les persones que no podien sortir de casa per anar als temples, degut a les limitacions de la vellesa o a la malaltia. Vull agrair públicament als amics capellans Jesús Corbí i Jordi Cerdà, la seva dedicació i la dignitat de les celebracions eucarístiques que han presidit.

Crec que com qualsevol televisió pública, À Punt ha d’oferir un servei als ciutadans, com ho ha fet (i molt bé) amb la retransmissió de la missa durant aquest any llarg. Per això trobo incomprensible la suspensió de la missa per part d’À Punt, per una raó que no s’aguanta: i és que els cristians ja podem anar a les parròquies per celebrar la nostra fe, encara que, cal no oblidar-ho, els ancians i els malalts impedits, continuaran “confinats” a casa, sense poder anar als temples.

Ara que s’obren els camps de futbol i els aficionats del València, del Vila-real, l’Hèrcules o el Llevant podran vore els partits presencialment, no per això la televisió no deixarà d’oferir futbol. I en la Moto GP, tot i que els aficionats podran anar al circuit Ricard Tormo, no per això deixarà À Punt de retransmetre aquestes curses. O les retransmissions de les mascletades de falles, de les fogueres o de la Magdalena, que la gent podrà vore in situ. I no per això, la nostra televisió deixarà de retransmetre eixes manifestacions populars. O l’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats per falles, la romeria de les Canyes i la cavalcada del Pregó de la Magdalena, les processons de Setmana Santa, la cavalcada de Reis, cada 5 de gener a la nit o tants actes que, molt encertadament, À Punt retransmet en directe.

Com vaig dir en un article anterior, cal recordar que el fet religiós contribueix (i molt), a millorar la societat i a més, forma part de la cultura del País Valencià, poble que va néixer amb la reconquesta del rei Jaume I, i la incorporació de la nostra terra al cristianisme. I tot i que vivim en un estat aconfessional, la societat valenciana és plural i per tant, els cristians creiem que la televisió valenciana, com a servei públic, ens ha de tindre en compte en els programes a emetre. Com té en compte els aficionats al futbol o a la Moto GP.

Com he dit abans, una televisió pública com és À Punt, ha d’oferir una programació que respecti totes les sensibilitats dels ciutadans i per això mateix ha donar un servei als creients valencians, acostant la realitat de la fe (present al País Valencià des del segle XIII), sobretot a aquells que no poden desplaçar-se als temples. Per altra part, si tenim en compte que cada setmana té 168 hores, dedicar menys d’una hora a la missa, no crec que sigui cap excés. Només cal comparar aquest temps dedicat al fet religiós, amb les hores que es dediquen al futbol, als concursos o a les pel·lícules. ¿O és que la missa en valencià no té espai a À Punt, que és la televisió de tots els valencians?

A més, la missa en valencià per À Punt, també és un servei que la televisió valenciana fa a favor de la nostra llengua.

Segons el Llibre d’Estil de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, l’article 1.2. (Principis generals de la CVMC), estableix que la televisió valenciana ha de “promoure la diversitat lingüística mitjançant la difusió del valencià”. I és que, cal no oblidar-ho, la missa d’À Punt també promou la nostra llengua, d’acord amb l’article 2.1., que diu que la televisió valenciana té per missió la “promoció de la llengua i cultura valencianes”.

Per la seva part, el punt p d’aquest article 1.2., diu que À Punt ha d’atendre “les demandes de l’audiència”, cosa que fa que la missa (amb una quota de pantalla “per damunt de la mitjana de la cadena en la seua franja horària”) tingui una justificació per la demanda de la gent que segueix la missa.

Pel que fa a l’article 2.1. (Principis generals), el Llibre d’Estil de la CVMC, en l’apartat 4.10. parla de la laïcitat (no de laïcisme) i del pluralisme religiós. Per això el Llibre d’Estil, tot i que destaca l’aconfessionalitat de la televisió valenciana, afirma que “ha d’anar acompanyada del respecte a la pluralitat religiosa de la societat”. I també aquest mateix punt diu que “la difusió d’esdeveniments i litúrgies s’haurà de justificar en funció del seu arrelament social”, cosa que queda demostrada pel que fa a la missa, per l’audiència que segueix aquesta celebració. Suprimint la missa en valencià, À Punt no només no promou “la llengua i cultura valencianes” (article 2.1.), sinó que no respecta “la pluralitat religiosa de la societat”, ignorant els cristians valencians que volem vore la missa.   

Desitjaria que el consell rector d’À Punt es replantegés la suspensió de la missa dels diumenges i que la televisió valenciana continués oferint aquest servei als ciutadans. I més encara, tenint en compte la bona audiència que té la missa en valencià retransmesa per À Punt. I és que rectificar és de savis.

Sí que trobo molt curiós, que l’arquebisbe Cañizares i els altres bisbes del País Valencià (fins el moment d’escriure aquest article), no hagin protestat, almenys públicament (com ho haurien d’haver fet), per la supressió de la missa en valencià. ¿O és que creuen que la mesura que ha pres À Punt és justa?  

Els dirigents de l’antic Canal 9 es van caracteritzar pel seu sectarisme i pel seu odi al valencià. Desitjaria que els dirigents d’À Punt (i d’una manera especial els membres del Consell Rector de RTVV), no caiguessin en el mateix “pecat”, excloent el valencià (com han fet ara) de la televisió valenciana, amb la missa des de Torrent.

Els qui vam patir l’actitud sectària dels successius governs del PP, desitjàvem amb il·lusió un canvi. I esperàvem que els òrgans del Botànic serien més objectius, imparcials i respectuosos amb la diversitat religiosa. Però l’actitud sectària dels membres del Consell Rector, que han aprovat la fi de la missa per À Punt, em confirma que el sectarisme no era una característica només del PP. També ho és d’aquest Consell Rector d’À Punt, ja que ignora i menysprea una gran part de la societat valenciana, que demana la missa en valencià.           

Davant l’actitud sectària del Consell Rector de RTVV de suprimir la missa en valencià, anoto el mail del Consell de la Ciutadania d’À Punt (c.ciutadania@cvmc.es), per si voleu adreçar-vos a aquest ens, i demanar la continuïtat d’aquest espai religiós que promou la nostra llengua i que acosta l’Eucaristia a aquelles persones que per malaltia o ancianitat no poden sortir de casa. 

Els cristians valencians no volem privilegis, però tampoc no volem que se’ns arraconi o se’ns ignori. És evident que per al Consell Rector de RTVV, la missa en valencià no és un servei a la normalització lingüística (tan necessària al nostre País) i (per a ells), la missa d’À Punt té menys valor que els partits de futbol o de bàsquet.

Tant de bo el Consell Rector d’À Punt reconsideri la seva decisió i aviat puguem tornar a tindre la missa en valencià a À Punt cada diumenge.

  

dimecres, 13 d’octubre del 2021

“Un papa antiespañol” (CASTELLÓ NOTÍCIES, 12/10/2021)

 

Així qualifica la dreta espanyola (política i mediàtica) el papa Francesc, de la mateixa manera com el franquisme va definir el papa Pau VI.

És bo recordar, hui, 12 d’octubre, que amb motiu del bicentenari de la independència de Mèxic, el papa Francesc ha adreçat una carta a l’arquebisbe Rogelio Cabrera, president de la Conferència Episcopal Mexicana, als altres bisbes mexicans i a les autoritats i al poble de Mèxic, per celebrar aquest aniversari.

En el seu text, signat el 16 de setembre passat, el papa diu que “celebrar la independència és afirmar la llibertat, i la llibertat és un do i una conquesta permanent”. El papa, que s’uneix a l’alegria del poble mexicà pel bicentenari de la seua independència, diu que aquest aniversari ha de ser una ocasió “per enfortir les arrels i reafirmar els valors” que construeixen Mèxic com a nació.

El papa vol que la relectura del passat tinga “en compte tant les llums com les ombres que han forjat la història del país”. Per això Francesc demana als mexicans que “aquesta mirada retrospectiva incloga necessàriament un procés de purificació de la memòria”, per així “reconèixer els errors comesos en el passat, que han estat molt dolorosos”.

En aquesta carta, el papa recorda als mexicans que tant ell com “els meus antecessors, hem demanat perdó pels pecats personals i socials, per totes les accions o omissions que no contribuïren a l’evangelització”. El papa diu també que “no evoquem els dolors del passat per quedar-nos ací, sinó per aprendre d’ells i seguir fent passos a sanar les ferides, a conrear el diàleg obert i respectuós entre les diferències i a construir la tan anhelada fraternitat”.

La carta del papa, per commemorar els 200 anys de la independència de Mèxic, i que ha indigestat als polítics espanyols de la dreta i de la ultradreta, ha ferit l’orgull “patrio” d’aquests polítics, que consideren la conquesta d’Amèrica con la gesta més sublim de l’imperi espanyol, un imperi que aviat va desaparèixer.  

Així, la Sra. Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, deia, en referència a la carta del papa, que se “sorprèn que un catòlic que parla espanyol, parle així d’un llegat com el nostre, que va portar l’espanyol i el catolicisme i per tant la civilització i la llibertat al continent americà”. (La Vanguardia, 29 de setembre de 2.021).

També el Sr. Espinosa de los Monteros, de Vox, ha afirmat que “Espanya té molts motius per estar orgullosa del seu llegat històric i cultural” (La Razón, 29 de setembre de 2.021).

I qui no podia faltar en aquesta insurrecció i aquelarre contra el papa, ha estat l’arrogant expresident del govern, José Mª Aznar (i també Pablo Casado), que ha dit que “la Hispanitat ens ha d’enorgullir”. I per això ha afirmat que “jo no vaig a engreixar les files dels qui demanen perdó, no ho vaig a fer”. En el seu deliri de grandesa i en la seua arrogància innata, l’expresident espanyol ha dit que “Espanya és, després de Grècia i de Roma, la nació més important de la història” (Religión Digital, 30 de setembre de 2.021). 

Tant la dreta com la ultradreta, s’han escandalitzat de les paraules del papa (per altra part, tan plenes de sentit comú), oblidant que Francesc no ha estat l’únic bisbe de Roma que ha denunciat els excessos que els conqueridors van perpetrar en la colonització d’Amèrica. Així, el papa Joan Pau II, en el seu viatge a la República Dominicana, el 1.992, en un encontre amb indígenes, va afirmar: “¿Com podria oblidar en aquest V centenari els enormes sofriments infligits als pobladors d’aquest continent durant l’època de la conquesta i la colonització?” (La Razón, 29 de setembre de 2.021). I uns anys més tard, el 2.007, el papa Benet XVI deia: “Certament el record d’un passat gloriós, no pot ignorar les ombres que acompanyaren l’obra d’evangelització del continent Llatinoamericà”. I el papa Ratzinger continuava així: “No és possible oblidar els sofriments i les injustícies que infligiren els colonitzadors a les poblacions indígenes, sovint trepitjades en els seus drets humans fonamentals” (La Razón, 29 de setembre de 2.021). Però es veu que els pares de la pàtria, tan indignats ara amb el papa Francesc, no se’n van adonar d’aquelles declaracions, semblants a les que el papa Bergoglio va dir a Bolívia el 2.015: “Demane humilment perdó, no només per les ofenses de la pròpia Església, sinó també pels crims contra els pobles originaris durant l’anomenada conquesta d’Amèrica”, ja que “s’han comès molts i greus pecats contra els pobles originaris d’Amèrica, en nom de Déu”.

Mentre Jorge-Mario Bergoglio va ser arquebisbe de Buenos Aires, es publicà el llibre, “Sobre el cel i la terra” (2.010), on el futur papa expressava les seues opinions sobre diversos temes. En el capítol 26 (“Sobre alguns fets de la Història: la conquesta, el socialisme i el peronisme), l’arquebisbe Bergoglio no podia ser més clar: “Així como s’assenyalen els abusos dels espanyols (perquè evidentment vingueren a fer negoci en aquestes terres i a emportar-se l’or), també a l’època de la conquesta hi hagué hòmens de l’Església dedicats a la predicació i a l’ajuda, com fra Bartolomé de las Casas, defensor dels indis davant el maltractament dels conqueridors

Els polítics espanyols, que tenen una pell tan fina, no accepten que els diversos papes (no només Francesc), els hagen recordat els excessos dels conqueridors en la colonització dels pobles llatinoamericans. En la seua supèrbia innata, els polítics espanyols s’han sentit ofesos amb les paraules del papa Francesc, ja que consideren la conquesta d’Amèrica com una “noble hazaña”, gairebé digna de ser considerada Patrimoni Mundial Immaterial de la Humanitat.

Si molts polítics espanyols, irracionalment (és a dir, sense la capacitat d’enraonar), han atacat el papa per les seues declaracions amb ocasió del bicentenari de la independència de Mèxic, el qui s’ha emportat la “palma” ha estat el director de La Razón, Francisco Marhuenda. Aquest periodista, en un article seu titulat: “Un papa antiespañol”, s’atreveix a dir del papa Bergoglio, que té una “escassa simpatia per Espanya”. Fins i tot, en la seua supèrbia, el Sr. Marhuenda (que per a més inri es defineix com a “liberal y comprensivo”), arriba a dir en relació al conclave de 2.013, que “l’Esperit Sant es va confondre i els cardenals elegiren un candidat catastròfic” (La Razón, 29 de setembre de 2.015). Llàstima que el Sr. Marhuenda no va estar a la Capella Sixtina en el conclau, perquè hauria pogut dir als cardenals a quin s’hauria d’haver elegit!

En aquesta espiral demagoga i irracional de polítics i periodistes, el director de La Razón diu que al papa “li agraden els ateus, els agnòstics i els enemics de l’Església” (idem). I encara, dos dies després, l’1 d’octubre, el director de La Razón tornava a carregar contra el papa amb el seu article: “No entendemos el papa peronista”, amb perles com aquesta: “És una llàstima que el pontífex tinga enormes llacunes sobre la història de l’Església que dirigeix amb tan poc encert” (La Razón, 1 d’octubre de 2.021).

No sé si és veritat el que afirma el Sr. Marhuenda, però això em recorda la crítica dels fariseus a Jesús: “Tots els publicans i els pecadors se li acostaven per escoltar-lo. I els fariseus i els escribes murmuraven: Aquest acull pecadors i menja amb ells” (Lc 15:1-2). I és que l’Establishment i els qui es creuen purs i perfectes, sempre estan a punt de tirar la primera pedra per condemnar els qui no pensen com ells, sense adonar-se’n de la biga que porten als propis ulls (Lc 6:39-42).     

El Sr. Marhuenda diu que el papa “fa declaracions populistes, amb el més clar estil del peronisme del seu país”. I per això, segons el Sr. Marhuenda, al papa “li agrada xipollejar en el fang del fals progressisme d’aquesta esquerra sectària i fanàtica”. El director de La Razón, que es declara “molt orgullós de ser espanyol”, acaba el seu article dient que “no hi ha que demanar  perdó” per la conquesta d’Amèrica (La Razón, 29 de setembre de 2.021).

Un altre periodista, Alfonso Rojo, també li ha tirat la cavalleria sobre el papa, a qui ha qualificat d’un papa “que fa l‘indi”, que és “sectari” i està “en la inòpia” i evidentment, “antiespañol” (Periodista Digital, 29 de setembre de 2.021). Així va ser qualificat també el papa Pau VI pel franquisme, pel fet que Montini, diverses vegades implorà a Franco clemència per als condemnats a mort pel dictador. I fins i tot el Sr. Eduardo Inda a la “Sexta noche”, es va atrevir a dir, sense cap mena de vergonya, que el papa comunista “és el representant del dimoni a la Terra”.

Mentre que el papa (i qualsevol persona que té dos dits de front) sap demanar perdó, els intolerants i inquisidors de torn, plens d’arrogància i de supèrbia i incapaços de reconèixer cap error en la conquesta d’Amèrica, es mantenen en l’orgull d’haver fet bé totes les coses. Per això, que Déu ens allibere dels perfectes i dels qui es pensen que tot ho fan bé. Recomane la lectura de l’article de José Ignació González Faus, “Carta a Isabel Díaz Ayuso”, (Religión Digital, 2 d’octubre de 2.021), on aquest jesuïta valencià mostra diversos exemples (documentats tots ells), de les “gestes” dels conqueridors. Així, trobem el testimoni de Tomás de Toro, bisbe de Cartagena d’Índies, que escrivia una carta al rei d’Espanya per fer-li saber que, “per allà on van (els espanyols) taquen de sang les seues mans matant indis, perquè no els diuen on trobar l’or: que aquest és el seu cognom i no el de Déu”. 

I malgrat el testimoni de sang i de repressió dels conqueridors d’Amèrica, no m’estranyaria que els polítics i els periodistes que s’han esquinçat les vestidures per la carta del papa, encapçalaren una manifestació amb pancartes com: “El papa al paredón”, semblants al “Tarancon al paredón” del franquisme.

I és que com deia Jesús Bastante, “la ultradreta “catòlica” ja no amaga el seu odi a Francesc” (Religión Digital, 29 de setembre de 2.021). 

El que em resulta curiós (inexplicable i molt trist), és el  silenci dels bisbes valencians davant els atacs que està rebent el papa Francesc per part de les dretes espanyoles. I és que hi ha silencis molt eloqüents. 

diumenge, 10 d’octubre del 2021

El ‘pi’ dels monsenyors (i dels partits i dels sindicats) (CASTELLÓ NOTÍCIES, 29/09/2021)

 Acostume a llegir amb interès els articles d’opinió del diari Levante. El dimarts 21 em va sorprendre la virulència i l’anticlericalisme de l’article: El “pi” dels monsenyors”, del Sr. Jesús Puig. L’autor del text parlava de la lletra grega “pi”, una constant que relaciona el diàmetre de la circumferència amb la longitud del seu perímetre. I a partir d’aquesta lletra, el Sr. Puig s’ho feia vindre bé per dir que és també una constant “la voracitat dinerària del gremi dels bisbes”. L’autor de l’article criticava “l’afany de lucre dels mitrats”, que segons el Sr. Puig “és irracional i infinit”, ja que “xuplen de la mamella de l’estat”. I com que el Sr. Puig qualificava els bisbes de “paràsits de capa pluvial”, demanava a Déu que “els castigue a les calderes d’en Pere Botero”.

Crec que el Sr. Puig coneix pocs bisbes i encara menys, els mossens de les nostres parròquies. És veritat que hi ha bisbes que no són cap model pel que fa a l’economia. Però el Sr. Puig hauria hagut de conèixer bisbes com Pere Casaldàliga, Òscar Romero, Hèlder Càmara, en el passat o altres, que hui en dia continuen al costat de la gent més desafavorida, com la parròquia de Santa Anna de Barcelona, la de San Anton de Madrid, Sor Lucía Caram, el P. Ángel García o capellans valencians que es deixaren la pell per ajudar la gent necessitada, com Antoni Llidó, assassinat per la dictadura de Pinochet. I també capellans ara mateix, que des de les parròquies, son solidaris amb els més necessitats. Sí que estic totalment d’acord amb el Sr. Puig, quan diu que l’Església Catòlica “l’han de sostindre  els seus fidels”.

Però el Sr. Puig fa trampa. I és que: o tots moros o tots cristians. És veritat: l’Església rep uns diners de l’estat. Com els sindicats, els partits polítics i tantes i tantes associacions que reben també uns diners públics.

El Ministeri de l’Interior (que té una pàgina on ridículament posa una versió en català i una altra en valencià, com si foren llengües diferents), publica els diners que van a parar a mans del partits polítics, segons estableix la Disposició Addicional setena, punt 2, u, 1er, de la Llei Orgànica del Règim Electoral. Segons aquest text, després de les eleccions, els partits polítics reben 21.167,64 euros per cada escó obtingut al Congrés o al Senat. A més, els partits reben també 0,81 euros per vot, si el partit ha obtingut com a mínim un diputat. I 0,32 euros per vot, per cada candidat que obtinga l’escó de senador.

Pel que fa als enviaments electorals, els partits reben 0,21 euros per elector a cadascuna de les circumscripcions a les quals s’haja presentat llista al Congrés i al Senat, si ha obtingut representació. Així, a les eleccions del 10 de novembre de 2019, el PSOE va aconseguir 6.981.672 euros. El PP, 2.533.766 euros. Unidas Podemos, 1.490.969 euros. Vox, 2.680.455 euros i Cs, 645.495 euros de tots els espanyols. Com pot vore el Sr. Puig, els partits reben una subvenció de l’estat i no funcionen només amb la quota dels seus afiliats.

Pel que fa a les eleccions municipals, l’estat subvenciona els partits amb 270,90 euros per cada regidor i 0,54 euros per cadascun dels vots aconseguits per cada candidatura.

Per altra part, el govern espanyol ha augmentat un 56% la partida per subvencionar els sindicats aquest 2.021. Per això el Consell de Ministres destinà 13,88 milions d’euros a finançar les activitats sindicals. També podríem parlar de les subvencions que reben (i estic d’acord que les han de rebre), les associacions de veïns, la Creu Roja, els clubs esportius, falles, gaiates i fogueres, moros i cristians, bandes de música, associacions de pares i mares d’alumnes….

Si l’Església s’ha de autofinançar i crec que ha de ser així ¿per què els partits i els sindicats no ho fan? Si els cristians hem de sostindre els preveres, els diaques i els laics amb missió pastoral, ¿per què les subvencions als sindicats i als partits polítics? ¿Per què els afiliats, i només ells, no sostenen les seues organitzacions?

Cal recordar també que són molts els qui en la declaració de renda (lliurement) destinen uns diners a l’Església.

Sóc partidari que l’estat subvencione, com fa ara, els clubs, les associacions, els partits i els sindicats. I que els bisbes i els mossens cobren de les comunitats cristianes. Però si en la declaració de renda, els qui volen, assignen uns diners a l’Església, ¿per què no poden anar destinats a ajudar els més desafavorits (Cope a banda)?

Quan la gent té fam, no va a les seus dels partits polítics i dels sindicats. Va a la parròquia i al rector, que acull i que ajuda els més necessitats amb els diners que ha rebut dels cristians i també amb els que li han estat assignats per l’estat. El Sr. Puig no vorà cap cua de gent necessitada a les seus dels partits. Per això no entenc quan el Sr. Puig diu que els bisbes “xuplen de les mamella de l’estat” i els tracta de “paràsits de capa pluvial”. El Sr. Puig pot dir que els partits i els sindicats també “xuplen de la mamella de l’estat” i que són uns “paràsits”.



Em sap greu l’actitud tan agressiva (i parcial) del Sr. Puig. Estic segur que si coneguera algun bisbe i algun mossèn, canviaria d’opinió i no posaria al mateix sac algun sàtrapa (que n’hi haurà) de la majoria dels mossens i dels bisbes, sempre sol·lícits a ajudar els més desvalguts. I és que aquest article no ix d’un corporativisme eclesial, sinó de la constatació d’un fet: molts i molts capellans que viuen amb un sou de mil euros, estan en primera línia en l’ajuda als més desafavorits de la societat. Sense cap “afany de lucre” ni tampoc sense cap mena de “voracitat dinerària”.

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT