Així qualifica la
dreta espanyola (política i mediàtica) el papa Francesc, de la mateixa manera com
el franquisme va definir el papa Pau VI.
És bo recordar,
hui, 12 d’octubre, que amb motiu del bicentenari de la independència de Mèxic,
el papa Francesc ha adreçat una carta a l’arquebisbe
Rogelio Cabrera, president de la Conferència Episcopal Mexicana, als altres
bisbes mexicans i a les autoritats i al poble de Mèxic, per celebrar aquest
aniversari.
En el seu text,
signat el 16 de setembre passat, el papa diu que “celebrar la independència és
afirmar la llibertat, i la llibertat és un do i una conquesta permanent”.
El papa, que s’uneix a l’alegria del poble mexicà pel bicentenari de la seua
independència, diu que aquest aniversari ha de ser una ocasió “per enfortir les arrels i reafirmar els
valors” que construeixen Mèxic com a nació.
El papa vol que la
relectura del passat tinga “en compte
tant les llums com les ombres que han forjat la història del país”. Per
això Francesc demana als mexicans que “aquesta
mirada retrospectiva incloga necessàriament un procés de purificació de la memòria”,
per així “reconèixer els errors comesos
en el passat, que han estat molt dolorosos”.
En aquesta carta,
el papa recorda als mexicans que tant ell com “els meus antecessors, hem demanat perdó pels pecats personals i
socials, per totes les accions o omissions que no contribuïren a l’evangelització”.
El papa diu també que “no evoquem els
dolors del passat per quedar-nos ací, sinó per aprendre d’ells i seguir fent passos
a sanar les ferides, a conrear el diàleg obert i respectuós entre les
diferències i a construir la tan anhelada fraternitat”.
La carta del papa,
per commemorar els 200 anys de la independència de Mèxic, i que ha indigestat
als polítics espanyols de la dreta i de la ultradreta, ha ferit l’orgull “patrio” d’aquests polítics, que
consideren la conquesta d’Amèrica con la gesta més sublim de l’imperi espanyol,
un imperi que aviat va desaparèixer.
Així, la Sra. Díaz
Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, deia, en referència a la carta del
papa, que se “sorprèn que un catòlic que
parla espanyol, parle així d’un llegat com el nostre, que va portar l’espanyol
i el catolicisme i per tant la civilització i la llibertat al continent americà”.
(La Vanguardia, 29 de setembre de 2.021).
També el Sr.
Espinosa de los Monteros, de Vox, ha afirmat que “Espanya té molts motius per estar orgullosa del seu llegat històric i
cultural” (La Razón, 29 de setembre de 2.021).
I qui no podia
faltar en aquesta insurrecció i aquelarre contra el papa, ha estat l’arrogant
expresident del govern, José Mª Aznar (i també Pablo Casado), que ha dit que “la Hispanitat ens ha d’enorgullir”. I
per això ha afirmat que “jo no vaig a
engreixar les files dels qui demanen perdó, no ho vaig a fer”. En el seu
deliri de grandesa i en la seua arrogància innata, l’expresident espanyol ha
dit que “Espanya és, després de Grècia i
de Roma, la nació més important de la història” (Religión
Digital, 30 de setembre de 2.021).
Tant la dreta com la
ultradreta, s’han escandalitzat de les paraules del papa (per altra part, tan plenes
de sentit comú), oblidant que Francesc no ha estat l’únic bisbe de Roma que ha
denunciat els excessos que els conqueridors van perpetrar en la colonització
d’Amèrica. Així, el papa Joan Pau II, en el seu viatge a la República
Dominicana, el 1.992, en un encontre amb indígenes, va afirmar: “¿Com podria oblidar en aquest V centenari
els enormes sofriments infligits als pobladors d’aquest continent durant
l’època de la conquesta i la colonització?” (La
Razón, 29 de setembre de 2.021). I uns anys més tard, el 2.007, el papa
Benet XVI deia: “Certament el record d’un
passat gloriós, no pot ignorar les ombres que acompanyaren l’obra
d’evangelització del continent Llatinoamericà”. I el papa Ratzinger continuava
així: “No és possible oblidar els
sofriments i les injustícies que infligiren els colonitzadors a les poblacions
indígenes, sovint trepitjades en els seus drets humans fonamentals” (La Razón, 29 de setembre de 2.021). Però es veu que
els pares de la pàtria, tan indignats ara amb el papa Francesc, no se’n van
adonar d’aquelles declaracions, semblants a les que el papa Bergoglio va dir a
Bolívia el 2.015: “Demane humilment
perdó, no només per les ofenses de la pròpia Església, sinó també pels crims contra
els pobles originaris durant l’anomenada conquesta d’Amèrica”, ja que “s’han comès molts i greus pecats contra els
pobles originaris d’Amèrica, en nom de Déu”.
Mentre Jorge-Mario
Bergoglio va ser arquebisbe de Buenos Aires, es publicà el llibre, “Sobre el cel i la terra”
(2.010), on el futur papa expressava les seues opinions sobre diversos temes.
En el capítol 26 (“Sobre alguns fets de la Història: la conquesta, el
socialisme i el peronisme), l’arquebisbe Bergoglio no podia ser més clar: “Així como s’assenyalen els abusos dels
espanyols (perquè evidentment vingueren
a fer negoci en aquestes terres i a emportar-se l’or), també a l’època de
la conquesta hi hagué hòmens de l’Església dedicats a la predicació i a
l’ajuda, com fra Bartolomé de las Casas, defensor
dels indis davant el maltractament dels conqueridors”
Els polítics
espanyols, que tenen una pell tan fina, no accepten que els diversos papes (no
només Francesc), els hagen recordat els excessos dels conqueridors en la
colonització dels pobles llatinoamericans. En la seua supèrbia innata, els
polítics espanyols s’han sentit ofesos amb les paraules del papa Francesc, ja
que consideren la conquesta d’Amèrica com una “noble hazaña”, gairebé digna de ser considerada Patrimoni Mundial
Immaterial de la Humanitat.
Si molts polítics
espanyols, irracionalment (és a dir, sense la capacitat d’enraonar), han atacat
el papa per les seues declaracions amb ocasió del bicentenari de la
independència de Mèxic, el qui s’ha emportat la “palma” ha estat el director de
La Razón, Francisco Marhuenda. Aquest periodista, en un article seu titulat: “Un papa antiespañol”,
s’atreveix a dir del papa Bergoglio, que té una “escassa simpatia per Espanya”. Fins i tot, en la seua supèrbia, el
Sr. Marhuenda (que per a més inri es defineix com a “liberal y comprensivo”), arriba a dir en relació al conclave de
2.013, que “l’Esperit Sant es va confondre
i els cardenals elegiren un candidat catastròfic” (La
Razón, 29 de setembre de 2.015). Llàstima que el Sr. Marhuenda no va
estar a la Capella Sixtina en el conclau, perquè hauria pogut dir als cardenals
a quin s’hauria d’haver elegit!
En aquesta espiral
demagoga i irracional de polítics i periodistes, el director de La Razón diu
que al papa “li agraden els ateus, els
agnòstics i els enemics de l’Església” (idem).
I encara, dos dies després, l’1 d’octubre, el director de La Razón tornava a
carregar contra el papa amb el seu article: “No entendemos el papa peronista”, amb perles com aquesta: “És una llàstima que el pontífex tinga
enormes llacunes sobre la història de l’Església que dirigeix amb tan poc
encert” (La Razón, 1 d’octubre de 2.021).
No sé si és veritat
el que afirma el Sr. Marhuenda, però això em recorda la crítica dels fariseus a
Jesús: “Tots els publicans i els pecadors
se li acostaven per escoltar-lo. I els
fariseus i els escribes murmuraven: Aquest acull pecadors i menja amb ells”
(Lc 15:1-2). I és que l’Establishment i els qui es creuen purs i perfectes,
sempre estan a punt de tirar la primera pedra per condemnar els qui no pensen
com ells, sense adonar-se’n de la biga que porten als propis ulls (Lc 6:39-42).
El Sr. Marhuenda
diu que el papa “fa declaracions
populistes, amb el més clar estil del peronisme del seu país”. I per això,
segons el Sr. Marhuenda, al papa “li agrada
xipollejar en el fang del fals progressisme d’aquesta esquerra sectària i fanàtica”.
El director de La Razón, que es declara “molt
orgullós de ser espanyol”, acaba el seu article dient que “no hi ha que demanar perdó” per la conquesta d’Amèrica (La Razón, 29 de setembre de 2.021).
Un altre
periodista, Alfonso Rojo, també li ha tirat la cavalleria sobre el papa, a qui
ha qualificat d’un papa “que fa l‘indi”,
que és “sectari” i està “en la inòpia” i evidentment, “antiespañol” (Periodista
Digital, 29 de setembre de 2.021). Així va ser qualificat també el papa
Pau VI pel franquisme, pel fet que Montini, diverses vegades implorà a Franco
clemència per als condemnats a mort pel dictador. I fins i tot el Sr. Eduardo
Inda a la “Sexta noche”, es va
atrevir a dir, sense cap mena de vergonya, que el papa comunista “és el representant del dimoni a la Terra”.
Mentre que el papa
(i qualsevol persona que té dos dits de front) sap demanar perdó, els
intolerants i inquisidors de torn, plens d’arrogància i de supèrbia i incapaços
de reconèixer cap error en la conquesta d’Amèrica, es mantenen en l’orgull
d’haver fet bé totes les coses. Per això, que Déu ens allibere dels perfectes i
dels qui es pensen que tot ho fan bé. Recomane la lectura de l’article de José
Ignació González Faus, “Carta a Isabel
Díaz Ayuso”, (Religión Digital, 2 d’octubre de
2.021), on aquest jesuïta valencià mostra diversos exemples (documentats
tots ells), de les “gestes” dels conqueridors. Així, trobem el testimoni de
Tomás de Toro, bisbe de Cartagena d’Índies, que escrivia una carta al rei
d’Espanya per fer-li saber que, “per allà
on van (els espanyols) taquen de sang
les seues mans matant indis, perquè no els diuen on trobar l’or: que aquest és
el seu cognom i no el de Déu”.
I malgrat el
testimoni de sang i de repressió dels conqueridors d’Amèrica, no m’estranyaria
que els polítics i els periodistes que s’han esquinçat les vestidures per la
carta del papa, encapçalaren una manifestació amb pancartes com: “El papa
al paredón”, semblants al “Tarancon al paredón” del franquisme.
I és que com deia
Jesús Bastante, “la ultradreta “catòlica”
ja no amaga el seu odi a Francesc” (Religión
Digital, 29 de setembre de 2.021).
El que em resulta
curiós (inexplicable i molt trist), és el
silenci dels bisbes valencians davant els atacs que està rebent el papa
Francesc per part de les dretes espanyoles. I és que hi ha silencis molt
eloqüents.