dimarts, 31 de maig de 2016

'Escolteu el crit de les víctimes i dels qui sofreixen' (La Veu del País Valencià, 29/05/2016)

Aquest és el nucli del missatge que el papa Francesc va enviar al Secretari General de l’ONU, Ban Ki-moon i a la resta de participants de la Cimera Humanitària que es va celebrar a Istanbul el 23 i 24 d’aquest mes.

En aquesta cimera va ser el cardenal Pietro Parolin, Secretari d’Estat del Vaticà, qui encapçalà la delegació de la Santa Seu a aquesta trobada, i qui llegí el missatge del Sant Pare Francesc, adreçat als dirigents internacionals.

El discurs del papa, que començà amb una salutació al president de Turquia i als organitzadors de la trobada, i en concret al Secretari General de l’ONU, expressava el seu desig perquè la cimera posara les basses per poder “alleujar els sofriments de milions de persones” que continuen patint encara hui. El papa Francesc, enmig de la indiferència i de l’egoisme de la nostra societat, va fer una crida per tal que la cimera mostrara “els seus fruits per mitjà d’una sincera solidaritat i un respecte pels drets i per la dignitat de les persones que pateixen, degut als conflictes, la violència, la persecució i els desastres naturals”.
 

El bisbe Santiago Agrelo  

El papa denuncià, una vegada més, amb noms i cognoms, els “interessos que impedeixen trobar solucions als conflictes”, com són “el déu del diner” i també “el déu del poder”. I per això demanà un “compromís renovat per protegir cada persona, la seua dignitat i els seus drets”.

Davant la indiferència, el pessimisme i el desànim generalitzats, el papa animà els dirigents polítics a no donar-se per vençuts i a “coordinar les nostres forces i iniciatives”, tot respectant “les diferènciesno discriminant sinó acollint”. Per això el clam del papa en aquesta trobada va ser molt concret: “Cap família sense llar, cap refugiat sense acolliment, cap persona sense dignitat”.

En el seu discurs, el papa va voler reconèixer “la tasca dels qui serveixen i contribueixen a consolar els sofriments de les víctimes de la guerra, dels desplaçats, dels refugiats”. Francesc demanà al Primer Món humilitat, per tal de no instal·lar-se en l’autosuficiència, i així deixar que els qui més pateixen “ens ensenyen una lliçó d’humanitat”, ja que “aprenent de les víctimes i dels qui sofreixen, serem capaços de construir un món més humà”. Per a fer possible això, el papa demanà als dirigents polítics altres mesures concretes, com canviar “el nostre estil de vida, la política, les opcions econòmiques, les conductes i les actituds de superioritat cultural”.
 

Camps i Barberà en la processó del Corpus

Aquest discurs del papa Francesc no ha pogut ser més adient, ja que hui diumenge celebrem la festa del Corpus Christi. I és que per als cristians, honorar el Cos de Crist és indissociable a honorar els germans, pel fet que el Senyor s’hi fa present en tots els qui pateixen. Ho deia també el papa Francesc el passat dia 18 al Vaticà, en l’audiència als pelegrins: “Ignorar el pobre és menysprear Déu”.

Per la fe, els deixebles de Jesús veiem el Cos de Crist a la custòdia, al sagrari, a la patena. Però també a les pasteres, als camps de refugiats, en els pobres que pateixen fam i en tots els qui sofreixen. ¿Per això, de què ens servirà adorar el Cos de Crist present en el Sagrament de l’altar, si menyspreem, oblidem o maltractem el seu cos, present en els més dèbils de la nostra societat? ¿De què ens servia que les autoritats del Govern Valencià i de l’Ajuntament de València anaren a la processó del Corpus, si després menyspreaven les víctimes de l’accident del metro, deixaven desemparats els malalts dependents, marginaven els immigrants o intentaven acabar amb la nostra llengua?
 
La cimera d'Istanbul

Els qui s’han enriquit a costa de la gent més vulnerable (apropiant-se els diners que havien d’anar al Tercer Món) o fent negocis tèrbols amb la visita del papa Benet XVI a València, hauran de sentir les paraules de la carta de Sant Jaume: “Les vostres riqueses s’han podrit, s’ha rovellat el vostre or i la vostra plata”. I també: “El jornal que heu escatimat als qui han segat els vostres camps clama contra vosaltres” (Jm 5:2-4).

Per això en la festa del Corpus és tan important la processó com viure la caritat, entesa aquesta paraula en el seu sentit original: l’amor a l’altre, la sol·licitud pels qui pateixen, la fraternitat i la solidaritat amb els més dèbils de la nostra societat.
 

Josep Garcia Richart (VILAWEB/ONTINYENT, 29/05/2016)

Discretament, sense fer soroll, tal i com va viure, el 19 de novembre de l’any passat es va morir a Polinyà de Xúquer Josep Garcia Richart, molt amic de Joan Fuster, Vicent Ventura, Josep Iborra, del P. Espasa i de mon pare.   

Josep Garcia Richart (que visqué molts anys al número 14 del carrer d’Alboraia de València, al mateix edifici on hi vivia Ventura) va nàixer a Xàtiva el 7 de gener de 1929. Aviat se’n va anar a viure a València, on hi va fer els estudis de batxiller a l’Acadèmia Sant Tomàs de Villanueva, on va conèixer Andreu Alfaro, qui era condeixeble del seu germà Arcadi. Aquesta amistat amb Alfaro, Ventura, Fuster, Espasa, Iborra i amb mon pare, va durar tota la vida. De fet, Josep Garcia Richart era l’últim dels supervivents d’aquell grup d’amics tan entranyables. I és que, com m’ha comentat la seua germana Elena, ‘els amics van ser molt importants en la seua vida’. Richart, com era anomenat col·loquialment, va conèixer Ventura l’any 1948 o 1949 i un any després conegué Fuster a l’Hogar Juvenil, del carrer de la Pau.
Després del batxillerat, acabat amb Premi Extraordinari, va estudiar Dret a la Universitat de València, al carrer de la Nau, i va fer oposicions al Cos Jurídic d’Intervenció Militar. Josep Garcia va estar destinat a Madrid, Jaca, Sevilla i finalment València. Quan faltaven pocs dies per ‘ascendir a coronel, va demanar la baixa, en primer lloc per acompanyar els meus pares, ja majors, que vivien sols, i en segon perquè no estava molt d’acord amb les decisions del seu superior’, com m’ha dit la seua germana.
Elena Garcia Richart defineix el seu germà com ‘una persona amant de la seua família, dels seus amics i dels qui no ho eren tant però el coneixien’. I és que Richart ‘ajudava tot aquell qui el necessitava, amb els seus consells, sempre savis, i econòmicament (moltes vegades sense devolució)’. Richart va ser un home discret, en segon pla, sempre a l’ombra, ‘subterrani’, ‘patint amb els qui patien i sent feliç amb els qui ho eren’.
Ara s’està preparant, per poder ser editada, la seua correspondència amb Josep Iborra i la seua obra poètica, uns textos d’una gran bellesa.
Vaig mantindre amb Josep Garcia Richart una correspondència, fruit de l’amistat i de l’afecte mutus. Les seues cartes expressen la seua estima pel País i pels amics. Així, en una carta de desembre de 2007, l’amic Richart agraïa la meua felicitació de Nadal, i expressava, amb ‘unes paraules d’un escriptor català, no jove ja, però tampoc vell, i gens sospitós de ser un “carca”’, un pensament que ell portava molt a dins: ‘Abans, la iconografia clàssica era un valor de canvi cultural. Ara això no passa, perquè la gent culta la desconeix. I no només la grecollatina, sinó la cristiana. I si es desconeix la tradició cristiana no hi ha elements per a entendre la tradició cultural occidental’. L’amic Richart afirmava que ‘Té, això, tota la raó’. I afegia encara: ‘No hi ha massa motius per a l’esperança. Però si més no, sempre en tindré un: el Jesucrist de l’Evangeli. No me’n calen més’. I acabava la carta desitjant-me ‘el millor, sincerament’.
En una altra carta del 16 de març de 2008, Richart em comentava: ‘L’entrevista del vostre Abat a El País no la coneixia  (per prescripció mèdica fa anys que no llegesc El País) i la bona impressió que em va causar’. Richart també denunciava ‘la lamentable nota de la Conferència Episcopal espanyola’ en relació a la unitat d’Espanya, assenyalant, amb bon humor, que ‘l’Església d’aquests senyors m’és estranya, no és la meua Església’. I per això em deia: ‘Tu tens raons fermes i sòlides per a l’optimisme. Jo desitjaria compartir-lo, però són moltes les coses que me’l fan trontollar’. I encara seguia així: ‘si religiosament sóc alguna cosa, sóc cristià. Un cristianisme una mica especial i segurament equivocat per massa personal’. En el mateix text, Richart lamentava la mort de l’Abat Cassià: ‘La seua mort m’ha dolgut i m’ha entristit. Per a mi era un referent. I és que, a banda de la seua personalitat, tan potent per si sola, el que representava, Montserrat, és tot un símbol de moltes coses’. Richart deia també: ‘Tot el que surt de Montserrat té una significació especial, fins i tot més allà del fet religiós. Si més no, per a mi. Mai me n’he sentit decebut’. I em feia una mena de confidència: ‘Tinc una petita imatge de la Moreneta doblement estimada per mi: me la va comprar i regalar Joan Fuster’. Richart expressava les ganes de vindre a Montserrat, ‘però és difícil que hi vinga, i cada dia ho és més’. Finalment acabava la carta demanant-me que no el tractara de vostè: ‘M’agradaria que no em tractasses de vostè. Tens un exemple ben a prop: el teu pare i jo sempre ens hem tractat de tu, tot i la diferència d’edat entre ell i jo’.
El desembre de 2011 em desitjava ‘Sant Nadal’. I amb tristesa, protestava per la impossibilitat de veure TV3, on ‘seguia les misses de Montserrat. Ara m’he d’aguantar i esperar que algú, o alguns, recobre l’enteniment.
En una nova carta del 4 de juny de 2012, l’endemà de la mort de mon pare, Richart començava la seua carta justificant ‘la meua absència en les exèquies del teu pare’, ja que li dolia que jo ho haguera ‘atribuït a una negligència, que seria inexcusable, per la meua part’. Richart va saber la mort de mon pare per Joana, la dona de Josep Iborra. Richart volia vindre a l’enterrament de mon pare i per això li va telefonar a Doro Baleguer ‘per veure si hi havia alguna possibilitat d’anar-hi. M’ha dit que ell no hi anava, que tenia l’ànim tan decaigut que es veia sense forces per anar-hi’. I afegia encara: ‘De la mort del teu pare, què podré dir-te que done testimoni del que ara sent? Et diré que amb ell ha mort també el món que ha estat el meu, el nostre, al llarg de la meua vida. Amb ell se’n va l’últim amic que em quedava i em deixa tot sol. Fins ara, en els moments de decaïment, de desànim, sempre em quedava Bausset, l’amic fidel, l’home fort, el mestre en tantes coses. I ara, a qui acudiré? A qui acudiran els qui tenien el privilegi de gaudir de la seua amistat?’. Richart acabava així la seua carta: ‘Josep Miquel, creu-me si et dic que els sentiments que ara teniu les teues germanes i tu són els meus. No puc pensar d’altra manera’.
Uns dies després, el 22 de juny, Richart em tornava a escriure després que jo li diguera que comprenia perfectament que no haguera pogut vindre a l’enterrament de mon pare. Li comentava també l’afecte que mon pare sentia per ell i per Fuster, Ventura, Iborra o Doro Balaguer. I Richart em deia: ‘Que el teu pare m’estimava, no en tenia dubte, i això era motiu d’orgull per a mi. I crec que aquest orgull no es donava sols amb mi, sinó amb tots els nostres amics, els d’ell i els meus’. Richart feia referència a un article que ell havia escrit el 2003 per a la revista del Centre de Lectura de Reus, titulat: ‘Bausset-Fuster: dos apunts d’una amistat’. I em deia: ‘El dossier era per Fuster, però ara m’adone que en el meu paper el “protagonista” era el teu pare. Allà quedava ben explícit el que pensava d’ell’. I acabava així: ‘Ara ho repetiria amb el plus d’emoció pel fet que ja no hi és entre nosaltres. Josep: el teu pare era l’últim amic d’aquell grup inicial que formàvem uns pocs. Ara m’he quedat ben sol. Tots se n’han anat i quede sols jo.’
El 19 de gener de 2013 m’escrivia per desitjar-me bon Nadal, ja que ‘per una sèrie de circumstàncies no et vaig agrair en el moment oportú la teua felicitació nadalenca’. També expressava ‘la meua enyorança per aquella puntual tarja que jo i els amics rebíem en aquestes dates’, en referència a la felicitació que cada any els enviava mon pare.
En aquesta mateixa carta expressava la seua preocupació pel llibre ‘La tertúlia de Joan Fuster’, on ‘de la primera a l’última pàgina va ple d’errors, omissions i afirmacions gratuïtes’. Segons Richart, aquest llibre donava ‘una visió errònia d’aquest aspecte fusterià’. Com que era ‘l’últim supervivent, per desgràcia, d’aquella tertúlia’, volia precisar ‘moltes coses que al llibret es diuen’, en una carta a la revista Serra d’Or, on havia aparegut una nota sobre aquesta obra.
El 5 de març de 2013 m’escrivia una carta llarga, per parlar-me del P. Espasa, ja que s’acostava el centenari del seu naixement (i jo volia fer un article per recordar-lo) i amb un poema que Richart va escriure en memòria de Josep Espasa que jo vaig reproduir en un article a La Veu del País Valencià.
L’última carta que tinc de l’amic Richart és del 18 de gener de l’any passat, on m’agraeix la meua felicitació de Nadal, i on em diu: ‘Moltes gràcies pel teu record nadalenc. És una data, t’assegure, en què Bausset és un cognom que sempre tinc present, i així serà mentre visca’. Em contava que abans de Nadal es va traslladar a Polinyà de Xúquer: ‘He entrat en la fase que no em permet viure sol a València, com fins ara. El meu estat actual fa que depenga ja dels altres. No estic passant-ho bé, però m’he de resignar. I he vingut on viu la meua única germana. En fi, no valen queixes’. Richart em donava la seua adreça a Polinyà i em deia: ‘Estigues bé i que la Moreneta ens empare a tots, que falta ens fa’. I s’acomiadava així: ‘Ací em tens pel que vullgues. Amb l’afecte de sempre, una abraçada’.
Richart ha estat un homenot, una persona discreta i sempre en segon pla, però imprescindible per conèixer la trajectòria de Fuster o de Ventura. Richart ha estat un amic fidel als seus amics i un lluitador incansable pel País Valencià.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

L'idioma valencià i l'allioli (LEVANTE-EMV, 31/05/2016)

Per tal d´aconseguir l´anomenada "pau lingüística", l´AVL ha propiciat un moviment d´entesa amb RACV, cosa que al meu entendre és un frau a la memòria dels grans defensors de la nostra llengua i de la nostra cultura com van ser Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Enric Valor, Martí Domínguez, Francesc Ferrer Pastor, Carles Salvador i tants d´altres.
No m´imagine cap acord seriós entre la Real Academia de la Lengua i un grup d´aficionats que es reuneixen per parlar de Cervantes o de Calderón de la Barca. Com no m´imagine cap associació d´astrologia que puga establir una col·laboració o intercanvi amb una Facultat de Física. O la facultat de Química amb uns alquimistes. O el Col·legi de Metges i uns "curanderos". Perquè ¿són els advocats els qui fan les intervencions de despreniment de retina? ¿O són els oftalmòlegs els qui esdevenen fiscals en un judici? ¿O són els advocats els qui fan els plànols d´un edifici? Tampoc no m´imagine a l´Estat Espanyol cap Academia Andaluza de la Lengua, ni cap Academia Murciana de la Lengua. I les que hi ha a Amèrica Llatina, totes defenen la unitat del castellà.
He de dir que a mi, parlar d´un idioma valencià no em molesta. I si em pregunten quina llengua parle, sempre dic que valencià. Però parlar d´un idioma valencià i del present i del futur de la nostra llengua amb el "decà" de la RACV, i entendre´ns amb els "artículs" dels seus estatuts, és negar la unitat d´una llengua que parlem de Girona a Vinaròs, Maó i Altea i de Fraga a Vila-real, Manacor, Perpinyà i Manresa.
Les mescles o barreges entre elements insolubles, per més bona intenció que hi haja, no arriben mai a bon port. No es poden dissoldre. Ni tampoc és possible fer allioli, substituint l´oli per l´aigua. Com no és possible tampoc mesclar l´aigua i l´oli, perquè sempre acabaran separant-se l´una de l´altre.
Si l´AVL, que ha reconegut la unitat de la nostra llengua, era l´eina per aconseguir la pau lingüística, ¿a què ve ara aquest acostament a la RACV que s´ha manifestat en contra d´aquesta unitat? Si l´AVL es va crear per tal d´acabar amb el conflicte lingüístic, ¿aquest pacte amb la RACV l´acabarà? ¿Com encaixarà (o incorporarà) l´AVL paraules reconegudes i defensades per la RACV com realisades, desenrollat, o fòra, que apareixen a la pàgina web d´aquesta entitat secessionista? ¿O serà l´AVL la qui reconeixerà i acceptarà les paraules que utilitza la RACV, sense que aquesta entitat reconega la unitat de la llengua?
Cal recordar, per altra part, que la RACV és l´hereva del Centre de Cultura Valenciana, creat el 1915, i que va signar les Normes de Castelló. Va ser durant al final del franquisme quan aquest CCV va virar a postures secessionistes, renegant del seu passat i propiciant unes normes del tot irracionals, que no tenien altre interès que el secessionisme lingüístic.
Una entitat reconeguda per l´Estatut pel que fa a la llengua com és l´AVL, no es pot subjectar ni rebaixar per arribar a una pau lingüística, amb una RACV que nega la unitat d´aquesta llengua. Com tampoc la Facultat de Filologia mai no acceptaria criteris acientífics pel que fa a la llengua. Torne a dir-ho: l´oli no es pot substituir per aigua per fer allioli. Per més que el barregem. O que el mesclem.
Davant d´aquesta maniobra de l´AVL, ¿com es poden conjugar els criteris i els arguments científics dels filòlegs de l´AVL (arguments reconeguts per la romanística internacional) amb les opinions dels membres de la RACV? ¿Com és possible arribar a un acord entre els qui defenen el valencià i els qui no l´utilitzen?
La "pau lingüística" que pretén aconseguir l´AVL amb la RACV, no ens pot portar sinó a la fragmentació de la nostra llengua i a l´exclusió (prohibició) de paraules valencianes, com en els temps del Sr. Amadeu Fabregat a Canal 9, perquè eren "massa catalanes". Aquesta falsa "pau lingüística" només ens portarà a un ridícul, davant la comunitat científica internacional, semblant a aquella proposta del PP sobre "la parla dels valencians", que com defenien els Srs. Castellano i Bellver, "part sense dubte de la més profunda prehistòria". I és que segons el PP, el valencià s´escrivia "ya des del segle VI abans de Crist ab el llenguatge ibèric"!!
Els grans defensors de la nostra llengua, com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor o Carles Salvador ¿què pensarien davant d´aquest despropòsit de l´AVL per arribar a una "pau lingüística"?

La primera premissa per a un pacte entre l´AVL i la RACV, és reconèixer allò a pactar: la unitat de la nostra llengua, reconeguda per totes les Universitats del món. I per això mateix, reconèixer que la nostra llengua, el valencià, és la mateixa llengua que es parla a Gironella, Eivissa, Lleida o Alcampell. Si no es reconeix això tan bàsic, aquest pacte no servirà per a res, i la "pau lingüística" serà impossible.
I és que sense reconèixer la unitat de la llengua (com sí que es reconeguda en el cas del castellà) l´AVL pot fer el mateix ridícul que Renfe i Correos amb les seues versions "diferents", valenciana i catalana. Per cert: jo també demanaria a Renfe i a Correos una versió "andaluza", una "murciana" i una "extremeña".

dilluns, 23 de maig de 2016

La vida contemplativa (LEVANTE-EMV, 22/05/2016)

Cada any l´Església dedica el diumenge de la Santíssima Trinitat, en l´anomenat dia Pro Orantibus, a donar a conèixer la vida contemplativa (un carisma molt desconegut en les comunitats cristianes) i sobretot, a pregar pels monjos i per les monges.
Allò de més propi de la vida contemplativa és la pregària. Per això els monjos i les monges evangelitzem el nostre món, més amb el que "som" que amb el que "fem". La vida contemplativa, en el silenci i la pregària, està cridada hui, com ahir i com sempre, a esdevenir testimoni de la gratuïtat i de l´amor de Déu, per mitjà de la bellesa de la pregària i en el goig de sentir-nos acompanyats pel Senyor. Perquè és Jesús mateix qui fa camí amb nosaltres, per obrir camins d´esperança enmig de tantes desesperances i desesperacions.
                                                              La Cartoixa de Portaceli
L´anunci de l´Evangeli, que naix de la fecunditat del desert, fa que enmig del silenci hi ressone la Paraula de Déu. Un silenci que no és buidor ni mutisme, sinó plenitud de la veu de Déu, del diàleg del monjo amb Déu. És per això que la vida contemplativa fa present, enmig del món, l´amor de Déu per la humanitat, un amor que no és mai quelcom per guardar, sinó per compartir. Un amor que ens ajuda a conèixer-nos més, i per això també ajuda a conèixer (i a acceptar) els altres tal com són. No com ens agradaria que foren. Això porta a unificar interiorment cada persona, no fugint de la realitat, sinó acceptant-la i assumint-la, sense idealitzar-la, en el sentit de somiar una realitat irreal.
En el nostre testimoniatge de les benaurances, la vida contemplativa ha de fer dels monjos i de les monges, uns testimonis d´una altra manera de viure, on l´amor, des de la gratuïtat, i no el diner, el poder o la fama, siga la base de la vida comunitària, i per tant, la base de las relacions fraternes. Per això, com he dit abans, allò que ens caracteritza com a monjos, no és tant el "fer", com el "ser". I aquesta actitud ens porta a descobrir que el valor de cada persona està, no tant en allò que fa, sinó en allò que és.
La vida contemplativa és una vocació que naix al si de l´Església, en el silenci i la pregària. Un silenci que fa germinar la Paraula de Déu i una pregària que ens parla, fa fecunda i eixampla la comunió amb Déu i amb els germans. Per això la vida contemplativa és sempre manifestació de l´encontre amb el Senyor Ressuscitat en el silenci de la pregària, en una experiència de fraternitat que fa possible el trobament amb Déu, amb els altres i amb un mateix.
                                            L'abadessa del monestir trapenc de Benaguasil

La vida contemplativa ens fa estimar, tot servint els altres, i alhora ens fa descobrir en l´Eucaristia, un misteri de fraternitat i de vida. Per això el silenci i la pregària ens fan vore que allò important en la vida no és quedar centrat en un mateix, sinó que com ha dit el papa Francesc, ens ha de fer eixir de nosaltres per acompanyar i encoratjar els qui sofreixen. És compartint el pa de l´altar, però també el pa del dolor que mengen tants i tants germans nostres, que entrem en comunió amb tots els qui sofreixen. A més, com a vocació de servei, la vida contemplativa ens fa entrar en comunió amb el misteri Trinitari de Déu, expressió d´unitat i de diversitat, i en el misteri de cada persona, tot acollint-la i estimant-la.

Como ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, adreçant-se als monjos i a les monges, "és essencial que vos obriu a la Paraula de l´Evangeli, perquè transforme cada dia més les vostres vides, a través de la pregària, l´acompanyament espiritual i el servei als germans". Ací hi ha l´arrel del nostre testimoniatge: una vida de fraternitat i de comunió, de pregària i de servei atent i diligent, per tal d´acollir els germans de comunitat i tots els qui s´acosten als monestirs.

diumenge, 22 de maig de 2016

Estat aconfessional o laic? (VILAWEB/ONTINYENT, 22/05/2016)

El dissabte 30 d’abril vaig assistir a Barcelona a una Jornada organitzada per la Fundació Claret, el Grup Sant Jordi en defensa dels Drets Humans i Justícia i Pau. Aquesta Jornada o Simposi, que tenia per títol: “Catalunya, aconfessional o laica?”, s’organitzava en vista a una futura Constitució per a una República Catalana.

Després d’unes paraules de benvinguda del P. Màxim Muñoz, l’acte començà amb una ponència d’Eduard Ibàñez, doctor en Dret Penal i director de Justícia i Pau, sobre la llibertat religiosa com a dret humà universal. La segona de les ponències va anar a càrrec de mossèn Antoni Matabosch, de la Fundació Joan Maragall, que explicà els models d’Estats en relació al fet religiós. Però la part més interessant de la Jornada va consistir en una taula rodona sobre la llibertat religiosa, amb la participació de Fernando Sánchez del PP, Ferran Pedret, del PSC, Marta Rovira, d’ERC, Jordi Cuminal, de CDC i Lluís Rabell de CSQP. Cal dir que Ciudadanos va declinar la invitació que se li va fer i la CUP no hi va respondre.

Tots els participants en el debat o taula rodona van coincidir, amb matisos, en el respecte a la llibertat religiosa i de consciència. Així Fernando Sánchez, del PP, va defendre una “neutralitat cooperativa” en “l’aconfessionalitat de l’Estat”. Ferran Pedret, del PSC, defensà que el fet religiós “es puga viure plenament, sense circumscriure’l a l’àmbit privat”. Lluís Rabel, de CSQP, va optar per la “laïcitat”. Jordi Cuminal, de CDC, demanà per a la futura República Catalana no caure “ni en el nacionalcatolicisme ni en l’anticlericalisme”. Finalment, Marta Rovira, d’ERC, defensà “una laïcitat oberta”, que “en cap cas s’ha d’entendre com a laïcisme”.

Carmena, Navarro, Rivera i Iglesias en el funeral per les víctimes del terratrèmol de l'Equador

 Però el qui va sorprendre més l’auditori va ser el diputat i president del grup parlamentari Catalunya sí que es pot, Lluís Rabell. El Sr. Rabell va al·ludir el cas de França, on en determinades circumstàncies, i per això ho va criticar, la laïcitat s’ha convertit en una religió d’Estat, “la qual cosa en perverteix profundament el sentit”, com va dir aquest diputat. Per al Sr. Lluís Rabell, la laïcitat, que “és l’afirmació original de la necessitat de separar l’esfera religiosa de l’esfera pública”, s’ha vist pervertida per “determinades disposicions que han impedit l’expressió de la fe religiosa i les conviccions personals en determinats àmbits”. D’ací que el diputat Rabell posara com a exemple d’aquesta perversió, la prohibició a les xiquetes musulmanes de portar vel a l’escola. Això és una contradicció, com digué el diputat Rabell, perquè “és l’escola que ha de ser laica, no els alumnes”. El diputat Rabell afegí també que “la laïcitat ha estat l’afirmació de superioritat moral de determinats sectors de la societat”. I això ho qualificà com una manifestació “de racisme”.

El diputat Lluís Rabell expressà el seu agraïment als escolapis, “jo que sóc profundament ateu i de tradició marxista”, i reconegué que al llarg de la seua vida, “sempre hi havia companys cristians en les lluites clandestines”. També va recordar davant de tothom que “un capellà em va ensenyar a pensar”.

El diputat Rabell manifestà que a part de les arrels cristianes, Catalunya també tenia altres arrels, “ho dic en condició de descendent de jueus conversos”. Rabell explicà que “la meua dona és una jueva que ha viscut en un entorn àrab” i que “la seua llengua materna és el judeoàrab”. Ens explicà també que els seus fills “són ateus i coneixen perfectament què és la religió cristiana, la tradició jueva i saben què és festejar el Ramadà”. Per això demanà que no confonguem “l’analfabetisme religiós, és a dir, el desconeixement de la seua història, dels seus valors, de les conviccions que transmet la religió, amb el fet d’adherir-s’hi”, ja que “són dues coses diferents”. Una bona reflexió la del Sr. Rabell en aquest debat sobre l’Estat aconfessional o laic.

Els participants en aquesta taula rodona es van anticipar uns dies al que va dir el papa Francesc en una entrevista al diari francès La Croix, aquesta setmana passada, quan declarà que “un Estat ha de ser laic”. D’aquesta manera el papa apostava per “una sana laïcitat”, que acompanyada d’una sòlida llei, “puga garantir la llibertat religiosa”, ja que, com reconegué el papa Francesc, “els Estats confessionals acaben malament”.


Les ponències i la taula rodona es pot trobar a l’enllaç: “Simposi de la Fundació Claret “Catalunya, aconfessional o laica?.  

dijous, 19 de maig de 2016

Diaconia femenina o diaconesses? (VILAWEB/ONTINYENT, 19/05/2016)

Aquest era el títol d’un article, aparegut fa uns dies, de l’amic Jordi Llisterri, on feia vore que en aquest debat que s’ha reobert al si de l’Església, no és el mateix la diaconia femenina que les diaconesses. La qüestió del diaconat de les dones està novament d’actualitat, pel fet que el papa Francesc, el dijous 12, en una trobada amb la Unió Internacional de Superiores Generals, va admetre la possibilitat del diaconat femení.

Cal recordar que el tema de la diaconat de les dones, abans de l’encontre de les Superiores Generals amb el papa, ja va entrar al Sínode sobre la Família de l’octubre passat, en una intervenció del cardenal del Quebec, Paul-André Durocher, que recomanà als Pares Sinodals “l’establiment d’un procés que puga, eventualment, obrir l’accés de les dones sobre el diaconat permanent”. El cardenal Durocher demanà a l’assemblea del Sínode l’estudi d’aquesta qüestió, tenint en compte, com digué el cardenal quebequès, que “aquest ministeri, com diu la tradició, està orientat no ad sacerdotium, sinó ad ministerium”, és a dir, no en vista a l’ordenació presbiteral, sinó com un servei en l’Església. Així ho afirmava el Vaticà II en el número 29 de la Constitució Lumen gentium, quan diu: “En el grau inferior de la Jerarquia hi ha els diaques, que reben la imposició de les mans, no en vista al sacerdoci, sinó al ministeri”.

De fet, la paraula diaconia o diaconat vol dir servei, i ja els Fets dels Apòstols narren la institució dels set diaques, en aquest cas, tots hòmens (Ac 6:1-6) per ajudar els apòstols en la distribució de les almoines. Va ser Esteve i sis hòmens més, que foren presentats als apòstols, “i aquests, després d’haver pregat, els imposaren les mans”. D’aquesta manera, mentre que els apòstols es reservaven el ministeri de la predicació de la Paraula de Déu, els diaques estaven encarregats d’ajudar econòmicament als necessitats (Ac 6:2).



Però a més dels diaques hòmens, tots sabem que als orígens del cristianisme hi havia també diaconesses, com queda palès a la Carta als Romans: “Vos recomane Feba, germana nostra, que és diaconessa de l’Església de Cencrees” (Rm 16:1-2).

Amb el temps, el diaconat es va convertir, llevat del cas dels diaques permanents, en un pas previ de cara a l’ordenació presbiteral. Cal recordar que la diferència entre el prevere i el diaca està en el fet que el prevere pot celebrar l’Eucaristia i el sagrament de la reconciliació, a més del baptisme, la unció dels malalts i el matrimoni, i en alguns casos, la confirmació. Pel contrari, els diaques no poden celebrar ni l’Eucaristia ni tampoc el sagrament de la reconciliació .

Ja abans de la intervenció pública del cardenal Durocher al Sínode del passat mes d’octubre, el cardenal Carlo Mª Martini, un prestigiós biblista i arquebisbe de Milà, recordà (en demanar fa uns anys la revisió del paper de la dona en les comunitats cristianes) que “en la història de l’Església hi hagueren diaconesses”, i per  tant l’Església podia “pensar en aquesta possibilitat”. També el teòleg Karl Rhaner, el 1976, i en relació a aquest mateix tema, era favorable al diaconat femení, i per això afirmà: “Jo sóc catòlic, i si l’Església em diu que no ordena dones, ho admetré per fidelitat. Però si em dóna cinc raons, i totes elles són falses, davant l’exegesi i la teologia, he de protestar”. Rahner continuava així: “L’Església és infal·lible en qüestió de fe i de moral; i el tema de l’ordenació de les dones no és de fe ni de moral, sinó d’administració”.

En contra de l’ordenació de les dones, el setembre de 2001, es pronunciava el Prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, Joseph Ratzinger, el futur papa Benet XVI, quan firmà una carta, aprovada pel papa Joan Pau II, en la que es deia: “No és lícit posar en marxa iniciatives que, d’una manera o d’altra, puguen conduir a preparar candidates a l’orde diaconal”.  


El més important de tot això és que ens trobem davant un debat obert i caldrà vore com avança. Però el “quid” de la qüestió serà si aquest debat porta (o no) a establir una diaconia femenina, com a servei de les dones en l’Església, com fan tantes dones en els pobles on no hi ha prevere, o bé s’institueixen diaconesses, amb el mateix ministeri que els diaques hòmens, i per tant ordenades.  

dimarts, 17 de maig de 2016

"Voy dispuesto a aprender gallego y a utilizarlo" (LEVANTE-EMV, 17/05/2016)

Aquestes eren les paraules del nou pastor del bisbat de Mondonyedo-El Ferrol, Luis Ángel de la Heras, que va ser consagrat nou bisbe d´aquesta diòcesi, a la catedral de Mondonyedo, el dissabte 7 de maig. Nascut a Segòvia el 1963, i antic president de la Confer, aquest castellà i religiós claretià, arribà a Galícia amb la voluntat de practicar la inculturació, com hauria de ser normal en cadascun dels pastors que són enviats a qualsevol diòcesi. Com ho fan els missioners que van a Àfrica o a Llatinoamèrica. O és que com molt encertadament manifestà Luis Ángel de las Heras, "un dels dinamismes missioners i pastorals propis de l´Església és la inculturació que, evidentment, inclou la llengua".

Aquest antic capellà de Vallecas, on durant anys va ajudar els jóvens que volien deixar la droga, diu una cosa ben interessant i de sentit comú en defendre la inculturació de l´Església en la llengua de cada poble. Desgraciadament al País Valencià, la nostra Església continua marginant la llengua dels cristians valencians.
Amb motiu de la concessió del Doctorat Honoris Causa al P. Josep Massot, el 15 d´abril, l´amic Rafa Roca li va fer una entrevista en la qual aquest monjo manifestava com "les diòcesis valencianes no han sabut trobar el camí per aplicar la normativa del Concili Vaticà II sobre les llengües vernacles a la litúrgia". El P. Massot recordava que "al Congrés Litúrgic que vam fer a Montserrat el 1965, es va parlar llargament del tema, i hi va vindre Manuel Sanchis Guarner i algun altre intel·lectual valencià". Desgraciadament, "l´únic bisbe que hi va assistir va ser el doctor Pont i Gol, que aleshores era al bisbat de Sogorb-Castelló". Cap altre bisbe no es va interessar per la inculturació de l´Església Valenciana. I hui, 51 anys després d´aquell Congrés, la situació de l´Església Valenciana en relació a la nostra llengua és la mateixa que el 1965, amb la dificultat, a més, que no tenim cap bisbe com Pont i Gol, sensibilitzat amb la cultura del nostre País.
La intenció del nou bisbe de Mondonyedo-El Ferrol d´aprendre gallec, va ser una experiència que ja la van viure fa uns anys amb el bisbe Carlos Osoro, que també va prometre aprendre i utilitzar el valencià, i que es va reduir a una bona voluntat que acabà en no res. I per això, i a excepció d´unes poques parròquies, degut a l´esforç i a la voluntat dels capellans, l´Església del País Valencià continua marginant la llengua pròpia dels cristians valencians. Una llengua que fins i tot és valorada pel papa Francesc, ja que el passat dia 8, amb motiu de la Jornada de Comunicacions Socials, el papa va escriure una nota, traduïda al català i per això mateix, al valencià, i a més de 30 llengües, per agrair les pregàries que li arriben per mitjà de les xarxes socials. La nota, i els qui vulguen diferenciar el català del valencià poden comparar les paraules "diferents" que hi ha en aquest text, diu així: "A tu, que des de la gran comunitat digital, em demanes benediccions i pregàries, et vull dir: tu seràs el do preciós de la meva pregària al Pare. I no t´oblidis de pregar per mi i perquè jo sigui servidor de l´Evangeli de la Misericòrdia".
De les 45 paraules d´aquesta nota, només 4 d´elles són diferents en la versió catalana i en la valenciana: et, meva, oblidis i sigui. Això vol dir que només hi ha un 8,8% de paraules diferents. Algú pot dubtar encara de la unitat de la llengua? Si l´arquebisbe Cañizares posava com a dificultat per a utilitzar el valencià la falta de consens, un 91,2% de paraules exactament iguals en la versió valenciana i en la catalana, ¿no és una prova del consens, que demostra la unitat del valencià i del català? ¿No hi ha paraules diferents entre el castellà de Burgos, el de Bogotà i el de l´Habana? I qui nega la unitat del castellà en aquests països? I per què es nega la unitat de la nostra llengua i l´Església continua ignorant-la? Un misteri més gran que el de la Santíssima Trinitat.

diumenge, 15 de maig de 2016

Benassal a Sant Cristòfol (VILAWEB/ONTINYENT, 15/05/2016)

Cada dilluns de Pasqua Granada, enguany 16 de maig, Benassal puja fins a l’ermita de Sant Cristòfol, al cim del Montcàtil.
Carles Salvador, mestre a Benassal de 1916 a 1934, va donar a conèixer aquesta romeria tan tradicional a l’Alt Maestrat, en el seu llibre ‘Les Festes de Benassal’.
De menut, amb els meus pares i la meua germana major (la menuda encara no havia nascut) solia passar uns dies d’estiu a Benassal, ja que el meu iaio, Carles Bausset, necessitava prendre l’aigua de la Font d’En Segures. Encara en recorde els carrers i la gent, amable i acollidora amb uns valencians que veníem de la Ribera. Recorde també les converses a la porta de casa, amb la fresca a poqueta nit, en ple mes d’agost, i  les narracions sobre les primes, la coca de farina blanca ‘sense quarta ni segó, fenyida amb llevat i llavoretes, i pintada, exornada amb gravats ingenus’, tal com les descriu Carles Salvador en aquest llibre tan deliciós.
A Benassal les dones pasten les primes, que el dia de la festa seran beneïdes i repartides als pelegrins a l’ermita de Sant Cristòfol: ‘el dijous anterior les fadrines tenen un quefer típic: han de pastar la prima, el pa beneit que s’ha de menjar després de resar un parenostre amb avemaria i que ha de preservar de mal corporal i espiritual a qui el taste’.
La romeria a Sant CristòfolEl dilluns de Pasqua, de bon matíel sagristà avisa, mitjançant fortes campanades, que és hora de pujar la processó a l’ermita.’ La comitiva comença amb ‘el tabal i la dolçaina, i els pendons: roig, verd, blanc, segons el sant, segons la confraria, després la creu parroquial, els clèrics, les autoritats civils, la música i el poble. Camí avant, les bruses dels homes i les faldetes de les dones, posen una nota negra entre el verd vegetal dels bancals i l’ocre de les garrigues sota el blavet del cel.’
En arribar a l’ermita se celebra la missa i el poble canta aquests goigs benassalencs del segle XVI:
Sou columna molt segura
i espill de gran esplendor;
Cristòfol, sol d’hermosura
que al coll portau el Senyor’
Carles Salvador narra el dinar de festa a base del tradicional tombet, amb carn de corder o de conill, que cal ‘guisar-la en una olla de test de Traiguera, amb un foc lent de llenya’. Com destaca el poeta, el secret del plat radica en el fet que ‘cal remoure aquesta carn dins de l’olla; però sense cullerot ni paleta, sinó prenint l’olla per les anses i sacsejant-la en l’aire, de manera que els trossos de carn vagen desplaçant-se del fons. Cal tombar el contingut a poc a poc, a tombets, dins del continent de terrissa, fins que ja està. I està ja, quan té aquell punt de sabor meravellós i únic que ha de tindre aquesta carn’. És a l’ombra de l’ermita on es menja aquest plat,‘asseguts a terra, ben a la vora la bóta o el barral de bon vi i el pitxerull amb aigua de la Font d’En Segures’. El dinar acaba amb les pastes ‘entre les que no poden faltar, i no falten mai, les reganyades de llavoretes. I el tarró.’
I amb la festa, el ball de les jotes de la terra: ‘gent de Benassal, de Culla, de Vilar de Canes, d’Ares; masovers d’aquests termes, i vilafranquins i vistabellans, en el cim del Montcàtil, fan aquell ball que els és tan agradós’. Abans de la posta del sol, ‘els majorals amb les autoritats reparteixen les primes, i cadascú amb la seua companyia, a peu o a cavall, retorna a casa, que de vegades està a moltes llegües de l’ermita, puix que els masovers han vingut de moltes barrancades enllà.’
Conèixer les nostres festes populars ens ajuda a retrobar els nostres orígens i a projectar cap al futur la nostra identitat i el nostre sentiment de Poble. Anar a l’ermita de Sant Cristòfol de Benassal cada dilluns de Pasqua Granada és una bona manera d’enllaçar el passat i el futur, l’ahir i l’avui, la història i la modernitat. I és una manera també de no perdre les nostres arrels com a valencians, unint cultura, natura, tradició i fe!
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

divendres, 13 de maig de 2016

La Mare de Déu de la Paciència i Podemos a Orpesa (VILAWEB/ONTINYENT, 12/05/2016)

Orpesa, a la Plana Alta, celebra cada mes d’octubre les festes patronals en honor de la Mare de Déu de la Paciència. Crec que aquesta advocació mariana és la que més ens representa als valencians i a la que més hauríem de resar. Tot i que també la Mare de Déu dels Desemparats entén bé el nostre Poble, pel desemparament continuat que hem patit els valencians pels governs de l’Estat, de tots els colors, i últimament pel desemparament que sentim davant els Gürtels, Brugals, Emarsa, Cooperació, Nóos... Per això em sembla que els valencians hauríem de demanar permís als ciutadans d’Orpesa, per tal de poder compartir amb ells, des dels Ports al Baix Segura, el patronatge de la Mare de Déu de la Paciència.

I és que els valencians, per afrontar les vicissituds de cada dia, necessitem més paciència que el just Job, que ja és dir. La paciència que hem de tindre pel que fa al Corredor Mediterrani, que no s’acaba de concretar mai. Un projecte que malgrat dir-se Mediterrani, ha de passar per Madrid! La paciència dels llauradors, tan marginats des de fa segles. La paciència per aconseguir un nou finançament per al País Valencià. La paciència per vore com acaba els escàndols de Gürtel, Emarsa, Brugal, Taula...La paciència per esperar la reobertura de RTVV i dels repetidors de TV3 i Catalunya Ràdio. La paciència per esperar que la jerarquia valenciana reconega la necessitat pastoral de les misses en valencià....

Però és ara més que mai quan hem d’invocar la Mare de Déu de la Paciència, per tal de digerir l’absurda proposta que ha fet Podemos d’Orpesa (o hauriem de dir Oropesa?) pel que fa al valencià. Aquest partit va elaborar un text, fruit d’una ment genial, per prohibir el valencià a l’Ajuntament d’aquesta vila, que per això mateix hauria d’utilitzar només “el idioma español”. La proposta de Podemos pretenia prohibir el valencià, una “lengua regional”, com la qualifica aquesta moció. D’aquesta manera la nostra llengua quedaria exclosa dels plenaris, les conferències de premsa i les publicacions de l’Ajuntament d’Orpesa. Una brillant proposta, si senyor! I en ple segle XXI!

De seguida, després de la clavada de pota, aquest partit s’ha afanyat a dir que no és Podemos qui ha presentat aquest suggeriment, sinó que ha estat una proposta interna del partit, i que finalment no es presentarà al Plenari de l’Ajuntament d’Orpesa. Però aquest argument no és del tot creïble, si tenim en compte que el document presentat diu literalment, que és una “Propuesta de moción del grupo municipal SI SE PUEDE”, dirigida “a la atención del equipo de gobierno y demás concejales y del Secretario del Ayuntamiento de Oropesa del Mar”.

En resum: que la Mare de Déu de la Paciència ens faça el do d’aquesta virtut, per aguantar tants despropòsits. La paciència, sí, però també indignació, per l’actuació d’un partit (a Orpesa) o d’un militant, que critica la casta i que es comporta com la casta més antivalenciana! Un partit que a Orpesa, o bé el militant que ha fet aquesta “brillant” proposta, està més a prop del “Muera la intelectualidad traïdora” de Millán-Astray o del “Vivan las caenas” dels absolutistes espanyols, que del sentit comú!

Mare de Déu de la Paciència pregueu per nosaltres

dimecres, 11 de maig de 2016

La manifestació de capellans a Barcelona (VILAWEB/ONTINYENT, 11/05/2016)

El 1966 va ser un any convuls i reivindicatiu al si de l’Església Catalana. Compromesos amb la renovació que va nàixer del Concili Vaticà II i amb la lluita per la llibertat i la democràcia, molts preveres i religiosos catalans, en companyia de nombrosos laics, apostaren fermament per la renovació de l’Església i per la fi de l’aliança amb el nacionalcatolicisme. El mes de febrer d’aquell any va tindre lloc la campanya ‘Volem bisbes catalans’; el mes de març, la Caputxinada i l’11 de maig de 1966, hui fa 50 anys, va tindre lloc un fet insòlit: la manifestació d’un centenar llarg de capellans pels carrers de Barcelona.
manifestació capellans barcelona 1966La Caputxinada de març de 1966 portà a la comissaria de la Via Laietana alguns dels participants en aquella tancada, els quals posteriorment quedaren en llibertat. Però després es va saber que els 13 delegats serien detinguts, com així va ser. El 6 de maig, Joaquim Boix, delegat d’estudiants de l’Escola d’Enginyers i militant comunista, va ser detingut i apallissat. Traslladat al Palau de Justícia, posteriorment el van tancar a la presó Model de Barcelona. Va ser el seu advocat, Josep Solé Barberà, qui va convèncer la mare de Boix per tal que denunciara les tortures que havia sofert el seu fill. I va ser aquesta denúncia la que va propiciar que uns cent trenta capellans, la majoria d’ells ensotanats, es manifestaren des de la catedral de Barcelona fins a la Prefectura Superior de Policia, a la Via Laietana, per lliurar al comissari Creix una carta de protesta i en defensa dels drets humans.
La manifestació dels capellans va ser cruelment reprimida per la policia, que adreçava alsLa manifestació capellanes a Tele-exprés capellans improperis com ‘Curas comunistas estáis manipulados’, i també ‘Curas rojos a Moscú’. Entre els capellans que van organitzar aquesta manifestació de protesta hi havia els mossens Josep Dalmau, Antoni Totosaus, Ricard Pedrals o el caputxí Jordi Llimona. Mossèn Josep Dalmau va qualificar aquesta acció de protesta com ‘una aventura en equip de Jordi Llimona, que arranca de la fe en Jesús de Natzaret’.
La manifestació dels capellans d’ara fa cinquanta anys tingué com a conseqüència el judici, davant el temible Tribunal de Orden Público, d’alguns d’aquests capellans. En aquell judici, que va tindre lloc el 22 de febrer de 1969, els preveres Antoni Totosaus, Jordi Llimona, Ricard Pedrals i Josep Dalmau van ser acusats d’haver organitzat la protesta.
La manifestació dels capellans el 1966Mossèn Josep Dalmau, en les seues memòries ‘Josep Dalmau. Un capellà rebel, un sacerdot lliure. Memòries 1926-1969’, detalla el judici i les paraules que el P. Jordi Llimona pronuncià, i on justificà aquell acte, pel fet que qualsevol capellà estava en el seu dret ‘no tan sols defensar l’ordre sobrenatural, sinó que pel seu ofici ha de defensar i promoure l’ordre ètic’. I el P. Llimona afegí encara: ‘El capellà té el deure de posar-se al costat de l’orde ètic, encara que per això haja de contraposar-se a l’ordre legal i canònic, i encara que per això córrega el risc de ser malinterpretat i d’enfrontar-se a dificultats’. Perquè el capellà, continuà el P. Llimona, ha de ser ‘defensor de la persona humana i dels febles’, i per això ‘ha de prendre una actitud tolerant, de convivència i de pau. Això és’, conclogué el P. Jordi Llimona, ‘el que desitge per al nostre país i per al món’.
Al final del franquisme i anticipant-se a la democràcia, van ser nombrosos els sectors de l’Església Catalana, amb preveres, religiosos i laics, que van apostar decididament a favor d’un nou model d’Església, a la llum del Concili Vaticà II, i d’un trencament amb el nacionalcatolicisme, imperant sobretot en la jerarquia des de la mal anomenada Cruzada.


(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

diumenge, 8 de maig de 2016

'Somie una Europa on ser emigrant no siga un delicte' (La Veu del País Valencià, 08/05/2016)

Així s’expressava el papa Francesc el divendres passat, quan rebia el Premi Carlemany 2016.

En el seu discurs, valent i alhora emotiu, el papa recordà als polítics europeus, que valors com “creativitat, enginy, capacitat d’alçar-se i eixir dels propis límits”, han format part des de sempre de “l’ànima d’Europa”. El papa va recordar també als dirigents europeus, que “les cendres de la runa”, després de l’horror de la II Guerra Mundial, “no van poder extingir l’esperança i la recerca de l’altre”, en la reconstrucció d’Europa.

El papa va recordar els fundadors d’Europa, Schuman, De Gasperi i Adenauer, que “van posar els fonaments d’un baluard de la pau”, amb aquell “ardent desig de construir la unitat”, una realitat que hui sembla cada vegada més apagada. El papa ens va alertar del perill de “caure en els nostres egoismes”, quan només pensem en “construir recintes particulars”, des de l’exclusió i la condemna d’aquell que és diferent. En el seu discurs, Francesc també ens recordà la situació actual del nostre vell continent, amb una “Europa cansada i envellida, on els gran ideals” que la van inspirar, “semblen haver perdut força d’atracció”. Per això el papa es preguntava (i ens pregunta també a nosaltres): “¿Què t’ha passat Europa humanista, defensora dels drets humans, de la democràcia i de la llibertat?”.
 

El papa ens demanà fer un sa exercici de la memòria, per tal que “siguem capaços de no cometre els mateixos errors del passat”. Per això evocà els grans pares d’Europa, que “van saber buscar vies alternatives i innovadores en un context marcat per les ferides de la guerra”. D’ací que el papa ens convidara “a promoure la cultura del diàleg”, que “implica un autèntic aprenentatge”, per tal de “reconèixer l’altre com un interlocutor vàlid”, perquè d’aquesta manera puguem “mirar l’estranger com a subjecte digne de ser escoltat, considerat i apreciat”. El papa va demanar l’esforç per construir una “societat integrada i reconciliada”. I per fer possible això, el papa va demanar “la distribució justa dels fruits de la terra i el treball”, que ha de ser un bé moral. També va demanar que siguem capaços de crear “models econòmics més inclusius i equitatius”, per passar “d’una economia líquida, que tendeix a afavorir la corrupció, a una economia social, capaç de garantir l’accés a la terra i al sostre”. En el seu discurs, el papa va demanar als polítics europeus un esforç per crear “treball digne, lliure, participatiu i solidari”, així com també l’audàcia per “eixir a l’encontre de les ferides de l’altre”, en compte de quedar-nos tancats en el nostre egoisme.

El camí per retrobar les arrels d’Europa, segons digué el papa, s’ha de fer “amb esperança i sense vana nostàlgia”. Per això el papa, mirant el futur, ens manifestava el seu somni: “Somie una Europa que es fa càrrec del xiquet, que escolta i valora els malalts i els ancians”. Una Europa “on ser emigrant no siga un delicte, sinó una invitació a un major compromís amb la dignitat de tota persona”.  

Tant de bo que el discurs del papa Francesc en rebre el Premi Carlemany, siga acollit pels polítics europeus, per tal de fer possible ena societat més justà i més lliure, més fraterna i més solidària, sobretot amb aquells que més sofreixen.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT