“IN HAC
NOSTRA PATRIA”. Amb aquestes paraules, l’Abat Oliba, al voltant de l’any
1000, va ser qui primer es referia al conjunt de sentiments i de realitats que
unien els comtats catalans, d’una i altra part dels Pirineus. Oliba, que havia
renunciat al poder comtal (era besnét del
mític Guifré el Pelós) es va fer monjo, i madurat en el silenci i en la
pregària, i elegit abat de Ripoll i de Cuixà, esdevingué el pacificador de les
lluites entre senyors feudals de Catalunya, amb la seva coneguda Pau i Treva de
Déu.
Tots sabem que en la història dels pobles, enmig de petites clarors o de grans foscors, sempre
hi ha hagut uns determinats personatges
que han condicionat la societat, i l’han conduïda, de manera irreversible, per
camins de diàleg i de pau. Entre aquests personatges sobresurt, sense cap mena
de dubte, la gegantina figura d’Oliba de Cerdanya, al segle XI, del qual l’any 2008
celebràrem el mil·lenari de la seva elecció com Abat dels monestirs de Santa
Maria de Ripoll i del de Sant Miquel de
Cuixà, vacants en aquells moments per la mort dels seus respectius abats. Va
ser efectivament l’any 1008, quan Oliba, que havia entrat en la vida monàstica
a Ripoll, fou elegit Abat.
Oliba va ser un gran líder espiritual i conseller
polític, que afavorí la vida intel·lectual, amb la creació dels scriptoriums i de biblioteques i que va impulsar i
difondre la Pau i Treva de Déu. També va propagar l’art romànic i donà nova vida a la
muntanya de Montserrat, amb la fundació del nostre monestir, cap a l’any 1025.
Com deia el P. Josep Mª Soler, abat de
Montserrat, gràcies a Oliba, i “per la gràcia de Déu i les pregàries de Santa
Maria, Montserrat és un fogar de vida
monàstica obert i acollidor, un lloc d’irradiació de l’Evangeli, un espai de servei als hòmens i dones,
creients o no creients, que formen la nostra societat”.
Besnét de Guifré el Pelós, Oliba va néixer el 971
i va ser el tercer fill dels Comtes de Cerdanya i de Besalú. Quan l’any 988 el
seu pare, Oliba Cabreta va renunciar als seus comtats per entrar com a monjo al
monestir de Montecassino, Oliba, que tenia disset anys, li pertocà de ser comte
de Berga i part del Ripollès. Ho fou fins el 1002, que amb 31 anys renuncià als
comtats i als seus béns personals i entrà com a monjo al monestir de Santa
Maria de Ripoll, d’on va ser escollit abat d’aquest monestir, i poc després del
de Cuixà, el 1008, ara ha fet mil anys.
Com a pare de la comunitat, va fomentar la vida
religiosa, cultural i artística, ampliant l’escriptori, on es van traduir
importants manuscrits àrabs, grecs i llatins. De l’scriptorium sortiren, a més de les famoses bíblies miniaturades de
Ripoll i de sant Pere de Rodes, els Cronicons
Rivipul·lenses, el Carmen
Caupidoctoris la Brevis historia monsterii Rivipul·lensis i les diverses redaccions dels Gesta comitum Baccinonensium et regum
Aragonum, peces fonamentals de la historiografia.
Com Abat, reformà la vida monàstica, intensificant
l’espiritualitat dels monestirs i preocupant-se per millorar la cultura dels
seus monjos. A més, Oliba va treballar a favor de la vivència litúrgica i afavorí
la vida eclesial Com a defensor de la justícia, en un context on els
excessos de poder eren freqüents, l’Abat Oliba va aconseguir que els senyors
retornessin allò que retenien injustament. Com a promotor de la pau, Oliba tenia
la saviesa de trobar el punt de concòrdia entre litigants, essent el
capdavanter en impulsar i establir,
l’any 1027 a
Tolosa, la Pau i Treva
de Déu, destinada a suprimir la violència en determinats períodes de l’any,
fixats de forma precisa.
Va ser el famós violoncel·lista Pau Casals que, en
l’estrena de l’Himne de les Nacions Unides, el 24 d’octubre de 1971, va fer
referència a la Pau i Treva de l’Abat Oliba. Amb paraules
sentides i plenes d’emoció, Casals digué: “Jo
sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a unes províncies d’Espanya. Però
què ha estat Catalunya? Catalunya va ser la nació més gran del món. Vos diré
per què? Catalunya va tindre el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I
fou a Catalunya, on hi va haver un principi de Nacions Unides. Totes les
autoritats de Catalunya es van reunir al segle XI a Toluges, una ciutat que
avui pertany a França, però que abans era de Catalunya, per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món,
perquè Catalunya ja estava en contra de la guerra, contra allò que les guerres
tenen d’inhumà!”.
L’Abat Oliba,
que en 1025 va fundar el monestir
de Montserrat amb un grupet de monjos procedents de Cuixà, va morir en aquest
monestir el 30 d’octubre de 1046, als 75 anys d’edat. Abans, el 1034 fou elegit
també bisbe de Vic. La carta circular necrològica que els monjos de Ripoll i de
Cuixà enviaren als monestirs, remarcava la capacitat d’Oliba per aglutinar “les ànimes” dels monjos, la seva “caritat exímia” i el seu caràcter, “amable amb tothom”. El P. Josep Mª Soler,
Abat de Montserrat, ha definit l’Abat Oliba com
un personatge “renovador de la
vida eclesial des dels monestirs de Ripoll i de Cuixà, i, un home de diàleg, defensor dels més febles i promotor de la pau
i pare de la Pàtria en la Catalunya
naixent”.
El seu testimoniatge, viscut en un temps de canvi
cultural i social, ens estimula a viure el present d’una manera esperançada i
renovadora. El P. Josep Mª Soler, recordant l’Abat Oliba, que fundà el nostre
monestir, deia també: “Montserrat ha de
ser un lloc d’acolliment de tothom, de respecte per a cada persona, d’encontre
i de diàleg, un lloc de pau i de comunió eclesial”.
L’abat Oliba va ser amic del diàleg, del dret i de
la justícia. A més de fundador de Montserrat i bisbe de Vic, va ser també
restaurador de les seus de Manresa i de Cardona. Va fer costat a molts
projectes monàstics, arquitectònics i culturals. Les més de 90 cartes de condol
rebudes a la seva mort, plenes d’elogis, ens mostren que Oliba era conegut a
Roma, a la Gàl ·lia
i a la Hispània.
Tant de bo que l’exemple de l‘Abat Oliba ajudi el
nostre món, tan ferit per la violència, a retrobar la pau i la concòrdia entre
homes, cultures i religions.
Girona 22 de gener de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada