HOMILIA A LA BASÍLICA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT (Mt 4, 12, 07/01/2015)

Qualsevol història, germanes i germans, té sempre un inici. Qualsevol aventura té un començament. I és que tot comença amb un primer pas. Qui no recorda el dia del seu casament? O el dia que vam entrar al monestir? O el naixement d’un fill? També avui, l’Evangeli de Sant Mateu ens presenta el començament, l’inici de la vida pública de Jesús.

Molts comentaristes han imaginat aquell dia, quan Jesús, després d’assabentar-se de l’empresonament de Joan el Baptista, se’n tornà a Galilea, “però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafar-Naüm, vora el llac”, ja que s’havia de complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: “País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: el  poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum” (Mt 4:12ss)

Amb Jesús recorrent els camins de Galilea, comença, s’inicia també el compliment d’aquella promesa anunciada per Isaïes.

Jesús començà el seu ministeri públic fent dues coses: predicant i guarint. Jesús començà a anunciar la proximitat d’un Déu que és Pare. I també, anunciant la presència d’un Regne que ens convida, que ens demana de convertir-nos: “Convertiu-vos, que el Regne de Déu és a prop”. Un Regne que demana de tots nosaltres un canvi d’actitud, un canvi de relacions amb Déu i amb els altres. Un canvi del cor.

I aquest projecte del Regne, Jesús el va fer visible, el va manifestar “guarint entre la gent tota malaltia”. Això feu que molta gent que vivia com endormiscada, enmig de les ombres, descobrís la llum. La nova llum que il·luminava els cors entenebrits. Conversió i guarició. Aquests són els dos trets del pas de Jesús pels camins i pels pobles de Palestina.  

Un pensador contemporani ens recordava fa uns dies una anècdota del papa Pau VI, quan anà a visitar un camp de gitanos situat als afores de Roma. Un fet que aquest pensador relaciona, d’una manera directa, amb la visita del papa Francesc a Lampedusa.

Com Jesús enmig dels malalts, guarint “entre la gent tota malaltia”, el papa Pau VI deia a aquells gitanos: “Vosaltres en l’Església no esteu al marge, sinó que d’alguna manera esteu al centre, vosaltres sou el cor de l’Església”. No és això, germanes i germans el que Jesús vingué a proclamar? No és una Església cridada a la conversió i una Església que guareixi i consoli, allò que Jesús ens demana també avui que fem realitat?  

Aquest pensador contemporani afirmava que Lampedusa és, anys després, com un fet paral·lel del camp de gitanos que visità Pau VI. I que el papa Francesc reemprèn el camí de Joan XXIII i de Pau VI, resituant les prioritats de l’Església. Una Església que s’ofereix al món dels pobres, dels marginats, dels exclosos, dels invisibles i dels il·legals del planeta. Perquè, deia aquest pensador: “ells són el rostre del Déu sofrent. Déu s’ha revelat en la Història per refer el rumb del món” (Josep Mª Carbonell – Catalunya Religió 5 de gener de 2015)   

Qualsevol història, germanes i germans té un començament. També en la història de la salvació, tots nosaltres podem ser testimonis de la llum del Crist, que il·lumina les foscors dels nostres cors.

L’Eucaristia, que enforteix la nostra fe, sovint vacil·lant i feble, i també “malalta”, i que és sagrament de guarició, ens empeny a proclamar el Regne i a ser missatgers de consol i d’encoratjament per a aquells que també avui viuen a la fosca.