Merton, intel·lectual, artista, poeta, mestre espiritual i monjo trapenc de l’Abadia de Getsemaní, va optar per un compromís social, i degut a això la seua vida va ser un crit per la pau, en un món marcat per la guerra freda i l’amenaça nuclear. Per això Merton escrivia: “És la meua intenció fer de la meua vida una protesta contra els crims i les injustícies de la guerra i de la tirania política. Per mitjà de la meua vida monàstica i dels meus vots, dic no als camps de concentració, als bombardejos aeris, als judicis polítics, als assassinats judicials, a les injustícies econòmiques i a tot l’aparell socioeconòmic que no sembla encaminar-se sinó cap a la destrucció global”
Batejat en l’Església Episcopaliana, i orfe de mare i de pare des de molt aviat, va perdre també els seus iaios i l’únic germà que tenia. Aquests fets van determinar que Merton sentira sempre un cert gust per la soledat.
Thomas Merton passà la seua infància en diversos llocs del món, des de Prada a Anglaterra, les Bermudes i els EEUU. D’esperit inquiet i inconformista, Merton va estudiar a la Universitat de Cambridge i després a la de Colúmbia, on va ensenyar anglès. De nou a Anglaterra, i després d’un temps de fervor religiós entre els anglicans, Merton perdé la fe. Va ser l’inici d’una etapa de la seua vida marcada pel consum compulsiu i desenfrenat. Malgrat això, en un viatge que va fer a Roma, va quedar fortament impressionat pels mosaics bizantins de les esglésies, fins al punt que es va comprar el Nou Testament i començà a pregar. Però això durà poc, ja que de retorn a Amèrica, va estar treballant en un espectacle d’estriptís.
A Cambridge, la seua vida va caure en la buidor i en l’horror, en la beguda i en la passió descontrolada. En un nou viatge als EEUU, i per la seua formació liberal, va veure el comunisme com la millor utopia a seguir, i s’afilià a la Lliga de Joves Comunistes.
Però al poc temps va sofrir una gran decepció i deixà aquest moviment.
Amb un gran ànsia per saber i per conèixer, Merton anhelava un món millor i per això va viure compromès amb les grans causes de la humanitat. És per això que va ser un gran activista contra la guerra i a favor dels Drets Humans i Civils, sobretot pel que feia al moviment antiracista. Merton escrivia: “Faig del meu silenci monàstic una protesta contra les mentides dels polítics, dels propagandistes i dels agitadors, i quan parle és per a negar que la meua fe i la meua Església puguen estar alineades amb aquestes forces d’injustícia i de destrucció”.
A la Universitat de Colúmbia entrà en contacte amb amics catòlics i va començar a anar a missa, mig d’amagat. Les lectures d’autors com Etienne Gibson, William Blake o Jacques Maritain, li obriren el camí de recerca de Déu. I va ser la lectura de la biografia de G. M. Hopkins, capellà i poeta, que va motivar en ell la necessitat d’anar a una església de Broadway per parlar amb un prevere, a qui li va expressar el seu desig de ser catòlic. Així el 16 de novembre de 1938, Merton era batejat, entrant a l’Església Catòlica.
Després de col·laborar un temps en un centre catòlic del barri de Harlem, a Nova York, el 10 de desembre de 1940, Merton entrà a l’Abadia Cistercenca de Getsemaní, per ser monjo de la Trapa. Va ser ordenat capellà el 1949. Va promoure la vida contemplativa, i gràcies a la
seua autobiografia, “La muntanya dels set cercles” (1948) va atraure molts jóvens al monestir, a la recerca de Déu en el silenci i la soledat.Merton va ser un important escriptor espiritual, influenciat per Sant Joan de la Creu. A part de la seua obra més coneguda, “La muntanya dels set cercles”, escriví també “Llavors de contemplació” i “Les aigües de Siloè”, les dues del 1949, així com també “El signe de Jonàs” (1953).
Merton va morir electrocutat de forma accidental a Bangkok, el 10 de desembre de 1968, després de participar en una conferència ecumènica.
Inconformista i amb sentit crític i promotor del diàleg amb representants de diverses tradicions religioses, Merton va ser un home en camí que viure a la recerca de Déu per mitjà del silenci, la soledat i el rostre sofrent del nostre món. Per a Merton, la vida contemplativa era aquell espai que permet la plenitud de Déu. Per això escrivia referint-se als monestirs: “En un món de sorolls, fan falta llocs com aquests, de silenci, disciplina interior i pau; no la pau de la comoditat, sinó la pau de la claredat interior i de l’amor, basat en el seguiment total de Crist”.
És per això que, seguint els ensenyaments de Merton, d’home compromès, Montserrat ha estat sempre una comunitat oberta al món i a la cultura, compromesa en la lluita per la pau i la justícia, i defensora dels Drets Humans i de la nostra llengua i la nostra cultura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada