Saó fa els quatre-cents! (VILAWEB/ONTINYENT, 25/01/2015)

Amb l’exemplar del mes de gener, la revista valenciana Saó ha arribat als quatre-cents números, tot un rècord, o millor dit, un miracle, per a una publicació en la nostra llengua.

Saó, la revista degana de les publicacions en valencià, va traure el primer número el juliol de 1976, en plena Transició, quan encara no feia un any de la mort del dictador. Amb una periodicitat mensual, Saó va ser fundada i impulsada per sectors progressistes de l’Església Valenciana, fermament compromesos amb el valencianisme cultural, la normalització lingüística i social de la llengua i les premisses renovadores del Concili Vaticà II, basades en el diàleg de l’Església amb la cultura, la política i la societat.

Enmig d’un desert periodístic, editar el 1976 una revista, i a més, en la nostra llengua, era una autèntica proesa. Però amb la valentia dels seus iniciadors, Saó es va convertir en una publicació d’informació general, d’anàlisi i de reflexió, especialitzada en temàtica valenciana. 

Saó mai no ha pretès ser una revista eclesiàstica, sinó més aviat un mitjà que tracta temes d’Església i de País, sense caure mai en el clericalisme. Ja el 5 de maig de 1976, com ens recorda Vicent Cremades en el seu llibre 'L’Església en la Transició', els promotors de Saó van subratllar 'que no era una revista eclesiàstica, sinó que anava a dedicar-se a reflectir una àmplia informació dels grups vinculats a l’Església, així com de les llibertats i la defensa dels drets de l’home'.

 

Va ser el prevere valencià Josep Antoni Comes qui primer va dirigir Saó, seguit d’altres directors com Emili Marín i Vicent Cardona, també capellans, fins que en l’actualitat la dirigeix el laic Vicent Boscà.

El Consell de Redacció l’integren persones tan valuoses com els tres antics directors Vicent Cardona, Josep Antoni Comes i Emili Marín, a més de Rafa Roca o Teresa Ciges. Entre els nombrosos col·laboradors de la revista hi ha els catedràtics de la Universitat de València Ramon Lapiedra, Antoni Ferrando o Albert G. Hauf, i també Alexandre Alapont, Antoni López Quiles, Ramon Haro, August Monzon, Joaquim Garcia Roca, Joan Francesc Mira, Juli Sanchis, Llorenç Gimeno, Avel·lí Flors, o periodistes com Emili Piera i Josep Torrent entre més. També van col·laborar en Saó amics ja traspassats com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Cristòfol Aguado o Vicent Ventura.

En l’actualitat, a més de poder trobar la revista en paper, també es pot consultar a través de la xarxa. Saó també ha publicat alguns llibres relacionats amb l’Església i el País i quaderns de catequesi.

 

Per a commemorar el número 400 de Saó, hi ha previst un acte a l’Aula Magna de la Universitat de València el pròxim dia 28 de gener, amb les intervencions del professor Antoni Ariño, vice-rector de la Universitat, de Josep Antoni Comes, primer director de la revista, de Francesc Martínez, professor de la Universitat i de Vicent Boscà, director de Saó des del 2010.

Una revista com Saó, que hauria de tindre el reconeixement i el suport dels bisbats del País Valencià, desgraciadament es manté només amb l’aportació dels subscriptors i la publicitat que inclou. Encara més: des de l’Església 'oficial' o jeràrquica, Saó és vista com una publicació 'sospitosa' pel seu compromís amb la llengua i el País. 

Cal recordar que l’arquebisbat de València té un setmanari anomenat 'Paraula' que, malgrat el nom, està escrit íntegrament en castellà, i el bisbat d’Oriola-Alacant en té un altre anomenat 'Noticias Diocesanas', publicacions que marginen totalment la llengua de Sant Vicent Ferrer.

  

Com ha escrit Vicent Cremades en el llibre mencionat adés, 'aquesta publicació va suposar una nova resposta als plantejaments pastorals de l’Església'. I és que gràcies als seus promotors 'la revista ha mantingut amb fermesa plantejaments valencianistes i progressistes, però sempre tenint com a punt de mira un cristianisme inspirat en els principis renovadors del Concili Vaticà II'.

La revista Saó ha passat moments crítics per la situació econòmica, ja que si no rep cap ajuda des dels bisbats valencians, tampoc no en rep cap des de la Generalitat. Per això cada nou número de Saó és com un miracle, ja que aquesta publicació continua, malgrat les dificultats i els entrebancs, fent saó, per una Església Valenciana de veritat. Per això cal felicitar Saó per arribar als quatre-cents números i desitjar-li que siga per molts anys més!