Aquest és el títol del llibre que, sobre l’arquebisbe Romero, ha escrit el P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat. Un títol que ens revela la vida del bisbe màrtir que hui serà beatificat a San Salvador.
Nascut el 15 d’agost de 1917, Òscar Romero va ser el segon fill d’una família de huit germans. Després de treballar de fuster, Romero entrà al Seminari, i l’octubre de 1937 anà a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma. Va ser ordenat prevere el 4 d’abril de 1942 i l’any següent obtingué la llicència en Teologia. En retornar al Salvador, el seu primer destí pastoral va ser el poble d’Anamorós, tot i que als dos mesos fou nomenat secretari de Cúria. A més, va ser rector de la parròquia de Sant Domènec, encarregat de l’església de Sant Francesc i confessor de religiosos i religioses. També va atendre alcohòlics, presos i prostitutes. Posteriorment fou rector del Seminari Menor i director d’un setmanari diocesà.
Romero era un capellà conservador i la seva “recepta” era la de dedicar més temps a la pietat i a la pregària i “menys cants de protesta social”.
A partir dels anys seixanta, la situació del Salvador es va anar agreujant amb l’atur que portava la desesperació a les famílies. Defensor de la civilització cristiana, Romero va denunciar el laïcisme, el liberalisme i la maçoneria. Però lentament Romero va anar assimilant la renovació del Vaticà II, fins al punt que participà en la preparació de la Conferència de Medellín de 1968, on trobem l’origen de la Teologia de l’Alliberament, encara que, en un primer moment, Romero se sentia incòmode amb aquesta línia eclesial.
El 21 de juny de 1970, Romero va ser consagrat bisbe auxiliar de San Salvador i el 1974, bisbe de Santiago de Maria. Finalment, el 1977 fou nomenat arquebisbe de San Salvador.
Romero al principi trobà molt polititzades les reunions de les Comunitats Eclesials de Base, estructurades segons el mètode “vore-jutjar-actuar”. Per això, en ser nomenat director de la revista “Orientación”, va canviar la línia d’aquesta publicació, ja que si abans tractava temes socials, ell l’enfocà cap a temes eclesials. De fet Romero, en els seus inicis com a bisbe, tenia por de les postures progressistes i d’una manera particular, dels jesuïtes.
L’ambient del Salvador cada dia s’anava enrarint més i mes, i quan el 1975, la Guàrdia Nacional va assassinats cinc llauradors, Romero envià una dura carta al president Molina, on li recordava els principis cristians més elementals, contraris a la violència.
Un altre fet que marcà el canvi de Romero, va ser l’expulsió del país del director del centre Los Naranjos, de la parròquia de Jiquilisco. Aquest centre, depenent dels Passionistes, formava agents pastorals i creava comunitats de Base. Tot i que Romero tenia una certa prevenció per la línia de Los Naranjos, protestà enèrgicament per l’expulsió del seu director. Això provocà una més gran tensió entre l’Església i el Govern. Romero, que sabia escoltar les dificultats que tenien els capellans en la seua acció pastoral, va canviar dràsticament d’actitud amb l’assassinat de P. Rutilio Grande i de dos laics, que foren metrallats pels Esquadrons de la Mort. Després d’aquest fet, Romero va dir que mentre no se sabera la veritat, ell no assistiria a cap cerimònia de l’Estat, cosa que complí els tres anys que va ser arquebisbe. I és que en dos anys, Romero va perdre 40 capellans, entre assassinats, expulsats o exiliats.
Va ser a partir de la mort del P. Rutilio Grande que l’arquebisbe Romero es va comprometre clarament en la defensa de la justícia social. Si abans s’ocupava dels pobres, a partir d’aquell moment els pobres van ser la seua prioritat. Com digué el P. Ignacio Ellacuria de l’arquebisbe Romero, “els seus ulls van vore la veritat, i se li va revelar què significava ser apòstol al Salvador; significava ser profeta i màrtir”. I és que el 1978 hi hagueren 150 assassinats i el 1979, 600.
Romero també hagué de patir per acusacions falses d’altres bisbes. Tot i que tenia el recolzament del papa Pau VI, a Roma arribaren informes tendenciosos i negatius, que apuntaven Romero com a responsable de la violència que patia El Salvador. Romero era conscient que l’aplicació de la doctrina pontifícia no podia reduir-se a teories abstractes, i per això les seues denúncies eren ben concretes, a partir de fets concrets. Romero predicava sobre la veritat en la seva opció preferencial pels pobres i per això va estar al costat dels oprimits, però sense substituir mai l’amor per la política. Romero deia: “Compromesos amb els pobres, condemnem com a antievangèlica la pobresa extrema que afecta nombrosíssims sectors del nostre Continent”.
Amenaçat de mort des de feia temps, les últimes amenaces eren més fortes, fins que el 24 de març de 1980, mentre celebrava l’Eucaristia, Òscar Romero va ser assassinat.
Vicenzo Praglia, que, com a postulador de la causa, ha treballat durant pràcticament 20 anys per fer possible la beatificació del bisbe Romero, ha definit l’arquebisbe màrtir com “un profeta actual per al Salvador i per a tota Llatinoamèrica”. Cal recordar que els intents per a beatificar Romero van ser difícils, ja que sempre rebotaven per causes incomprensibles. Però el missatge d’amor als pobres de l’arquebisbe Romero, va quallar en Amèrica Llatina. Com ha dit el bisbe Paglia, “Romero és el profeta de l’entrega gratuïta de l’amor”. I és que el bisbe Romero va treballar per acabar amb la violència, per això el seu missatge encara parla hui al nostre món. El van matar per fer-lo callar, però ara és una memòria per a l’Església.
Com ens recorda el P. Bernabé en aquest llibre, “Romero va ser en primer lloc, anunciador de la fe i mestre de la veritat, a més d’un acèrrim defensor de la justícia”. L’arquebisbe Romero va ser també “l’amic, el germà, el defensor dels pobres i dels oprimits, dels llauradors, dels obrers dels qui viuen en barris marginals”.
Nascut el 15 d’agost de 1917, Òscar Romero va ser el segon fill d’una família de huit germans. Després de treballar de fuster, Romero entrà al Seminari, i l’octubre de 1937 anà a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma. Va ser ordenat prevere el 4 d’abril de 1942 i l’any següent obtingué la llicència en Teologia. En retornar al Salvador, el seu primer destí pastoral va ser el poble d’Anamorós, tot i que als dos mesos fou nomenat secretari de Cúria. A més, va ser rector de la parròquia de Sant Domènec, encarregat de l’església de Sant Francesc i confessor de religiosos i religioses. També va atendre alcohòlics, presos i prostitutes. Posteriorment fou rector del Seminari Menor i director d’un setmanari diocesà.
Romero era un capellà conservador i la seva “recepta” era la de dedicar més temps a la pietat i a la pregària i “menys cants de protesta social”.
A partir dels anys seixanta, la situació del Salvador es va anar agreujant amb l’atur que portava la desesperació a les famílies. Defensor de la civilització cristiana, Romero va denunciar el laïcisme, el liberalisme i la maçoneria. Però lentament Romero va anar assimilant la renovació del Vaticà II, fins al punt que participà en la preparació de la Conferència de Medellín de 1968, on trobem l’origen de la Teologia de l’Alliberament, encara que, en un primer moment, Romero se sentia incòmode amb aquesta línia eclesial.
El 21 de juny de 1970, Romero va ser consagrat bisbe auxiliar de San Salvador i el 1974, bisbe de Santiago de Maria. Finalment, el 1977 fou nomenat arquebisbe de San Salvador.
Romero al principi trobà molt polititzades les reunions de les Comunitats Eclesials de Base, estructurades segons el mètode “vore-jutjar-actuar”. Per això, en ser nomenat director de la revista “Orientación”, va canviar la línia d’aquesta publicació, ja que si abans tractava temes socials, ell l’enfocà cap a temes eclesials. De fet Romero, en els seus inicis com a bisbe, tenia por de les postures progressistes i d’una manera particular, dels jesuïtes.
L’ambient del Salvador cada dia s’anava enrarint més i mes, i quan el 1975, la Guàrdia Nacional va assassinats cinc llauradors, Romero envià una dura carta al president Molina, on li recordava els principis cristians més elementals, contraris a la violència.
Un altre fet que marcà el canvi de Romero, va ser l’expulsió del país del director del centre Los Naranjos, de la parròquia de Jiquilisco. Aquest centre, depenent dels Passionistes, formava agents pastorals i creava comunitats de Base. Tot i que Romero tenia una certa prevenció per la línia de Los Naranjos, protestà enèrgicament per l’expulsió del seu director. Això provocà una més gran tensió entre l’Església i el Govern. Romero, que sabia escoltar les dificultats que tenien els capellans en la seua acció pastoral, va canviar dràsticament d’actitud amb l’assassinat de P. Rutilio Grande i de dos laics, que foren metrallats pels Esquadrons de la Mort. Després d’aquest fet, Romero va dir que mentre no se sabera la veritat, ell no assistiria a cap cerimònia de l’Estat, cosa que complí els tres anys que va ser arquebisbe. I és que en dos anys, Romero va perdre 40 capellans, entre assassinats, expulsats o exiliats.
Va ser a partir de la mort del P. Rutilio Grande que l’arquebisbe Romero es va comprometre clarament en la defensa de la justícia social. Si abans s’ocupava dels pobres, a partir d’aquell moment els pobres van ser la seua prioritat. Com digué el P. Ignacio Ellacuria de l’arquebisbe Romero, “els seus ulls van vore la veritat, i se li va revelar què significava ser apòstol al Salvador; significava ser profeta i màrtir”. I és que el 1978 hi hagueren 150 assassinats i el 1979, 600.
Romero també hagué de patir per acusacions falses d’altres bisbes. Tot i que tenia el recolzament del papa Pau VI, a Roma arribaren informes tendenciosos i negatius, que apuntaven Romero com a responsable de la violència que patia El Salvador. Romero era conscient que l’aplicació de la doctrina pontifícia no podia reduir-se a teories abstractes, i per això les seues denúncies eren ben concretes, a partir de fets concrets. Romero predicava sobre la veritat en la seva opció preferencial pels pobres i per això va estar al costat dels oprimits, però sense substituir mai l’amor per la política. Romero deia: “Compromesos amb els pobres, condemnem com a antievangèlica la pobresa extrema que afecta nombrosíssims sectors del nostre Continent”.
Amenaçat de mort des de feia temps, les últimes amenaces eren més fortes, fins que el 24 de març de 1980, mentre celebrava l’Eucaristia, Òscar Romero va ser assassinat.
Vicenzo Praglia, que, com a postulador de la causa, ha treballat durant pràcticament 20 anys per fer possible la beatificació del bisbe Romero, ha definit l’arquebisbe màrtir com “un profeta actual per al Salvador i per a tota Llatinoamèrica”. Cal recordar que els intents per a beatificar Romero van ser difícils, ja que sempre rebotaven per causes incomprensibles. Però el missatge d’amor als pobres de l’arquebisbe Romero, va quallar en Amèrica Llatina. Com ha dit el bisbe Paglia, “Romero és el profeta de l’entrega gratuïta de l’amor”. I és que el bisbe Romero va treballar per acabar amb la violència, per això el seu missatge encara parla hui al nostre món. El van matar per fer-lo callar, però ara és una memòria per a l’Església.
Com ens recorda el P. Bernabé en aquest llibre, “Romero va ser en primer lloc, anunciador de la fe i mestre de la veritat, a més d’un acèrrim defensor de la justícia”. L’arquebisbe Romero va ser també “l’amic, el germà, el defensor dels pobres i dels oprimits, dels llauradors, dels obrers dels qui viuen en barris marginals”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada