Un any més, este diumenge de la Santíssima Trinitat, l´Església ens convida a celebrar el dia "Pro orantibus", en el qual recordem i preguem per les comunitats de vida contemplativa.
Els monestirs de monges i de monjos intentem en el nostre dia a dia, per mitjà de la pregària, el treball i l´acolliment, fer possible unes relacions humanes sanes, que curen, unes relacions acollidores i disteses, que ens ajuden a viure amb harmonia i serenor. És per mitjà de l´amor, sovint fràgil i incert, que la nostra vida s´obri al nostre món. I és per mitjà de la pregària, que la nostra vida, desafiant les tenebres, ens fa avançar a la llum de Pasqua, per esdevenir així sentinelles de la nit. Una pregària que dóna sentit a les foscors, als deserts, a l´aridesa de la vida.
Fidels a la crida rebuda, volem que els nostres monestirs esdevinguen uns espais d´acolliment amable i afable, caracteritzats per la dolcesa, la compassió i la finor de la caritat en el servei als altres. Els monjos i les monges volem ser homes i dones amb una oïda ben atenta per acollir el sofriment del nostre món, i amb un cor i amb uns braços ben oberts, per tal de curar les ferides de tants i tants germans nostres.
Els monjos i les monges intentem viure en aquella sobrietat que és sempre una exigència de l´amor, per així dejunar i denunciar un consumisme malaltís, que no fa sinó intentar omplir amb coses, el buit que tenim al cor i que només Déu pot saciar.
Els monjos i les monges volem que el silenci, tan devaluat hui en dia, ens allibere d´aquell parlar sense control que no diu res, de la frivolitat i de la superficialitat. D´aquesta manera, el silenci, que sempre és fecund perquè sempre està obert a escoltar i a acollir l´altre, ens ajuda a evitar la murmuració i a traure de nosaltres l´enveja, el ressentiment i la intolerància, així com també l´instint de posseir.
La vida monàstica és una escola on aprenem, dia a dia, a descobrir la bellesa de la creació i també la bellesa de la comunitat, la bellesa de cada germà i de cada germana, com un do que Déu ens fa.
La vida monàstica és una escola on, sota la mirada i l´impuls de l´Esperit del Senyor Ressuscitat, fem possible que els qui estaven allunyats esdevinguen propers, els enemics arriben a amics, els dèbils siguen enfortits i els pecadors troben el perdó.
La vida monàstica és sempre una aposta, no per la seguretat ni el conformisme, sinó per l´aventura d´una fe compartida amb uns germans o germanes concretes.
La vida monàstica és també un camí que la comunitat fa, aprofundint els valors del Regne, per tal d´alliberar-se de la superficialitat, de la crispació i de les tensions que caracteritzen la nostra societat.
La vida monàstica és també una manera nova de viure i d´entendre la vida, per acostar-nos a l´altre sense jutjar-lo, sense condemnar-lo, veient sempre en ell la icona de Crist.
Els monjos i les monges volem ser profetes de la Paraula, testimonis de comunió i d´esperança, servidors de la unitat i artesans de reconciliació i de pau.
La vida monàstica és sempre una vida marcada per la diferència que li ve de l´Evangeli i que li dóna un plus d´humanitat. Per això, perquè intentem que les nostres comunitats siguen ben humanes, els monjos i les monges volem viure la nostra vocació amb radicalitat, però sense rigorismes ni intransigències.
La vida monàstica és sagrament de la presència del Senyor, ja que cada dia, en l´escola que és el monestir, aprenem a estimar d´una manera gratuïta, sense caure en la rutina ni en la mediocritat.
Fidels al servei i a la caritat, els monjos i les monges volem fer realitat una vida més senzilla i més evangèlica. Una vida basada en l´amor, en la senzillesa i en la comunió fraterna, per així esdevenir icones de la Santa Trinitat. Aquest és el camí que fan les comunitats de vida contemplativa. Com les carmelites descalces d´Altea, les clarisses de la Santa Faç, les dominiques d´Oriola o les caputxines d´Alacant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada