Hui dia 15 és Sant Pacomi, pare del monaquisme cenobític. Qui va ser Pacomi? No és fàcil dir-ho, ni pels seus escrits, ja que s´han conservat molts pocs textos seus, ni per la seua biografia, perquè no existeix una vida de Pacomi, sinó huit o nou textos escrits pels seus deixebles. Com que aviat van sorgir dissensions entre ells, cada grup va escriure una vida de Pacomi per justificar els seus punts de vista. Entre les huit o nou vides, tres són molt importants perquè ens han arribat senceres (o pràcticament). Dues de les vides estan escrites en uns dialectes del copte, i l´altra de les tres, està escrita en grec.
Egipci, com Sant Antoni, Sant Pacomi va nàixer el 292 a la vora del Nil, a Sneh, a l´Egipte, al si d´una família de llauradors de bona posició, però no cristians.
Com que Egipte estava sota la dominació romana, l´emperador romà Màxim Daia, el 312 va reclutar diversos jóvens, entre ells Pacomi, que tenia 20 anys, per fer la guerra contra Licini. Per anar a Alexandria, els jóvens soldats varen ser embarcats al Nil fins arribar a Tebas, on van passar la nit, i on els cristians els van portar aliments. La sol·licitud dels deixebles de Jesús per uns jóvens soldats que no coneixien de res, va deixar en Pacomi una marca molt fonda, de tal manera que en acabar la guerra, Pacomi ja no va tornar al seu poble, sinó que desitjós de servir Déu, va rebre el baptisme el 313 i es féu deixeble d´un monjo. Cap al 320, Pacomi començà a viure com a ermità. Però degut a un somni, el jove es decidí a deixar la vida solitària i a formar una comunitat de monjos, i així va nàixer la vida cenobítica.
Degut a la seua bondat, van ser molts els jóvens que es van aplegar al voltant de Pacomi. Un primer fracàs en la vida comuna li féu vore a Pacomi, que la comunitat no pot ser una cooperativa. Per tal de construir la comunitat, cal compartir tots els béns i tot ha de ser de tots. Per això, per seguir Jesús, s´ha de viure posant-ho tot en comú i fer així una Koinonia, una comunitat.
Ràpidament es van multiplicar les fundacions a l´Alt Egipte, a la vora del Nil. Pacomi va morir el 346 i amb la seua desaparició van començar els problemes, degut a la formació de grupets que van provocar la divisió de les comunitats. Un primer motiu de la fi de la koinonia de Pacomi, va ser degut a que tot l´Orde es recolzava en la forta personalitat de Pacomi i també perquè els seus successors no tenien el carisma del fundador. La diversitat de visions que hi havia del paconianisme, va provocar el final d´aquesta experiència.
L´estructura de les comunitats estava formada per un abat i per una Regla, ja que Pacomi havia escrit alguns preceptes basats en la Bíblia. Són les quatre sèries de preceptes, anomenats en el seu conjunt, les Regles de Pacomi.
Pare del cenobitisme, tot i que va començar com a ermità, Pacomi va ser un monjo ple de l´Esperit Sant que va desenrotllar un cenobitisme horitzontal, amb una espiritualitat de la comunitat, a imitació dels primers deixebles de Jesús. Així, l´espiritualitat pacomiana volia ser una expressió de la caritat, tal com deia Pacomi: "La plenitud de la Llei és la caritat", entesa com a amor.
Pacomi va insitir molt en la importància de la pregària i la lectura de l´Escriptura. Per això quan un postulant es presentava al monestir per ser monjo, havia d´aprendre a llegir.
Pacomi va insitir molt en la importància de la pregària i la lectura de l´Escriptura. Per això quan un postulant es presentava al monestir per ser monjo, havia d´aprendre a llegir.
Pacomi va morir el 346 i la seua espiritualitat podem resumir-la en cinc grans eixos: la unió amb Déu, la pregària a través de l´Escriptura (que per a ell és com la Regla del monjo), l´Ofici Diví, com a expressió de la comunió fraterna, la koinonia o unió dels germans i la comunió de béns.
Amb Sant Pacomi assistim al naixement d´un primitiu cenobitisme, tot i que a la mort de Pacomi ràpidament aquest gran cos que havia construït, la santa koinonia, es va dissoldre.
Amb Sant Pacomi assistim al naixement d´un primitiu cenobitisme, tot i que a la mort de Pacomi ràpidament aquest gran cos que havia construït, la santa koinonia, es va dissoldre.
Així i tot, i malgrat la desaparició tan ràpida de les comunitats pacomianes, els ensenyaments d´aquest sant monjo van perdurar en el monaquisme posterior, de tal manera que el monaquisme del segle XXI, en certa manera, és hereu de la koinonia pacomiana, basada en la pregària, la compartició de bens, el treball i el perdó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada