El tema de la religió a l´escola ha alçat polseguera. Cal una educació o
formació religiosa a l´escola, o bé aquesta "assignatura" pertany
només a l´àmbit de la família i de la parròquia?
És evident que la dimensió religiosa és important. Com a mínim per a un bon nombre de persones. Això sí: des del respecte al que pensa d´una altra manera. I des de la llibertat, per part dels pares de poder escollir o rebutjar aquesta assignatura.
És evident que una cosa és la formació religiosa i una altra l´adoctrinament o la catequesi. Estudiar religió catòlica (com també musulmana, jueva o evangèlica) és un dret dels pares, que lliurement escullen aquesta formació per als seus fills.
La delegació episcopal d´ensenyament del bisbat de Girona (no conec si també els bisbats del País Valencià ho han fet) ha donat a conèixer un text d´una gran claredat, amb unes pautes a seguir pels professors de religió , i que ve a dir que a la classe es fa formació religiosa, i per tant no es resa, perquè la pregària sí que entra en l´àmbit de la família i de la parròquia.
Del text del bisbat de Girona vull subratllar aquests quatre punts:
"Si algun docent de religió fa resar a les aules en els centres públics, no fa el que ha de fer" (5).
"Si algun docent de religió aprofita el currículum de religió per a adoctrinar als alumnes, no fa el que ha de fer" (6).
"Els continguts de pràctica religiosa no s´han d´impartir a les classes de religió" (10).
"La religió a l´escola està en el nivells dels coneixements culturals, no de la pràctica de la fe" (11)
És evident que la formació o cultura religiosa és important, fins i tot en el dia a dia. Fa uns anys, el periodista Salvador Alsius va publicar el llibre, "Hem perdut l´oremus", on posava de manifest la pèrdua progressiva de la terminologia relacionada amb la temàtica religiosa. I feia vore que les conseqüències d´aquesta pèrdua es detecten, no només en la incomprensió d´una part important de la fraseologia popular, sinó també en la incomprensió d´una gran quantitat d´obres literàries, musicals o pictòriques. De fet, són nombrosos els professors d´Història de l´Art, que es queixen de la incultura de molts alumnes en matèria religiosa. La llista d´expressions col·loquials amb referència al fet religiós és molt llarga, com "acabar com el rosari de l´aurora", o bé "anar d´Herodes a Pilat", o "el Benjamí", per parlar del més menut dels fills, "decisió salomònica", "esquinçar-se les vestidures", o encara, "fer Pasqua abans de Rams".
Algú pot comprendre l´Europa actual sense la influència del cristianisme? Per no parlar de la influència dels monestirs en la civilització i en la cultura de l´Europa naixent.
Com ha dit també el bisbat de Sant Feliu, amb el bisbe valencià Agustí Cortés, els pares i mares, que són els primers responsables en l´educació dels fills, tenen "el dret d´educar-los de forma integral i, per tant, de fer-ho segons les seues conviccions religioses i morals".
Cal dir per altra banda, que l´assignatura de religió catòlica no és cap privilegi per als catòlics, ja que també la legislació garanteix l´ensenyament de la religió a les famílies evangèliques, jueves i musulmanes que ho demanen. I sempre com una opció lliure, que s´accepta o es rebutja. Perquè caldria recordar que cap dels alumnes no està obligat a fer aquesta assignatura!
És evident que un estat aconfessional no pot identificar-se amb cap opció religiosa. I tampoc amb l´ateisme o l´agnosticisme. Per això si no s´oferira la possibilitat de l´ensenyament de la religió, l´estat deixaria de ser aconfessional, perquè prendria com a oficial una ideologia i una concepció de la persona i del món determinada, en aquest cas, no religiosa.
Cal recordar que l´estat ha de respectar l´opció dels pares a l´ensenyament dels fills. De fet el dret a l´ensenyament de la religió està regulat per la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), la Declaració Universal dels Drets de l´Infant (1959), el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides (1976), la Convenció sobre els drets de l´Infant de les Nacions Unides (1979) i la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (2000).
És de desitjar que aquest debat puga fer-se des del respecte i la llibertat, per trobar una solució i per evitar que tot això acabe "com el rosari de l´aurora".
És evident que la dimensió religiosa és important. Com a mínim per a un bon nombre de persones. Això sí: des del respecte al que pensa d´una altra manera. I des de la llibertat, per part dels pares de poder escollir o rebutjar aquesta assignatura.
És evident que una cosa és la formació religiosa i una altra l´adoctrinament o la catequesi. Estudiar religió catòlica (com també musulmana, jueva o evangèlica) és un dret dels pares, que lliurement escullen aquesta formació per als seus fills.
La delegació episcopal d´ensenyament del bisbat de Girona (no conec si també els bisbats del País Valencià ho han fet) ha donat a conèixer un text d´una gran claredat, amb unes pautes a seguir pels professors de religió , i que ve a dir que a la classe es fa formació religiosa, i per tant no es resa, perquè la pregària sí que entra en l´àmbit de la família i de la parròquia.
Del text del bisbat de Girona vull subratllar aquests quatre punts:
"Si algun docent de religió fa resar a les aules en els centres públics, no fa el que ha de fer" (5).
"Si algun docent de religió aprofita el currículum de religió per a adoctrinar als alumnes, no fa el que ha de fer" (6).
"Els continguts de pràctica religiosa no s´han d´impartir a les classes de religió" (10).
"La religió a l´escola està en el nivells dels coneixements culturals, no de la pràctica de la fe" (11)
És evident que la formació o cultura religiosa és important, fins i tot en el dia a dia. Fa uns anys, el periodista Salvador Alsius va publicar el llibre, "Hem perdut l´oremus", on posava de manifest la pèrdua progressiva de la terminologia relacionada amb la temàtica religiosa. I feia vore que les conseqüències d´aquesta pèrdua es detecten, no només en la incomprensió d´una part important de la fraseologia popular, sinó també en la incomprensió d´una gran quantitat d´obres literàries, musicals o pictòriques. De fet, són nombrosos els professors d´Història de l´Art, que es queixen de la incultura de molts alumnes en matèria religiosa. La llista d´expressions col·loquials amb referència al fet religiós és molt llarga, com "acabar com el rosari de l´aurora", o bé "anar d´Herodes a Pilat", o "el Benjamí", per parlar del més menut dels fills, "decisió salomònica", "esquinçar-se les vestidures", o encara, "fer Pasqua abans de Rams".
Algú pot comprendre l´Europa actual sense la influència del cristianisme? Per no parlar de la influència dels monestirs en la civilització i en la cultura de l´Europa naixent.
Com ha dit també el bisbat de Sant Feliu, amb el bisbe valencià Agustí Cortés, els pares i mares, que són els primers responsables en l´educació dels fills, tenen "el dret d´educar-los de forma integral i, per tant, de fer-ho segons les seues conviccions religioses i morals".
Cal dir per altra banda, que l´assignatura de religió catòlica no és cap privilegi per als catòlics, ja que també la legislació garanteix l´ensenyament de la religió a les famílies evangèliques, jueves i musulmanes que ho demanen. I sempre com una opció lliure, que s´accepta o es rebutja. Perquè caldria recordar que cap dels alumnes no està obligat a fer aquesta assignatura!
És evident que un estat aconfessional no pot identificar-se amb cap opció religiosa. I tampoc amb l´ateisme o l´agnosticisme. Per això si no s´oferira la possibilitat de l´ensenyament de la religió, l´estat deixaria de ser aconfessional, perquè prendria com a oficial una ideologia i una concepció de la persona i del món determinada, en aquest cas, no religiosa.
Cal recordar que l´estat ha de respectar l´opció dels pares a l´ensenyament dels fills. De fet el dret a l´ensenyament de la religió està regulat per la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), la Declaració Universal dels Drets de l´Infant (1959), el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides (1976), la Convenció sobre els drets de l´Infant de les Nacions Unides (1979) i la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (2000).
És de desitjar que aquest debat puga fer-se des del respecte i la llibertat, per trobar una solució i per evitar que tot això acabe "com el rosari de l´aurora".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada