La Mare Maria Ràfols, que celebrem el dia 5 de novembre, va ser una dona que va viure a fons la seua entrega a Déu. La Mare Ràfols va ser una dona que no passar per la vida sense més ni més.
Va nàixer a Vilafranca del Penedès el 1781 al si d´una família senzilla, de moliners. Va ser quan va conèixer a Barcelona, a l´hospital de la Santa Creu, el capellà Joan Bonal, que la vida de Maria va experimentar un canvi profund i radical. En aquell hospital, un lloc per acollir transeünts, orfes i mares solteres i tots aquells que patien per qualsevol causa, hi havia un grup de voluntaris que es dedicaven a atendre els malalts. Entre aquelles persones que feien el bé, hi havia el capellà Joan Bonal, que coordinava el treball dels voluntaris. De l´hospital de la Santa Creu de Barcelona, aquestes persones que ajudaven tots els qui patien, s´escamparen als hospitals de Mataró, Olot, Girona, Figueres, Cervera, Tarragona i Valls.
A Saragossa, la Junta de l´hospital de la Mare de Déu de Gràcia buscava persones que atengueren aquest lloc. I va ser mossèn Joan Bonal qui s´encarregarà d´iniciar aquesta obra d´atenció als malalts, amb jóvens que ell coneixia. El 28 de desembre de 1804 arribaren a Saragossa 12 germans i 12 germanes, al davant de les quals hi ha Maria Ràfols, per atendre aquest hospital. El primer que van fer en posar els peus a la capital de l´Aragó, va ser anar a pregar a la Mare de Déu del Pilar, per tal de demanar la seua protecció i la seua ajuda en aquesta obra assistencial que s´iniciava de la mà de mossèn Bonal i de Maria Ràfols. Posteriorment, el 19 de maig de 1807, un altre grup de Germanes va començar a tendre l´hospital de la Mare de Déu de l´Esperança i la Casa de Misericòrdia d´Osca.
Durant la guerra de la Independència (1808-1809), amb la desaparició de la branca masculina, són les Germanes les qui van donar testimoni d´heroicitat, especialment quan l´hospital va ser bombardejat i incendiat. Algunes d´elles van arribar a morir de fam, contagi i esgotament, atenent els malalts. Eren dones fortes en la fe, segures en l´esperança i constants en l´amor.
El 1813 Maria Ràfols s´encarregà de la Inclusa, lloc on alguns pares abandonaven els xiquets. Al mateix temps s´anaven madurant les Constitucions de la nova Congregació, fins que el 15 de juliol de 1824 van ser aprovades. El somni de Maria Ràfols i de mossèn Joan Bonal s´ha acomplert i la Mare Ràfols va tornar a ser elegida superiora de la Germandat.
Els anys tranquils i serens es van trencar de manera violenta, quan denunciada injustament, la Mare Ràfols va ser empresonada i desterrada a Osca durant dos mesos. Ella, que conservava la pau interior, va poder tornar a Saragossa el 1841.
La seua vida s´anava apagant, consumida per l´entrega a Déu i als malalts, en una trajectòria de donació als altres, sense fronteres.
El 1853 la Mare Maria Ràfols morí, acompanyada per l´amor, l´afecte i l´agraïment de les germanes. Ella no va vore l´expansió de la nova congregació, però la va intuir.
Va ser el 1885 quan aquesta Germandat passà a anomenar-se Germanes de la Caritat de Santa Anna. L´expansió de la congregació va tindre lloc, pel repte de saber donar resposta a les necessitats i als sofriments de la gent, fins i tot amb la vida d´aquestes Germanes, ja que volien ser caritat, és a dir, amor desinteressat, en l´hospitalitat i l´acolliment, sobretot en els més pobres i desvalguts.
L´ideal missioner de les germanes es va materialitzar en fundar, el 1890, una casa a Veneçuela, i el 1951 a l´Índia. El 1970 van anar a l´Àfrica i el 1985 a Austràlia.
Les germanes les trobem allà on hi ha pobresa i sofriment, tant en camps de refugiats, en hospitals o en centres de promoció de la dona. D´aquesta manera continuen, en els nostres dies, el carisma de la Mare Ràfols i de mossèn Joan Bonal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada