Dues vergonyes (La Veu del País Valencià)

No una sinó dues vergonyes he sentit aquests últims dies! La primera, en vore com un President de Catalunya és imputat pel fet, tan natural en una democràcia, de posar les urnes el passat 9 de novembre, i així permetre votar, és a dir, donar la veu a un poble que volia expressar-se lliurement! La segona, en escoltar, no un, sinó dos “himnos” en l’acte del 9 d’Octubre al Palau de la Generalitat del País Valencià. 

Que en allò que anomenem una democràcia, el President de la Generalitat de Catalunya puga ser imputat per permetre el vot dels ciutadans, a més de ser kafkià, indica ben a les clares qui és el grau democràtic de les institucions de l’Estat. És el que aquests dies hem sentit en persones amb trellat. I és que és indecent que en un estat de dretes processe una persona per haver posat les urnes. Aquesta imputació al President de la Generalitat de Catalunya, a més de la que s’ha fet també a la Consellera d’Ensenyament i a l’exvicepresidenta del Govern, és molt greu, a més de ser inaudita i inèdita en les democràcies europees. I és que en Europa, les urnes no passen mai per un jutjat, ja que votar no pot ser mai un delicte. Sí que ho és impedir una votació. Però no, donar l’oportunitat que els ciutadans puguen expressar-se lliurement.

La segona vergonya que vaig sentir, va ser quan el 9 d’Octubre, en l’acte del Palau de la Generalitat, i quan, per mitjà d’internet, ja estava resignat a escoltar un “himno” (que fins i tot el President Ximo Puig ha desqualificat, com a mínim en la seua primera estrofa) vaig haver de sentir-ne dos! El del mestre Serrano i el de l’Estat espanyol. M’imagine el tràngol que passaria Raimon en sentir les dues marxes, degut a la poca sensibilitat dels organitzadors! La incongruència de la situació que es va viure (certament que alguns ho trobarien perfecte) demostra que, pel que fa als símbols, res no ha canviat del 9 d’Octubre de 2014 al del 2015. Alguns pensaran que d’aquesta manera, cedint en els “himnos”, tal i com es va cedir en el nom del nostre País o en el de la llengua, convenceran els qui, des de sempre han estat en contra de la vertebració del País Valencià. Un immens error. Cedint i consensuant (es consensua el nom de la llengua castellana?), els qui estan en contra del redreçament nacional del País Valencià, continuaran estant en contra sempre!     
   
Les paraules de Raimon, tan sensates, mereixien anar acompanyades, no dels dos “himnos”, sinó del cant, “Al vent”, o del, “Jo vinc d’un silenci”. Però va prevaldre el consens i la cessió. Total per a res!

Raimon- Jo vinc d'un silenci

Laveudexativa