El 9 d´octubre, en l´aniversari de la conquesta de València, celebrem també l´aniversari de la Dedicació de la seua catedral, l´Església mare de l´Arxidiòcesi. És a la catedral on té la càtedra o seu, el bisbe diocesà que presideix aquesta comunitat cristiana. Precisament pel fet que a la catedral de València el bisbe predica i imparteix el seu magisteri des de la càtedra, o seu, aquest temple s´anomena també, la Seu de València.
Els inicis del cristianisme al voltant de la ciutat romana de Valentia, estan marcats pel martiri del diaca Sant Vicent. Més tard, durant l´època romana i visigòtica, naixeren altres Esglésies locals, com Dénia, Elx, Xàtiva i la pròpia València. De fet, es conserva alguna resta de la primitiva catedral de València d´aquesta època romano-visigòtica.
Durant la dominació musulmana es construí una mesquita sobre el solar de la catedral de València. I va ser amb la conquesta de la ciutat i del Regne de València, després de la dominació àrab, quan el 9 d´octubre de 1238 tingué lloc la dedicació o consagració de la mesquita, com a catedral dedicada a l´Assumpció de Santa Maria.
El 1262 el bisbe Fra Andreu d´Albalat posà la primera pedra de l´actual catedral, que té forma de creu llatina, amb girola i cimbori. El primer mestre constructor va ser Arnau Vidal. I va ser al segle XIV quan es construí la porta gòtica de la catedral, el cimbori i la sala capitular. I el 1425 es va acabar el Micalet.
Al segle XVIII, concretament el 1773, tingué lloc la reforma neoclàssica de la catedral gòtica. El 18 de setembre de 1886, el papa Lleó XIII concedí el títol de Basílica Menor a aquesta catedral. I del 1974 al 1982 es va restaurar el temple per tal de retornar-li la bellesa gòtica que va tindre al principi.
Els temples, i d´una manera especial les catedrals, són com uns signes dels autèntics temples de Déu que hem de ser els cristians. Així ho expressa l´abat Sant Bernat, en el sermó 2 en la dedicació de l´Església, quan escriu: "Aquest temple visible ha estat construït per nosaltres, per a les nostres assemblees, però l´Altíssim no habita en temples construïts per mà d´home". I l´abat explica així quin ha de ser l´autèntic temple de Déu: "Ja sé com preparar una estança per al Senyor...Per tant, germans, amb tot el desig del nostre cor i amb agraïment, esforcem-nos a construir un temple en nosaltres; un temple perquè ell habite individualment en cadascun de nosaltres, i també perquè habite alhora en tots els hòmens".
També en l´opuscle atribuït a Sant Germà de Constantinoble, sobre la contemplació dels béns eclesials, aquest bisbe ens diu: "L´Església és el temple de Déu, lloc consagrat, casa d´oració, assemblea del poble, cos de Crist", i per això, com a casa de Déu, és el lloc "on se celebra el sacrifici místic de la vida, i on es troben la taula que nodreix i vivifica les ànimes i les joies, que són els dogmes divins de la doctrina del Senyor confiada als deixebles".
L´Església ha de ser també, com ha dit el teòleg basc Joseba Andoni Pagola, "l´espai sensible i compromès davant totes les ferides físiques, morals i espirituals dels hòmens i de les dones de hui", llar oberta a tots, amb les seues esperances i les seues angoixes, amb les seues alegries i els seus dolors.
El monjo Sant Beda el Venerable deia: "Cada dia l´Església construeix l´Església", ja que és la comunitat cristiana que ha d´anar creixent i alçant-se cada dia, com un edifici que va expandint-se i augmentant en nombre i en santedat.
L´Església Diocesana Valenciana, malgrat el seu origen, amb la conquesta de la citat de València pel rei Jaume I, té, des de fa segles una assignatura pendent: la llengua a la litúrgia. És incomprensible que en ple segle XXI, quan el valencià és present a l´escola i a la Universitat, a l´Administració i als mitjans de comunicació, l´Església Valenciana siga (amb l´Exèrcit) l´únic àmbit de la societat que margina la llengua dels repobladors de València i del País Valencià. Seria desitjable que l´arquebisbe Antonio Cañizares, amb el seu bisbe auxiliar Esteban Escudero, feren una aposta clara a favor d´inculturitzar la nostra Església Diocesana en la cultura i en la llengua del Poble que han de servir. Ni que només siga per fer cas al que recomanava el Concili Vaticà II (fa més de 50 anys) en relació a les llengües vernacles.
Que la festa de la Dedicació de la catedral de València ens recorde l´origen de la nostra Església Diocesana, aquells que ens van portar la fe i també la nostra dedicació al Senyor, ja que des del baptisme som temples del Déu viu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada