Més enllà de la
proximitat, per raons de veïnatge i de cultura, de l’Església Valenciana i
l’Església Catalana, fins al punt de compartir fins i tot un territori comú, per
les parròquies valencianes i catalanes que pertanyen a la diòcesi de Tortosa,
aquestes dues Esglésies s’han ignorat al llarg del temps. En un cas, per part
de l’Església Catalana, per prudència, per evitar suspicàcies i per por de ser
acusada de prepotència o d’intent de domini o de colonització (tots podem recordar
la “Batalla de València”). I pel que fa a l’Església Valenciana, perquè la
jerarquia mai s’ha arrelat al País, i mai ha sentit com a pròpia la nostra
llengua i a la nostra cultura. Per això mateix l’Església Valenciana (que als
Seminaris prohibia parlar en valencià) no ha tingut cap necessitat d’estrènyer
els lligams culturals amb l’Eglésia Catalana, malgrat que els cristians
valencians i els catalans compartim una mateixa fe i una mateixa llengua.
En l’actualitat són
tres els bisbes valencians que estan al capdavant de tres diòcesis catalanes:
el bisbe Agustí Cortés, al bisbat de Sant Feliu des de la seua creació, el
2004, el bisbe Enrique Benavent, al bisbat de Tortosa des de 2013 i el bisbe
Salvador Giménez, a Lleida, des del passat 20 d’aquest mes.
Però a més
d’aquests bisbes actuals, n’hi han hagut altres bisbes valencians a Catalunya
en els últims trenta anys, tots ells plenament integrats en les diòcesis que
els han acollit. Així, a Tortosa hi hagué el bisbe Ricard Mª Carles de 1969 a 1990, any que va
passar a l’arquebisbat de Barcelona, on s’hi estigué fins el 2004, quan li va
ser acceptada la renúncia. També fou pastor de Tortosa, des del 1997 al 2013,
el bisbe valencià Xavier Salinas. I a la diòcesi de Lleida hi hagué el bisbe
Joan Piris, des del 2008 fins que va ser substituït el 20 d’aquest mes, pel
també bisbe valencià Salvador Giménez. I això en els últims trenta anys, perquè
durant el segle XX hi hagueren també altres bisbes valencians a Catalunya, com
el bisbe Tarancon a Solsona, el bisbe Reig a Barcelona, el bisbe Laguarda, primer
a Urgell i després a Barcelona i el bisbe Benlloch a Urgell.
Pel que fa als
bisbes catalans a les diòcesis valencianes, han estat ben escassos. Només la
diòcesi de Sogorb-Castelló ha tingut dos pastors nascuts més al nord del riu
Sènia: el bisbe Josep Pont i Gol (1951-1970) i el bisbe Josep Mª Cases Deordal
(1970-1996). I és que als bisbats valencians, a excepció de Tortosa (que té
territori valencià) en els últims cinquanta anys hem tingut majoritàriament
bisbes castellans, i també un navarrès, un mallorquí i dos valencians, Pablo
Barrachina a Oriola-Alacant, de 1954
a 1989 i Juan Antonio Reig a Sogorb-Castelló, de 1996 a 2005, a més del bisbe
Rafael González Moralejo, primer, auxiliar de l’arquebisbe Olaechea, i a la
dimissió d’aquest, el 1966, estigué al capdavant de la diòcesi de València fins
el 1969. També hi ha hagut el bisbe auxiliar Rafael Sanus i els altres
auxiliars valencians dels arquebisbes de València, i un d’Oriola-Alacant, que
després han passat a diòcesis espanyoles. En l’actualitat hi ha com a bisbes
valencians, el cardenal Cañizares i el seu auxiliar Esteban Escudero, a
l’arquebisbat de València i el bisbe Jesús Murgui a Oriola-Alacant.
La incomunicació
total entre dues Esglésies veïnes i amb una mateixa cultura i una mateixa
llengua, és un fet anòmal. Entre aquestes dues Esglésies no hi ha cap coordinació
entre delegacions diocesanes d’una i d’altra part del Sènia, cap contacte entre
les diòcesis, cap col·laboració entre els bisbes valencians i catalans, com sí
que n’hi ha hagut entre els bisbes bascos i el de Navarra a l’hora de fer
alguna pastoral, o entre els bisbats valencians i els de les Balears, amb
reunions periòdiques, pel fet que formen part d’una mateixa Província Eclesiàstica.
És evident que el
tarannà dels bisbes de les diòcesis valencianes i el de les diòcesis catalanes
és diferent. Fins i tot és diferent l’actitud que tenen els bisbes valencians,
abans i després d’arribar a Catalunya.
A Catalunya, els
seus bisbes, la majoria nascuts al País, però també els valencians que estan al
capdavant d’aquestes diòcesis i que s’han integrat totalment, han sintonitzat
plenament amb el poble que serveixen, utilitzant la seua llengua i assumint les
seues tradicions. Pel contrari, els bisbes de les diòcesis valencianes (a
excepció dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal i dels de Tortosa) no han
assumit mai la llengua i la cultura que ens fa valencians. I d’ací la nul·la
relació de les diòcesis valencianes amb les diòcesis catalanes.
En el procés
democràtic que viu Catalunya i que hui, a les eleccions al Parlament pot obrir
un nou escenari polític, l’Església Catalana s’ha mantingut en una actitud de
respecte, amb un comportament exquisit pel que fa a la independència Església-Estat.
I per això, en una nota del passat 7 de setembre, els bisbes catalans defensaven
la legalitat de totes les opcions polítiques. Els bisbes catalans afirmaven en
aquesta nota “el nostre amor a la Pàtria
catalana a la qual l’Església ha volgut servir des dels seus inicis i el nostre
respecte per la legítima diversitat d’opcions que se sotmetran a votació”.
Per això els bisbes de les deu diòcesis catalanes, han manifestat que “no toca a l’Església proposar una opció
concreta, però sí que defensa la legitimitat moral de totes les opcions
polítiques que es basen en el respecte a la dignitat de les persones i dels
pobles”.
És evident que
l’actitud dels bisbes catalans pel que fa al procés que viu Catalunya (un
procés democràtic, cal no oblidar-ho), no és compartida pels bisbes valencians,
i això dificulta encara més qualsevol relació entre l’Església Catalana i
l’Església Valenciana, que tenen punts de vista molt dispars, no només pel que
fa a aquestes eleccions i a les opcions polítiques que hi ha en joc, sinó també
en relació a molts altres temes.
Enmig de la neutralitat
i de l’equidistància dels bisbes catalans, que han evitat una posició
partidista, són sorprenents les paraules del papa Francesc, quan aquest estiu
visità la ciutat boliviana de Santa Cruz de la Sierra, on digué: “Els pobles del món volen ser artífex del seu
propi destí. No volen ser tutelats ni patir ingerències, on el més fort
subordina el més dèbil. Volen que la seua cultura, el seu idioma, els seus
processos socials i tradicions religioses siguen respectades”. I el papa
afegia encara: “Cap poder fàctic o
constituït, té dret a privar els països pobres, del ple exercici de la seua
sobirania. Quan s’atempta contra aquest dret, noves formes de colonialisme
afecten seriosament les possibilitats de pau i justícia, perquè la pau es
fonamenta, no només en el respecte dels drets de l’home, sinó també en els
drets dels pobles, particularment el dret a la independència”.
També el papa Joan
Pau II quan visità l’ONU, el 5 d’octubre de 1995, deia: “La pau es fonamenta, no només en el respecte dels drets de l’home, sinó
també en els dels drets dels pobles, particularment el dret a la independència.
Els drets de les nacions no són sinó els drets humans considerats en el nivell
de la vida comunitària. La nació té un dret fonamental a l’existència; a la
pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la
seua sobirania espiritual; a modelar la seua vida segons les pròpies
tradicions, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals
i, en particular, l’opressió de les minories”.
Per la seua part, el
document aprovat el 22 d’abril de 2001 per la Conferència d’Esglésies Europees
i el Consell de Conferències Episcopals Europees, proclamava l’oposició “a qualsevol intent d’instrumentalitzar la
religió i l’Església amb finalitats ètniques o nacionalistes” (nº 7). Per
això aquests bisbes s’oposaven a “qualsevol
forma de nacionalisme que porte l’opressió a d’altres pobles i de les minories
nacionals” (nº 8).
Malgrat la proximitat
geogràfica i l’afinitat cultural, aquestes dues Esglésies, desgraciadament,
continuen vivint sense cap mena de contacte o de col·laboració.
Quin serà en el
futur la relació entre l’Església Catalana i l’Església Valenciana? El bisbat
de Tortosa hauria de ser cruïlla i pont entre pobles veïns i entre Esglésies
germanes. Però dubte molt que ho siga, si l’actitud de l’Església Valenciana
continua com fins ara.
El paper de
l’Església Valenciana i Catalana en la transmissió de la fe i en la defensa de
la cultura, podria quedar resumida en les paraules del papa Francesc en la
canonització de Fra Juníper Serra, el passat dia 23 a Washington, quan definí
aquest franciscà, com aquell que va “defensar
la dignitat de la comunitat nativa, protegint-la d’aquells que havien abusat
d’ella”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada