Hui, com cada IV Diumenge de Pasqua, Diumenge del Bon Pastor, l´Església celebra la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions al ministeri presbiteral, a la vida religiosa i al monaquisme. És hui quan les comunitats cristianes intensifiquem la nostra pregària, perquè el Senyor, que continua cridant joves a consagrar-se al servei del Regne, suscite en ells la generositat, perquè responguen amb valentia a la crida del Senyor.
La vida monàstica (que és la forma de vida que conec) ja des dels seus orígens, tant en l´anacoretisme, amb els Pares del Desert, como en la seua dimensió cenobítica, amb Sant Pacomi, i sobretot amb Sant Benet, ha segut (i encara ho és hui en dia) un camí que ha fascinat milers d´hòmens i de dones.
Quan al segle VI Sant Benet va escriure la seua Regla, ens proposà un camí plenament evangèlic, per a que identificats amb Crist, avancem en la construcció d´una fraternitat, a l´estil de les primeres comunitats cristianes.
A partir dels 30 anys, que és quan aproximadament els "jovens" ingressen als monestirs, (i això és el que he constatat com a mestre de novicis de Montserrat) els candidats al monaquisme anhelen compartir la vida amb un estil nou. Una vida nova i alhora arrelada en la tradició, per tal de donar-se a Déu amb tot el cor, amb tota l´ànima, amb totes les forces.
En una entrevista del passat mes de desembre, el Germà Alois Loeser, Prior de la comunitat de Taizé, explicava que, enmig d´un món tan individualista, els jóvens busquen en aquella comunitat, una experiència de comunió. És això també el que busquen els jóvens que vénen a Montserrat. De fet, la vida comunitària, malgrat les dificultats innates i els temps que van canviant, ens ajuda a comprendre l´altre en una "escola del servei del Senyor", per així estimar el germà, mentre avancem per un camí d´alliberament i de fraternitat. És la comunitat, aquell espai que permet als candidats a la vida monàstica fer una experiència de Déu. I és que enmig de tants individualismes, la comunitat ofereix als qui busquen Déu, un camí d´alliberament i de plenitud, basat en la pregària, el servei, el treball i l´acolliment d´hostes i de pelegrins.
Per als jóvens que truquen a la porta del nostre monestir, la vida monàstica és el fruit d´una inquietud, que es tradueix en una recerca contínua i que porta, amb aquesta recerca, a una transformació.
Tal i com demanava Sant Benet als jóvens del seu temps que volien consagrar-se a Déu en la vida monàstica, també hui, l´única condició per iniciar el camí monàstic, es una autèntica i sincera recerca de Déu. Una recerca que siga desig, i alhora, anhel. Un seguiment radical (i convé recordar que radical ve d´arrel) a partir de l´Evangeli de Jesús, com a resposta a l´amor que rebem de Dios.
Els jóvens busquen també en el monaquisme una experiència de Déu a través de la pregària. Una pregària personal, amb Jesús, que ajuda a unificar el cor, i també una pregària comunitària, que no només no aïlla el monjo de la realitat, sinó que el manté en comunió amb el nostre món, sobretot amb les persones que pateixen.
Els candidats a la vida monàstica també busquen fer present l´amor de Déu, a tots aquells amb els quals entren en contacte. Un amor que no és, ni pot ser mai, per guardar-se´l un mateix, sinó per compartir-lo. Un amor que, per altra part, ens ajuda a conèixer-nos més, i per això, també ens ajuda a conèixer (i a acceptar) els altres tal com són. No com voldríem que foren. Això facilita la unificació interior en cada persona, no fugint de la realitat, sinó acceptant-la i assumint-la. Per això no s´ha d´idealitzar la vida monàstica, en el sentit de somiar alguna cosa irreal o enganyosa. Al candidat, com demana Sant Benet en el capítol 58 de la Regla, se li ha de dir amb naturalitat i sinceritat, tot allò dur i aspre que comporta el seguiment de Jesús de Natzaret al si d´una comunitat.
Una última característica dels "jóvens" que truquen al nostre monestir, és que busquen ser testimonis d´una altra manera de viure, on l´amor, i no els diners, el poder o la fama, ha de ser la base de la vida comunitària, i per això mateix, la base d´unes relacions fraternes plenament humanes, guiades per la confiança i no pels recels. Per això aquells que truquen a la porta de Montserrat, valoren més el "ser" que el "fer". I per això, la vida monàstica ens ajuda a valorar cada persona, no tant per allò que fa, sinó per allò que és.
Quan el Concili Vaticà II, en el decret "Perfectae caritatis", parlava de la "venerable institució de la vida monàstica" (9) ens exhortava a renovar "les antigues tradicions benèfiques" per adaptar-les "a les necessitats actuals", perquè "els monestirs siguen com planters d´edificació del poble cristià". És això el que pretenem que esdevinguen les comunitats monàstiques: experiència de fraternitat i de trobament amb Déu, amb els germans i amb un mateix, en el silenci, la pregària i el treball. I tot això viscut a la llum de la Paraula de Déu, que alimenta i nodreix la vida del monjo.
Com deia el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, en l´entrada al noviciat dels últims tres postulants, "és essencial que vos obriu a la Paraula de l´Evangeli, perquè transforme cada dia més les vostres vides, a través de la pregària, l´ acompanyament espiritual i el servei als germans". En això crec que hi ha el secret que anhelen els "jóvens" que volen ser monjos: compartir una vida de fraternitat i de comunió, de pregària, de treball i de servei atent als germans de comunitat i a tots els qui s´acosten als monestirs.
El papa Francesc, el novembre de 2013, es preguntava si els monestirs encara mantenien encesa la llum de l´esperança. És aquest el repte que tenim els monjos: ser sentinelles d´esperança per a un món desesperançat i testimonis de comunió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada