El G. Carles Solà (SAÓ, març 2015)

El G. Carles Solà i Franquesa, monjo discret i bondadós, senzill i humil, que vessava bondat i amor, va morir la matinada del 10 de gener després d’una llarga malaltia. Monjo de Montserrat i sagristà de la basílica durant més de 50 anys, el G. Carles havia nascut a Barcelona el 4 de novembre de 1927, al si de la família Solà Franquesa, on la fe cristiana va ocupar un lloc central i profund. A més, la influència del seus dos oncles, germans de sa mare, l’escolapi P. Josep Franquesa i el monjo P. Adalbert, el vam ajudar a entendre la importància de la litúrgia, d’on brolla la força per acollir l’amor de Déu i per servir els altres.

El G. Carles (de nom Josep), va ser el major dels 10 germans. Després d’estudiar a les Escoles Pies ingressà a l’Escolania de Montserrat el 1939, formant part de la primera promoció de després de la Guerra Civil. En acabar el temps d’escolà, tot i que ell volia continuar a Montserrat com a monjo, tornà a Barcelona, on treballà al forn dels pares, que en els anys de la Guerra havia acollit i amagat diversos monjos, com una mena de catacumba cristiana.

El G. Carles va entrar a Montserrat el 1947 i després d’haver treballat en diverses seccions del monestir, el 1953 va ser nomenat sagristà de la basílica, un servei que va exercir, amb senzillesa i alegria, durant més de 50 anys. Va fer la professió perpètua l’1 de novembre de 1952.

Com va dir el P. Abat Josep Mª Soler en l’Eucaristia d’enterrament del G. Carles, aquest monjo, que “acollia els preveres que venien a concelebrar en la missa conventual, sempre tenia una bona paraula”, atenent capellans i pelegrins amb la màxima sol·licitud.

El G. Carles Solà va ser un treballador incansable que igual preparava els ciris i les flors de l’altar major que el llorer per al diumenge de Rams o els ornament litúrgics, netejava les llànties de la basílica i apagava els llums a la nit, per deixar l’església en la penombra.

Fidel a la lectura espiritual i al rosari, el G. Carles assistia a les trobades comunitàries, on aportava les seues anècdotes i el seu bon humor.  

Catalanista des de menut, per la influència dels pares, estimava el País i la seua gent, la seua vida va transcórrer en esperit de servei a la comunitat i als pelegrins. Som molts els valencians que coneixíem el G. Carles, pel fet que a la basílica atenia i acollia tots els qui veníem a venerar la Mare de Déu.

El G. Carles va passar a viure a la infermeria durant el temps que jo vaig ser infermer de la comunitat. Alegre i delicat, sempre amb bon humor, sense queixar-se mai de res, el G. Carles no era un monjo teòleg ni filòsof ni biblista, però tenia la saviesa pròpia d’aquells que són senzills i humils de cor. El G. Carles tenia la saviesa dels qui estan plens de Déu.