Este dissabte comencen a Cullera les festes patronals que aquesta ciutat de la Ribera Baixa dedica a la Mare de l´Encarnació, i que duraran fins el pròxim dia 19, tercer diumenge de Pasqua. La patrona de Cullera és anomenada col·loquialment la Mare de Déu del Castell, degut al seu emplaçament a dalt de la muntanyeta que presideix tota la badia i l´últim tram del riu Xúquer, fins a la mar Mediterrània.
La imatge de la Mare de Déu de l´Encarnació o del Castell, que roman tot l´any a dalt de l´ermita, al costat del castell, és baixada hui dissabte a la ciutat, que l´acull i l´homenatja durant huit dies, fins que el pròxim dia 19 la Mare de Déu serà de nou pujada al castell.
Entre els actes més emotius d´aquestes festes hi ha la Nit de l´Aurora, el diumenge dia 19, quan els pescadors de Cullera traslladen en processó la imatge de la Mare de Déu des de la parròquia dels Sants Joans fins a la platja de Sant Antoni, on es fa la missa de campanya. Com m´ha recordat el bisbe Joan Piris, fill de Cullera, "solia eixir el sol en el moment d´alçar a Déu".
A la zona sud de la muntanya de Cullera hi havia diferents fortaleses, ja que fins i tot el "Cantar del Mío Cid" fa referència al castell d´aquesta vila. El 1171 Alfons II atorgà als cavallers de Sant Joan de Jerusalem, el privilegi d´ocupar el castell. I en 1208, el rei Pere II, pare del rei Jaume I el Conqueridor, ho ratificà. Més tard, com m´ha recordat el bisbe Joan, Jaume I, el 1240, d´acord amb el Mestre de Sant Joan de l´Hospital, va realitzar la partició del Castell entre l´Orde i la Corona. L´ermita, d´estil gòtic, on ja en aquells anys la Mare de Déu rebia culte, tenia l´estructura d´un angle recte amb dues naus, assignades, una al braç civil i l´altra al religiós, amb l´altar de la Mare de Déu al vèrtex. També hi ha constància de diferents testaments en els quals figuren registrades les ofertes i almoines dels fidels per al culte de la Mare de Déu del Castell.
La imatge de la Mare de Déu del Castell o de l´Encarnació és una imatge d´alabastre policromat, del segle XIV, i per tant d´estil gòtic, i té una alçada de 38 centímetres. L´Infant Jesús sostè al seu si un osset, símbol cristològic primitiu, segons m´ha dit el bisbe Joan Piris.
Anomenada col·loquialment la "Moreneta", aquesta imatge té el seu origen, segons la tradició, en un pastor d´Utiel, que mentre estava amb el seu ramat al barranc de l´ermita de Santa Marta, escoltà un soroll procedent d´una penya coberta de matolls, a prop de l´ermita. Quan el pastor s´acostà al lloc on havia sentit aquell soroll, trobà dues imatges de la Mare de Déu, a una de les quals li faltava un braç. El pastor donà aquesta imatge mutilada a la parròquia de Cullera, i s´emportà a Utiel la que estava completa. En obrir-se al culte els dos temples que custodiaven les dues imatges, s´adonaren que havien canviat de poble: la que li faltava el braç i que havia estat a Cullera, aparegué a Utiel, i la que estava en aquesta vila, la trobaren a Cullera. Posteriorment el rei Jaume I manà que la imatge que estava a la parròquia de Cullera, fóra traslladada al castell.
La Mare de Déu ens és far i guia en el nostre camí cap al Crist, i la seua santedat ens acompanya en el camí de la fe. Com va dir el papa Pau VI, "La santedat exemplar de Maria resplendeix com a model de virtuts per a tota la comunitat dels elegits" per la seua "fe, l´obediència generosa, la humilitat sincera, la carta sol·lícita, la fortalesa d´esperit i la confiança en Déu". Per això, amb Sant Germà de Constantinoble, proclamem Maria com a "Jardí de Déu, muntanya de Déu, tron sagrat, temple diví, plena de gràcia, més santa que els sants, coloma que ens portes el fruit de l´olivera i anuncies el port de salvació, mare puríssima, digna de tot honor i tota lloança".
El títol de Mare de Déu que els valencianoparlants donem a Maria, ressalta la maternitat divina de la Mare de Jesús. I per això ens adrecem a la Mare de Déu dels Desemparats com a patrona de València, la de Vallivana a Picassent i Morella, la del Remei a Alacant, la de l´Oreto a l´Alcúdia, la de la Misericòrdia a Borriana, la del Lluch a Alzira o la de la Soledat a Nules. En tots els casos, els valencianoparlants sempre utilitzem l´expressió, "Mare", a diferència dels castellanoparlants que sempre s´adrecen a Maria, com la "Virgen". Amb tot, veig que últimament estem perdent aquest nom tan bonic de "Mare de Déu", que alguns canvien pel de "Verge", que no és sinó una traducció de la "Virgen" que utilitzen els castellanoparlants. No és que una paraula siga millor que l´altra, però sí que és veritat que no podem perdre l´expressió tan bonica de Mare de Déu, per adreçar-nos a Maria. Per això m´agradaria que continuàrem utilitzant l´expressió "Mare" en compte de "Verge", i que per tant, no diguérem, la Verge de la Salut o la de Loreto, quan parlem de la Mare de Déu de la Salut d´Algemesí o de la de Loreto de Mutxamel o d´Ador. Ni tampoc la plaça de la "Verge" dels Desemparats, com se sent sovint, sinó la plaça de la Mare de Déu dels Desemparats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada