El 27 d´abril celebrem la festa del monjo cistercenc de l´Abadia de San Isidro de Dueñas, Rafael Arnáiz Barón.
Rafael va nàixer al si d´una família acomodada de Burgos. Va ser el primer dels quatre fills que tingueren els esposos Rafael Arnáiz i Mercedes Barón. Va estudiar al col·legi dels jesuïtes de Burgos, tot i que una malaltia va fer que haguera d´interrompre els estudis. Una vegada recuperat, el 1922, son pare el portà a Saragossa, i el consagrà a la Mare de Déu del Pilar. El xiquet era piadós, obert a l´acció que Déu anava fent en ell.
Quan el mateix 1922 la família es va traslladar a Oviedo, Rafael acabà el batxillerat en aquesta ciutat. Després, concretament l´any 1929, Rafael es va matricular a l´Escola Superior d´Arquitectura de Madrid. De caràcter jovial i comunicatiu, Rafael, que va ser un jove del seu temps, era un home transparent a l´acció de Déu.
Quan el mateix 1922 la família es va traslladar a Oviedo, Rafael acabà el batxillerat en aquesta ciutat. Després, concretament l´any 1929, Rafael es va matricular a l´Escola Superior d´Arquitectura de Madrid. De caràcter jovial i comunicatiu, Rafael, que va ser un jove del seu temps, era un home transparent a l´acció de Déu.
En conèixer el 23 de setembre de 1930 el monestir cistercenc de San Isidro de Dueñas, Rafael va comprendre que Déu el cridava a ser monjo. Atret i captivat per la pau, el silenci i la salmòdia de la Trapa, amb aquells monjos que amb la pregària esdevenien sentinelles de la nit, Rafael va demanar ser admès a la vida monàstica. Així, Rafael entrà a la Trapa el 16 de gener de 1934. Però degut a una diabetis, el 25 de maig següent, el G. Rafael hagué de deixar-lo i tornar a sa casa per recuperar-se.
L´octubre de 1935, Rafael demanà que l´admeteren al monestir com a oblat (és a dir, sense fer els vots monàstics) i fou admès el gener de 1936. Però el 29 de setembre d´aquell mateix any hagué de deixar la Trapa de San Isidro de Dueñas, ja que fou cridat a files, encara que va ser declarat inútil total, amb la qual cosa pogué tornar al monestir el 6 de desembre. Però una vegada més la diabetis que patia, va fer que Rafael eixira de nou de la Trapa, que deixà el 7 de febrer de 1937. Però, fidel a la vocació rebuda, el G. Rafael tornà a entrar al monestir de San Isidro el 15 de desembre d´aquell mateix any. Només li quedaven mesos de vida, ja que el 26 d´abril de l´any següent va morir.
De seguida, tant els monjos que van conviure amb ell, com la gent de fora que el coneixia, van reconèixer la seua santedat de vida.
L´espiritualitat del G. Rafael estava basada en una recerca continua de Déu. Per això la seua vida va ser, abans que res, un testimoniatge de la transcendència de Déu, de la primacia de Déu. El G. Rafael se sentia atret per un Déu que estimava, no per les coses que coneixia d´ell, sinó per l´experiència que en va fer, fins a quedar-ne totalment fascinat. El G. Rafael va descobrir que la vida monàstica donava sentit a la seua vida, ja que era el camí que Déu li proposava. Per això, malgrat les vegades que hagué d´eixir del monestir, sempre sentia el desig de Déu que el cridava a ser monjo. La humilitat, el silenci i la pregària, el servei als germans de comunitat i la Lectio divina van anar purificant el cor del G. Rafael, en el dolor i en l´amor.
El G. Rafael (com tots els monjos del Císter) va tindre una devoció especial a la Mare de Déu, i va ser d´ella que va rebre ajuda, llum i consol, en un diàleg ple de tendresa.
El G. Rafael, que va ser canonitzat pel papa Benet XVI l´11 d´octubre de 2009, ja abans havia estat proposat com a model i exemple de la joventut. Com solia repetir el G. Rafel, "Només omple l´ànima....i l´omple tota". Per això es va donar del tot a Déu en la vida monàstica, com a testimoni de l´Evangeli.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada