dimecres, 10 de desembre del 2014

El Nadal dels qui sofreixen (Diarioinformacion.com, 10/12/2014)


La situació de crisi econòmica que patim, es fa més escandalosa encara quan s'acosta Nadal. Segons l'enquesta de Població Activa de juliol passat, una de cada deu famílies espanyoles té tots els seus membres a l'atur! I al nostre món hi ha més de 115 milions de persones que viuen amb menys d'un dòlar al dia!

Tots hem vist amb dolor la pobresa, l'atur, la marginació en algun dels nostres veïns i amics. Hòmens i dones que busquen menjar als contenidors, a Càritas o a la Creu Roja. Per això, també ara, l'Església ha d'alçar la seua veu, com ho va fer el cardenal Tarancon, per denunciar una situació d'injustícia, i alhora, per recolzar tots els qui sofreixen. 

Tarancon escrivia el 1950: «No puc callar. No dec callar per més temps. Em trenquen el cor les angoixes i els sofriments dels meus fills». Amb una veu profètica, Tarancon denunciava la falta d'aliments en temps d'estraperlo: «Hi ha moltes famílies que no tenen els aliments indispensables». I és que Tarancon escrigué la seua pastoral, «per defendre el dret dels pobres i dels obrers a tindre pa en abundància, per portar una vida digna i humana». Tarancon s'escandalitzava, pel fet que «no són pocs els qui en aquests últims anys s'han enriquit desaforadament» a costa dels pobres. Però el benestar dels rics (deia la pastoral) no pot «apagar el clamor de la multitud que sofreix fam i viu en la misèria». 

Ja el 1946, un mes després de la seua entrada al bisbat de Solsona, Tarancon havia escrit una altra pastoral «explosiva», un text valent i atrevit per als temps que corrien. El bisbe valencià desaprovava «les injustícies del règim capitalista», denunciava públicament els qui feien «grans negocis, sense reparar en la justícia» i els qui aprofitant-se de la situació de penúria, aconseguien «uns guanys il·lícits». Com no podia ser d'altra manera, el govern franquista va qualificar Tarancon de «obispo rojo». 

També ara són moltes les famílies, a la Marina, el Baix Vinalopó o a l'Alcoià, que viuen situacions greus de pobresa. I també ara, l'Església no pot callar, no deu callar! Els últims casos coneguts, recollits en aquest mateix diari el passat dia 9, és el d'un matrimoni de jubilats d'Elx (l'home amb un càncer amb metàstasi) que, desnonat, viu des de fa pràcticament un any en una caravana. O un xiquet de 12 anys, David, també d'Elx, amb tetraparèsia amb paràlisi cerebral, i amb un tractament de 2000 euros al mes que no cobreix l'Administració. Per això demà dijous hi haurà un concert benèfic al Gran Teatre d'Elx, per recaptar diners per a un xiquet que, per la insensibilitat i la immoralitat dels nostres governants, s'ha vist obligat a retallar hores de fisioteràpia. 

El bisbe Nicolás Castellanos deia: «És el moment oportú de la denúncia per part de l'Església, com van fer els profetes. És el moment de dir una paraula a favor de la justícia social». I el P. Josep Mª Soler ha denunciat també «la situació dels més vulnerables» que pateixen la crisi, degut «a les mentides i falsos diagnòstics (potser interessats) tant d'alguns representants dels governs, com de certs gestors de l'economia». Per això ha presentat l'Evangeli com un mitjà que «ens ensenya el camí de l'ètica en la política i de la humanitat en l'economia». 

Tarancon demanava (i cal reivindicar-ho ara) «una autèntica justícia social i «el compromís cristià davant les situacions doloroses». I Benet XVI deia: «els cristians tenen el deure de denunciar els mals i mantindre vius els valors en què es fonamenta la dignitat de la persona». I el papa Francesc ens convida a vore «en la cara del germà, especialment el més fràgil, indefens i necessitat, la mateixa imatge de Déu».

En els nostres polítics hauria de ressonar la veu clara i ferma del llibre de l'Eclesiàstic: «No prives al pobre del que necessita per a viure, no faces sofrir l'home que té fam, ni exasperes el qui viu en la misèria» (Ecli 4:1-2 ). I també: «No apartes la mirada del necessitat» (Ecli 4:5).

Si el FROP va ser capaç d'injectar 4500 milions a Bankia, ¿com és que el govern valencià i el de l'Estat no tenen la més mínima sensibilitat pels qui pateixen? ¿Com és possible que en ple segle XXI hi haja tantes famílies, a Alacant, Elx o Alcoi que passen necessitat? Per això hui l'Església ha de ser la veu dels qui no tenen veu, per reivindicar el fet que, primer són les persones i després els bancs! ¿No és una vergonya els diners que, gent sense escrúpols s'ha gastat en les targetes opaques, i no hi haja diners per a un matrimoni desnonat i per a un xiquet que necessita un tractament? 

Des de l'Evangeli, que és sempre un camí de fraternitat, hi ha futur per als més necessitats si sabem compartir. Si estem al costat dels qui sofreixen. Per què això és Nadal. O és que no ens diuen res les paraules de Jesús: «vaig tindre fam i no em donàreu menjar» (Mt 25:42).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT