Als nostres pobles hi ha una gran devoció a Santa
Llúcia, màrtir de principis del segle IV. Prova d´això, són les ermites que la
nostra terra ha dedicat a aquesta santa. D´entre totes elles cal destacar les
d´Aiora, València, Dénia,Tuéjar, Alcalà de Xivert i Alcubles. Santa Llúcia
també se celebra a la Pobla
del Duc, amb la seua tradicional foguera i a Alzira cal mencionar l´antic
convent i hospital de Santa Llúcia.
Una de les ermites més conegudes és la del carrer de
l´Hospital de València. Va ser el rei Martí l´Humà, qui en 1399 va concedir a la Confraria de Santa
Llúcia del Cap i Casal, construir l´edifici de l´ermita i la casa de la Confraria. Segons
Rafael Company (en la seua magnífica tesi de llicenciatura) la Confraria es va fundar
poc temps després de la conquesta de la ciutat, a la Seu de València, en la capella
de la santa, amb el nom d´Almoina de Santa Llúcia.
Santa Llúcia va ser una jove nascuda a Siracusa, al
sud-est de Sicília, que va morir màrtir en la persecució de Dioclecià, el 13 de
desembre de l´any 304. I així ho canten els Goigs que li han estat dedicats:
"A Siracusa nasquéreu/ de pares rics i amb noblesa/ i, en ells, ja des de
l´infantesa/ mestres en la fe tinguéreu;/ vostra vida fervorosa/ de virtuts fou
bell esclat./ Puix per vostra santedat/ sou al Cel tan poderosa/ Santa Llúcia
gloriosa/ deu-nos vista i claredat".
El sepulcre d´aquesta màrtir insigne va ser venerat
pels cristians ben aviat i la seua devoció passà de Siracusa a Roma i d´allí a
tota la cristiandat. El nom de Llúcia recorda la llum, i per això la seua virginitat
i el seu martiri esdevenen un signe lluminós de l´esplendor de la fe i del
seguiment de Jesucrist: "O Llúcia! De la llum santa/ sou resplendor
lluminós./ Vostre nom al cel es canta/ i és en la terra gloriós,/ aclamant-vos
advocada/ del sentit més excel·lent".
Segons la tradició, Llúcia era d´una bona família.
Quan morí son pare, sa mare la va prometre amb un conciutadà seu, també classe
distingida, tot i que Llúcia ja tenia decidit consagrar-se a Déu. En caure
malalta sa mare, Llúcia la va acompanyar a Catània, per demanar la seua curació
davant el sepulcre de Santa Àgueda.
En tornar a casa, i amb la mare ja curada, Llúcia va
renunciar al matrimoni i va distribuir els seus béns als pobres: "Heu
estat sempre admirada/ per la vostra caritat,/ perquè als pobres heu donat/
vostra herència preuada./ En canvi gran santedat/ vos donà l´Omnipotent".
Però quan el seu promès ho va saber, la va denunciar
com a cristiana al governador Pascasi, que intentà fer-la renunciar a la fe,
primer amb bones paraules i després amb amenaces. En vore que no aconseguia els
seus plans, el governador la va pujar a un carro de bous perquè la passejaren
per tota la ciutat, fins a conduir-la a una casa de prostitució. Però Llúcia (i
ací el miracle) pesava tant, que els bous no podien avançar. El governador,
exasperat per eixa situació, decidí torturar a Llúcia amb foc i oli bullint,
que no li van fer res. Finalment la va decapitar, morint així màrtir de la fe.
El seu cos va ser enterrat a Siracusa. Segles després,
davant la invasió dels musulmans, les seues restes van ser dutes a
Constantinoble i d´allí a Venècia on actualment es veneren.
Una tradició més tardana ens diu que ella mateixa es
va arrancar els ulls, per deixar clar al seu promès que la seua única llum era
Jesucrist. Eixa és la iconografia més popular de Santa Llúcia, tot i que també
hi ha altres representacions, en les quals la màrtir porta a la mà una llàntia
o una flama, símbol de la llum del Crist, que ella va seguir fins al martiri.
La seua festa, el 13 de desembre, ja molt a prop de l´inici de l´hivern (i per
tant amb els dies més curts de l´any) és com un preludi dels dies que tornaran
a allargar-se i de la llum que sempre guanya la foscor.
Santa Llúcia ens parla del triomf del Crist
Ressuscitat, llum que fa claror en les tenebres de la nostra vida i que
il·lumina la nostra fe. Per això Santa Llúcia, una jove aparentment dèbil i
fràgil, és per als cristians del segle XXI, símbol de fidelitat de fortalesa. I
per això els qui la veneren, canten: "Puix que mireu cara a cara/ Llúcia,
a Déu Omnipontent:/ Guardeu-nos la vista clara/ dels ulls i de
l´enteniment".
Que es faça realitat en tots nosaltres allò que
escriví el poeta Joan Maragall: "Vós que veniu pel desembre,/ portant els
ulls en un plat,/ Santa Llúcia, conserveu-nos/ la vista i la claredat".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada