El 5 de desembre l´Església celebra la festa de Sant Sabas, un dels monjos més desconegut per Occident, però venerat pel món monàstic i per l´Orient cristià per la seua santedat.
.jpg)
Sabas va nàixer el 439 a Mutalasca, a prop de Cesarea de Capadòcia, a l´actual Turquia, com canten els Goigs que li han estat dedicats: "En Capadòcia nasquereu/ de pares ab nobles blasons,/ y devotas oracions/ sent infant sempre ya fereu: comensareu vida pia/ per ser home molt ditjós". La seua família era cristiana i son pare va ser oficial de l´exèrcit. Per això quan son pare, amb sa mare, s´absentava de casa, deixaven el menut Sabas amb uns familiars que maltractaven el xiquet. Per aquest motiu, i en tornar els seus pares a casa, descobriren que Sabas havia fugit de la llar paterna i s´havia refugiat al monestir de Sant Basili: "Vuit anys habiau cumplert/ cuant en monastir entrareu,/ y ab est acte demostrareu/ creu ya devot perfet:/ la abstinencia fou la guia/ que seguireu tant zelós".
Segons conta la tradició, als 18 anys Sabas se n´anà a Jerusalem, amb l´objectiu de fer-se deixeble, com a monjo, d´Eutimi el Gran, un sant anacoreta que vivia a Jordània: "Sant Eutimio insinuà/ que fesseu gran penitencia,/ y Vos ab molta prudencia/ á la soledat vau aná:/ herbas que la terra cria/ alimentaren vostre cos".
A la mort del seu mestre Eutimi, Sabas tornà a Jerusalem, on es va establir en una cova a la Vall del Cedró, a la recerca de soledat, per així fer una vida de pregària. Com sol passar amb els grans hòmens de Déu, aviat es va vore sol·licitat per una gran quantitat de deixebles que veien en Sabas un mestre i un guia de la vida monàstica. D´aquesta manera formà la Gran Laura, on Sabas arribà a tindre 150 deixebles.
L´anomenada Laura, al desert del Jordà o bé a prop de la Mar Morta, era una forma de vida que combinava dos tipus de monaquisme: el del Baix i el de l´Alt Egipte. Es tractava d´una forma de vida en la qual el novici entrava en un monestir, un cenobium, on, amb un estil de vida comunitari, el jove realitzava l´aprenentatge cenobític durant 7 o 8 anys. Després d´aquest temps, el monjo, ja format i madur espiritualment, passava pròpiament a la soledat de la Laura, o vida anacorètica, amb una certa institucionalització. L´anacoreta estava vinculat a pare espiritual.
Els dissabtes els anacoretes es reunien amb el pare espiritual, celebraven l´ofici de Vigílies a la nit i la Resurrecció del Senyor i els diumenges a la vesprada, cada anacoreta tornava a la soledat de la seua ermita o cova, fins el dissabte següent.
Aquesta manera de viure feia notar com la vida anacorètica era com la culminació de la vida cenobítica o comunitària, una idea que recollí més tard Sant Benet a la seua Regla.
El 452, quan Sabas tenia 53 anys, va ser ordenat prevere i el Patriarca Elies de Jerusalem el nomenà Arximandrita o superior de tots els anacoretes de Palestina. Sant Sabas va fundar diversos monestirs, caracteritzats per una vida de pregària i de penitència i de dejunis. Sabas va ser un dels monjos més famosos de l´antiguitat.
El 451 el Concili de Calcedònia va proclamar la doble naturalesa de Jesucrist, Déu i home: la divina, com a fill de Déu i la humana, com a fill de Maria, en contra de les idees monofisistes, que afirmaven una sola naturalesa per a Jesucrist. Com que l´emperador Anastasi I recolzava l´heretgia monofisista, Sabas s´entrevistà amb aquest emperador, el 511 i també amb l´emperador Justinià, el 531, defenent sempre la doctrina de l´Església.
Sant Sabas va morir a Mar Saba el 5 de desembre de 532, i per això com a pare de monjos anacoretes li cantem: "Puig que sou tant piadós,/ dirigiu l´anima mia:/ Oiu al que ab Vos confia/ Sant Sabas molt glorios".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada