El pare Marc Taxonera (VILAWEB/ONTINYENT, 28/12/2014)

Quan el setembre de 1984 vaig entrar a Montserrat, el meu mestre de novicis, el P. Josep M. Soler, m’assignà com a lloc de treball el que encara avui anomenem Col·leccions, amb l’objectiu d’ajudar un monjo, ja ancià i venerable, el G. Pere Damià Jutglar, en la conservació i classificació dels documents que feien referència a Montserrat. A les Col·leccions de Montserrat arxivàvem en unes carpetes de cartró els programes de les romeries de les parròquies i dels concerts de l’Escolania, les notícies dels diaris i de les revistes que parlaven del nostre monestir, medalles, postals i estampes de la Mare de Déu de Montserrat, fotografies, recordatoris de professió i d’ordenació dels monjos, la crònica mensual del monestir i diversos documents relacionats amb la comunitat.

Si bé el meu 'cap' directe a les Col·leccions era el G. Pere Damià, el monjo responsable d’aquesta secció era el P. Marc Taxonera, un home al qual jo mirava com un xiquet mira son pare, alçant els ulls ben amunt. I és que l’alçada del P. Marc imposava, i el seu rostre seriós, encara que de vegades rialler, feia respecte.

Poquet a poquet vaig anar descobrint qui era aquell monjo, que aparentment podia semblar callat i distant, però que quan el coneixies t’adonaves que estaves davant d’un pou de saviesa, amb una memòria prodigiosa i amb un sentit de l’humor ben peculiar.

Si l’Església catalana (a diferència de l’Església valenciana) ha tingut 'una voluntat solidària per la defensa dels drets humans i la democràcia', com ha recordat aquests dies el caputxí P. Joan Botam, el P. Marc era una de les cares més visibles d’aquesta Església compromesa amb el País i amb la cultura i la llengua catalanes. I és que durant la dictadura, l’Església catalana va acollir i defensar els grups i les persones que lluitaven pels drets nacionals de Catalunya i aquells que lluitaven per la democràcia. Com ha recordat el P. Abat Josep M. Soler, el P. Marc 'va tindre un paper en l’acolliment de les persones i els grups que s’aixoplugaven a Montserrat per evitar una detenció, o per elaborar projectes d’àmbit polític o social que prepararen un futur democràtic per al nostre País'. Per això el P. Marc va posar en pràctica, com ens recordava el P. Abat Josep M. Soler, 'l’acolliu tothom', que el papa Pau VI encarregà a l’Abat Cassià, quan aquest va ser acusat de comunista. Pau VI no solament no va desautoritzar l’Abat Cassià, acusat per la dreta més ultra, sinó que l’encoratjà a continuar rebent i a acollint 'tothom'.

El P. Marc va ser l’home 'omnipresent', com el definí l’escriptora Montserrat Roig, pel seu compromís i el seu treball en el món associatiu, cultural i fins i tot polític. La seua fidelitat a la cultura catalana i a la democràcia el portà a ser un dels fundadors del Grup Cristià de Promoció i Defensa dels Drets Humans. També va ser membre del Comitè Executiu de Justícia i Pau de Barcelona, i alma mater del Centre d’Estudis Catalans de la Universitat de la Sorbona-París IV. Així mateix, fou membre del Comitè Executiu del Congrés de Cultura Catalana, del Patronat de la Fundació Congrés de Cultura Catalana i del Centre Unesco de Catalunya, i fundador i directiu de l’Associació d’Arxivers de Catalunya. Per això, com ha dit el P. Abat Josep M. Soler, el P. Marc Taxonera va ser 'testimoni de molts fets de la transició política i de la història recent del nostre País i de l’Església'.

Nascut a Barcelona el 12 de setembre de 1919, va fer els estudis primaris i el batxillerat a la Mútua Escolar Blanquerna i entrà a Montserrat el 5 d’agost de 1942. Va fer la professió simple el 6 d’agost de 1943 i la solemne tres anys més tard, el 15 d’agost de 1946. Després de ser ordenat prevere el 1949, el P. Marc Taxonera va ser enviat a estudiar arxivística a l’École Nationale de Chartes, i el 1952 fou nomenat director de l’Arxiu de Montserrat i alhora, bibliotecari del monestir.

Amb la mort del P. Marc Taxonera, desapareix un dels monjos 'històrics' de Montserrat, testimoni de molts fets de la transició política i de la història recent del nostre País i de l’Església. El P. Marc va ser un referent i un suport per als perseguits pel franquisme, davant les dificultats del moment, ja que emergia entre els qui donaven la cara amb dignitat, per superar les inevitables escaramusses amb la policia franquista.

Molts pensen que els monjos ens hem de limitar a pregar i a callar, com si el dolor i la tragèdia del nostre món no tinguera res a vore amb nosaltres. Però els monjos, arrelats a la terra, a la cultura i a la llengua del país que ens acull, no podem restar indiferents a la realitat que ens envolta. Si bé els monjos som solitaris, també som solidaris amb el patiment de la gent i amb els seus problemes. Per això durant el franquisme, en un temps en què la nostra cultura era perseguida, i en l’absència de llibertat i de democràcia, Montserrat va fer un paper de suplència, per tal d’ajudar a recuperar els drets nacionals i la democràcia a Catalunya.