Això deia el cardenal Cañizares en la seua entrada com a nou pastor de la diòcesi valenciana. És d’agrair aquest declaració d’intencions (tot i que hauria de ser normal que un valencià se senta valencià) quan al llarg de la història més recent (i més antiga) del bisbat de València, hem tingut bisbes que, precisament, no s’han caracteritzat per estimar la llengua i a la cultura dels valencians.
És veritat que el bisbe Carlos Osoro va manifestar (com també ho va fer abans el bisbe García Gasco) la seua intenció de sintonitzar amb la nostra cultura i d’aprendre la nostra llengua. Però només van ser bons propòsits i res més. I per això la litúrgia a la catedral sempre era en castellà. Algú entendria que un bisbe de Salamanca o de París no parlara i no celebrara la litúrgia en la llengua dels cristians d’aquelles diòcesis?
La declaració del bisbe Antonio Cañizares és una bona notícia. Però ara cal que passe de les intencions a la pràctica. Quan començarà a celebrar l’Eucaristia (a les zones valencianoparlants) en la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la Beata Pepa Naval? Quan seran presentats a Roma els textos litúrgics en valencià, preparats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Quan serà possible que a la Facultat de Teologia els seminaristes estudien en valencià? quan es farà un homenatge al P. Pere Riutort i al professor Sanchis Guarner i a Ferrer Pastor que van formar part de la Comissió Litúrgica que va fer possible el Llibre del Poble de Déu?
Malgrat la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, desgraciadament l’Església (amb l’Exèrcit) és l’única institució que continua marginant el valencià.
Amb motiu del 9 d’Octubre, l’arquebisbe Antonio Cañizares deia: “Al besar la Reial Senyera voldria també manifestar i recordar com les arrels i tradicions valencianes estan íntimament unides a la fe i a la vida cristiana”. I és veritat! Però per què la fe no està unida a les arrels i tradicions valencianes sinó al contrari?
Per això no és estrany l’anècdota que mon pare contava: En un poble valencià hi havia una criada, a qui la seua senyora, rica , en privat, maltractava i explotava sense pietat. La criada estava desesperada, i al final, sabent que la senyora era una beata, decidí disfressar-se de marededéu i aparèixer-se-li a la nit, per dir-li de part de Déu que deixara de turmentar la seua fadrina. Amb un cobertor es feu un mantell, amb un filferro una corona, i amb un ciri a la mà es presentà a la cambra on dormia aquell dimoni que tant la feia patir. En entrar a l’habitació li digué: “Senyoreta sóc la marededéu”. No tingué temps de dir res més perquè la senyora s’alçà del llit i amb punyades i puntellons la va traure de l’habitació, trencant-li a l’esquena el catret d’anar a missa. Quan pel soroll i els crits acudiren els veïns a socórrer la criada, l’ama, mig histèrica, cridava: “Animal, més que animal. Veges tu, presentar-se com la marededéu i parlant en valencià”. I mon pare subratllava: “Mireu bé el cas. No li havia cridat l’atenció ni la disfressa de l’aparició, ni que se li haguera dirigit dient-li “senyoreta”. El que l’havia escandalitzat i havia destapat l’engany, és que la “marededéu” parlara en valencià”.
I és que si ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta de l’Església, com havia de parlar en valencià aquella “marededéu”? I això fins quan? Algun dia els cristians valencians podrem celebrar, amb naturalitat la litúrgia en la nostra llengua?
L’arquebisbe Cañizares deia que se sent “més valencià que mai”. A vore si fa possible la inculturització de l’Església valenciana. Seria el miracle més gran, de tots els que va fer, que faria Sant Vicent Ferrer. Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada