divendres, 17 d’octubre del 2014

El Llibre del Poble de Déu 40 anys després (La Veu del País Valencià, 17/10/2014)

El passat 9 d’Octubre, aniversari de la Dedicació de la catedral de València, s’acompliren 40 anys de la presentació, per part dels bisbes del País Valencià, del “Llibre del Poble de Déu”, el missal dominical i festiu preparat pel P. Pere Riutort i editat per Gorg. 

Va ser el 9 d’octubre de 1974, quan l’arquebisbe de València, Josep Mª Garcia Lahiguera, juntament amb els seus bisbes auxiliars, Jesús Pla i Josep Gea, i els bisbes Pau Barrachina, d’Oriola-Alacant i Josep Mª Cases, de Sogorb-Castelló, presentaven el “Llibre del Poble de Déu”. Els cinc bisbes desitjaven que la implantació de la litúrgia en llengua vernacla en l’Església, portara “fruits de major unitat, de major comprensió i vivència de la Paraula de Déu”. Els bisbes valencians afegien: “Ens plau presentar hui als fidels valencians, aquesta edició del Missal Dominical i Festiu, que esperem que siga instrument de profitosos béns espirituals”.

El “Llibre del Poble de Déu” conté el cantoral popular, les celebracions de diumenges, festivitats i Setmana Santa, l’Ordinari de la missa, Sagraments i Misses Rituals dels Sagraments i de la Professió Religiosa, la litúrgia dels Difunts, un apèndix del Missal Romà, litúrgia en llatí i diverses pregàries litúrgiques per a misses de xiquets i “de reconciliació”, així com pregàries en família, en grup p individuals.
 

El P. Pere Riutort

Amb la seua aprovació eclesiàstica, els bisbes valencians, fa 40 anys declaraven aquesta obra, “apta per als actes litúrgics fins a la publicació de les edicions cultuals valencianes”.

Els textos litúrgics del “Llibre del Poble de Déu”, eren una adaptació per a ús de les diòcesis de València, Oriola-Alacant i Sogorb-Castelló, aprovada pels bisbes respectius i realitzada per la Comissió Interdiocesana corresponent.

Desgraciadament, tant el P. Riutort com els capellans valencians que utilitzaren aquests textos, van ser atacats i insultats. I el més greu: els bisbes que els van aprovar, llevat del bisbe Josep Mª Cases Deordal, de Sogorb-Castelló, mai no el van fer seu.

40 anys després del “Llibre del Poble de Déu”, els cristians valencians continuem marginats al si de la nostra Església, a diferència d’altres comunitats lingüístiques acollides i respectades. Com ha de ser! Així, a finals d’agost, la parròquia de Sant Valer i Sant Vicent, de Russafa, va celebrar una Eucaristia amb cants en xinès, on l’homilia del bisbe Osoro va ser traduïda al xinès. La parròquia també va editar un devocionari bilingüe castellà-xinès. I mentrestant el valencià continua quedant-se a les portes dels temples.
 

La llengua de Sant Vicent prohibida pels bisbes

I en ple segle XXI, al País Valencià, els rectors continuen discriminant la nostra llengua. L’última anècdota coneguda me l’ha contada l’amic Francesc Jordà. Resulta que el 28 de setembre batejaren la seua filla, i ell i la seua dona li demanaren al rector que el bateig fóra en valencià. “Cap problema”, els digué ell. La sorpresa va ser quan, enmig de la celebració, el rector els digué que “ara anem a resar el Padre Nuestro en castellà per a que el puga resar tot el món” (?) Aquell rector deu creure que tot el món resa en castellà? L’amic Francesc, la dona i els padrins li digueren que no, que el Pare Nostre s’havia de resar en valencià que era la llengua que entenien i parlaven els pares de la xiqueta que era batejada, la llengua dels padrins, dels amics i de tota la gent que participava en la celebració. I el Padre Nuestro es va resar en valencià!! Aquesta és la manera de reivindicar la nostra llengua i no claudicant davant d’aquells que es pensen que “tot el món resa en castellà”!! I que Déu no entén el valencià! Encara haurem de sentir el “hable usted en cristiano”?

A primers de setembre, en unes declaracions a la Cope, el nou arquebisbe valencià, Antonio Cañizares, deia que “s’ha d’evangelitzar la cultura”. Però quan inculturitzarem l’Evangeli? Quan farem que l’Evangeli puga proclamar-se en valencià, amb tota normalitat, quan s’anuncia en coreà, nàmbia o xinès?

L’estiu passat, el papa Francesc, en rebre els campions de futbol americà deia: “És part de la meua identitat cultural”. I el 28 d’agost afirmava també: “Crist no anul·la les cultures”. I per què l’Església del País Valencià continua ignorant la cultura dels valencians?
 

01 portada interior


02 Contraportada interior i 1a part presentació dels bisbes


03 2a part presentació 9.10.74


04 Pàg 14 de Anotacions introductòries

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Juan Cotino, ‘màrtir de la fe” (Castelló Notícies, 18/04/2024)

  És un deure de l’Església pregar pels difunts. Per tots els qui han mort, siguen qui siguen. I per això el 13 de juliol de 2020, a la parr...

MONTSERRAT