El dia 21 de febrer celebrem la festa de Sant Pere Damià, un dels monjos que, durant el segle XI més va treballar per fomentar la vida cristiana i la reforma de l´Església.
Pere, aquest era el seu nom original, que va nàixer a Ravenna el 1004, era el més menut d´una família pobra i nombrosa. En quedar orfe va ser maltractat per un dels seus germans més majors, fins al punt que el xiquet anava descalç i mal vestit, i s´ocupava del ramat. Però un altre germà seu, de nom Damià, un home de cor bo, s´apiadà d´ell i li va donar una bona formació. En agraïment a aquest germà, que va ser com el seu àngel de la guarda, Pere prengué el seu nom, i passà a anomenar-se Pere Damià.
El jove, d´una gran religiositat, feia dejunis rigorosos i vetles de pregària, i així va ingressar a la vida monàstica com a ermità, al desert de Fonte-Avellana. Va ser en aquest lloc on es dedicà per complet a la vida espiritual, amb una exagerada austeritat. Va ser ell mateix que veié que els excessos li perjudicaven la salut i d´aquesta manera va moderar la seua ascesi. Convençut que el rigor no porta mai coses bones, ho ensenyà als seus germans de Fonte-Avellana.
El jove, d´una gran religiositat, feia dejunis rigorosos i vetles de pregària, i així va ingressar a la vida monàstica com a ermità, al desert de Fonte-Avellana. Va ser en aquest lloc on es dedicà per complet a la vida espiritual, amb una exagerada austeritat. Va ser ell mateix que veié que els excessos li perjudicaven la salut i d´aquesta manera va moderar la seua ascesi. Convençut que el rigor no porta mai coses bones, ho ensenyà als seus germans de Fonte-Avellana.
Dedicat a l´estudi de la Sagrada Escriptura, Pere Damià va arribar a ser un autèntic mestre de vida monàstica a Fonte-Avellana, fins al punt que va ser elegit prior. De Sant Pere Damià no tenim cap Regla completa, però a través dels seus escrits podem descobrir els seus ensenyaments com a home de Déu. Per això podem considerar-lo com un dels fundadors de la Camàldula (encara que el fundador pròpiament va ser Sant Romuald), on els monjos viuen una mescla de vida eremítica i cenobítica alhora.
Fundador de diversos monestirs i pare de monjos en la soledat, la penitència i l´austeritat de vida, va fer diversos serveis en la vida apostòlica, amb una notable activitat en la vida de l´Església, malgrat la seua vocació eremítica. I és que els monjos, que certament tenim una vocació a la pregària, el silenci i la vida fraterna, no ens desentenem del nostre món. Al contrari, solitaris, som també solidaris amb el dolor i les esperances de la nostra societat. La nostra vida al monestir no és una fugida, ni molt menys encara una despreocupació del món. Com ha dit la germana Montserrat Unterlöhner, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat, les monges i els monjos "no fugim del món, senzillament deixem de posar-lo al centre de la nostra vida, per fer allò que Déu ens demana". Però quan fa falta, ens comprometem amb els anhels i les lluites de la gent que pateix.
Fundador de diversos monestirs i pare de monjos en la soledat, la penitència i l´austeritat de vida, va fer diversos serveis en la vida apostòlica, amb una notable activitat en la vida de l´Església, malgrat la seua vocació eremítica. I és que els monjos, que certament tenim una vocació a la pregària, el silenci i la vida fraterna, no ens desentenem del nostre món. Al contrari, solitaris, som també solidaris amb el dolor i les esperances de la nostra societat. La nostra vida al monestir no és una fugida, ni molt menys encara una despreocupació del món. Com ha dit la germana Montserrat Unterlöhner, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat, les monges i els monjos "no fugim del món, senzillament deixem de posar-lo al centre de la nostra vida, per fer allò que Déu ens demana". Però quan fa falta, ens comprometem amb els anhels i les lluites de la gent que pateix.
Com que Pere Damià coneixia la difícil situació que vivia l´Església sobre l´any 1044, durant el pontificat del papa, desgraciadament cèlebre, Benet IX (1032-1044), el nostre sant monjo intervingué per lluitar contra la simonia i el concubinat dels clergues. Per això Pere Damià es va alegrar amb l´elecció del nou papa, Gregori VI (1045-1046). També assistí al Concili del Laterà (1047) i ja després tornà a la soledat de Fonte-Avellana. Amb tot, era necessari que la seua saviesa es posara al servei de l´Església i del papa, degut sobretot a la santedat. Per això l´emperador Enric III el va encoratjar a actuar. D´aquesta manera Pere Damià va dirigir una cèlebre carta al papa Climent II (1048) en la que li demanava que apostara per donar un nou impuls a la reforma eclesiàstica. La mort de Climent II va deixar aquesta reforma en mans del seu successor, Lleó IX (1048-1054) que va acabar amb els problemes de la simonia i la relaxació eclesiàstica.
Va ser el papa Esteve IX (1057-1058) qui va crear cardenal Pere Damià, malgrat la resistència del sant monjo, que no acceptava cap honor. A la mort d´aquest papa hi hagué a l´Església com un intent de cisma i Pere Damià es va retirar a Fonte-Avellana. Però amb l´elecció del papa Nicolau II (1059-1061), Pere Damià va haver de tornar de nou a participar de la vida apostòlica, per tal de posar pau i ordre a Milà. També va contribuir a acabar amb el cisma creat amb l´elecció d´un antipapa i va continuar treballant per la reforma de la vida monàstica i els drets pontificis. Amb ganes de tornar a la vida eremítica, li va demanar al papa Alexandre II poder renunciar a totes les dignitats i instal·lar-se de nou a Fonte-Avellana, on es va dedicar a la pregària, el dejuni i l´ascesi. Però el 1066 encara hagué de deixar la solitud, per fer diverses activitats pastorals a Montecassino, a Florència i a Alemanya.
Va ser el papa Esteve IX (1057-1058) qui va crear cardenal Pere Damià, malgrat la resistència del sant monjo, que no acceptava cap honor. A la mort d´aquest papa hi hagué a l´Església com un intent de cisma i Pere Damià es va retirar a Fonte-Avellana. Però amb l´elecció del papa Nicolau II (1059-1061), Pere Damià va haver de tornar de nou a participar de la vida apostòlica, per tal de posar pau i ordre a Milà. També va contribuir a acabar amb el cisma creat amb l´elecció d´un antipapa i va continuar treballant per la reforma de la vida monàstica i els drets pontificis. Amb ganes de tornar a la vida eremítica, li va demanar al papa Alexandre II poder renunciar a totes les dignitats i instal·lar-se de nou a Fonte-Avellana, on es va dedicar a la pregària, el dejuni i l´ascesi. Però el 1066 encara hagué de deixar la solitud, per fer diverses activitats pastorals a Montecassino, a Florència i a Alemanya.
Sant Pere Damià va morir el 21 de febrer de 1072, després d´haver servit l´Església amb fidelitat, i per això va ser proclamat Doctor de l´Esglesia. Va ser el precursor de la gran reforma eclesiàstica que més tard faria el papa Gregori VII. Sant Pere Damià volia el que després, un segle més tard, va aconsellar el bisbe Balduí de Canterbory als capellans, en el seu "Tractat sobre el Santíssim Sagrament de l´Eucaristia": "Vosaltres, ministres del Senyor, honoreu el vostre ministeri. Que Déu siga santificat en vosaltres, perquè, en vosaltres, es manifeste tal com és: sant, pur, incontaminat. Que la vostra conducta siga tal, que els qui vos vegen puguen dir: Aquests són els autèntics sacerdots del Senyor, els veritables deixebles de Jesucrist. Penseu en la dignitat del sacerdoci que se vos ha atorgat. Que les vostres mans estiguen netes de tota corrupció i de tot suborn. La manera de viure de Crist se´ns presenta com a model per a la nostra vida".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada