(Josep Miquel Bausset/CR) Aquest dilluns 12 d’agost fa 100 anys del naixement del cardenal Narcis Jubany, bisbe de Girona i arquebisbe de Barcelona entre 1972 i 1990.
Bisbe plenament conciliar i montinià, Jubany afirmava que “l’allunyament de l’Església en relació amb el franquisme, va ser possible gràcies al Vaticà II” i per això, durant les sessions del Concili en les que va participar, el bisbe Jubany va apostar clarament per l’aggiornamento. En una intervenció seva a l’aula conciliar el 15 d’octubre de 1963, el bisbe Narcís defensà en nom de dotze bisbes espanyols la col·legialitat episcopal de l’Església: “L’estructura jeràrquica és primacial i col·legial alhora, des del punt de vista teològic i jurídic”. Això va causar una gran indignació en la major part de l’episcopat espanyols, profundament franquista. Anys més tard, el cardenal Jubany recordava que en eixir de l’aula conciliar, “els nostres germans en l’episcopat s’esforçaven en saber quins eren aquells bisbes traïdors”.
Home entranyable, molt intel·ligent i dialogant amb totes les sensibilitats de l’arquebisbat de Barcelona, el cardenal Jubany, un home brillant, tenia una notable formació jurídica (com a bon canonista) però revestida d’una gran humanitat. Per això es queixava del fet que “el Dret Canònic alguna vegada ha fet mal a la gent”.
El cardenal Jubany va patir, pel fet que tenia un ideal d’una Església més democràtica i més sensible als problemes de la societat. Recolzà els capellans obrers des suburbis i fins i tot pagà algunes multes que els imposava el franquisme.
La seva saviesa i la seva prudència van deixar una forta empremta en l’Església de Barcelona. A més sabia confiar en els altres, fins al punt que deia: “Jo no sé de tot”.
Home de diàleg, l’1 de gener de 1977, en l’homilia de la Jornada Mundial per la pau, el cardenal Jubany s’afegia a la petició d’una amnistia “un desig que jo comparteixo”.
El canonge Josep Maria Martí Bonet recordava que el cardenal Jubany i ell mateix, es reunien cada mes amb el cardenal Tarancon i el pare Martín Patino (en un lloc discret) per perfilar línies d’actuació conjuntes. Com ha dit el canonge Martí Bonet, el cardenal Jubany “sabia mirar als ulls” i “amb una actitud sinodal, col·laborava i confiava amb capellans, religiosos i laics”.
A finals de 1971 fou nomenat arquebisbe de Barcelona, per substituir a D. Marcelo, després de la campanya “Volem bisbes catalans” i va ser creat cardenal pel papa Pau VIè el 5 de març de 1973. Els seus contactes amb bisbes d’altres països, li van donar una visió oberta i ecumènica de l’Església i amb Tarancon, va tindre un paper clau durant la Transició. Jubany, de línia clarament montiniana, va ser un dels bisbes catalans que va participar en la redacció del document “Arrels cristianes de Catalunya”, de 1985.
En els seus 18 anys com a arquebisbe de Barcelona, va recuperar el ministeri del diaconat permanent (restablert i renovat pel Vaticà II) i va convocar el 1981 l’Assemblea Diocesana, per dialogar entre les diverses maneres de pensar, sobre la problemàtica de l’Església. Una de les obres més destacades de Jubany va ser la creació a Barcelona de la Universitat Ramon Llull. També va propiciar un diàleg entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Així en l’Eucaristia de la festa de la Mercè de 1982, el cardenal Jubany demana al president Pujol i a l’alcalde Maragall, “un llenguatge noble i sense ultratges”, i el 1989 exhortava a “una bona intel·ligència entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona”.
Sol·lícit per Montserrat, que “sempre ha sabut estimar Catalunya i els catalans”, el cardenal Jubany pujava cada any el 27 d’abril, per presidir la missa conventual, el dia de la patrona de Catalunya. L’1 d’abril de 1989, el cardenal Jubany presidia la benedicció abacial del pare Abat Sebastià Bardolet. El cardenal deia: “Pare Abat: Recordeu que sou abat, no solament d’un monestir il·lustre per la seva història i pel seu guiatge espiritual, cultural i litúrgic, que de segles ha exercit, sinó també, d’aquest monestir, que és custodi de la imatge entranyable de la Mare de Déu de Montserrat. Ella és el cor i l’ànima de Catalunya i celestial patrona de les diòcesis catalanes”.
Nascut ara fa 100 anys a Santa Coloma de Farners el 12 d’agost de 1913, al si d’una família humil, Narcís Jubany i Arnau va estudiar al seminari de Barcelona. Ordenat prevere el 30 de juliol de 1939 i destinat de vicari a Piera, aviat fou enviat a ampliar estudis a la Universitat de Comillas, on obtingué el doctorat en Dret Canònic. Posteriorment a la Universitat Gregoriana de Roma, es doctorà en Teologia. Va ser professor de Dret Canònic al Seminari de Barcelona, viceconsiliari dels Joves d’Acció Catòlica i consiliari de l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes.
Canonge de la catedral de Barcelona, el 24 de novembre de 1955 va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona (amb l’arquebisbe Modrego) i el 1964 bisbe de Girona, on va desplegar una gran activitat, sobretot en la renovació pastoral i litúrgica. Va participar activament en el Concili Vaticà II, amb algunes intervencions seves que van ser decisives en el grup dels pares conciliars progressistes i va tindre problemes amb les autoritats franquistes, sobretot per les seves paraules en català, a la festa de Corpus de 1969.
Després de 18 anys a Barcelona, el 23 de març de 1990 se li va acceptar la dimissió de la seu barcelonina, que va ocupar el llavors bisbe de Tortosa Ricard Maria Carles.
El cardenal Narcís Jubany va morir el 26 de desembre de 1996, després d’haver viscut els últims anys de la seva vida, d’una manera senzilla, a la residència dels germans Camils al Guinardó de Barcelona.
Va ser mossèn Josep Maria Aragonès, en l’Eucaristia de l’enterrament del cardenal Jubany, qui el definí com un home que sobresortia “per la senzillesa, l’austeritat i el seu caràcter pacificador”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada