L’any 1950 el bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancon, escandalitzat per la fam que patia la gent del bisbat, escriví la pastoral, “El nostre pa de cada dia”, un text que provocà la ira del franquisme. I és que en aquella pastoral, Tarancon defensava “el dret dels pobres i dels obres a tindre pa en abundància, per portar una vida digna i humana”. Tarancon, cansat de trucar portes de l’Administració, sense cap resposta
positiva, va escriure aquella pastoral per denunciar la fam que hi havia al seu bisbat, en plena postguerra, degut als negocis de l‘estraperlo: “Hi ha moltes famílies (deia el bisbe de Solsona) que no tenen els aliments més indispensables”.
I és que la fam, germanes i germans, era, i és encara avui, un drama per a molta gent. No tenir pa a casa, no arribar a final de mes, i fins i tot morir de gana, com passa a tants països del Tercer Món, és el gran escàndol de la humanitat. Per això avui Jesús (Mt 14:1-12) es fa solidari i proper de la gran gentada que l’havia seguit. El text de Sant Mateu ens diu que Jesús se’n compadí. I el text explicita aquesta compassió, dient-nos que curava els malalts i alimentava els qui el seguien .El do de la compassió, de fer nostra la passió de l’altre, de com-patir amb l’altre, el sentiment de pietat, no de pietisme, com ha dit el papa, significa estar a prop dels qui sofreixen, dels qui passen fam, dels qui estan mancats d’esperança.
A l’Evangeli de la multiplicació dels pans i dels peixos, hi ha dues actituds contraposades. Per una part tenim els deixebles que suggereixen Jesús que acomiadi la gent que el seguia, “perquè vagin als poblets a comprar-se menjar”. I per altra part hi ha la sol·licitud de Jesús pels qui pateixen, pels qui tenen gana. Per això el Mestre, que mai no acomiada ningú, demana que els deixebles donin de menjar aquella gran gentada. Seria l’actitud “assenyada”, pràctica, diguem-ho així, dels apòstols i la “utòpica”, de Jesús. Però com passa tantes vegades a la vida, allò que sembla impossible es pot fer realitat.
I és que avui, com sempre, és un escàndol que encara hi hagi fam i malnutrició al món. Per això els deixebles de Jesús hem d’actuar com ell ho va fer. Com ha dit el papa Francesc, “quan l’aliment es comparteix de manera equitativa, amb solidaritat, a ningú no li manca el que és necessari”. Per això, “cada comunitat ha d’anar a l’encontre de les necessitats dels més pobres” (5 de juny de 2013 ) Va ser aquesta l’actitud de Tarancon fa més de mig segle. I és també aquest, el gest del bisbat de Lleida de cedir una part del Seminari per crear habitatges per a gent desnonada o en risc d’exclusió social. O les iniciatives del nostre bisbat de Santa Feliu a favor dels immigrants, dels aturats, de les famílies que no poden arribar a finals de mes. O el compromís de les congregacions religioses o de les parròquies, que des de Cáritas, es fan càrrec dels qui han perdut la llar o dels qui ja no poden donar menjar als seus petits.
¿No és la fraternitat (també avui) que fa possible el miracle dels pans i dels peixos? Així ho va veure la mare Teresa de Calcuta, quan portà una mica d’arròs a una família que passava dificultats. Quan la dona rebé l’arròs, n’agafà la meitat i sortí de casa. En tornar a la llar, la mare Teresa li preguntà on havia anat i la dona li digué que una seva veïna, que era budista, també passava gana i que li havia portat la meitat d’aquell
arròs. Són actituds i iniciatives que ens han de moure a compartir allò que tenim. Com el que han fet uns joves que conec, que es van casar fa dos mesos, i que han donat a Càritas, tots els diners que van rebre dels amics i de la família pel seu casament.
Aquests són els gestos que ens fan deixebles de Jesús! El papa Francesc ho diu així: “Vet aquí el miracle: més que una multiplicació és un compartir, animat per la fe i la pregària”. (Paraules del papa a l’Àngelus del 2 de juny de 2013) Per això el papa ens urgeix a “afrontar tots plegats, un problema que interpel·la la nostra consciència personal i social, per trobar una solució justa” (16 de juny de 2013).
L’Eucaristia que ara celebrem, germanes i germans, és sempre sagrament de fraternitat i de comunió. I per això ens empeny a fer un món més humà, on tot compartint allò que tenim, puguem reconèixer-nos fills d’una mateix Pare, acabant així amb l’escàndol de la fam. Perquè com deia el bisbe Òscar Romero, “No és voluntat de Déu que uns tinguin de tot i altres no tinguin res. Això (deia el bisbe Romero) no pot
ser de Déu” (10 de setembre de 1978).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada