Jean Vanier (DIARI DE GIRONA, 02/08/2014)

El 5 d'agost de 1964, dimarts en farà 50 anys, Jean Vanier va comprar una casa vella, a 100 quilòmetres de París, on començà a acollir persones sense família que tenien una discapacitat psíquica. Naixia la primera comunitat de L'Arca, un espai que, com el seu nom indica, mostrava ja des dels seus inicis l'esperit d'acolliment de Vanier. Nascut el 10 de setembre de 1928, Jean Vanier va fer la carrera militar, que abandonà el 1950 per estudiar filosofia i teologia. Un dia, en anar a visitar el seu amic el P. Thomas Philippe, capellà d'una residència amb persones amb limitació mental, Vanier descobrí que aquells homes i dones tenien una gran capacitat de tendresa i també de sofriment. Humanista, filòsof i teòleg i sobretot home d'un cor gran, Vanier va fundar L'Arca per acollir en un ambient familiar persones amb una discapacitat intel·lectual i per humanitzar la vida d'aquests homes i dones, massa vegades ferits per la incomprensió i pel rebuig social.

En una societat com la nostra que exigeix una perfecció, moltes vegades exagerada, les persones amb una certa fragilitat ens conviden a acceptar les pròpies limitacions. Vanier ho continua fent així a través de la via del cor, que consisteix a posar les persones en un primer pla. Sobretot les rebutjades i ferides. Així, cada comu?nitat de l'Arca ajuda els seus membres a reconèixer que hi ha moltes coses al nostre interior que s'han de purificar, tenebres que han de transformar-se en llum, i pors que s'han de transformar en confiança. En la se?va actitud d'acolliment, Vanier veu Jesús en els altres. Però no el Jesús dels dogmes, sinó el que viu, respira i camina al nostre costat, el que humanitza la nostra vida.

 

Apassionat i compromès amb la lluita per la dignitat i pels drets dels discapacitats intel·lectuals, Vanier, acollint aquests homes i dones (amb més de 150 comunitats a 40 països) s'ha convertit en un germà per a tots els qui viuen amb ell. A les comunitats de l'Arca tots comparteixen la mateixa vida, la mateixa taula, les celebracions, l'amistat i la confiança mútua. Per això són llocs de vida i de creixement, on tots són necessaris. Com deia D. Bonhoeffer, "en una comunitat hem de saber que no només els dèbils necessiten els forts, sinó que també els forts no poden prescindir dels dèbils, ja que l'eliminació de les persones més fràgils porta la comunitat a la mort". 

Sabent que naixem i morim enmig d'una extrema fragilitat, Vanier va començar a humanitzar la vida dels més vulnerables, fent de cada comunitat de l'Arca, una família. Així, els seus membres poden descobrir les ferides que tots portem al cor, per assumir-les i, així, sanar-les i renéixer moguts per l'esperança, com es viu a la comunitat El Rusc de Tordera. 

Al nostre món hi ha massa gent desesperançada, massa crits sense respostes, massa persones que moren en la soledat. Per això la necessitat d'unes comunitats basades en l'amor. D'ací que René Lenoir ens recordi com els nois indígenes del Canadà, si prometen un premi al nen que encerti una pregunta, tots junts busquen la solució, que donen, junts, al mateix temps. Aquests infants, arrelats fortament en un clima comunitari, consideren intolerable que només un d'ells guanyi un premi i els altres perdin. Però desgraciadament, la civilització occidental, fortament competitiva, ha oblidat el valor de la comunitat. Per això, Jessie Jackson, deixeble de Martin Luther King deia: "El meu poble és humiliat". I la Mare Teresa de Calcuta: "El meu poble té fam", subratllant l'aspecte col·lectiu i no l'individual, com Vanier fa a les comunitats de l'Arca des de fa 50 anys.