El 8 de juliol de l'any passat, el Sr. Rafael Brines escrivia a Levante-EMVun article (Cuando los Enriques se asociaron en Valencia) on recordava l'associació Sant Enric, amb la missa a l'església dels Sants Joans, cada 15 de juliol. Ara la festa litúrgica se celebra el dia 13 del mateix mes, aniversari de la mort del sant.
Enric, nom d'origen germànic, que vol dir «casa poderosa», va nàixer el 6 de maig de 973, al ducat de Baviera. Fill del duc Enric i de Gisela, el jove va ser destinat al servei de l'Església, i educat pel bisbe Wolfgang, de Ratisbona i per l'Abat Ramvold.
Quan va morir son pare, Enric heretà el ducat de Baviera, per la qual cosa abandonà la vida eclesiàstica. Casat amb Cunegunda, el 1002 va morir sense descendència l'emperador Ot III, cosí d'Enric. Per això, el 7 de juny de 1002, l'arquebisbe Willigis, de Maguncia, va ungir Enric rei d'Alemanya, primer pas per esdevenir emperador del Sacre Imperi Romà de la Nació Germànica. Després que es proclamara rei d'Itàlia, el 14 de febrer de 1014, Enric i la seua esposa van ser coronats pel papa Benet VIII, a l'església de Sant Pere de Roma. Enric, home recte i piadós, va jurar fidelitat a Déu i a l'Església Romana: «Nós, Enric, emperador, prometem, jurem i assegurem que serem protectors i defensors d'aquesta santa Romana Església». I el papa entregà a Enric l'espasa, el ceptre, una bola d'or i la corona.
Sant Enric, emperador de Baviera
Com a emperador consagrat i coronat, Enric podia vestir ornaments litúrgics, fer de diaca en la missa papal i rebre la comunió amb el pa i el vi. L'emperador Enric va actuar sempre amb fidelitat a l'Església i al seu poble, amb un esperit de servei, com canten uns Goigs del segle XVIII: «Essent Príncep de Bavier/ De virtuts foreu exemple/ Y en lo palau y en lo temple/ Vostre esprit lo mateix era:/ Sempre devot,sempre sant/ En la esglesia y en la cort».
Per tal de protegir l'Església, intervingué positivament en la reforma dels costums dels monjos i dels preveres. Així en el Concili de Pavia, el 1022, Enric, amb el papa Benet VIII, va dictar unes disposicions per fer complir el celibat eclesiàstic. Va intervindre també en la reforma de la vida monàstica, recolzant el moviment que a principis del segle X havia nascut a l'abadia de Cluny. La reforma cluniacenca, que va donar un fort impuls al vigor espiritual dels monestirs, va instaurar una gran congregació o orde de monjos, amb un únic superior que era l'abat de Cluny. Enric també va influir en la creació de diòcesis. Home piadós, Enric va morir a Grona el 13 de juliol de 1024 i el seu cos va ser enterrat a la catedral de Bamberg. De seguida es va propagar la seua fama de sant i per això, el papa Eugeni III el va canonitzar el 12 de març de 1146. El poble l'aclama amb aquests Goigs: «Puix que gran fou vostra gloria/ En vencer sempre'ls infeeels/ Alcansaunos desde'ls cels/ Ahont gosau vostra victoria».
I és que com deia Sant Enric (i que els nostres polítics haurien de recordar), «Déu no m'ha donat la corona per a fer el mal, sinó per a corregir els qui el fan».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada