Camil de Lel·lis va nàixer a Chieti, als Abruzos italians, el 25 de maig, dia de Pentecostès de 1550. Com que son pare era militar, Camil als 17 anys intentà entrar a l’exèrcit sense aconseguir-ho. Una ferida que el feia patir molt, va fer que el jove se n’anara a Roma, a l’hospital de Santiago, per tal de curar-se. En restablir-se, Camil es quedà a l’hospital com a criat. Però la seua afició al joc, va fer que el tiraren al carrer. Va ser quan s’allistà a l’exèrcit com a soldat mercenari. Però en acabar el temps militar, i seduït pel joc, va quedar en la misèria, fins al punt de demanar almoina a les portes de les esglésies. Va començar a treballar en la construcció, al convent caputxí de Manfredònia. I va ser el 2 de febrer de 1575, quan descobrí que Déu el cridava al seu servei. Per això demanà l’ingrés als caputxins. Com que la ferida s’havia obert de nou, Camil tornà a l’hospital de Santiago, on comprengué que havia de dedicar la seua vida a cuidar els malalts. És quan va pensar fundar una confraria per servir els malalts.
En ser ordenat prevere el 1584, Camil, amb altres companys, començà a viure, d’una manera pobra, en comunitat. Camil i els seus primers germans, van vore aprovada la seua confraria, gràcies al breu, “Ex omnibus”, de 18 de març de 1586, del papa Sixte V.
Tots els dies, Camil i els seus companys anaven a l’hospital de l’Esperit Sant, a prop del Vaticà, on atenien els malalts, en un ambient pobre i molt poc higiènic. També varen començar a assistir els presos i els moribunds, atenent, amb una actitud d’heroïcitat, les víctimes de la pesta i d’altres epidèmies. La fundació dels anomenats Ministres dels Malalts, va tindre lloc el 8 de desembre de 1591.
Els companys de Camil que es van escampar per d’altres llocs, portaven la Creu Roja al pit, que més tard s’ha internacionalitzat com a signe d’atenció als malalts, als refugiats i a tots aquells que pateixen. La congregació va anar estenent-se, però Camil va haver de suportar amb paciència diverses contrarietats, fins i tot dels religiosos que havien conviscut amb ell.
Camil, amb una entrega sol·lícita i heroica, va dedicar la resta de la seua vida, al’atenció física i espiritual dels malalts. La nit del 13 al 14 de juliol de 1614, Camil entrava en agonia, morint el dilluns següent, dia 16, quan tenia 64 anys. La notícia de la mort s’escampà per Roma, que plorà aquest servidor dels malalts.
Canonitzat el 29 de juny de 1746, el papa Lleó XIII, el 1886, va declarar Camil, juntament amb Sant Joan de Déu, patró dels malalts. I el 1930, també amb Sant Joan de Déu, el papa Pius XI el declarava patró del personal sanitari dels hospitals.
Sant Camil de Lel·lis, estimant i servint, va descobrir en els malalts, el mateix Crist.
A València els religiosos Camils van arribar el 1765 i en l’actualitat s’ocupen del servei religiós a l’hospital la Fe del Cap i Casal.
Enguany que celebrem el IV centenari de la mort de Sant Camil, cal agrair a Déu el testimoniatge d’aquest home abnegat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada