Amb cor de poeta i
veu de trobador, Francesc va nàixer el 1182 a Assís. El jove Francesc era alegre i
assidu a les serenates nocturnes, als peus dels balcons de les xiques més
boniques de la vila. Després d’una llarga malaltia, es va allistar com a
legionari, i de camí a Apúlia, el cavall es parà en sec i Francesc sentí una
veu que li deia: “Francesc, què és
millor, servir el servent o el Senyor?”. El jove tornà a Assís com
transformat, i de dia i de nit recordava aquella veu misteriosa. Els seus amics
que el veien com absent, es preguntaven de qui s’hauria enamorat Francesc. Però
el jove descobrí en l’Evangeli la faç de la seua enamorada: la germana pobresa.
A més, veié el rostre de Jesús en els leprosos que vivien al voltant d’Assís.
Un dia Francesc
entrà en l’ermita de Sant Damià, abandonada, i agenollat davant d’un Crist
bizantí, escoltà una veu: “Francesc,
repara la meua Església que amenaça ruïna”. Déu cridava Francesc a
restaurar l’Església, el Poble de Déu, com el papa Francesc, ara, també ens
crida hui a fer el mateix.
El jove tornà a
casa i vengué la mandolina i les millors teles de la botiga de son pare i
començà a reconstruir l’església de Sant Damià. Denunciat per son pare mateix,
Francesc es despullà de la roba que portava i digué: “Fins ara havia dit pare a Pere Bernardone. Des d’ara diré Pare meu que
esteu en el cel”.
Durant el dia
Francesc demanava almoina per les cases i de nit pregava. Al poc temps se li
van ajuntar els seus primers companys, que seguiren les paraules de Jesús: “No porteu or ni plata, ni sarró, ni diners
pel camí”. Francesc, comprenent que aquesta era la vocació que Déu li
oferia, es vestí amb una túnica, cenyida amb una corda i una caputxa i es calçà
amb sandàlies.
Enamorat de la
creació, tenint el sol com a germà i la lluna com a germana, Francesc restaurà la Porcíuncula on es
constituí la primera comunitat de germans frares menors, amb Bernat de
Quintavale, Silvestre, Gil...
Francesc, que va
ser trobador de Déu i enamorat de Jesús, va representar per primera volta un
Betlem, en una cova a prop de Greccio, el 24 de desembre de 1223, amb el bou i
la mula i un home fent de Sant Josep i una dona, de Maria.
El 14 de setembre
de 1223, a
la muntanya la Vèrnia Francesc
Els llavis de
Francesc es tancaren el 3 d’octubre de 1226, però damunt del seu cos, una
multitud de pardalets cantaven al trobador de Déu.
El seu Càntic de
les criatures i la seua pregària, d’una bellesa extraordinària, són expressió
de l’experiència de Déu i de la seua fraternitat universal.
Convent del Sant Esperit a Gilet
L’ermita de Sant
Francesc de Xelva i els convents franciscans d’Ontinyent, el Sant Esperit de
Gilet i la Mare
de Déu dels Àngels de València, ens recorden l’actualitat de Sant Francesc: un
home enamorat de la creació. Un trobador que descobria Déu en els hòmens i en
la natura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada