El cardenal Decourtray i el cardenal Taracon
Amb molta atenció he llegit (i m’han agradat!) els articles, “Religió i ciència”, de l’amic Josep Lluís Domènech i “Els altres fills de Déu”, de David Barrachina, a qui no conec, però que, pel fet de formar part de La Veu, també considere ja un amic. Amb aquestes ratlles i respectant profundament les opinions d’aquests dos amics, m’agradaria donar el meu punt de vista.
Josep Lluís Domènech plantejava el misteri de la fe, l’existència o no de Déu, les condemnes que l’Església ha fet de molts científics i la dificultat de lligar fe i ciència.
En primer lloc crec que l’Església, mai no hauria d’haver condemnat els científics!! Crec que el respecte per l’atre, és essencial!
Pel que fa al fet de creure, és veritat que la fe no ho explica tot! Ni molt menys! Però tampoc la ciència no té respostes per a tot!! La fe és sempre un do de Déu que, lliurement, s’accepta o es rebutja. La fe és creure en unes veritats revelades. Però també al llarg de la vida creiem, des de la ciència, unes altres veritats. No creiem que la terra és rodona? Cap persona, a simple vista podria demostrar que la terra és esfèrica. A no ser que faça un viatge a l’espai, i, des d’allí, puga vore la rodonesa de la terra. O que faça un viatge al voltant del món, per tornar al lloc d’on vaig eixir. També hem de creure que el cervell està format per una xarxa immensa de neurones. És gràcies a les investigacions de Ramón y Cajal i d’altres investigadors, que creiem que el cervell és així! Però no podem demostrar-ho personalment! Ens hem de fiar del que ens diuen els neuròlegs! Com tampoc no podem demostrar l’estructura helicoïdal de l’ADN, a no ser que tinguem un microscopi electrònic. Però no tots tenim un microscopi electrònic a casa! Creurem allò que les investigacions de Waston i Crick van demostrar sobre estructura de l’ADN.
Amb tot això vull dir que si la religió ens demana una adhesió a unes veritats, també la ciència ens ho demana. Perquè tots no podem demostrar tot allò que sabem sobre biologia, astronomia o medicina. Algú em pot demostrar que l’home va anar a la lluna? No van dir que era un muntatge televisiu? Clar que em crec que l’home va anar a la lluna! M’ho crec, perquè em fie d’aquells que van seguir aquell viatge. Per això, si la fe és una qüestió de creure en algú, la ciència també ens demana creure determinades realitats.
El professor i biòleg Francisco J. Ayala, ha defensat sempre la compatibilitat de la fe i la ciència. En una entrevista a EL PAÍS, el juliol de 2009, a la pregunta del periodista sobre la compatibilitat entre fe i ciència, el professor Ayala deia: “La ciència i la religió són com dues finestres de mirada del món. Allò que veiem des de cada finestra és diferent, però és el mateix món. I són compatibles. La ciència s’ocupa d’explicar els processos naturals per mitjà de les lleis naturals. La religió tracta del significat de la vida, del propòsit de les nostres relacions amb els altres; sobre aquestes coses, la ciència no té res de significatiu a dir. I la religió no té res de significatiu a dir sobre la ciència, perquè no tracta d’aquestes coses. Les dues s’interfereixen quan deixen el camp en el qual tenen autoritat i entren en l’altre. Eixe és el problema dels fonamentalistes cristians dels EEUU i els islamistes d’altres països, que volen fer de la Bíblia un text científic, com si fóra un tractat d’astronomia o biologia i aleshores sí que hi ha contradicció i es destrueixen a elles mateixes”.
Durant el seminari, Teologia de la Creació, organitzat per la Facultat de Teologia de Catalunya el febrer de 2009, el físic i teòleg John Polkinghorne, va defensar també la compatibilitat entre fe i ciència, dues matèries que, a la fi, busquen la veritat. I per això defensava també el diàleg entre fe i ciència, sabent, això sí, que, l’una i l’altra tenen limitacions.
Creure en Déu és una qüestió de fe, certament! Tot i que a mi m’agrada més dir, que és una qüestió de confiança! De la mateixa manera que confiem en els investigadors i en els científics, i creiem els seus descobriments!
Pel que fa a l’article de l’amic David Barrachina, certament que TOTS som fills de Déu. No hi ha fills de Déu de primera i fills de Déu de segona!! Déu no fa accepció de persones!! I l’Església, ¿fa distincions, pel fet d’haver beatificat uns màrtirs i no d’altres? Certament que no són més sants els qui van morir amb bales republicanes que els qui van morir amb bales franquistes! Tots els morts, totes les víctimes, s’han de respectar per igual!! Com ha dit el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, “Mai no podem instrumentalitzar els morts. I encara menys les víctimes d’assassinats. No podem fer-ho a favor de cap opció política nacionalista, d’un signe o altre”. I el P. Abat deia encara: “Tots els morts han de ser respectats sempre”.
La beatificació dels màrtirs es fa sempre com a resultat d’una petició, per part de la Congregació religiosa o del bisbat a la que pertanyien els assassinats, o bé de la família, després d’examinar la causa (el procés) de la mort dels màrtirs. És per això que només s’han beatificat els màrtirs que han estat inclosos en la causa de beatificació, a petició dels bisbat o de les congregacions religioses. La pregunta és, ¿per què no s’ha incoat la causa de beatificació dels assassinats (molts capellans bascos) pel bàndol franquista?
Pel que fa a la beatificació dels qui van morir per uns ideals en la defensa de la República, crec que si, hipotèticament l’Església haguera beatificat eixes persones, molts haurien acusat els bisbes de posar-se on no els demanaven. L’Església no pot beatificar unes persones que han mort pels seus ideals, sense que en aquest cas, les famílies d’aquelles víctimes ho demanaren! El que sí que hem de fer els cristians, és respectar tots els morts, sense diferències, com demana el P. Abat Josep Mª!! Perquè, com diu l’amic Barrachina, “L’humanisme no entén d’uniformes, ni robes talars”.
Crec que els màrtirs beatificats el dia 13, van morir per la fe. No eren “Caidos por Dios y por España”!!! Concretament, els 21 monjos de Montserrat màrtirs, van morir donant testimoni de Jesucrist. I els monjos assassinats no eren franquistes!! Montserrat mateix havia reconegut la legalitat republicana el 1931, sense cap problema. Per tant, no van morir per una qüestió política!!
Per altra part, també cal que siguen exhumades ja, les fosses comunes, com un acte de justícia i d’humanitat! I per dignitat!!
I el perdó? El papa Joan Pau II va demanar perdó nombroses vegades: per la Inquisició, per l’Holocaust, les croades, els pobles indígenes, la discriminació de la dona, l’esclavitud, el racisme.... I crec que encara hui hem de demanar perdó. Hem de demanar-nos perdó els uns als altres!! Perquè els perdó sempre ens fa més humans!! El perdó humanitza aquell qui el dóna i aquell que el rep!
L’Església espanyola, i també l’Església Valenciana i la Catalana, han de demanar perdó, per tot allò que en el passat, com a cristians, hem fet malament. La Carta Col·lectiva de 1937, va ser un error de l’Església. I per això, i per altres causes, hem de saber demanar perdó!!
El cardenal Decourtray, arquebisbe de Lió va crear una comissió per aclarir el paper de l’Església en la protecció de Paul Touvier, excap de la policia de Vichy i àlter ego de Klaus Barbie, el Carnisser de Lió. El 1992, aquesta comissió elaborà un informe que detallava la complicitat de molts capellans amb l’exmilicià. El cardenal Decourtray va obrir els arxius i va fer públic els secrets de l’arquebisbat. Cinc anys després, l’episcopat francès va publicar una “Declaració de penediment” de l’actitud de l’Església en el Règim de Vichy. Crec que aquesta actitud de l’Església francesa, és un bon exemple per als nostres bisbes!
Com va dir el cardenal Tarancon a l’homilia d’entronització del rei, l’Església ha de ser respectuosa amb el govern dels pobles, sense lligar-se a cap opció política: “L’Església no patrocina cap formació ni ideologia política. L’Església mai no determina quines autoritats han de governar-nos”.
El respecte, la col·laboració i el diàleg, sempre obrin camins de llibertat!! I el perdó, ens agermana i ens ajuda a cicatritzar les ferides!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada