Al Tall (La Veu del País Valencià, 18/10/2013)

Són molts els records, de festa i de lluita, de compromís i de reivindicacions que em porta el grup valencià Al Tall. Després vora 40 anys de fer cançó, de recuperar cançons i de fer-nos cantar, els amics d’Al Tall ho deixen. Han estat vora 40 anys d’il·lusió, de faena ben feta, d’esforç i de dificultats. Han estat vora 40 anys en què, al ritme del Tio Canya, Al Tall ha estat la consciència del nostre País!

Som molts els qui, en aplecs i festes als pobles, hem cantat (i ballat) al ritme d’Al Tall! Des de la Cançó de la llum i Arrier m’han posat a El xicot canta molt bé. I des del Darrer diumenge d’Octubre al Cant del sereno, Obriu cabretes, el Cant dels Maulets, la Pressa de Borriana o el Cant de la Muixeranga. Lletres i música que als anys setanta ens feren vibrar al ritme de Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia.

Vicent Torrent, Manolo Miralles, Miquel Gil.... han estat les icones de la Nova Cançó, amb Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Paco Muños, Els Pavessos, Lluís Llach, Lluís Miquel i els quatre Z, Carraixet, Josep Lluís Valldecabres....i Andreu Valor, Òscar Briz, Pau Alabajos, Feliu Ventura, la Gossa Sorda, Obrint Pas...
 

^{Al Tall, sempre amb nosaltres!}

En plena dictadura, quan els drets nacionals i la vertebració del nostre Poble eren somnis plens d’utopia, els amics d’Al Tall ens van ajudar a creure que els somnis poden fer-se realitat! Les cançons d’Al Tall, moltes d’elles presentades amb els preciosos dibuixos de l’alcudià Manuel Boix, ja formen part de la nostra història i de la nostra cultura.

Al llarg de 38 anys, Al Tall ens ha donat motius d’esperança i d’il·lusió col·lectiva. Al Tall ha fet renàixer l’alegria a “la Marina i la Ribera, l’Horta, els Ports i la Safor, Vall d’Albaida, la Costera, la Plana de Castelló”. Per als jóvens i per als majors dels anys setanta i huitanta, els d’Al Tall van despertar en molts de nosaltres “la consciència col·lectiva” del nostre Poble, ja que, alhora que rescataven la nostra manera tradicional de fer música, també reivindicaven l’ús normal de la nostra llengua.

En el comunicat fet públic per Al Tall, el grup s’acomiada “amb satisfacció i nostàlgia”,després de trenta huit anys de festa i de lluita!

Som molts els qui (per falta d’una escola en valencià) vam aprendre, amb les cançons d’Al Tall, a reconèixer el País, a ser conscients de la realitat del nostre Poble: “el Garbí i el Puig Campana, el Montgó i el Montcabrer, Calderona, Bèrnia, Aitana, Montot i Benicadell”. Com també vam ser molts els jóvens que cada any, el Darrer diumenge d’Octubre  ens posàvem a caminar, perquè “cal aplegar-se al Puig”.
 

València: Vicent Torrent

Com a Poble hem avançat molt. Però encara ens queda molt de camí a fer! Les cançons d’Al Tall, que tantes alegries ens han donat, continuaran acompanyant-nos en el camí del redreçament nacional del nostre País! Les cançons d’Al Tall continuaran recordant-nos la història del nostre Poble. Al Tall serà memòria viva, per tal d’ajudar-nos a no oblidar que de l’intent d’esclafar el nostre País, desgraciadament, “d’aquella sembrada continuen collint fruits”.

En el CD “Vergonya, cavallers, vergonya” que Vicent Torrent li va regalar a mon pare, hi ha una dedicatòria del mateix Vicent, que diu: “Al mestre Josep Lluís Bausset. Gràcies per tot el que has fet”.

Amb el mateix sentiment de gratitud, també jo vull dir-li a Vicent Torrent i als altres membres del grup: Als mestres d’Al Tall. Gràcies per tot el que heu fet i tot el que ens heu donat!!   

I cada any, en acostar-se el darrer diumenge d’octubre, recordarem amb Al Tall, que hem d’eixir “a la carretera, que cal aplegar-se al Puig”.

^{Al Tall i la Banda Primitiva de Llíria - Tio Canya}