dilluns, 21 de desembre del 2015

El Vaticà II i la llibertat religiosa (La Veu del PV)

Hui 7 de desembre commemorem el 50è aniversari de l’aprovació de la Declaració “Dignitatis hamanae”, del Vaticà II, sobre la llibertat religiosa, un text breu però amb una elaboració complicada i amb discussions apassionades, dins i fora de l’Aula Conciliar.

Va ser el 7 de desembre de 1965, en la vigília de la clausura del Concili Vaticà II, quan es va votar i promulgar el Decret sobre la llibertat religiosa, un text que va portar grans canvis al si de l’Església i en relació al món. Aquest Decret, anomenat en llatí, “Dignitatis humanae”, va ser un dels textos que més controvèrsia provocà en els bisbes espanyols, la majoria d’ells representants del nacionalcatolicisme.

Com no podia ser d’altra manera, la “Dignitatis humanae” provocà un debat molt viu, sobretot en la major part dels bisbes espanyols, que argumentaven que l’error no tenia cap dret.

Però van ser els bisbes dels EEUU els qui apostaren fort pel dret a la llibertat religiosa. El mateix papa Pau VIè declarà que aquest text era de gran importància, ja que reivindicava el dret individual i col·lectiu de la llibertat religiosa.
 

Concili Vaticà II, Octubre de 1963. D'esquerra a dreta Ramon Masnou de Vic,
Josep Pont de Sogorb i Vicent Enrique Tarancón de Solsona

El text sobre la llibertat religiosa va passar per huit redaccions successives, dos projectes preparatoris i sis redaccions pròpiament conciliars, fins a la seua definitiva aprovació, el 7 de desembre de 1965, hui fa 50 anys, en l’última congregació presidida per Pau VIè, amb un resultat de 2308 vots afirmatius, 70 negatius i 8 nuls. D’aquesta manera el papa Montini va promulgar solemnement aquest text, que consta d’un preàmbul, dos capítols i una conclusió.

Aquesta Declaració, discutida amb passió, arribà a un consens a partir de la dignitat de la persona, com ja havia defensat abans el papa Joan XXIII en la seua encíclica, Pacem in terris. 

La major part de l’episcopat espanyol es va manifestar en contra de la Declaració, ja que Espanya es regia pel Concordat de 1953, que afirmava en el seu article primer: “La Religió Catòlica, Apostòlica Romana segueix sent l’única de la Nació Espanyola”. Per això, el gener de 1964, els bisbes espanyols contraris a la llibertat religiosa escriviren un document molt crític contra aquesta Declaració, arribant a afirmar que “aquesta doctrina constitueix una ruptura inadmissible”. El grup de bisbes espanyols, “teològicament tradicionals i políticament addictes al règim”, com afirma el P. Hilari Raguer, historiador i monjo de Montserrat, van demanar al papa Pau VIè, que “amb la seua suprema autoritat retirara de la deliberació del Concili”. Evidentment el papa no va fer cap cas de la petició d’aquests bisbes.

Declaracions com la del bisbe castrense Alonso Muñoyerro, donen idea de la “talla intel·lectual” d’aquests bisbes, quan deia: “Espanya frueix de la unitat catòlica des del segle VII, des del rei Recared. Per la força d’aquesta unitat, la religió catòlica està en 22 repúbliques d’Amèrica i en Filipines. A ella es deuen les victòries sobre els mahometans a Espanya i a Lepant. I als nostres temps, una gran victòria contra el comunisme”. Per la seua part, Quiroga Palacios arquebisbe de Compostel·la, argumentava que amb la llibertat religiosa hi hauria “una llicència desenfrenada”. I Arriba y Castro, de Tarragona deia: “El proselitisme dels no catòlics entre els catòlics és il·lícit i ha de ser impedit, no només per l’Església, sinó també per l’Estat”!!
 

Pau VIè, defensor de la llibertat religiosa

El document era considerat “perjudicial per als catòlics”, segons Quiroga i “contra l’Estat Catòlic”, com digué el bisbe López Ortiz. El bisbe Temiño no acceptava que totes les religions tingueren els mateixos drets i el bisbe de Canàries resava perquè Déu impedira que s’aprovara la “Dignitatis humanae”.

La major part dels bisbes espanyols, de formació integrista i franquista, tenien por, com diu l’historiador i capellà Juan Mª Laboa, “per la Unitat catòlica d’Espanya”. El mateix papa Pau VI li digué a l’arquebisbe Quiroga: “No tinguen por per la llibertat religiosa. Sé molt bé que les circumstàncies d’Espanya són molt especials”. Per això el papa li tornà a dir a Quiroga: “No tinguen por a la llibertat religiosa”. Així i tot, l’arquebisbe Arriba y Castro temia que “el Concili Vaticà II, no fóra la ruïna de la religió catòlica”.

Els bisbes espanyols (que defenien Espanya com l’Estat més antic d’Europa) estaven desconcertats en sentir a l’aula conciliar, que l’Estat no tenia dret a fer discriminacions per motius religiosos. En un Règim de confessionalitat com vivia Espanya, tot el que feia “olor” de llibertat, espantava als bisbes!

Si la declaració sobre la llibertat religiosa va suscitar apassionades polèmiques”, com ha dit el P. Hilari Raguer, va ser “perquè no només plantejava una qüestió teològica, sinó que també incidia en la pràctica política d’alguns països”, com el cas d’Espanya, amb un franquisme que “havia fet de la religió catòlica, un dels pilars fonamentals del règim i de la unitat de l’Estat”.

Al final, l’aprovació i la promulgació de la “Dignitatis humanae” va obrir un camí de diàleg en l’Església i en el món, ja que aquest text va ser ratificat per 2308 vots afirmatius, 70 negatius i 8 nuls, davant l’estupor de molts bisbes espanyols. D’aquesta manera, la doctrina integrista de l’Estat confessional catòlic havia quedat ferida de mort, i el govern espanyol estava obligat a adaptar-se a la Declaració del Vaticà II sobre la llibertat religiosa.

Com ha dit el P. Hilari Raguer, “la recent rebrotada del fonamentalisme (i no únicament en el món islàmic) dóna a aquest text una renovada actualitat”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

"El porno no mola" (Religión Digital, 07/02/2024)

  Este es el título del interesante  libro  que ha escrito  Anna Salvia , psicóloga especializada en educación y salud sexual, una obra diri...

MONTSERRAT