Moltes vegades els cristians hem estat acusats de passivitat o d'indiferència davant els problemes del nostre món. I hem estat acusats perquè no hem comprès del tot l'exigència que comporta viure de veritat la fe i l'Evangeli, i per això hem utilitzat l'argument de la paciència o de la resignació davant situacions injustes. Sense protestar. Sense alçar la nostra veu. Moltes vegades (i algunes d'elles amb raó) s'ha acusat la religió i el cristianisme de ser l'opi del poble, ja que també algunes vegades hem actuat com anestesiats (anestesiant els altres) o adormits, cecs i sords da?vant el crit de dolor de tots els qui són aixafats pels poderosos, i davant la injustícia del nostre món. I fins i tot en algunes ocasions els cristians hem estat còmplices d'injustícies, com el cas de la Inquisició o d'altres aberracions. I és que per por o per falta de valentia o de coherència, algunes vegades, en comptes de denunciar les situa?cions d'injustícia, hem mirat cap a una al?tra banda, parlant de resignació o de pacièn?cia.
Però no és aquesta l'actitud que ens ense?nya Jesús, que vingué a lluitar contra el mal i a denunciar la situació d'opressió dels més pobres i dels més fràgils de la nostra societat. Jesús va saber estar al costat dels qui sofrien i dels qui es trobaven explotats, per així alliberar-los de les càrregues feixugues que els imposaven els poderosos. L'actitud de Jesús va ser sempre una actitud d'alliberament, i per això curà el sord, els leprosos, el cec o el paralític. Jesús va venir per donar sentit a la vida, i precisament a la vida d'aquells que no trobaven cap motiu per viure. Per això Jesús no freqüentava els palaus d'Herodes o de Pilat. Jesús vivia als carrers i a les places de Galilea, juntament amb els més pobres i senzills.
També el papa Francesc, en la seva exhor?tació «El goig de l'Evangeli», ens crida, una vegada més, al compromís, a la lluita per la justícia en la defensa dels oprimits. Com va fer Jesús. Com feren els profetes. I així ho expressa el Papa, quan ens exhorta a creure i a anunciar «un Déu que exigeix un compromís per la justícia» (E. G. 203). És aquest Déu que «derroca els poderosos del soli i exalça els humils» (Lc 1:52), Déu dels pobres i dels oprimits, Déu dels qui ploren i dels desconsolats, Déu que allibera i que per això mateix ens demana que també nosaltres alliberem els oprimits i els qui sofreixen. D'ací que la nostra fe ha d'anar acompanyada d'un compromís per la justícia.
Com deia el bisbe Ramon Buxarrais, l'Església ha de ser el lloc on els qui ho passen malament, puguin sentir-se bé. No és això el que ens ha ensenyat Jesús i el que ens han ensenyat els bisbes Pere Casaldàliga, Samuel Ruiz, "scar Romero, Hélder Câmara, Enrique Angelelli, el capellà de Xàbia, Antoni Llidó, assassinat per la dictadura de Pinochet, i tants i tants profetes del segle XX? No és això, fer una Església acollidora, el que ens ensenyen els cristians compromesos amb Càritas o en Mans Unides? No és això el que viuen els missioners que es troben al Tercer o al Quart Món, enmig de la pobresa i del dolor, com els Germans de Sant Joan de Déu morts per l'Ebola? I no és això el que hem de fer tots els deixe?bles de Jesús per tal de ser fidels a l'Evan?geli?
El nostre Déu no és el Déu que es mira el món amb indiferència o amb curiositat. Ni tampoc no és el Déu de la por. El nostre Déu, perquè és el Déu amor, aposta per l'home i sobretot per l'home que viu en el dolor o en l'opressió, per tal d'alliberar-lo de totes aquelles cadenes injustes que el priven de viure amb plenitud.
Aquell que pensa que ser cristià es només anar a missa i a processons s'equivoca de dalt a baix. El cristià és aquell que, com Jesús, viu compromès amb l'alliberament de l'home i de la dona. El cristià és aquell que trenca les cadenes de l'opressió i que obre camins de llibertat i d'alliberament. Cristià, és a dir, deixeble de Jesús, és qui, amb valentia i generositat, es juga la vida per tal de donar vida a aquells que els poderosos marginen o anul·len. El cristià és qui, amb l'alegria de Pasqua obre camins d'esperança i dóna nou alè de vida als qui es troben en la fossa de la falta de sentit.
Aquell que pensa que ser cristià es només anar a missa i a processons s'equivoca de dalt a baix. El cristià és aquell que, com Jesús, viu compromès amb l'alliberament de l'home i de la dona. El cristià és aquell que trenca les cadenes de l'opressió i que obre camins de llibertat i d'alliberament. Cristià, és a dir, deixeble de Jesús, és qui, amb valentia i generositat, es juga la vida per tal de donar vida a aquells que els poderosos marginen o anul·len. El cristià és qui, amb l'alegria de Pasqua obre camins d'esperança i dóna nou alè de vida als qui es troben en la fossa de la falta de sentit.
Aquest compromís per la justícia l'haurien d'assumir tots els polítics que han estat elegits recentment, per tal de fer possible un gran pacte contra la pobresa i l'exclusió social, com ha demanat diverses vegades Sor Lucía Caram.
En l'exhortació «El goig de l'Evangeli», el papa Francesc ens recorda que «L'Evangeli ens convida a córrer el risc del trobament amb el rostre de l'altre, amb el seu dolor, amb la seua presència física que ens interpel·la amb el seu dolor i els seus reclams».
Estar atens i socórrer els qui sofreixen és el repte que tenim, si de veritat volem ser deixebles de Jesús. Si de veritat volem humanitzar més el nostre món.Un compromísd
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada