23 de juliol: Sant Joan Cassià (LEVANTE-EMV, 23/07/2015

El dia 23 de juliol celebrem la festa de Sant Joan Cassià, que deixeble d´Evagri va portar per als monjos cenobites la doctrina dels Pares del Desert. Cassià va tindre (i encara en té) una gran influència en el monaquisme, fins al punt que el mateix Sant Benet, que conegué les obres de Cassià, les recomanà al capítol 73 de la seua Regla, per a aquells que volen ser monjos: "per a qui s´afanya per arribar a la perfecció de la vida monàstica hi ha els ensenyaments dels sants Pares....i encara les Col·lacions dels Pares i les Institucions" (RB 73:2,5). Sant Benet va descobrir en les obres de Cassià una rica doctrina espiritual, i per això les aconsellà als seus monjos. Si Evagri va sintetitzar a la perfecció la doctrina dels Pares del Desert, Cassià la va donar a conèixer.

Cal dir que l´excepcional vida de Cassià explica la seua obra. Cassià va nàixer sobre el 365, tretze anys després de la mort de Sant Antoni Abat, a l´actual Rumania, en aquell moment en la frontera entre els imperis d´Orient i el d´Occident. Aquesta dada ja és important, ja que per això mateix, Cassià formà part del món grec i del llatí. Ell va escriure en llatí, tot i que no massa refinat, el de les fronteres de l´imperi. Per les seues obres podem deduir que provenia d´una família cristiana i acomodada, que li donà una bona formació. Acabats els seus estudis, Cassià, que en aquell moment deuria tindre 16 o 17 anys, va escoltar al seu cor la crida a la vida monàstica, i atret pel seu amic Germà, se n´anà a Palestina. Germà i Cassià van ser rebuts en una de les cel·les del monestir de Betlem, on van estar uns dos anys.

Després dels dos anys passats a Betlem, Cassià, que havia sentir parlar dels monjos d´Egipte, va demanar permís al seu abat per anar a visitar-los. L´abat, que l´estima i té por que Cassià puga quedar-se a Egipte, va rebutjar la petició de Cassià, que en insistir, va obtindre el permís de l´abat, a condició que retornara a Betlem en el terme de dos anys, cosa que Cassià va prometre. Germà i Cassià se n´anaren a Egipte, i els va agradar tant la vida anacorètica, que els dos anys de permís passaren volant. El pensament de tornar a Betlem els entristia i per això anaren a consultar a un Pare espiritual, què havien de fer. Aquest ancià espiritual els aconsella que es queden a Egipte deu anys.

A l´Egipte, Cassià va començar a conèixer diversos monestirs i després s´instal·la als desert de les Cel·les amb els monjos origenistes, esdevenint deixeble d´Evagri, que era un gran lector d´Orígenes i que havia reunit al seu voltant aquests monjos anomenats origenistes, amb qui Cassià compartí la seua vida i la seua sort fins l´expulsió d´Egipte. Cassià mateix ens conta aquesta història a la Conferència 10, quan ens narra com el Patriarca Teòfil, en descobrir que Orígenes era heretge, expulsà per la força els monjos origenistes l´any 400, tot i que Cassià, juntament amb el seu amic Germà, abandonaren Egipte el 399.

Una vegada deixat Egipte, Cassia i Germà buscaren refugi i un protector en Sant Joan Crisòstom, que els va acollir amb els braços oberts. Germà va ser ordenat prevere i Cassià, diaca. Tot anava bé fins que Crisòstom, més intransigent que diplomàtic, es va enfrontar a l´emperador i va ser desterrat. Per això Cassià i Germà van ser enviats a Roma per tal d´informar al papa del que havia passat. Cassià va passar alguns temps a Roma i després es dirigí a Antioquia, on el bisbe el va ordenar prevere, malgrat la seua oposició. Per això Cassià, en un passatge de les Institucions, cita aquest apotegma dels Pares del Desert: "El monjo ha de fugir de les dones i dels bisbes". Més tard el bisbe d´Antioquia li va encarregar una nova missió a Roma, on establí amistat amb el papa Innocenci I, que va confiar en Cassià i on conegué un jove diaca que amb el temps arribaria a ser el papa Sant Lleó el Gran. Sembla que a Roma va morir Germà, ja que no es torna a parlar d´ell.

Cassià va viure en els quatre grans patriarcats que constituïen en aquell temps l´Església Catòlica i Ortodoxa, encara no separades: Antioquia, Alexandria, Cosntantinoble i Roma. Per això Cassià serà un testimoni privilegiat de l´Església indivisa.

Sembla ser que sobre el 415, Cassià va arribar a Marsella, en un moment en que hi havia alguns inicis de vida monàstica a la Gàl·lia: Ligugé, amb Sant Martí i Lerins i Arles. Cassià va saber transmetre la saviesa de la seua experiència de vida: coneixia la vida eremítica i al mateix temps va conviure amb els Pares del Desert. Segons una carta apòcrifa del segle V, el bisbe de Marsella, Pròcul, confià a Cassià els monjos que s´havien reunit al voltant seu. Si Cassià va fundar algun monestir a la Gàl·lia, com defenen alguns estudiosos, no tenim cap dada concreta que assegure això. Sí que sabem que a petició del papa Lleó, va escriure un tractat contra Nestori. Cassià va morir cap al 435 i la seua santeda va ser reconeguda ja l´any 470.

Per a posar a l´abast dels monjos de la Gàl·lia la seua experiència i els seus ensenyaments espirituals, Cassià va escriure les seues dues obres més conegudes, una el 421 i l´altra el 426, tot i que més que parlar de dues obres podem dir que és una de sola, la "seua obra". De fet és una obra repartida en dues: les "Institucions Cenobítiques", que significa, "manera de viure els cenobites", i les "Col·lacions" o "Conferències", és a dir, les "Converses" o "Diàlegs". 
A les "Institucions" Cassià, entre d´altres punts, comença per descriure el simbolisme de l´hàbit monàstic, la importància de l´ofici nocturn (amb els psalms i les lectures corresponents) i el diürn. També explica la formació a la vida monàstica, la vida al monestir i alguns exemples de monjos. 
Pel que fa les "Col·lacions" o "Conferències", són com el ressò de la formació impartida per l´ancià al jove, amb temes com el discerniment de pensaments, la vocació i lesrenúncies, els vicis, la puresa de cor i la pregària o la Lectio Divina.

En resum, la doctrina de Cassià que ens exposa en aquestes dues obres és la de que la vida espiritual s´orienta a la unió amb el Déu Amor. I per això la vida del monjo és un camí per viure la caritat, que Cassià assimila a la puresa de cor. Aquesta puresa de cor s´aconsegueix per mitjà de la renúncia i del combat espiritual, per anar alliberant-se de les passions. Com a conseqüència d´aquest combat espiritual, el monjo aconsegueix el fruit de la paciència, que el porta al domini de si mateix i a la pau interior.

Cassià era conscient de la superioritat i de la major perfecció de la vida eremítica per damunt de la vida cenobítica, però també tenia clar els perills que comportava la soledat, com la vanaglòria o la recerca d´allò que és extraordinari o insòlit. La conclusió de Cassià és que la vida eremítica només és per a les persones purificades de vicis i de pecats, idea que recollirà també Sant Benet al capítol 1 de la seua Regla.
Cassià va ser un monjo prudent i modest, home d´experiència i ple de sentit comú, per això les seues obres van preparar el futur de la vida monàstica a Occident. La seua influència a tota l´Església, encara hui, ha estat molt important i per això és considerat un Pare i un Mestre del monaquisme.

El nom de Cassià em porta el record del P. Cassià Mª Just, abat de Montserrat, home de Déu i pare de monjos, que va morir el 2008, i que ha deixat en Montserrat, en l´Església i en Catalunya, un record inesborrable.