dijous, 2 de juliol del 2015

Lo sóc d'una 'aldea' (La Veu del País Valencià, 30/06/2015)

Sí, jo sóc d’una “aldea”, d’un poble de la Ribera, i d’un País. Sóc d’una “aldea” on de menut, a l’escola, em van prohibir aprendre la meu llengua. Jo sóc d’un poble, d’una “aldea”, com Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Francesc Ferrer Pastor, Vicent Ventura, Enric Valor, com els meus pares i les meues germanes. D’un poble, com canta Raimon en una de les seus cançons més boniques, “que no vol morir”, i “d’un país que ja anem fent”. Sóc d’una “aldea” de la qual em sent molt orgullós, ja que l’Alcúdia, gràcies a la tasca de mon pare, juntament amb d’altres persones, és una “aldea” que és un referent en la vertebració i en el redreçament nacional del País Valencià.

Vaig aprendre valencià a casa amb els llibres que tenia mon pare. I sobretot, vaig aprendre valencià gràcies a la tenacitat i a l’exemple, noble i compromès, de mon pare. La llengua que vaig aprendre a casa (perquè el Govern d’aleshores em prohibia aprendre-la a l’escola) m’ha servit (em serveix!) per créixer en cultura. I també per a valorar i estimar altres llengües. No per a menysprear-les!

La Sra. Punset creu que el valencià no és útil a l’hora de trobar treball. Segons aquest criteri de la senyora diputada (la utilitat) tampoc deu ser gens útil entrar a un museu o escoltar una cantata de Bach. Ni llegir les obres Ausiàs March, de Miquel Puig Cuadau, de Mª Rosa Diranzo, de Vicent Ortega o de Joan Francesc Mira. Per a la senyora diputada de Ciudadanos, allò que és útil és el castellà i l’anglès, no el valencià. Perquè parlar valencià, estudiar valencià, pensar en valencià, comunicar-se en valencià, és només per a aquells que viuen en una “aldea”.
 

Un dia, durant la dictadura franquista, un guàrdia civil de la Manxa que vivia a l’Alcúdia i que sempre li estava fent la guitza a mon pare, li digué: “Oiga D. José, ¿como es que un hombre con tres carreras habla valenciano como los patanes?”. Mon pare es quedà de pedra. Però reaccionà de seguida, amb agudesa i enginy. I li contestà: “Oiga:¿y los patanes de su pueblo como hablan?”. El guàrdia civil s’adonà del ridícul que havia fet, ja que parlant en valencià, mon pare ho feia com els “patanes” de l’Alcúdia, però parlant en castellà, ho hauria fet com els “patanes” de la Manxa. Mon pare em contava que aquell desaprensiu es posà la mà al tricorni i digué: “¡Coño, pues es verdad!”. Des d’aquell dia, aquell guàrdia civil va deixar en pau a mon pare.

La senyora diputada Punset també deu creure que parlar i escriure en valencià és de “patanes”. Pobreta! No ha descobert que la llengua d’Ausiàs March, de Sor Isabel de Villena i de Sant Vicent Ferrer, de Raimon, d’Òscar Briz, d’Andreu Valor i de Feliu Ventura, d’Al Tall, de Pau Alabajos i de Mª del Mar Bonet, de Joan Fuster, de Josep Lozano i de Salvador Espriu, de Ramon Llull i de Josep Millo, és una llengua de cultura, tot i que ha estat prohibida i perseguida per la dictadura franquista i pels últims governs de la Generalitat del País Valencià.


La Sra. Punset abomina la immersió lingüística del valencià. Però, ¿no hi ha immersió lingüística del castellà a Castella-La Manxa, a Madrid, a La Rioja o a Extremadura? No hi ha immersió del francès a París i de l’alemany a Berlín? Eixa immersió sí que li sembla bé Sra. Punset? Ah, clar! Hi ha llengües de primera, amb immersió lingüística i llengües de segona, les d’aquells que vivim en una “aldea”. ¿No ha llegit l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que demanen la protecció de la nostra llengua, simplement perquè és la nostra i a més, perquè està en desavantatge amb el castellà? No sap Sra. Punset que si no hi ha immersió lingüística hi ha l’extermini de la llengua? Clar que ho sap! No sap què ha passat amb les llengües indígenes de l’Amèrica Llatina? Ah, clar, són llengües de diferents “aldees”. Però cal recordar que la “lengua del imperio” va destruir les llengües dels pobles indígenes. No ho sap això? I com és que son pare i el líder del seu partit porten el nom en una llengua d’una “aldea”? 

I és que ja ho va dir l’enyorat Ovidi Montllor: “Els qui no volen que parlem, escrivim i llegim en valencià, són els mateixos que no volen que parlem, escrivim i llegim”. Això es diu censura.

Els qui vivim en una “aldea” estem per la immersió de la nostra llengua per tal de protegir-la. Perquè no desaparega. Perquè no acabe reduïda al no-res. Ja sabem vostè de què és partidària. Com l’Església del País Valencià, que, mira per on, poden proclamar-la a vostè, patrona!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Juan Cotino, ‘màrtir de la fe” (Castelló Notícies, 18/04/2024)

  És un deure de l’Església pregar pels difunts. Per tots els qui han mort, siguen qui siguen. I per això el 13 de juliol de 2020, a la parr...

MONTSERRAT