Entre els personatges més importants (i més compromesos amb la nostra
llengua i la nostra cultura) que van estar al capdavant de l’Església del País
Valencià, hi hagué el bisbe Josep Pont i Gol.
Nascut a Bellpuig (Urgell) als 12 anys ingressà al seminari de Solsona, on
va fer els estudis eclesiàstics. L’any 1926 va anar a estudiar a la Universitat Gregoriana
de Roma, on obtingué el grau de doctor en teologia i el batxiller en Dret
Canònic. L’any 1931 fou ordenat prevere, i el 1939 va entrar com a formador del
Seminari de Solsona.
El Dr. Pont, superior i formador del Seminari de Solsona, representava la
cordialitat, la tendresa, la jovialitat. Segons alguns antics seminaristes,
gràcies a ell, aquella casassa qe era el Seminari esdevingué humana, i la
disciplina, amorosa, sense deixar de ser exigent. El Dr. Pont era un home molt
ordenat i metòdic. Tenia a més, un gran prestigi com a professor. De fet, fou
el millor pedagog que passà pel Seminari de Solsona, perquè sabia alternar el fortiter i el suaviter de la vella
pedagogia.
Però en morir el bisbe Comellas, el Dr Pont fou “exiliat” del Seminari. Amb
tot, el nou bisbe Vicent Enrique i Tarancon, veient la gran vàlua de mossèn
Pont i Gol, no tardà en rehabilitar-lo: canonge, canceller-secretari de Cambra
i de Govern de la diòcesi, i secretari general del Sínode de 1949. fins que el
4 d’agost de 1951, fou preconitzat nou bisbe de Sogorb. Va ser consagrat a
Bellpuig, el seu poble, pel bisbe Tarancon, el 30 de novembre del mateix any. Home
amable, senzill i acollidor, va prendre possessió de la Seu de Sogorb, el 20 de gener
de 1952, emportant-se com a secretari, mossèn Antoni Deig, que uns anys més
tard seria bisbe de Menorca i posteriorment, de Solsona.
La mentalitat del bisbe Josep va ser postconciliar molt abans del Concili.
El seu magisteri va ser un magisteri discret, que podia desconcertar per la
seua senzillesa. Més savi que magistral, i més itinerant que sedentari, com els
bons pastors, mai no va dir aquelles grans coses que no diuen gran cosa! I ell
que coneixia tan bé la història, preferia parlar d’una manera concreta: de la
Cova Santala Teologia ,
no del retard, sinó de la confiança; una Teologia provident, capaç d’inspirar
l’obediència més neta i l’audàcia més gran. La frescor i la contundència de la
paraula del bisbe Josep era viva, perquè
d’una banda, no perdia la seua novetat, i de l’altra, perquè animava a
vore amb esperança els esdeveniments nous i imprevisibles. Per això el bisbe
Josep, va destacar per la seua ajuda i per la seua sol·licitud als pobres i
marginats.
L’any 1960, amb la segregació d’una bona part del territori de la diòcesi
de Tortosa, es creava el nou bisbat de Sogorb-Castelló, del qual, el Dr. Pont
va ser el seu primer bisbe. Un bisbe recordat i estimat, encara hui. Per mitjà
d’un Decret Pontifici se segregaren, i també s’annexionaren diverses comarques
a la vella Seu de Sogorb. D’aquesta manera els arxiprestats de la ciutat de
Castelló, Albocàsser, Llucena, Nules i Vila-real, que havien pertangut a la
diòcesi de Tortosa, passaven a formar part del nou bisbat.
El bisbe Josep, va estimar amb passió la primera Església que va servir en
el seu ministeri episcopal: “coses, llocs,
i gent que jo he estimat i he servit, i encara porte dintre del cor, com la
festa de la Magdalena ,
el tercer diumenge de Quaresma, amb la canya a la mà, i ensenyes verdes per tot
arreu”.
En prendre possessió de la Seu
Primada de Tarragona, l’any 1971, el nou arquebisbe declarava: “una part del meu cor, es queda en aquelles
boniques terres valencianes, al costat de la Mare de Déu de la Cova Santa , i la Mare de Déu del Lledó”.
El bisbe Josep havia recorregut les velles terres del Maestrat i de la Plana , les Valls del
Palància i del Millars, i per això afirmava: “aquests camins els he recorregut tots, durant els millors anys del meu
servei de bisbe de l’Església”. El bisbe Josep sempre recordava que havia
ocupat durant 19 anys, el lloc 75è com a bisbe de Sogorb, i al mateix temps, “sóc el cap i començament d’una nova etapa
d’aquell venerable episcopologi, en esdevenir l’any 1960, primer bisbe de
Sogorb-Castelló”. Juntament amb el bisbe de Vic, Ramon Masnou, el bisbe
Josep va ser l’única jerarquia que defensà la llengua que compartim valencians,
catalans i mallorquins, com a llengua del Poble en la litúrgia i en l’ús
públic. Durant els anys de servei al bisbat de Sogorb-Castelló, el bisbe Josep
va afavorir la introducció de la nostra llengua a l’Església en totes aquelles
zones de la diòcesi que eren valenciano-parlants. Per al bisbe Josep, “l’Església no té fronteres, però es projecta
sobre l’home concret, amb totes les seues circumstàncies. Per això l’Església
es realitza en les diverses comunitats humanes, locals o culturals, distintes
per la llengua, la cultura i la geografia”
Clar defensor de la unitat de la llengua, en certa ocasió rebé l’encàrrec
per part d’un dels responsables de la revista Cavall Fort, de sondejar la possibilitat i l’oportunitat d’iniciar
una edició en “valencià” d’aquesta
revista infantil. El Dr. Pont afirmà amb rotunditat que no ho considerava
necessari, pel fet que la llengua catalana de la revista citada, i el valencià
que es parlava a les comarques valencianoparlants, no tenien cap diferència
essencial, i tots els qui llegien Cavall
Fort al País Valencià, no
necessitaven diccionari!
De fet, Pont i Gol, amb Jubany i
Masnou, van ser els responsables al Vaticà II, que la Lumen
Gentium reconeguera a les minories nacionals, el dret a la seua pròpia llengua i cultura. El bisbe
Josep va ser decisiu per tal d’aconseguir que, a Espanya, el valencià fos
llengua litúrgica, quan els bisbes espanyols defensaven que només ho podia ser
el castellà!!
El bisbe Pont i Gol, va ser un bisbe plenament conciliar. Per a ell el
Concili era alguna cosa més que una gran notícia: “És una mentalitat, un criteri, una línia a seguir: l’Evangeli vist amb
l’autenticitat que els nostres temps reclamen” I és així com el Concili, va
transformar el bisbe Josep. Es deia
que el Dr. Pont havia tornat de Roma, després de la tercera etapa conciliar,
amb una actitud més senzilla encara, amic del diàleg, defensor dels drets
humans, compromès amb la renovació i l’aggiornamento.
En una homilia a Vila-real, el desembre de 1965, deia: “l’Església, renovada en el Concili, se’ns
presenta com a Església dels pobres i servidora de la pau” I continuava: “l’Església vol anar despullant-se de les
aparences de poder, de la força de les riqueses, de la influència terrena”
El bisbe Josep desitjava una Església oberta a tothom, i per això creia que
la missió de l’Església, “no era obtindre
triomfs, ni conquerir res: l’Església no vol dominar ningú. La missió de
l’Església. És la de ser ferment i testimoni enmig del món”
Encara som molts els valencians que enyorem la bondat de pare del bisbe
Josep, i la seua fidelitat al servei d’un poble al qual estimava i servia amb amor
i sol·licitud pastoral. Com va dir el bisbe Deig, que durant 26 anys va ser
secretari del bisbe Pont i Gol, el bisbe Josep “va ser un home senzill, fidel a l’Església i a Catalunya”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada