Des del 24 de maig
que he seguit (entre sorprès i estupefacte) les negociacions dels partits
polítics per fer possible el nou Govern de la Generalitat del País Valencià:
Converses, trencaments, recels, diàleg, desqualificacions, pressions,
malfiances i malentesos, com en un pervers serial de televisió. I finalment, l’acord!
Fer un govern
demana saber pactar, dialogar i transigir. És evident que recolzat amb les majories
absolutes que el PP ha tingut al País Valencià aquests últims anys, aquest
partit no ha volgut fer pactes ni ha propiciat el diàleg. Però quan no hi ha un
partit amb majoria absoluta, cal exercir l’art de l’entesa i de l’acord, com, finalment,
sembla que s’ha produït.
Hem de reconèixer
que el PP ha guanyat les eleccions al País Valencià, en ser el partit que ha
obtingut més diputats a les Corts Valencianes. Però com que li faltaven socis
de govern, els altres partits s’han afanyat per fer possible l’alternança al
PP.
Crec, com ja vaig
dir en un altre article, que els polítics han de tindre molt clar que són
servidors de la ciutadania que els ha elegit. I que els vots que han obtingut,
no són seus! Són prestats per aquells que els han votat. Per tant, els partits
polítics que volen fer un nou govern, han de treballar amb la premissa que han
estat elegits per intentar solucionar els problemes dels ciutadans, no per
crear-ne de nous, ni tampoc per frustrar les expectatives d’aquells que els han
votat. I encara menys, per repartir-se el pastís! L’ambició i la cobdícia per
aconseguir càrrecs, mai no hauria d’estar present en la política.
Per això, fer un
nou govern demana saber transigir, escoltar l’altre i no imposar les pròpies
idees, sinó saber confrontar-les amb les dels adversaris, per així arribar a
acords. I sempre des de la tolerància, la generositat i el respecte als altres.
Mai des de les desqualificacions, ni la prepotència, ni tampoc invocant el
llenguatge de la por o de les amenaces.
El papa Joan XXIII
contava que hi havien representants de l’Església que havien seguit el lema (estúpid)
del poeta llatí, Horaci: “Frangar, non
flectar”, és a dir: “Em trencaré,
però no em doblegaré”. Joan XXIII, amb més intel·ligència, preferia actuar
tenint com a lema, el contrari d’Horaci: “Em
doblegaré però no em trencaré”. Com els joncs, que amb flexibilitat es dobleguen
per deixar passar l’aigua, i d’aquesta manera no es trenquen.
La intransigència i
el rigorisme en la política (i en tots els altres àmbits de la vida) no serveixen
sinó per impossibilitar els acords. Si el PP volia tornar a governar, ara que
no té majoria absoluta, hauria d’haver sabut transigir i dialogar, no imposar
el seu model d’una manera arrogant. Si el PSOE, Compromís i Podem volen fer un
nou govern, no poden tampoc instal·lar-se en la intransigència, en els recels, ni
en un diàleg de sords, que no fa sinó dificultar qualsevol pacte. ¿Val més
trencar-se per no doblegar-se? ¿O més aviat cal saber doblegar-se per evitar
trencar-se?
Els Pares del
Desert instruïen els deixebles a la vida monàstica amb els apotegmes, que eren
aquelles paraules plenes de saviesa que marcaven una manera de viure. Un dels
apotegmes més coneguts ens parla d’un monjo que quedà escandalitzat, en vore altres
monjos que reien i que es comportaven amb naturalitat, sense caure en la
severitat ni en el rigorisme. En comentar el que havia vist a un ancià
espiritual, aquest li digué: “Pren un arc
i tensa’l”. El monjo prengué un arc i el tensà. El pare espiritual li
digué: “Tensa’l més”. Aquell monjo el
tensà una miqueta més. El pare espiritual li digué: “Tensa’l més encara”. El monjo li respongué: “Si el tense més es trencarà”. El pare espiritual aprofità aquest
exemple de l’arc, per fer-li vore a aquell monjo que si tensem la vida de les
persones, des del rigorisme, la severitat i la intransigència, aquestes
persones també es trenquen.
La política (com la
vida) és aquell art que ens permet el diàleg, sense tensar-lo, sense
trencar-lo. No sé si els polítics que estaven intentant arribar a acords al
País Valencià, apostaven més pel, “Em
trencaré però no em doblegaré”, o per, “Em
doblegaré però no em trencaré”. Només les persones intel·ligents saben que
el trencament porta a la destrucció i a la frustració. I que doblegar-se, ser
flexible, saber acollir les opinions dels altres (encara que semble un signe de
debilitat) porta a enriquir les pròpies idees i a arribar a acords. Quin ha
estat el camí que han pres els nostres politics? I per què la por al diàleg i
al pacte? Benvingut siga un Govern del País Valencià que aposta pel diàleg i per
la pluralitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada