Fa 50 anys Tarancón ja feia ‘olor d’ovella’ (CATALUNYA RELIGIÓ, 04/09/2014)

Si d’aquí un mes, concretament el 4 d’octubre, el cardenal Antonio Cañizares farà la seva entrada com a nou arquebisbe de València, cal recordar que aquest any en fa 50 que el bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancón, deixava aquesta diòcesi i entrava a Oviedo com a nou pastor de l’Església.

En una entrevista a la revista Buris-Ana, de 1964, Tarancón mateix manifestava el dolor que sentia de deixar Solsona després de 18 anys, “els més feliços de la meva vida”, com va dir ell mateix anys després. Però alhora manifestava “l’esperança per prestar un bon servei a l’Església en la nova diòcesi d’Oviedo”. I home savi i observador com era, al poc temps d’entrar a la diòcesi, i amb una actitud serena i prudent, deia: “Fins ara m’he limitat a vore, escoltar i callar. No tinc encara elements de judici suficients per assenyalar un pla de treball”.

En l’al·locució que va fer Tarancón a la catedral d’Oviedo en la seva presa de possessió com nou arquebisbe, el bisbe valencià es presentava així: “Jo no vinc en nom meu, ni enviat per cap autoritat humana. Vinc en el nom del Senyor”.

Tarancón, que se sentia “especialment responsable dels allunyats”, com el papa demana als bisbes, presentava el seu ministeri episcopal des de l’amor: “Vinc a servir-vos perquè vos estime”. I és que per a Tarancón, el servei era “la manera pràctica i eficient d’estimar”, ja que “l’amor autèntic es manifesta en el servei desinteressat”.

En el seu ministeri episcopal Tarancón tenia clara una cosa: “He d’estimar tothom i servir tothom. he de sacrificar-me per tothom”. Però alhora, com Jesús, manifestava quina era la seua preferència: “Us podeu estranyar que el vostre bisbe guardi les seves especials preferències per als qui més gran necessitat tenen de consideració, d’afecte d’ajuda?”. Tarancón afegia encara: “Podeu exigir-me que m’oblidi de les meues conveniències, dels meus interessos, i fins de mi mateix, per a compartir les vostres angoixes, per a sentir en el meu cor i fins en la meua pròpia carn els vostres dolors. Podeu exigir-me que em gasti i em consumeixi en el vostre servei”. I per això, degut a la seva sol·licitud de pastor, el nou arquebisbe d’Oviedo manifestava la seva comunió amb els qui patien: “Puc dir que també són meves les malalties, la debilitat, els sofriments de tots els membres de la família asturiana”. Amb aquesta actitud, el nou arquebisbe d’Oviedo presentava l’Església com a “Mare que no pot desentendre’s dels problemes que afligeixen els seus fills”.

Qualificat per la premsa com a “Herald de veritable vàlua, on s’hi barregen la confiança i l’exigència”, Tarancón a Astúries no era un estrany, com tampoc no ho havia estat a Solsona, Vila-real o Vinaròs. Amb tota naturalitat, Tarancón s’havia integrat en cada una de les comunitats cristianes que havia servit. No era, ni ho va ser mai, un príncep ni un amo del ramat, sinó el primer servidor. Per això feia “olor d’ovella”, com vol el papa Francesc que siguin tots els pastors de l’Església.

Tarancón manifestava que arribava a Oviedo com a bisbe i només com a això: “No busqueu en mi un polític, ni un economista, ni un sociòleg”. I amb senzillesa es presentava així als cristians d’Oviedo: “Humanament vinc amb les mans buides”. A més, i perquè ningú no es fera il·lusions, Tarancón deia: “no em demaneu allò que no vos puc donar”.

Tarancón, que no volia un cristianisme fàcil i egoista, va elogiar els papes Joan XXIII i Pau VI, que, van marcar “la ruta de la renovació interior de l’Església”. És així com a Oviedo, Tarancón, tot seguint les directrius del papa Montini, portà la renovació del Vaticà II a l’Església asturiana.